divendres, 28 d’octubre del 2005

Jocs Florals a Cavanilles. Art, natura i poesia

Al jardí Botànic de València ciutat, encara hi podeu visitar una original exposició en què l'art es mostra en tota la seua amplitud i bellesa: Jocs Florals a Cavanilles. Art, natura i poesia.
Es tracta d'un dels actes celebrats durant l'any Cavanilles. En són els comissaris Mª José Carrau i Martí Domínguez, el qual és també responsable de l'edició del catàleg, volum que ha fet les delícies dels participants i de tot aquell qui l'ha adquirit. Hi trobareu una seixantena de poemes, de textos poètics acompanyats d'imatge plàstica i fotogràfica, que tenen en comú l'excusa del paisatge. De nord a sud, els versos recorren el País Valencià en tota la seua verticalitat i riquesa natural, ancestral i ben nostra. Una de les coses més atractives durant el recital d'ahir, en què la majoria de poetes van dir el seu text, fou la riquesa de matisos que la nostra llengua dóna a cada parlant. Vaig gaudir amb la contundència de l'idioma, dolç de La Plana, net de l'Alcoià, rotund de la Safor, harmònic de la Costera, perfecte de la Marina, obert de l'Horta...
Tot seguit us copie el poema de Joan Navarro.

VALLTORTA


El so estrident de les cigales quan el sol s'estimba dins del barranc. L'arquer tiba l'arc i llença les fletxes contra la còrpora del boc. Les cèrvoles fugen, cauen ferides. Hi ha un cadàver cobert amb una manta a la cuneta de l'autopista. El brum de les abelles vora el rusc. L'udol de les ambulàncies. El nèctar amarg de les flors que pengen de les roques. L'alè s'esmuny entre les espines de l'arç: aviat arribarà on el no-res hi és. Sobre l'asfalt el senyal d'unes rodes socarrades que s'aboquen a l'abisme. Un cos inert entre els ullastres. Un cervatell roig, a la carrera, contempla l'escena des de la paret de la cova. La llum rebenta damunt del sac de plata. Un cel ple de sagetes. Les petjades de l'escapada. La remor sorda dels automòbils. Sota les pedres batega un riu subterrani. Tolls de vidre. On són els vells alzinars? Els caçadors arrosseguen els cossos dels cèrvids i obrin noves sendes entre l'espígols i la gatosa, el garric i la farigola, entre el baladre i el marfull. L'ambulància s'enduu les despulles al magatzem gelat. Els guerrers dansen aturats a la pell de la roca. Al vespre un bou de foc recorre la rambla i un duc brama amb veu profunda la soledat dels cingles.

diumenge, 23 d’octubre del 2005

Del roig al blau

La transició valenciana, tan intensa i tan frustrant alhora, tan peculiar com escassament estudiada, ja té el seu primer documental. La Universitat de València, a través del Vicerector de Cultura ha estrenat Del roig al blau, un documental dirigit per Llorenç Soler i produït pel Taller d’Audiovisuals de la mateixa universitat. Per primera vegada, molts dels protagonistes polítics de la transició valenciana parlen davant d’una càmera i ofereixen la seua versió sobre els temps de la recuperació de la democràcia. El documental, de noranta-set minuts, analitza amb rigor històric l’anomenada Batalla de València.

Del roig al blau és també el títol d’un llibre del desaparegut catedràtic de la Universitat de València Alfons Cucó. Un historiador que va viure en primera persona molts dels esdeveniments que després va analitzar com a expert. Però el llibre de Cucó és una de les poques excepcions a la norma general: la transició valenciana està per estudiar. Com també està quasi inèdita en el camp de la narrativa. I ho estava en el terreny dels audiovisuals. A partir d’ara, però, ho estarà menys. La Universitat ha assumit el repte de començar a cobrir un buit important. Tal com ha declarat el vicerector de Cultura, Rafael Gil, els anys passaven i ningú no assumia la responsabilitat de bastir un documental sobre la transició.

La transició valenciana, tanmateix, és una transició peculiar. Aquesta peculiaritat li la dóna, entre altres elements, l’anomenada Batalla de València, el conflicte social, polític i cultural que va condicionar i enrarir els primers anys de la recuperació de la democràcia a terres valencianes. Una guerra de símbols –els colors de la bandera, la denominació de la llengua i del territori...– que amagava dues concepcions ben diferents d’entendre l’autogovern i, fins i tot, la mateixa democràcia. La Batalla, que molts dels entrevistats en el documental consideren senzillament un passeig triomfal d’un dels dos bàndols, va adquirir una gran violència, amb bombes contra llibreries i contra intel•lectuals, amb agressions als carrers i amb crema de banderes. Fins i tot un jove nacionalista d’Alacant, Miquel Grau, va morir per l’agressió d’un militant de l’extrema dreta.

Llorenç Soler, director amb una llarga experiència, ha posat davant la càmera els principals personatges, com ara els dos presidents preautonòmics (Josep Lluís Albinyana i Enrique Monsonís) i el primer president de la Generalitat autonòmica, Joan Lerma.

Pel documental desfilen molts dels consellers dels primers governs valencians, líders de tots els partits, representants del món cívic i cultural, periodistes i personatges anònims del carrer. S’han recuperat imatges de manifestacions històriques, de reunions del Plenari de Parlamentaris, portades dels diaris de l’època, fotografies, enganxines... I amb tot el material i un guió consistent s’ha bastit un documental d’una excel·lent qualitat tècnica i un acurat equilibri entre les diferents visions ideològiques.

El documental comença amb imatges d’una classe actual de secundària, on una professora fa llegir als estudiants el poema de Vicent Andrés Estellés Assumiràs la veu d’un poble. Els versos del poeta de Burjassot, llegits un a un pels xiquets i les xiquetes, són un dels fils conductors del guió. El temps que abraça Del roig al blau va des dels primers moments de la lluita antifranquista fins l’aprovació i entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia. Els protagonistes, molts d’ells vinculats a la Universitat de València d’aleshores i d’ara, expliquen els primers intents d’organitzar partits i sindicats en els anys finals de la dècada dels seixanta. També valoren l’aportació intel·lectual de Joan Fuster, qui, a partir de la publicació de Nosaltres els valencians (1962), va nodrir d’arguments nacionalistes les plataformes polítiques que lluitaven contra la dictadura.

Periodistes com ara Juan José Pérez Benlloch, María Consuelo Reyna i Rosa Solbes; creadors com Joan Genovés i Manuel Molins; músics com Lluís Miquel; i polítics com Ricard Pérez Casado, Xavier Marí, Vicent Soler, Josep Guia, Vicent Álvarez, Eliseu Climent, Javier Aguirre de la Hoz, Pasqual Martín Villalba, Ignacio Carrau, Pere Mayor, Manuel Girona, Miquel Ramon Izquierdo o Francesc de Paula Burguera són alguns dels entrevistats. En total, més de 60 veus que configuren tot un mosaic d’opinions i reflexions, i que nodreixen un arxiu de més de 80 hores d’entrevistes sobre la transició valenciana. Cadascú dóna la seua opinió sobre la lluita per la recuperació de les llibertats, la via constitucional d’accés a l’autonomia, les negocions per a la redacció de l’Estatut, les primeres eleccions democràtiques, les tensions pels símbols, la recuperació del valencià a l’escola i l’administració...

Del roig al blau va nàixer d’un projecte presentat en l’edició 2001-2002 del Màster de Producció i Edició de Continguts Audiovisuals impartit al Taller d’Audiovisuals (TAU) de la Universitat de València. Miquel Francés, com a cap del Taller d’Audiovisuals i productor executiu, va presentar la idea a diverses instàncies universitàries i del món audiovisual valencià. Molt d’hora va rebre el suport de l’equip rectoral de la Universitat, que va valorar la necessitat del producte i va posar els mitjans per a cercar-ne el finançament.

A la fi, el projecte es posà en marxa el mes de setembre del 2003. La realització del documental es va encabir dins de la programació cultural del Vicerectorat de Cultura i amb la col·laboració de la Fundació General.

El realitzador i coguionista és Llorenç Soler, prestigiós director de cinema i realitzador de televisió, que està especialitzat en temes socials, culturals i polítics. Va realitzar el programa cultural Trossos, de TV3 (1984-1986), i la sèrie sobre el patrimoni de la humanitat L’oblit del passat, per a la mateixa cadena. Ha dirigit dos llargmetratges de ficció, Saïd (1998) i Lola vende cá (2000). Els seus documentals més recents són: Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (Canal Plus) i Max Aub, un escritor en su laberinto (TVE). És professor de màsters i postgraus en diverses universitats de Barcelona, València, Santiago de Compostel·la, Alacant i Porto. Ha publicat diversos llibres sobre el gènere documental. Soler, nascut a València el 1936, ha valorat el grau de professionalitat de l’equip de la Universitat de València i també la tecnologia avançada amb la qual ha pogut treballar. Però, sobretot, Soler destaca l’ambient de llibertat que es respirava durant el treball, que no és freqüent trobar en el món de les productores privades.

La producció ha facilitat l’accés al mercat laboral de dos llicenciats en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València i ex-alumnes del Màster de Producció, Antoni Medall i Albert Montón, ambdós de vint-i-cinc anys. Medall s’ha ocupat de totes les tasques inherents a la producció, mentre que Montón ha participat com a coguionista i ajudant de direcció. La resta de l’equip tècnic ha estat format per personal del Taller d’Audiovisuals, entre els quals cal destacar Lluís Castellano com a càmera, José Montán en l’edició i la postproducció de vídeo i Jorge Ruiz com a compositor de la música original i tècnic de postproducció d’àudio. En tasques de documentació i supervisió científica ha col·laborat Alexandre Crespo, del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València, mentre que Pilar Cayuelas ha dut l’administració de la producció.

La recerca de material audiovisual d’arxiu s’ha vist perjudicada per la seues mancances, en termes generals. Cal recordar que els arxius del Centre Territorial de TVE (l’única televisió en aquella època) es van perdre en un incendi en els anys huitanta. La postproducció s’ha dut a terme a les instal·lacions del Taller d’Audiovisuals durant la primavera de 2004, i ha estat finalment enllestida el darrer estiu. La durada definitiva del documental és de 97 minuts.

dimarts, 18 d’octubre del 2005

Ballant, ballant!

Parlem de teatre, "Ballant, ballant". Torna a la cartellera aquest èxit sense precedents a València, un espectacle amb música, personatges i, sobretot, cançons que foren populars en una determinada època. Com únics protagonistes trobem la música i el ball, junt amb quinze autors que revisen fets històrics i personals. En concret es perfila la història de l’últim segle a València, al voltant dels balls de moda de cada moment. I tot ocorre dintre d’un únic espai, una sala de ball, que es transforma amb els vestuaris i els balls de moda de cada moment. Al llarg del muntatge es produeixen diferents flash-backs que arranquen a ritme de xarleston fins a l’era dels telèfons mòbils i el "bakalao". Ballant, ballant, un espectacle que connecta amb la memòria col·lectiva del públic, es podrà veure al Teatre Micalet a partir del 5 d’octubre.

Diari Parlem

diumenge, 16 d’octubre del 2005

Des del teu racó

Anit vaig estar en un concert de POW (Prisoners of war), un grup de Sagunt ,que està anant molt lluny amb les seues cançons, parlant de Sagunt, de la nostra llengua i, en resum, dels sentiments que pot tindre qualsevol persona que estiga lluitant per una terra oprimida.

Vull dedicar aquesta cançò a totes les persones que tenim l´esperança de poder ser reconeguts com a poble, i també al bateria de POW, Ivan, que em va caure molt bé!

DES DEL TEU RACÓ
Avui el dia s´obre gris em sent apagat
al meu cervell ombres negres l´estan amenaçant
I em pose a recordar
moments que ja vam passar
i que mai ningú ens podrà furtar
i tinc el cor
tancat entre reixes i murs
i tinc els ulls cremats al vore't caminar
quan t´endinses en la foscor
entranyes de l´estat submon irracional
per alguns oblidat
aci espere fumants llegint l´última carta que em vas enviar
conte els segons, que falten per poder-te abraçar de nou
portes mecàniques em colpegen el cervell
nomes desitge tindre´t ací present
titelles uniformades treballen impunement
peces claus d´un engranatge això ho sabem
ara recorda des del teu racó,
que sempre hi ha algú
que ho ha passat pitjor
tu i jo som valents
i hem de fer-nos forts,
som valents i hem de fer-nos forts.
Molts ànims POW!

dimecres, 12 d’octubre del 2005

Crònica a peu de manifestació: Fracàs espectacular d'e2000

Alguns curiosos no s'han pogut estar d'anar a mirar la manifestació d'aquesta vesprada. Ací teniu una crònica anònima d'un jove independentista:

"Hui he estat a la Ciutat de València i ja que estava vaig decidir veure la manifestació feixista-espanyolista que tenia convocada per a hui una plataforma d'organitzacions feixistes. Jo anava amb la idea de que allò estaria a rebentar, perquè clar, València és una de les ciutats més espanyolistes del País Valencià, però no, estava totalment equivocat.Només arribar veig un autobus de publicitat amb megàfons diguent consignes espanyolistes i antiinmigracionistes. Darrere d'eixe autobús hi havia una dona amb un cavall vestida així com de militar amb una bandera espanyola, darrere anaven uns quants vestits com legionaris, eren persones ja majors. A continuació anava un grup de gent amb samarretes on possava DPS, anaven tots rapats i musculats de gimnàs amb cara de pocs amics, alguns estiraven els braços. Després una pancarta dels caps tots de tratge òscurs i silenciosos. Se podien veure molts policies (cuasi 1/10 dels manifestants) i persones mirant el públic i apuntant coses.De sobte apareixen tambors com si fóra setmana santa, darrere d'estos comença la manifestació de debò. Duien una bandera d'Espanya gran, era portada per caps rapats, algún que altres pijo (però poquets) i gent marginal (drogadictes, coixos amb tatuatges, etc...). Tothom anava escridassant violentament consgines com "España 1 y no 41", "Zapatero Hijo Puta" i "STOP Inmigración, España no es un zoo". Hi havia prou vells, molt fent la salutació feixista i la poca joventut tots de gimnàs. També hi havia alguna excepció que m'has sorprés molt com dos xiques joves amb samarretes on possava "Orgulloso de ser Español" alçant el braç i cridant "Arriba España".En la meua opinió ha sigut patètic, eren 4 gats, jo no entenc de càlculs però no hi havien 1000 ni de broma, qui sap 500 o 600 i això que feren moltísima publicitat amb els diners que tenen i inclús venint gent en cotxes des de tot l'estat. Això si, violents éren i molt, he tingut molta por, ell no podien saber que jo hi era ahi perquè no cantava però de pensar el que podriem fer-me em possava mal.La manifestació era convocada per estos grups:Infonacional.com, Frente Democrático Español, Patria y Nueva Sociedad, Partido Nacional de los Trabajadores, Movimiento Católico Español, Acción Juvenil Española, Fila Cero, Navarra Unida, Dirigentes de la Unión Democrática de Pensionistas, Circulo Cultura "El Empecinado" de Valladolid, Destacados dirigentes de Falange Española / La Falange, Dirigentes vecinales de la Comunidad Valenciana, Pastores evangelistas de Valencia, Antiguos Procuradores en Cortes, Miembros de la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios, Dirigentes de la Hermandad de la División Azul, Dirigentes de la Cofradía del Cristo de la Buena Muerte, Patriotas.org.Hispaniarum-Terrae.org, Decenas de dirigentes históricos de patriotismo Español, Decenas de dirigentes históricos del patriotismo Español, Decenas de afiliados de base de otros partidos patrióticos, Decenas de afiliados y simpatizantes del Partido Popular, Importantes grupos de animación joven del deporte, Afiliados de Coalición Valenciana, Juventud Nacional, España 2000, y miles de patriotas anónimos que se darán cita en Valencia mostrando su españolidad.A les nostres manis acudeixen prou però que prou més gent, pensava que érem pocs independentistes al País Valencià però mirant açò veig que esta gentola és cuasi inexistent. Hui estic optimista, no està tot perdut per mal que ho pugam veure."

dissabte, 8 d’octubre del 2005

Diada Nacional?

Un altre nou d'octubre. Enguany la manifestació ha estat dissabte 8. Poca gent, poca. Hem passat llista i hem anotat absències (a)notables. Us escric alguna de les consignes noves que s'hi han sentit: "l'autonomia que ens cal és la de Portugal", "terra, terra, terra, la unitat de l'esquerra", etc. Després d'aquest estatut descafeïnat que ens han imposat, els ànims no estan per a res. Alguns dels nostres alumnes hi eren amb els de la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC). Aquesta colla celebra els seus primers 5 anys d'existència i els 25 anys de la presència del moviment independentista a les aules. És per això que han organitzat diversos actes per al cap de setmana, centralitzats a Sueca. Per molts anys, doncs, i endavant!
De tornada cap a casa n'he vist i sentit de tots els colors: hi havia qui ens enviava directament a Barcelona a manifestar-nos, qui ens feia fora del país, qui no entenia què volíem, dones amb perruques, homes que parlaven castellà, joves que han tret les estanqueres pels balcons, gent que amenaçava els manifestants amb gestos grollers... i així s'ha anat fent de nit. Amics, què hi farem? Mentrestant, la reina So-fia, inaugurant un immoble que ha dissenyat Calatrava i que projecta la Ciutat blavenciana cap a un futur d'art i de cultura pudent, coent, autocomplaent. Els focs d'artifici d'aquesta nit ho acabaran de cremar tot. Visca Blavència!

dilluns, 3 d’octubre del 2005

Un nou "Sol de invierno"

L´hivern torna a mullar per la finestra, els ulls.
El sol ens deixa, diu adéu, no tornarà.
Recorde, i encara queda el record.
D´unes llàgrimes a la nit
De paraules confuses,
inexistens en un mar de sentiments.
De sobte aquelles paraules,
les paraules,
Oh!paraules...
I als teus peus caic!
Aquell engany d´un hivern juganer,
sense la veritat vaig caminar
carrers estrets del meu pensament.
Tornen aquells dies d´angunia,
Pasats.
Pels ulls de la gent,
les persones,
Sonen càntics de soledat i tristesa.
Idealitzant cap i cor,
plorant llàgrimes de plàstic blanc.
Cridant la sang de la meva por.