dissabte, 19 de gener del 2008

L'esperit de l'home

“-Què t'agrada més, amic meu, que la música et sorprenga amb aquells moments genials i inesperadament captivadors amb què, al llarg d'una peça, desengaxem els peus de terra i per uns instants sembla que toquem el cel amb la punteta dels dits, ens regirem a la cadira, el cor ens faça un tomb, o, pel contrari, que la melodia et permeta, de manera lògica que no còmplice, encertar que arriba un moment clau i així que pugues avançar-te a l'emoció per corroborar-la després?
-Totes dues coses, amiga. Saber que arriba l'instant, màgic, corprenedor i, tanmateix, quedar-ne meravellat, immensament sorprés, una vegada i una altra.”


Això és la música de Bach.
A partir d'una conversa amb el nostre amic Josep Ripollés sobre l'última pel·lícula de Pere Portabella, heus ací unes paraules que volen explicar aquesta màgia del músic alemany. Esperem que el film, Die Stille vor Bach, no passe desapercebut. No s'ho mereix. En eixir de la sala dels Babel, sentia una pau i una reconciliació amb el món, com si m'hagués rentat per dins, com si una mirada que ve de dins, com si el silenci que només hi ha dins, com si els pensaments de dins...
No hi ha res de personal en l’experiència estètica musical de Bach, no hi ha complicitat possible perquè no hi ha cap jo, cap autor al darrere, amb qui pugues ser còmplice. Estàs tu sol amb la música, amb la lletra.
És eixa despersonalització que fa possible el miracle de l’emoció que anuncia un contingut que, a falta de millor paraula, anomenem religiós perquè no es tracta de res que nosaltres afegim a la música, sinó d’alguna cosa que ella ens infon.
Aquesta infusió ens obliga a acceptar que hi ha alguna realitat allà al defora de nosaltres mateixos que la música fa patent i que és irreductible a la doble categoria lògica/emoció que fem servir per entendre la nostra relació amb el món i amb nosaltres mateixos.
Tota l’espiritualitat que creiem trobar en Jesu, meine Freude es veu ratificada pel contingut de la lletra que exalta la figura de Jesús com un amic, exalta l’amistat, aspecte pagà de l’afecte que defuig els vincles de la sang per consagrar aquell vincle que no troba res ni ningú per damunt, tampoc Déu, i que s’adreça als homes únicament i els converteix en la clau de la seua pròpia salvació, que ja no vé de dalt, ni del passat, ni del futur, sinó tan sols del que els aplega: l’amistat.
L’amistat no és sinó la versió més modesta de l’amor que la teologia s’apropia i que els grecs ja havien preferit: la filia, que no és font de coneixement sinó de reconeixement i solidaritat, de compassió i d’alegria, la més terrenal de totes les formes de sentir l’espiritualitat que anomenem religiosa o no...

Tornem al diàleg del principi. La barreja de sorpresa i anticipació supera en molt el que cada valor per separat representa, el que no és fàcil és trobar qui ho haja aconseguit. És el conflicte entre el classicisme i el romanticisme, entre la lògica i els sentiments. Qui ens sorprèn és més hàbil que nosaltres, però també més seductor, més manipulador. En canvi, qui ens permet anticipar mostra les seues armes amb una humilitat que ens deixa inermes. També a ell. Per això és inexplicable la inspiració que l’il.lumina, que no brolla de cap potència humana, de cap tècnica, sinó d’un més enllà que nomès la mística ateny: el cor de la música és l’esperit de l’home.

8 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Tarde un poquet, però he de dir que m'ha agradat molt el teu post, tan redó, tan ben expressades les teues reflexions i tan ben acompanyades pel Jesu, meine Freude, que resta ja ben poc a dir.
De tota manera, també jo he sentit aquesta sensació que dius, com rentat per dins –usà Rodoreda aquesta expressió?–. És l'efecte catàrtic de l'art: et fa anar més enllà de les emocions amb què estem identificats i que constitueixen el brogit i la fúria que en diem personalitat, més enllà de la qual és on hi ha la realitat i la plenitud de l'ésser, i que només en moments tan puntuals solem albirar. Per a mal o per a bé.
Deia Hölderlin que els humans som capaços de suportar una dosi molt petita, homeopàtica, de realitat –no sé si deia llum– i que un excés ens fa perdre la raó, com potser li passà a ell.
Fantàstica variació en el teu registre, Begonya.

Begonya Mezquita ha dit...

He de dir, per al teu coneixement, que ll majoria d'aquestes paraules són preses del discurs del Ripo (el vas conéixer a la presentació del meu llibret; aquell que parlava de la recerca del sentit que amagava cada acte d'escriptura, etc. te'n recordes?). Nostres, al cap i a la fi, les paraules intenten expressar aquestes sensacions que només podem sentir, i no pas dir... M'ha agradat això que apuntes tu de la llum de Hölderlin i també de l'efecte catàrtic de l'art.
I no, el rentat per dins és meu. Et recorda a la Rodoreda? Woooowwww!
Gràcies Amadeu. Les Variacions Goldberg també de Bach es queden curtes al costat de les nostres (des)variacions). :)

Àlex Andrés ha dit...

També m'ha paregut molt bonic l'escrit. Tot i que entenc el que vols dir quan parles de la "despersonalització", jo sí que trobe un autor darrere amb qui puga ser còmplice (a banda, per descomptat, del tema de la vida autònoma de qualsevol obra d'art).

Veig una mica diferent el "conflicte" lògica/emoció. La música de Bach ens emociona sobremanera (fins i tot els meus alumnes, amb l'air de la suite en re). Però la lògica del seu discurs és matemàtica. L'escriptura de Bach és d'una exactitud que semblaria incompatible (segons una visió romanticona) amb l'emoció. I és clar que no ho és.

NO he cregut mai en la divisió forma/sentit. Però em sembla que en la música, especialment, tot és forma, tot és sentit.

Unes recomanacions:

1. Si podeu, acudiu aquestes pasqües al Palau a sentir la Passió segons Sant Mateu (la fan tots els anys). Jo la vaig sentir farà uns anys en una interpretació brutal del Bach Collegium del Japó -aquests japonesos...-. En coneixia ben poca cosa i no entenc ni borrall d'alemany (ni m'interessa gaire la lletra -no és gens necessària per copsar la profunditat del discurs bachià-). Vaig eixir-ne levitant. És una obra molt llarga però n'eixireu millors persones del que ja sou.

2.erbarme dich:
http://es.youtube.com/watch?v=7qiN0-Kz0xI

Können Tränen meiner Wangen:
http://es.youtube.com/watch?v=GTaf1O1x9Z8

i 3. Hi ha un preciós llibre "La crónica de Ana Magdalena Bach". S'atribueix falsament a la dona de Bach però sembla estar escrit a principis del XX per una escriptora anglesa. És preciós i relata anècdotes ben boniques. Com quan diu la dona que pujà al despatx de Bach i va sentir com estava plorant després d'escriure una ària de la Passió. La dona es va asseure a l'escala i va plorar també.

Visca Bach Pare Omnipotent!

Begonya Mezquita ha dit...

Àlex, m'encantaria anar a veure la passió segons sant Mateu. És, junt al Rèquiem de Mozart, una obra que no voldria morir-me sense veure en directe. Podies organitzar tu el dia i anem aquestes vacances de pasqua, bé, si tens una mica de temps fora dels deures més immediats i tot això.
Besets i gràcies per les teues paraules i les teues propostes.

Amadeu Sanz ha dit...

Si deixen fumar jo també m'hi apunte.

Begonya Mezquita ha dit...

Sempre pots xuplar-te un trosset de regalèssia de palo...

Àlex Andrés ha dit...

VAig mirar que feien la passió el dia 12 al palau. Els preus: 40-30-20. Entenc que 20 serà darrere. No val la pena. Miraré si queden entrades i si la meua sogra pot venir a estar amb la xicalla. L'hora vespertina és la més sensible. I Vera contra dos, guanyen per golejada.

Amadeu: És una obra llarga però crec recordar que fan un parell de descansos fumívols.

Amadeu Sanz ha dit...

Voleu dir que no em deixarien fumer-me un parell d'havans, no abans ni després, sinó enmig?
M'enduria la petaca. O la bodega sencera.