divendres, 31 de març del 2006

Poeta


Et parlaré de tot el que sé
i diràs que no és cert, i em somriuràs
benèvolament, i em donaràs la mà
perquè salti amb tu al jardí quadriculat del seny
i no voldré. Llavors
em caldrà cercar una altra persona
més enllà de la teva tendresa implacable,
i tampoc no seran acceptades les meues paraules
d'infant. Així mil cops, així tota la vida
m'escoltarà l'incrèdul, l'amable, el conseller,
l'amor corrector i la casa endreçada.
Mes ai, finalment algú, reconeixent-me
la veritable veu, potser no meva
sinó del qui m'habita sense límit,
em comprendrà i cridarà des del més fondo
dels ulls desesperats: tu dius
la veritat, tu em fas horror! I fugirà
de mi com el diable.

Màrius Sampere i Passarell

dissabte, 25 de març del 2006

Maria do Cebreiro

Vexo os nenos pasar. Venen da escola ou vanse.
Levan libros na man e caramelos.
Levan o sol debaixo dos zapatos.
As súas voces encheron o lugar no que escribo.
As mulleres que os coidan van detrás.
Ás veces algún neno quere voar e escapa.
Pero elas non os chaman porque saben
que os nenos sempre volven.
Ser libre, algunhas veces, significa volver.

Maria do Cebreiro, Santiago 1976

Ens vam conéixer fa un parell d'anys en un recital de poesia que organitzava el PEN CLUB. Vam passar tota la nit pel barri del Carme, en companyia d'altres amics i poetes, i d'aquella nit tant ella com jo, en guardem un bon record. Ahir Maria participava en la II Poefesta d'Oliva i vaig pensar que era un bon moment per retrobar-nos. Com dues bones amigues vam intercanviar adreces, telèfons, mails, etc. perquè a partir d'ara puga haver-hi més que un únic record de cubates, "garitos infames"(ara no recorde el nom que va fer servir ella en galego) i rialles, que no és poc.Maria és una dona molt jove que té la saviesa d'una dona molt gran. Crec que és l'encarnació de Rosalia de Castro. Escriu des d'una puresa i una sinceritat que aclapara i ha tensat l'arc ben fort, perquè les paraules puguen arribar ben lluny.

Ovidi sempre està entre nosaltres

Com veig que fa temps que no diem res de l´Ovidi, avui vull tornar a recordar les seves paraules a tota LPN, perquè pense que és necessari viure l´Ovidi moltes vegades més que pel seu aniversari...

A MANERA D´INTRODUCCIÓ
Escriure... Escric de nits,
Clar i net! i faig cançons.
No en sé! Tinc buit el llit.
Escric. plens de collons
Per què no? Vaig a tancar
I què? el llum que tinc
Veig coses. I vaig a emprar
Visc coses. un son que vull.
Me´n diuen Demà diré,
i conten. com cada dia,
I jo, ho dic que el somni meu
escrit. és ja mania.
Atenció doncs, Si un dia no
que les bestieses desperte més,
plouen, en tombar serà que el somni
full. m´ha comprès.
La gramàtica
ni xucla ni mulla.
I l´Ovidi es despulla.

divendres, 24 de març del 2006

Una disculpa, al cap i a la fí.

Què és poesia? Va preguntar una volta el poeta, i no se ben bé que és encara. Per a mi, per exemple, és una manera d’expressar el que tinc dins i necessite explicar, una forma de dir el que pense, de contar coses del dia a dia, del passat, present... una via d’escapada. Pense que com una formiga més, jo tinc alguna funció ací (en el món) que encara no he assimilat i encara queda camí per a descobrir-la, mentre tant, tinc molt clar que cap persona va a xafar-me ni a humiliar-me i que em defensaré com més bé sàpiga.
Després de parlar amb un amic el dijous sobre la meva poesia “nit d’insomni” em va fer reflexionar prou i bastant, i li he d’agrair que m’ho fes fer (encara que fos subliminarment), i vaig adonar-me’n de moltes coses: sense adonar-me’n del llarg abast de la xarxa, no vaig pensar en si cap persona es donaria per al·ludida en llegir el meu poema i com he dit abans, els meus poemes són la meva realitat més pròxima sortint pels meus dits sense més funció que fer reaccionar a la gent a la qual de veritat van adreçats. Jo no sóc qui, per a dir a la resta que és el que han de fer ni com, i sóc dels que pensa que el que fa cadascú està bé sempre i quan no molesten als altres. Jo només hem vaig limitar a defendre’m, perquè el meu millor escut és una fulla i la meva espasa el bolígraf. Que cadascú es guanye la vida com vulga (sense robar o ferir) que tots els oficis són respectables i dignes. A partir d’ara intentaré mesurar les paraules, per no haver de pagar el preu que no deuria (quanta raó tenies Begonya). Hem disculpe molt sincerament, ho faré millor la pròxima. Gràcies.
Gràcies Víctor.

dijous, 23 de març del 2006

Nosaltres també en necessitem un, d'alto el foc

Deia Bernardo Atxaga que ser basc és viure amb una càrrega a les espatlles. Ara,a partir d'aquesta nit, potser la càrrega s'alleugereix una miqueta. D'altra banda, nosaltres els valencians també som dels qui han de carregar amb aquesta motxilla perpètua. Tot allò que fem quan excercim del que som -tan senzill com això: parlar allà on anem en català, escriure, llegir, cantar, actuar, bregar, ensenyar, aprendre, estimar-,està "mediatitzat" per un braç fosc que malda per eliminar-ho, ridiculitzar-ho, aniquilar-ho. La nostra motxilla, doncs, ens fa sentir-nos incòmodes i cansats. De vegades, pense que he nascut per lluitar sempre al front dels vençuts (ara sí). És per això que la urgència d'un "alto el foc" d'un "fer-nos-ho mirar" ens afecta també a nosaltres. Veiem si la plana que avui comença a esciure's és l'inici del camí de la pau, per a tothom. Ho il·lustraré amb un dibuix del Forges que també al·ludeix al foc, aquest de ben perillós. Gora Euskadi!

Diosa de mi vida, diosa de mi arte.

Cogiendo de nuevo el papel
(esta vez el ordenador no me sirve).
No sabiendo bien que contarte,
no sabiendo bien que decirte.

Decirte, no te confieso.
Contarte sin aburrirte.
Dime que fue lo que pasaste,
dime como saliste de eso.

Tan segura está la muerte de su victoria,
que nos da toda una vida de ventaja.
Y al verte tirada junto a la ventana
solo me queda darte mi pequeñísima gloria.

¿A dónde va el amor,
cuando estoy lleno de dolor?
Lleno de frío y ese cosquilleo
tan preocupante, que a nadie deseo.

Por favor, no te olvides de mí.
Nunca hubiese sabido que así sería mi fin.
Voluntariamente me encierro a oscuras
apartado de la gente, de la vida, de las horas.
Ojalá que con su manto me cubra.

No quiero verte sola
pero no puedo acompañarte,
tampoco puedo amarte.
Mi cariño gota a gota...

¿Sabes? Seguro que si. Tu todo lo sabes.
Volvemos a estar como siempre.
Volvemos a estar como antes.
Con la mirada lees toda mi mente.

Ya viste el carbón de mis ojos,
sabes la causa de todos mis enojos.
¿Qué es lo que no sabes?
Diosa de mi vida... diosa de mi arte.

dimarts, 21 de març del 2006

El castillo ambulante


Passat dissabte, amb l'excusa de dur a la nostra filla menuda, vam anar al cine a veure aquesta petita meravella. Si ja coneixeu La princesa Mononoke o El viaje de Chihiro només us he de dir que es troba a l’alçada d’aquesta darrera, amb un aire més occidental fins i tot, pel fet, potser, d’haver-se inspirat en un relat de l’escriptora britànica de literatura fantàstica Diana Wynne Jones, de la qual no havia sentit parlar anteriorment, però a qui a partir d'ara procuraré seguir la pista.
Imagine que, arran el seu acord de distribució amb la Disney, la productora japonesa Ghibli i l’ancià director Hayao Miyazaki han anat adaptant-se al gust occidental: hom podria traçar una línia des de La princesa Mononoke, fosca, llarga, dura, més emparentada amb el cinema d’Akira Kurosawa que amb Hermano Oso, fins aquesta Howl's moving castle / Hauru no ugoku shiro, tot passant per la guanyadora d’un Òscar El viaje de Chihiro com una mena d’evolució cap a l’accesibilitat del públic occidental. Totes tres són tres meravelloses històries sobre el difícil camí de la redempció, un elogi del valor i la dignitat d’uns personatges humils, quasi sempre petites xiquetes, sovint desbordadess per la volada dels esdeveniments i arrossegades en una voràgine que no poden contralar, però gràcies a la seua autenticitat i la seua commovedora valentia acosegueixen reeixir-hi i assolir una maduresa luminosa i poderosa. Són, en realitat, històries que ens expliquen les dificultats i els perills de créixer i fer-se major.
Per cert, els estudios Ghibli, que ja estigueren involucrats en les arxiconegudes Marco i Heidi, es troben a punt d’enllestir la producció de Gedosenki, l’adaptació dels llibres d’altra de les meues escriptores fetitxe, Ursula K. Le Guin i els seus Llibres de Terramar.
Vos recomane vivament totes tres, i ara teniu encara als cines la història de Howl i de Sophie. Aprofiteu!

dilluns, 20 de març del 2006

Que exigent que ve la primavera!

There is another sky,
Ever serene and fair,
And there is another sunshine,
Though it be darkness there;
Never mind faded forests, Austin,
Never mind silent fields-
Here is a little forest,
Whose leaf is ever green;
Here is a brighter garden,
Where not a frost has been;
In its unfading flowers
I hear the bright bee hum;
Pritbee, my brother,
Into my garden come!

Emily Dickinson

dimarts, 14 de març del 2006

Per què no m'agraden les falles?

És una pregunta que em faig cada any per aquestes dates. Hi ha motius a manta per posar-se de mala llet quan ensopeguem amb l'eterna reestrena del drama Els dies i els petards d'en Josep Ninot i Barraqueta: la ciutat (València, vull dir) s'embruta com un abocador, ens envaiex una ferum d'alcohol i pixarades que fa insuportable el passeig, s'hi forma un caos circulatori de cal déu, i com si de xampinyons es tractés, apareixen uns personatges (ara parle del meu barri, per exemple) que, vestits de negre, amb ulleres i gorreta, dominen cada cantonada, sense fotre res més en tot el dia que organitzar passacarrers, ofrenes florals, berenars i sopars de sobaquill, posar i llevar tanques de ferro per deixar o no passar els cotxes (la calle es míah qui ho deia?),i parlar a crits amb el de la cantonada d'enfront. Ah! i el que ja no puc suportar és aquesta actitud condescendient que prenen vers la llengua (im)pròpia. Des d'ara i fins el dia de Sant Josep, hom pot parlar valencià, que no passa res, que per això estem en falles, collons, recollons, tu, xiqueta, bonica!!!
Si alguna vegada aquests dies de festa han tingut sentit, us assegure que deuen ser dies molt llunyans en què les falles donaven pas a la primavera, dies en què el poble aprofitava per riure's dels de dalt, per recuperar, a través dels ninots de cartró, tot allò que se'ls en fugia, per cremar els mals auguris i esperar dies millors, etc. Però, i ara? Jo me'n vaig. Tanque la botigueta i fot el camp nord enllà, on diuen que... a veure si l'aire del Pirineu em trau de damunt l'olor a socarrim. Com deia aquell personatge de Les amistats perilloses (que a la pantalla gran interpretà John Malcovich) quan deixa la pobra amant abandonada al llit: "no puc evitar-ho, no puc pas".

dilluns, 13 de març del 2006

Novel·la riu


Foto manllevada a Belforn


Fa unes setmanes, la Begonya em va fer un regal, mig de Nadal i mig d’aniversari: vull dir que no era de Nadal, perquè aquest ja havia passat i estava fora de lloc ja fer regals de Nadal; ni era d’aniversari, perquè encara faltava algunes setmanes per a celebar el meu natalici. Per això era mig nadalenc i mig d'aniversari.
El llibre en qüestió era Los detectives salvajes, del xilè Roberto Bolaños, publicat per l’editorial Anagrama, i que vaig comença a llegir uns pocs dies després.
Com crec que ja he comentat per ací alguna vegada, els últims temps són de poc llegir, tot i que he tingut alguna temporada més laboriosa, d'anar fent més, però el cas és que difícilment llig més d’un llibre al mes. Ocasionalment, m’entretinc un parell de dies rellegint algun llibre de poemes. Ara mateix, també estic amb La sombra del general, d’Enrique González Duro, una decebedora, perquè primer em va semblar prometedora, història de la Transició espanyola. I per a després m’espera Expiació, d’Ian McEwan, altre regal d’aniversari, i que té bona pinta. Així, probablement, arribe a Pasqua.
Però un descobriment recent m’ha omplert d’inquietud i pertorba els plans i el plàcid panorama que ara vos dibuixava: al llibre de Bolaño, llibre extravagant per ell mateix, no vos hi penseu, li’n falten, de planes, per ser exactes, des de la 383 fins a la 406, ambdues incloses, i això puja a un total de vint-i-tres pàgines. Jo encara vaig per la 280, així que em falten encara un centenar per a arribar-hi. Al ritme que llig, això pot ser més d’una setmana.
La meua primera reacció davant aquella novetat va ser: “Doncs no, ara ja no continue llegint, què faria quan arribés a la 382: una mena de joc cortazarià, menysprear el que s’esdevingués en aquelles 23 pàgines i au, anar endavant fins al final?” Potser entraria dins el context de jocs avantguardistes que pretenen practicar els, sovint, pesats poetes realistes viscerals que protagonitzen la novel·la, però em convencia més la primera intenció d’aturar la lectura immediatament com a manifestació de protesta, una mena de vaga intel·lectual, a l’espanyola: “Que lean ellos”, que digué aquell. Vaig apagar el llum de la tauleta i vaig cloure dignament els ulls.
Tanmateix, a l’endemà, dia dissabte, a l’hora de la migdiada em vaig deixar caure al llit, cosa poc habitual en mi, vaig fitar el totxo del Bolaños i, d’una manotada decidida el vaig trincar i em vaig posar a llegir.
Aquell gest compulsiu meu em va omplir d’una estranya mescla de inquietud i vergonya, uns sentiments que em resultaven familiars per d’altres ocasions en què no havia pogut contenir els meus impulsos, però, em vaig dir a lo hecho, pecho i em vaig espolsar tota aquella negativitat.
Podia, així, dedicar-me a analitzar les conseqüències dels meus actes: podia imaginar-me a mi mateix com l’únic tripulant d’un rai que avancés per un riu, un riu ample, cabalós, tipus Amazones, vaja, la roba feta parracs, únic supervivent d’una expedició científica europea, cruelment i covarda atacada pels aborígens reductors de caps o, encara millor, una expedició d’ecologistes atacada despietadament pels mercenaris a sou d’una multinacional bananera… I jo, tot sol, dalt el rai sentint la remor, per ara encara sorda, llunyana però inexorable, apropant-se, de les cataractes més grans del món que m’aguarden endavant, tan pacients com ineludibles.
Així vaig jo, novel·la avall, indiferent al destí, una novel·la riu, però ara és el Guadiana, que desapareix i fa la via sota terra, i després torna a eixir, quilòmetres enllà. O com Jonàs, que va fer part de la jornada dins la balena o, fins i tot, com el propi Gepeto, fuster, pare de Pinoccio, quin ofici més polsegós, però alhora més entretingut, encaixar les peces amb cola, fer marques amb la llapissera i el metre, groc i plegable.
Sóc com un condemnat al passadís de la mort, embarcat en una empresa que no té futur, com un obrer industrial en l’Europa del benestar, com un profe de valencià en la Gloriosa Época de don Francisco Camps, com Bowman –l’home bou–, de 2001: una odissea espacial llançat a tota castanya a través d’un forat negre, com el conillet de Duracell, en fi, crec que ja m’he explicat.

dimecres, 8 de març del 2006

8 de març, pura energia

Celebrem-ho, i tant! Vaig a sopar amb una bona copa de cava
(o dues!).

diumenge, 5 de març del 2006

Tot comença en un mateix

Un sol record

M'arriben les olors del carrer ample:
la casa oberta, la porta falsa
la quietud de les hores al migdia
mentre ma mare defuig la calor
de l’estiu que crema la pell.
La casa sense ombra i la felicitat
de no tenir hora.
Emportar-se un sol record no és difícil
quan hi ha grills a la nit
entaforats al corral, entre el blanc
de les vinques, l’alfàbega,
les cales lluents i el muguet invisible
que anys a venir formaria part de la història:
la veu minúscula d’una dona
al carrer, la humitat i la molsa
bora nit, bora nit.
Un sol record,els soliloqui dels grills
o la casa cantonera on el sol no s’amaga,
groga de calor, sense temps,
atapeïda d’arrels i de paraules,cel blau de migdia,
entre somnis de suor i mala gana,
cadires a la porta,la reixa polimentada
i les lloses lluents,tot esperant la fresca
de la nit cítrica sense rellotge,
nit amagada pel caminals de terra
que grata amb les ungles la gana i la fosca
cançó dels grills invisibles
que amb els anys dibuixarien l’únic record.
Ni la veu que travessava el carrer de cap a cap
i que no pogué resistir la llum intensa.
Ni les passes maldestres dels infants
que bevien aigua de les aixetes.
Ni l’alegria de ma mare en caure el sol
mentre cantava lletres antigues
bona nit.
Res més que el record insistent dels grills
quan les hores es dilaten i pesa el silenci
seré i segur que el sol guanyarà cada marge
per on transcorre la vida dels homes
a l’hora del passeig,l’ametller pacient
confessor i confident,els secrets de les pedres
dels gaiatos i les boines immòbils
fins que el vent es desperta i és hora de tornar a casa
de regar les lloses i plantar cadira
mà d’entrepà i navalla petita,pernil i gotet de vi
que després baixen cap a la plaça
agafats del bracet,poques paraules
àvides de refresc,mantecao i orquestra
i ball fins la matinada,per tornar a quina hora
quan l’ombra humida del carrer ja es dissipa
les mules baixen camí de l’horta
les dones agranen les lloses
ma mare es desperta
els grills suspenen les notes
i el dia obri les portes
bona nit.

dijous, 2 de març del 2006

No me abandones


XI

No me abandones tú en los sumergidos
muelles de esta anegada primavera.
Hay ríos
de enorme luz que arrastran los quemados
baluartes del aire, lentas
barcazas que naufragan, cuerpos
que nunca más alcanzarán el mar.

José Ángel Valente