dimecres, 21 de maig del 2008

La Fura a Burjassot


Fa un parell de setmanes va ser el meu aniversari i Vera em va regalar una entrada per veure La Fura al festival de Burjassot: Imperium. No només em regalà aquesta entrada sinó que es quedava amb la descendència comuna mentre jo hi anava. Regal doble. O triple.


L’entrada responia a una inquietud que Vera sap que em ronda últimament. A partir de la meua experiència operística, he pogut viure de primera mà com és això de la recepció de les obres d’art. I a partir d’ací, he passat a reflexionar sobre què esperem com a públic quan ens enfrontem a una obra artística (òpera, teatre, literatura...). No cal dir que no he arribat a cap conclusió definitiva. Ni provisional. Però sí em sembla que en moltes ocasions no acudim a una creació per veure què ens diu, quines tecles interiors –que desconeixíem tenir- ens fa sonar. En massa ocasions hi busquem allò conegut. Volem retrobar-nos-hi. És difícil desproveir-nos de romanços i anar nus. És allò del “li falta...”. Al meu parer una obra té o no té, t’arriba o no, t’interessa o no...


El cas és que Vera em regalava una entrada d’un grup que sap que està a les antípodes de la meua creació. Vosaltres mateixos, que molts heu vist ALES, sabeu que La Fura i jo compartim ben poca cosa. Però em va fer una il·lusió tremenda. Volia anar a veure una obra que sabia que, amb molta seguretat, no m’agradaria. I no ho entengueu com a masoquisme. Tenia més a veure, al meu entendre, amb una manera més madura de “veure”. Què em pot dir/donar una obra tan diferent al que jo faig, tan diferent a les coses que m’agraden?


Vaig fer la meua supercua al pavelló d’esports del poble de l’estellés. Hi havia dues cues llarguíssimes. Just en entrar hi havia un cartell “una vez dentro, no se podrá salir hasta fin del espectáculo”. En fi...

A dins hi havia: gent, andròmines metàl·liques fureres, molt d’staff de suport, fum i quatre torres de llum i so en ple funcionament. Tot això dins del recinte esportiu. Les grades quedaven inaccessibles per unes tanques d’aquelles d’obres municipals. A mi em feia molta il·lusió assistir a una representació que trencava el teatre habitual en U. No ho havia fet mai. Vaig veure farà quinze anys a la Fura a Barcelona, però en un muntatge estàndard: amb escenari i pati de butaques. He llegit moltes experiències musicals dels seixanta sobre la simultaneïtat sonora i visual i tenia moltes ganes de veure una producció sense un centre clar i veure quina seria la meua resposta i la de la resta de públic. I veure la famosa interacció furera, que a imperium es produeix amb les actrius “trencant l’espai de l’espectador”.

Amb un retard de gairebé tres quarts d’hora però amb la gent excitada, van tancar –de manera cerimonial- la porta d’accés. Tota la gent va aplaudir, va xisclar, emocionada. A partir d’ací: molt de moviment d’aquestes andròmines metàl·liques i de les actrius, i del públic, tot de crits, unes pantalles mòbils que ara les posaven en un costat, ara al centre, molt de joc de llums... I sobretot, molts decibels. Em vaig adonar que el setanta per cent del poder de la proposta de la Fura depén directament de la música. I no parle del tipus, de la qualitat... És pura potència sonora. I punt. Es tractava de música, diguem-ne, “tecno”. Sense cap melodia, ni harmonia, però amb uns subgreus que t’alteraven el cor independentment del que et fera sentir l’obra. És el que José Nieto anomena la influència secreta. Si bé ell parla de les bandes sonores a les pel·lícules i com t’afecta sense que te n’adones. A Imperium no era ben bé secreta. Era clara, contundent. Tramposa?


Total, que, com no podia ser d’una altra manera, no em va agradar gens. Però em va resultar molt interessant assistir-hi.

L’espectacle es ven com una reflexió sobre les dominacions i la violència. Dir-li reflexió és un excés. A mi em va sobtar la simplicitat de la reflexió. De fet, em va semblar tan bàsica... Us en pose un exemple.

Una de les escenes és una dona poderosa muntada en un pulpitmòbil seguida per dues dones que li demanen menjar. Dona poderosa els llança arròs i, alhora, els pega –fortíssim- amb un pal (devia ser de goma... espere). Però els pega amb ganes. Així van traslladant-se tot el llarg del camp de bàsquet. A ritme tranquil. I a més, tot doblat. És a dir, a l’altra banda del camp, esdevenia la mateixa escena. Quan arriben al costat contrari, uns ajudants posen uns arnesos a les dues dones i aquestes comencen a arrossegar, tirant amb el seu propi cos, el pulpitmòbil amb dona poderosa al damunt. Fent un esforç portentós, aconsegueixen arribar al punt de partida.

Aquesta escena degué durar vora els cinc minuts. Era necessària? Què ens deia? Una paràbola del pal i la carlota? Si no fóra per tot el muntatge futurista (i els crits, les cares, i els decibels!), no s’aguantaria de cap manera.

De fet, aquesta escena resumeix perfectament la meua recepció d’imperium. És una obra que necessita de tota la parafernàlia. És parafernàlia. Si, a més, ets una persona com jo, a qui avorreix profundament aquests artificis tecnològics, no s’aguanta de cap de les maneres.


La resta de l’obra és igual. Les dones es rebel·len, aconsegueixen el poder, lluiten entre elles fins que, finalment, moren totes. Com a epíleg, apareixen uns homes que lleven les armes als cossos morts –els mateixos homes que havien aparegut els primer minuts de l’espectacle repartint-les-.


En fi...


Però com a experiència va ser molt interessant. En molts moments vaig bescanviar la meua posició de públic a metapúblic. Anàvem movent-nos d’un lloc a un altre, s’espentàvem, ens espentaven, dirigíem la mirada a diverses accions simultànies, etc. Tot amb no gaire trellat, però interessant. El que no tinc jo tan clar és que aquest trencament de l’espai de l’espectador puga servir per a gaire cosa. Quan les dones lluiten per veure qui tindrà el poder, ho fan corrents al teu voltant, t’obliguen a moure’t si no vols que et caiguen damunt. En fred pot semblar que això et fa “entrar” més en l’obra. Però la realitat és que la gent reia moltíssim: “corre que et pilla” o “suca-li a Vicent”. Tot això mentre les actrius se colpejaven de valent. I tot això en una obra amb voluntat reflexiva.


No cal dir que, en acabant, la gent es tornà boja aplaudint i esperà –en va- que isqueren les actriu, o els autors (o qui fóra).

Fum.

Malgrat tot el que he explicat, La Fura m’ha servit per seguir reflexionant sobre la creació i la seua percepció. Per enfrontar-me a un estil de fer teatre que no m’agrada gens, però que agrada a molta gent. Per poder analitzar quines són les raons per les quals no m’agraden aquests espectacles. I quines són les coses que sí m’interessen en les altres obres. Si sempre anara a veure les coses que m’interessen no podria ser-ne conscient.

I tornant a la idea del principi de l’escrit... això és el que Imperium em va donar: m’ha permés conéixer-me, ni que siga per oposició, una mica més.

11 comentaris :

Darabuc ha dit...

Molt interessant, Àlex.

Coincideixo en la idea que hem de veure el que ens agrada i el que no, deixar-nos portar, deixar-nos reaccionar, com a forma de conèixer-nos i fer sonar aquestes "tecles interiors que no desconeixem tenir". No només a l'adolescència, on ho fem per obligació pròpia (o esclatem); després em penso que, en general, anem tendint a la comoditat del que ens agrada i ja sabem que ens agrada.

Príncep de les milotxes ha dit...

Honesta la teua reflexió, Àlex.
Probablement existeix una buidor eterna, metafísica i neuronal, on no existeix creació, ni bellesa; No podem dir que val tot; el post-modernisme cultural (La fura dels baus i d'altres, la Nova cuina, un exemple actual)és una realitat del post-capitalisme per continuar traient tallada de tot allò que exigeix una VISA. Quina cara més dura que tenen alguns per xuclar del conte i fer-se els interessants! Ara la moda és dir que tot és cultura, però sabem que això no és del tot ben cert. Una nova raça de vampirs s'aprofita dels esnobs que creuen que cal innovar. No estic en contra de la innovació, però sí d'una estúpida presa de pèl que s'agafa de la mà d'una pseudocultura progre.
És ben senzill: Cal dir no m'agrada això i prou.

Olga Gargallo ha dit...

Vaig participar fa anys d'un espectacle de la Fura al mercat d'Abastos de València. Ho recorde com una experiència única i brutal. El fetus a dintre d'una gran piscina nedant entre aigües vermelles, gàbies volants, cadenes, un cotxe destrossat a martellades. A mi personalment em va semblar un bon muntatge que responia a un missatge i, a més de la provocació, amb un ritme del qual no et podies abstenir. Aquesta va ser la segona vegada que els veia als anys vuitanta i encara recorde el moment com un dels que mai no oblidaré. Crec que aquest és un motiu suficient d'admiració envers la Fura.

Olga Gargallo ha dit...

Felicitats pel teu aniversari, baby.

Àlex Andrés ha dit...

Darabuc, príncep: gràcies per les vostres paraules. A banda em sembla que totes dues respostes lliguen molt bé.

El tema de tenir -o mantenir- la curiositat és bàsica, però alhora "no tot val". Però, de nou, sense caure en allò conegut "matacuriositats".

El món de la música és el que conec millor i és bastant trist com funciona la majoria de la gent: els melòmans clàssics no volen saber res de la música a partir d'stravinsky (schoenberg no s'esmenta), els contemporanis no senten res que no siga catàlegs de possibilitats tímbriques de cada instrument, els jazzers no senten res que no siga jazz (els del swing reneguen del bebop, els del bebop del cool, i tots del free). I en el món del pop, les coses no són millors. Els meus alumnes no entenen que m'agrade radiohead, bach, dallapiccola, luismigueldelamargue, errol garner i antònia font.

Estimada, olga. gràcies per les felicitacions. és important això que dius. Si a tu et va impactar aquella obra i et va dir alguna cosa (i te'n recordes vint anys després!), els has d'admirar. Potser aquella obra estava millor aconseguida que imperium (o una de lorca que vaig veure a barna amb idèntic resultat).
Però em sembla més probable que siga una qüestió de gustos. Fetus, gàbies, cadenes... uff! I el ritme trepidant no va amb mi.

Avui em rondava pel cap alguna cosa: a què em recorda la fura?
1)als llibrets de l'òpera de repertori
2)a les pel·lis porno.

En ambdós casos, el text és un preu a pagar. El que realment importa és la bellesa o floritures en el primer cas i que no paren de cardar al segon.

-per descomptat que les òperes i el porno amb una història interessant i seductora tenen una potència imparable i resulten ser l'hòstia consagrada-

i 3)Crec que al que més se m'assembla és al Circ del Sol. Que si un viatge, que si un conte... a la fi és qüestió de fer mil volantins, els bots més espectaculars, les flexibilitats més increïbles.

I em sembla molt bé. el text és una coartada per mostrar el que realment volen. La Fura fa una cosa semblant.El que volen mostrar és artilugis, llums, so, ritme trepidant, crits, coses efectistes (fetus, dones embolicades en paper transparent, pallisses, uns moviments forçats de públic ...) i necessiten una microhistòria que els done un mínim de coherència a tot el seguit d'"invents", d'escenes.

I segur que a molta gent li fliparà veure aquestes coses.

A mi no.

Àlex Andrés ha dit...

sent la llonganissa, amics i amigues.

No ho sé fer altrament, jo.

Olga Gargallo ha dit...

Has copsat molt bé l'essència de la Fura i el paral·lelisme amb el Circ del Sol, o fins i tot amb la pel·li porno, és molt encertat. Ara bé, no has de furgar tant en l'espectacle, ni pensar si en té prou de paraula o text consistent o si pel contrari hi ha un abús de l'efectisme. T'agrada o no, i ja està.
Te'n recordes de la Fura mediterrània als jocs olímpics del 92? Va ser un espectacle plàstic preciós i a més no hi va haver cap budell o fetge volant a sobre dels caps. La Fura ha fet altres happenings diferents al sang-i-fetge, el que passa és que són innovadors i esperen la resposta a les seues provocacions. No fan res diferent a les avantguardes europees de principi de segle, no creus Àlex?

Darabuc ha dit...

Tinc la impressió que la vostra discrepància (Àlex i Olga) es resumeix bé en la diferència dels verbs que trieu: veure un espectacle o participar-hi. Potser amb La Fura o "hi entres" o "te'n quedes fora". A mi em recorda també la senzilla brutalitat d'alguns ritmes house i techno que m'agradava ballar, i fins màquina. En el seu moment, "hi entrava". El que em mirava des de fora es preguntava què hi feia jo allà a dins, sota una música aclaparadora i molt distinta dels meus altres gustos. I és que hi era a dintre, en un altre món, absorbit.

Olga Gargallo ha dit...

Vaig gaudir d'un altre macroespectacle sense cadires molt més amable que el de la Fura. Va ser pels vuitanta també, al parc de Natzaret. Celebràvem la nit de sant Joan amb el Sol Solet dels Comediants. La festa va allargar-se tota la nit i part del dia entre fanalets, espurnes i foc. Aquella va ser la millor nit santjoanera i el millor espectacle.

Àlex Andrés ha dit...

Primer de tot: gràcies per debatre amb mi sobre aquestes coses que em preocupen.

Tens tota la raó, olga: t'agrada o no. De fet, ho deia al post: "Al meu parer una obra té o no té, t’arriba o no, t’interessa o no... " A mi no m'arriba en absolut el llenguatge furero. Però a vosaltres sí, i està molt bé. I està molt bé que jo vaja a veure/participar-hi. Quan jo parle de manca de text (text sempre com a sinònim d'idea, tema, etc) o d'excés d'efectisme, el que vull és explicar-vos(-me) les raons per les quals estic tan lluny de la fura, per què no em diuen res.

En la resta, ja no coincidisc tant.
No em sembla la fura un grup innovador. El trencament de la direccionalitat de la mirada és una cosa experimentada fins la sacietat als 60. Moltes vegades per músics -cage, feldman...- i on la música, a més, era "rareta". L'ús de la violència o de la tècnica tampoc em sembla un invent recent. De fet és una innovació acceptada i avalada pel gran públic, cosa gens habitual en els grups innovadors.

Sense conéixer gaire les avantguardes, no crec que hagen fet el mateix que la fura. en moltes hi havia una emancipació de la forma (tema que en la música, per nassos, sempre ha anat més avançat). Però crec que no és el cas de la fura. Crec que no segueixen l'esquema: idea/forma d'expressar-la/realització tècnica. O bé, un joc formal (la base de la creació musical). Crec que la fura funciona en sentit oposat. és pura realització tècnica. Són enginys. Imagine que si t'interessa ha de ser una experiència impressionant. Si no, resulten alguna cosa pareguda a una presa de pèl.

Com diu el meu amic Juanjo: hi ha una combinació absoluta entre els conceptes "espectacle" i "obra d'art", molt habitual -per altra banda- en aquests temps.

Gonzalo, per a mi "veure" i "participar-hi", en aquest context, són sinònims. Puc participar d'una música dureta però no puc participar de la fura. Tenen una forma que m'allunya, que em repel·leix.

Sí coincidisc amb estar o no a dintre. I crec que és independent de la qualitat objectiva. Hi ha cançons amateurs que t'emocionen i grups superprofessionals que et torren. Jo també he ballat dins d'una música aclaparadora: els principis de la ruta de l'abaejo, els 90, chocolate, actv, spook. Va durar uns mesos però sé de què parles. Ara em passa ballant salsa: estic dins i no sé ni de què parlen les lletres.

Però no em pot passar amb la fura. Com diu príncep de les milotxes: no m'agrada.

Àlex Andrés ha dit...

Ahir vaig utilitzar una paraula errònia.
Deia "hi ha una combinació absoluta entre els conceptes "espectacle" i "obra d'art",

Quan volia dir "hi ha una IDENTIFICACIÓ absoluta entre els conceptes "espectacle" i "obra d'art",

que rima, però que no és igual