dissabte, 23 de febrer del 2008

El jurament del tipògraf

Com els cristians, que juren sobre la Bíblia, com els metges, que tenen el seu jurament hipocràtic, àdhuc com els reis que són lleials, si juren els Furs, el tipògraf ha de tindre també el seu propi jurament. I què jura el tipògraf?
Sens dubte que cada tipògraf tindrà el seu altaret, i jo ja us he parlat ací de Garamond, de Gill, de Renner, de Tschischold, d’Aicher. També de Bringhurst i del seu Elements of a typographic style, damunt del qual no m’importaria jurar, una i mil voltes. Tanmateix, si hagués de votar per un jurament tipogràfic en l’Assemblea Mundial dels Tipògrafs o, encara millor, al Judici Final dels Tipògrafs, per tindre així l’ocasió de saludar personalment tots els han sigut, són i seran talladors, cal·lígrafs, fontografistes, si jo pogués jurar juraria aquestes línies que el suís Josef Müller-Brockmann va escriure al seu Grid systems / Raster systeme, que vos reproduisc extractades i traduïdes. Es refereixen concretament a l’ús de retícules en el disseny, però em sembla que la declaració és extensible a la feina tipogràfica en general i, m’agosaria a dir, a qualsevol activitat humana. Allà va:

“L’ús de la retícula com a sistema ordenador és l’expressió d’una certa actitud mental en tant en quant demostra que el dissenyador concep el seu treball en termes alhora constructius i orientats cap al futur.
Això és l’expressió d’un ethos professional: el treball del dissenyador ha de tindre clarament la qualitat estètica, intel·ligible, objectiva i funcional del pensament matemàtic.
El seu treball ha d’ésser una contribució a la cultura de la qual ell mateix en forma part.
[…]
El disseny objectiu, compromés amb el bé comú, ben composat i refinat constitueix la base d’una conducta democràtica.
[…]
L’ús del sistema de retícula implica
la voluntat de sistematitzar, de clarificar
la voluntat de penetrar en l’essencial, de concentrar
la voluntat de cultivar l’objectivitat, en lloc de la subjectivitat
la voluntat de racionalitzar els procesos de producció creatius i estètics
la voluntat d’integrar elements de color, forma i materials
la voluntat d’adquirir un domini arquitectònic sobre la superfície i l’espai
la voluntat d’adoptar una actitud positiva que sempre mira endavant
el reconeixement de la importància de l’educació i l’efecte del treball planificat en un esperit constructiu i creatiu
[…]”

Josef Müller-Brockmann, Grid systems / Raster systeme, Sulgen/Zürich, Verlag Niggli AG, 1981, p. 10
Confie que la, potser, massa evident construcció paral·lelística no vos haurà decebut, a vosaltres, músics i poetes, ballarins i cantaors, avesats als vins més madurats, més ben escandits, als licors més dolços i als besos més lleus, de papallona, o als més tòrrids, de caragol, però des de Salvat-Papasseit sabem que l’avantguarda frega amb el folklore, i Müller-Brockmann forma part del grup de tipògrafs i dissenyadors suïssos que van conrear i continuar l’esperit de les avantguardes centre-europees en acabar la Guerra, com monjos medievals que preservaren la cultura europea.
Avui que el disseny en general i que les fatigues del tipògraf, més que pel compromís amb la humanitat, són conduïts pel compromís amb el client o amb el cap de torn, no vindria mal una germanor tipogràfica al voltant d’una paraula que ens recordara, com al començament, la dimensió ètica i política de tota feina.

6 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

El jurament del tipògraf és el títol de la novel·la que escriuràs? Més que reflexions sobre els principis del tipògraf, sembla un manifest artístic al més pur estil avantguardista. Potser sí que vivim moments freturosos de conviccions com aquestes.
Això és el que escric a partir dels teus nets paral·lelismes:
Preservar la cultura en just equilibri entre la voluntat i allò que se'ns escapa, paral·lel al gran enigma al voltant del qual tot gira. Papallones o caragols, fer l'escamot dels qui mai no reculen, i el primer bes... Actuar davant davant dels temps i dels llocs provisionals. Músics, tipògrafs, poetes, fotògrafs, cantants i santes bevedores. Ésser. Traçar els perfils d'unes lletres elèctriques, a cavall entre hiverns i estius sempre creant, sempre construint. Llançar al vent el manifest de totes les voluntats. Penetrar en l'essencial. Concentrar. Contra l'aspror de la inèrcia, l'agonia de la civilització i la burla de l'engany.
(Potser ho acabe convertint en poema. Merci, Sanz!)

Àlex Andrés ha dit...

M'ha sigut impossible llegir el jurament i pensar que parla de tipografia. Jo ho diria al contrari: "es refereixen concretament a qualsevol activitat humana, però em sembla que la declaració és extensible a la feina tipogràfica en general i a l'ús de les retícules en particular". Quan vages a fer el jurament, avisa'm i m'hi apunte!

Àngels ha dit...

Benvolgut mestre Amadeu: el jurament tipogràfic deuria d'estar a l'abast de tots. Tot aquella persona que creu en allò que fa, hauria de prometre davant del text. Professors, alumnes i, avui en dia, per damunt de tot, els polítics haurien de coneixer eixe jurament tan honest.

"...la voluntat d’adoptar una actitud positiva que sempre mira endavant, el reconeixement de la importància de l’educació i l’efecte del treball planificat en un esperit constructiu i creatiu
[…]”

Gràcies per endinsar-me en temes que creia que mai m'hagueren interessat.

Olga Gargallo ha dit...

Jo també juro, com els cavallers conquerits ara fa vuit-cents anys o per Tutatis. Juro per ses màquines perfectes.

“(...) la voluntat de cultivar l’objectivitat, en lloc de la subjectivitat”.
Tot i que la tipografia és una ciència exacta que conviu amb les matemàtiques, no creus que amb la tria de font, color i disposició en l’espai hi juga prou la subjectivitat i la connotació?

Un beset per a Amadeumarinetti i per totes i tots els conjurats.

Unknown ha dit...

No se...
Tu lo has dicho, los cristianos tienen la Biblia, los maoistas el libro rojo, los médicos a Hipocrates. ¿Necesitan los tipográfos un juramento, un canon?
Desde luego, los que yo conozco, con los que convivo cada año unos dias en La Pobla de Cervòles, creo que no. No creo que estén por la labor Paco Bascuñan, Marc Salinas, Eduardo Manso, José Luis Martín o Josep Patau, lletraferits, tipografos del pais con un punto patafísico y libertario .
Por otra parte, creo que estan sobrevalorados los Renner, Los Brockmann o los de la escuela helvética con tanto afan normativo. Democracia es sobre todo pluralidad y libertad, y la función social del diseño no creo que se acabe en la cuadrícula. Creo más en los contenidos valiosos y en saber como comunicarlos.
Un saludo, Amadeu y Begonya.
Tomas Gorria (www.cuatrotipos.com)

PD: ¿Nos da un poco de yuyu que la DIN, fuera declarada en 1936 (en pleno nazismo) por el Comité alemán de estándares como la tipografía para las áreas de tecnología, tráfico, administración y negocios...?

Amadeu Sanz ha dit...

Salut, Tomàs,
En realitat, estic amb tu en que no cal sacralitzar tant les doctrines i els dogmes. El sentit d'aquest article era més el d'un exercici, més o menys literari, i una declaració del meu amor a la tipografia. Quan, a vegades, em dic a mi mateix tipògraf, i això volia expressar ací, no és més que un desig de retre homenatge a tota
la nissaga de persones que des de la humilitat i, molt sovint, des de l'anonimat, ha contribuït a bastir allò que anomenem cultura occidental, encara que siga només pel que respecta a la manera de ser presentada i comunicada.
I que la DIN fos la norma tipogràfica nazi em fa el mateix yuyu que l'escarabat de la Volkswagen fos el vehicle de l'exèrcit alemany, ho sent. Per a mi, el que demostra això és que els humans, en les pitjors condicions, són capaços de l'excel·lència.
Salut i ens veiem ;-)