divendres, 13 de maig del 2005

Galdós y la niña que sabía por qué

M'ha paregut que ja coneixia l'anècdota, però el que és segur és que no havia llegit la carta amb què Narcís Oller contesta a Benito Pérez Galdós amb els motius pels quals escriu en català, i no en castellà. Ho he extret del llibre de 1r. de batxillerat, el qual, per una vegada, no serveix perquè jo expresse la discòrdia, sinó com a pretext:

Y entremos ya en la cuestión batallona del lenguaje que vengo sosteniendo con cuantos compañeros de allende el Ebro me dispensan la estimación que Vd. Llevados de un cariño que nunca agradeceré bastante, todos Vds. me dicen lo mismo. Debo, sin embargo, confesar que en nadie me ha sorprendido tanto como en Vd., que profesa francamente las ideas de la escuela realista, que ha visto Vd. cómo vivimos y hablamos en Barcelona.


Com m'identifique amb el pobre Oller, tot i estar a València: aquest "todos Vds. me dicen lo mismo", com el comprenc, quin fàstic que devia sentir, quina fatiga haver-se de justificar, quina basarda aquella incomprensió i més quan ens arriba de persones que considerem informades i intel·ligents, com sens dubte podríem considerar Galdós…

Entre les moltes situacions d'incomprensió, rebuig i, fins i tot, persecució en què m'hi he vist pel fet de parlar en català, hi va haver una en un càmping on, ben a gust, passaven l'estiu una parella d'amics amb els seus dos fills. Aquests dos, naturalment, es comunicaven entre ells en català i no hi ha dubte que, per la seua temprana edat, encara devien patir algun encreuament en parlar amb els altres xiquets que no s'expressaven com ells, però estic ben segur que en serien poques vegades…

Estant jo de visita un capvespre, mentre preparàvem una torrada de sardines, crec recordar, una veïneta es dedicava a observar-nos, consirosa, mentre amaníem els ingredients o el foc, i anàvem demanant-nos o manant-nos feinetes els uns als altres, inclosos els xiquets:

–Passa'm la sal!

–Lleva-li foc!

–Mira si hi ha un drap per ahí, per favor!

–M'omplis el got de cervesa fresca, que aquesta ja s'ha calfat?

–Di-li a ta mare si les pose totes…


I coses així.

La veïneta, que era filla d'un matrimoni de madrilenys als qui agradava molt vindre "a Levante" per l'oratge i les platges, no cessava d'observar sense dir ni pruna, a una distància prudencial, però suficientment pròxima per a sentir tot allò que es deia a l'operació. Finalment, mentre sopàvem, es va acostar a la meua amiga i li va dir:

– ¿Pero es que no os dais cuenta que los niños hablan en catalán porque vosotros les hablais también en catalán? Si les hablais en catalán a los niños, ¡ellos van a acabar hablando en catalán!


I és que és així. Hi ha castellans, i em sembla que són una quantitat important d'ells, que no entenen per què la gent no parla com ells ho fan, podent fer-ho. Hi ha que es deuen creure que en realitat parlem en castellà entre nosaltres, però que ràpidament ens canviem al català si ens adonem que ronda per allí algun castellà. I no passaria d'ésser un succeït curiós si no tinguera altres conseqüències més greus, en aquest i en altres àmbits, aquesta percepció que tenen de nosaltres.

10 comentaris :

Anònim ha dit...

Sanç, veig que aquesta pluja us dóna bona dosi de prolixitat!(és l'excés de nying o el nyang?). Veig també que us entossudiu a escriure estranyament "extrany"&cia amb x. I alguna coseta més que si no us dol, em permetré d'esmenar-vos. Ara vaig a tancar-me a l'armari i a passar el rosari, que comença de tronar.Torno.

Amadeu Sanz ha dit...

La prolixitat ha estat matinal, mentre encara feia bon temps. La remulla em floreix l'enteniment… i visc en un maig florit i marià.
També agrair-li, senyora Fava, la seua agudesa: el cas és que no fa molt vaig escriure no recorde ja què en castellà, i algú em corregí que no usàs la X„ I és que des que no fume…
Segur que, entossudit com sóc, la torne a clavar…

JoanAlbor ha dit...

El pitjor de tot açò no és encara que siga una madrilenya o manxega qui ho diu i ho pensa. El més greu com ben bé sabreu és que al País València aquesta cançoneta n'és d'allò més habitual fins i tot ja als pobles on parlar català n'era una cosa d'allò més normal i habitual. Solució: seguir parlant en català, fort i clar .

Begonya Mezquita ha dit...

Cert, joan, que ací les coses pinten bastant malament. Quan sembla que anem avant, els cavalls de l'ordre ens trepitgen la llengua, com deia la Maria-Mercé Marçal. Crec que, com tu dius, es tracta de parlar clar i català i ser conscients que el nostre és un camí llarg, de lluita, de compromís, i per què no? d'optimisme. Salut!

JoanAlbor ha dit...

Saps Begonya, quan vaig començar a fer el meu blog, no en coneixia cap escrit en català. L'amic que m'introduí en aquest món dels dips encara que valencianoparlant i practicant el té en castellà. Fins i tot em vaig plantejar fer-lo en castellà , perquè tota la gent que anava coneixent en els blogs ho feien així malgrat que molts la seu llengua natural és el català. És clar que vaig acabar decidint fer-ho en català però no va deixar de sorprende'm. Ara ja sé que hi ha molts també en català i a més el fet d'usar la meua llengua no m'impedeix en absolut emprar el castellà quan m'abellisca. de fet en l'anterior blog vaig escriure alguna cosa en castellà com ho hagués pogut fer en francés. De vegades em cansa i ho dic de veritat que escriure en català haja de ser a més un acte de reivindicació. com tu ben bé saps ,estimada companya de facultat;) les llengües no haruien de ser això. Besets , m'alegre de veure't per aquests país de dips :)

Begonya Mezquita ha dit...

"estimada companya de facultat"? ara sí que em deixes parada. em sembla que hauràs de dir-me qui ets perquè no t'he reconegut... uf!

pel que dius de l'ús del català en aquest món dels dips, jo no seria capaç de fer-ho en castellà; no per res sinó perquè ja no sé ni parlar-lo :)

bé, visca el Barça i visca els Països Catalans!

una abraçada i brinde per aquest "retrobament"(?)

Amadeu Sanz ha dit...

Un altre símptoma del procés d'anorreació a què ens aboquem és el dels topònims. Fa ja anys, quan era a NYC, un amic cubà que treballava aleshores al servei públic d'ensenyament de l'espanyol –ignore com es diria en anglés– em va fer veure que una de les maneres subtils d'amagar els signes de la identitat hispana era canviar els noms dels llocs que la evidenciaven: així, els WASP no parlaven mai de San Francisco ni Loa Ángeles sinó de Frisco o El·lei. Així també entre nosaltres, on els topònims no han deixat de ser traduïts des del franquisme: l'altre dia em vaig trobar un Masías que es tocava el basto…

A mí, això de l'optimisme em va a dies, però l'actitud més positiva va ser que és aquella de no perdre l'esperança :)

Anònim ha dit...

senyor amadeu, un deu!
que bé que ho troba.
(si es deia amadéu, no hi feia re; així ho esmenava: senyor amadéu: un déu!)

seu a l'esfera
Lleonard
http://lletraduristic_quern.lamevaweb.info/

Anònim ha dit...

oh, perdoni, ara me'n record per què deia això de l'amadeu i l'amadéu...?

guaiti's això de baix, si ho vol.

l'hem ben retratat...?

http://ouet.blogspot.com/2004_09_08_ouet_archive.html

Amadeu Sanz ha dit...

Senyor Lleonard!
Quin honor, vós per aquí!
Acabe d'entrar a l'ou però me'l guarde per a més tard, que hi seré més tranquil. Però, d'antuvi, sembla una meravella de les vostres.
Ja vos comente…