dimecres, 13 de febrer del 2008

Els quatre-cents cops


Una de les meues debilitats confessables és la passió que sent pel cinema. No estalvie recursos en capbussar-me setmanalment dins la pantalla d’aquest art que em delera. Vinc, contenta i expectant, a les sales on no hi arriben les pel·lícules aplaudides amb un ventall de premis en certàmens multitudinaris. M’agraden aquelles que porten segells independents, marques d’autor o, a tot estirar, algun reconeixement al festival de Sundance. He de dir que, a ciutat, només hi ha dues sales on puc trobar allò que cerque, cosa que m’obliga de tant en tant a desempolsegar les prestatgeries on dormen cintes antigues.
És el cas que fa uns dies he revisat un film que, essent jove i estudiant, em va colpir, i ara, des de la perspectiva que em permet una certa maduresa diré que m’ha tornat a deixar sangglaçada. Les quatre cents coups, títol bifront que enceta una dualitat permanent al llarg de tota la narració i que presentarà el protagonista com a agent i pacient, com a provocador i víctima d’una violència viscuda en l’àmbit familiar i escolar. Faire les quatre cents coups en francés ve a dir fer-ne de grosses, ésser entremaliat, expressió que al mateix temps ens avança l’ambient hostil de correctius subministrats amb la mà oberta, la mentida o el xantatge.
Una pel·lícula rodada en blanc i negre, on destaca la fredor dels plànols generals dels carrers de París, postals grisenques i hivernals que embolcallen una història esgarrifosa. El moviment de la càmera, amb picats i contrapicants, va serpentejant el dolorós avenir del drama. Plans zenitals vertiginosos contrasten amb primers plans i ens condueixen al travelling que empeny el protagonista a l’epíleg, la fugida de l’internat a la recerca de la llibertat. La mar, allunyada d’aquells carrers tristos, contrasta amb els interiors claustrofòbics i allibera de tota càrrega.
Mig segle després de l’estrena, i al si d’una societat democràtica i políticament correcta, resulta impensable que un nen puga patir aquest abandonament educacional o aquesta punició jurídica. La violència, en canvi coexisteix de manera quotidiana en tots els àmbits i, amagada sota màscares diferents, és notícia destacada a qualsevol diari. Fa uns dies l’Avui va publicar una columna on l’autor establia una jerarquia de la intensitat dels cops de càstig i, de manera irònica, recomanava de no ultrapassar el mastegot.
Ara, pense en Antoine Doinel, protagonista de Els quatre-cents cops, i en la bufetada sonora que son pare li va ventar davant dels seus companys a l’aula. I pense també en el mateix nen engabiat purgant el pecat original de voler ésser lliure.
Fa uns dies que no deixe de pensar en els quatre-cents euros que un dels candidats a les eleccions generals ofereix com a esquer saborós d’un ham per a tots els treballadors i les treballadores. M’esgarrifa ser testimoni d’un xantatge econòmic, d’una compra de vots per un valor de quatre-cents cops. Ahir però, el fantasma d’Antoine Doinel va acudir al meu recer quan l’altre candidat a les mateixes eleccions va proclamar que, si el seu partit guanya, els nens a partir de dotze anys podran ésser empresonats i tractats com a delinqüents per a la seva reinserció social. I he plorat pensant en la possibilitat que aquest puga retornar-nos un estat on els nens podran ser engarjolats per furtar una màquina d’escriure.

10 comentaris :

Anònim ha dit...

Aquesta sempre ha estat la meua pel-lícula. L'adore en particular i a Truffaut en general.
Per cert, Olga, m'ha fet gràcia trobar-te per la catosfera. Vaig ser alumne teu a La Vall :)

Begonya Mezquita ha dit...

Crec haver-la vist fa molt i molt temps. Des que he vist el teu post, no pare de taral·lejar aquella cançó de l'Aute (recuerdo bien, aquellos 400 golpes de Truffaut... que todo en la vida és cine i los sueños, cine son). No me la lleve del cap. Crec que eixia Jean Paul Belmondo, oi? M'agrada aquest actor, tot i que no ha fet gaire coses al cine.
I pel que fa al tema polític i pre-electoral, què en diré: más cine por favor, que todo en la visa es cine, y los sueños...

Amadeu Sanz ha dit...

Sembla que aquesta pel·lícula l'hem vista tots, però que la recordem malament –no eixia Belmondo ni de conya, tu dius A bout de souffle de Goddard, Begonya. No crec que Belmondo haja filmat mai amb Truffaut, però igual pose la pota… L'actor era Jean Pierre Laud o Leaud, el favorit de Truffaut, crec.
Aquesta és la que acaba amb el nen, de nit, en un pla seqüència en què furta les fotos de Ciutadà Kane de l'aparador del cine, a través de la reixa, oi? La recorde nebulosament.

Amadeu Sanz ha dit...

Voilà: Les quatre-cents coups.

Begonya Mezquita ha dit...

Oh, tens raó, A bout de souffle, que guai. Aquell blanc i negre de quan érem xicotets. Crec que Belmondo, emperò, sí que ha fet alguna coseta amb Truffaut (i la Cat.Deneuve): Mississippi Mermaid.

Amadeu Sanz ha dit...

Si, és cert, recorde també aquesta pel·li. Jo sempre he sigut més de Godard que de Truffaut, i més de brunes que no rosses, però em rendiria a la bellesa de la Deneuve on es posàs. :P

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Olga, gràcies per l'oferiment. Però `teua´, vull dir, `meua´, no; ni nostra, ni d'ells… De ningú, vaja, perquè és de tots, i ací hi ha, crec, la gràcia.
M'alegre molt, doncs, i entrant en matèria, que hages caigut en la xarxa de la paraula nostra (ho deixarem córrer per una vegada, no vull ser pesat). Potser és que havíem d'esperar, entre els anys i els paranys, que una barca de bons pescadors calés en el teu mar perquè, peix abissal literari, t'enredasses en la trampa. I ací et tenim, fent llum amb la teua exquisita prosa, atents a les teues fluorescències. Aquest article sobre els colps és magnífic. I ho és no solament perquè tens tan païda la pel·lícula i l'expliques tan bé sinó perquè has estat capaç de trobar-li l'actualitat -que tota obra digna de dir-se artística conté- al tema en les bajanades dels nostres polítics de tort i de dreta. Continua engreixant la llàntia. Una escriptora de raça només necessita una excusa i tu ja la tens. I lectors… A mi ja em pots comptar entre els encisats. Una abraçada.
Manel

Olga Gargallo ha dit...

Disculpeu el meu endarreriment per agrair els vostres comentaris, però arranjar la segona avaluació i la família implica una dedicació absoluta.

M’ha agradat moltíssim escoltar paraules enveubaixa (els nostres blogs tenen connexió semàntica!) i més encara saber que es tracta d’un alumne amb qui fa anys vaig compartir aula i il•lusions. Espere que els bons records avantatgen els dolents. Ens ha afalagat el premi que ens has atorgat i el lluirem amb satisfacció a la nostra pitrera; no l’hem fet públic perquè ja ens l’havien lliurat també feia justet una setmana. Promet que visitarem a sovint el teu blog i estarem pendents de la teua veusuaueducadaicortesaperòferma.

Begonya i Amadeu m’ha divertit molt el vostre entusiasme cinèfil perquè us he fet cercar també en prestatgeries empolsides algunes d’aquestes pel•lis que paga la pena tornar a revisar. Begonya, todo en la visa es cine, però los sueños visa no son.

Manel, el meu Manel, gràcies per fer un poquiu la paraula teua. Els teus afalacs són la meua metzina. Has copsat l’actualitat del problema i això és el més important de tot l’articlet, el que més em preocupa; ens preocupa.

Una besada a tots i totes.

Àlex Andrés ha dit...

Perdona, olga, el retard. Jo també sóc dels que esmenta amadeu. la recorde però d'aquella manera. Recorde l'escola, la casa familiar, els carrers de parís en blanc i negre...
Però el més impactant, al meu parer, sempre ha sigut la cara del Léaud! I és una expressió que m'he trobat al llarg de la seua carrera. Una expressió facial difícil de descriure , molt personal, hermètica però gens freda.

En fi, que li faré una ulladeta a la pel·li a la teua salut.

Olga Gargallo ha dit...

Mai és tard. I tu, Àlex, tens justificats tots els retards.