dilluns, 17 de juliol del 2006

M’han mort

Mirant i mirant,
Esperant un instant,
Retorna eixa cosa
Deformada, horrorosa
Amb intent d’un fracàs.

Ho has intentat,
On no coneixies, ¿veritat?

Es hora d’afrontar
Tímid, sense mal,
Salives verinoses del teu queixal.

Tinc i no tinc
Un sentiment, un pressentiment.

Bans populistes al teu interior.
Onades d’advertències sense patiment.
Cridades nocturnes d’una indecent,
Assembles de gent amb un gran temor.
Segurs de vida sense segell.
Senglars de grassa molt plens.
Ara al terra, una trista mort.

2 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

àlex, veig que continues amb la teua prolífica creació i que vas pulint els temes, insistint en les obsessions. està bé, no t'atures. salut!

Anònim ha dit...

Hola, magrada moltisisim aquest poema, i a mes es molt ingenios, encara que hauries d'haver deixat que jo ho descobrira per mi mateixa, ja que ara si hi faig un comentari, no te gens de gracia, al menys per a tu que ja ho saps,la resta de gent que s' escalfe el cap intentant entendre el que dic, jejeje.
Be, amb aixo et vull animar a que continues escrivint,(encara que no serveix de res que t'ho diga, de totes formes faries el que tu vols...XD)perque has millorat moltisim en els teus poemes, i a mes, jo ja soc la teua fan, a mes de molts mestres i els teus amics, etc. i com pots veure la llista es va allargant tal i com passa el temps...
Be, molt be Alex!!!!
Besets...