dijous, 12 de juny del 2008

Quatuor pour la Fin du Temps

Olivier Messiaen és un compositor que pertany al que Ulrich Dibelius anomena mestres i mediadors. És a dir: un grup de compositors que, en acabar la segona guerra mundial, encara no estaven consagrats (com sí ho estava la segona escola de viena, bartók, stravinsky...) però tampoc no es trobava entre la generació jove (stockhausen, boulez...). El feixisme/nazisme –segons el cas- i la guerra els deixà desemparats i “descol·locats”. A aquest grup pertany també el meu estimat Luigi Dallapiccola. Messiaen va ser mestre de noms fonamentals de la música contemporània: Boulez, Stockhausen, Xennakis...


Olivier va nàixer exactament fa cent anys a Avinyó. Just en iniciar-se la segona guerra mundial –tenia, per tant, vora els trenta- va ser cridat a files com a auxiliar mèdic. L’enviaren a la Batalla de França. Allí va ser capturat pels nazis (maig del 1940) i enviat al camp de presoners Stalag VIII-A, a Görlitz. Olivier comentava posteriorment l’ambient de fred, misèria i fam que s’hi vivia. Tothom ha vist pel·lícules i llegit llibres sobre els camps de presoners nazis: és fàcil imaginar el nostre Olivier al bell mig d’aquell stalag. Resulta sorprenent i corprenedor que poguera -en aquelles condicions- concebre, escriure, assajar i estrenar una de les obres cabdals de la literatura musical contemporània: el Quatuor pour la Fin du Temps .



Segons contava ell mateix, la fam li engrandia els “somnis acolorits” (Quan escolte música, jo veig colors. Els acords s’expressen en termes de color per a mi. Estic convençut que hom pot expressar això al públic). Això combinat amb l’experiència de contemplar una aurora boreal el dugueren a la composició d’aquesta obra de cambra.

Olivier es va fer amic d’un oficial alemany, qui li facilitava paper pautat i les eines necessàries per l’escriptura (llapiceres, goma...). Després de les feines diàries, marxava al barracó dels capellans i escrivia.


La raó per la qual Oliver va escriure per a un quartet tan inusual és senzilla: eren els músics que hi havia al Stalag VIII-A: el clarinetista Henri Akoka, el violinista Jean le Boulaire i el violoncel·lista Étienne Pasquier. Olivier mateix tancava el quartet al piano.

A la partitura trobem totes les inquietuds musicals –i religioses: Messian era molt i molt catòlic- que el nostre autor treballarà també en la seua obra posterior: ús de la monodia (tothom interpreta la mateixa melodia), modes propis, la irregularitat (ritmes no divisibles, valors afegits, ritmes hindús...), l’ornitologia i un ús del temps molt personal. De fet, se sol explicar que l’expressió “pour la fin du temps” no només fa referència a l’apocalipsi sinó a l’ús tan especial del temps que empra el nostre compositor.


El quartet s’inicia amb la peça Liturgie de cristal (veure)


I acaba amb Louange à l'immortalité de Jésus (veure)


Messiaen creia profundament que allò invisible existeix més que allò visible, que la joia és més enllà del patiment, que la bellesa és més enllà de l’horror. Deia que la seua música no era bonica, sinó certa.


L’estrena absoluta del Quatuor es va realitzar al mateix camp de concentració. El públic estava format per presoners i guàrdies. Henri, Jean i Étienne tocaven els seus instruments mentre Olivier tocava un piano vertical en un estat lamentable. Tots estaven congelant-se.

Gener de 1941.


8 comentaris :

ROSA E OLIVIER ha dit...

2
pi
ú gi
ú, in fondo alla Tuscolana...

!?...passavo per un saluto!

Príncep de les milotxes ha dit...

Una passada Àlex; farà com 30 anys que vaig sentir per primera vegada el quartet d'Olivier Messiaen; la carn se'm posà de gallina; la pregunta que em vaig fer i certa: ¿com és possible trobar i construir la bellesa en aquell ambient? La resposta es troba en la generositat de la mirada. Una mirada que veu i capta el món més enllà del present inevitable. Uns ulls que veuen la part bona de l'ésser humà. Amabilitat o l'amor que ens cal en temps funestos...entre compasos impregnats d'influences dodecafòniques existeix la llum de l'esperança. Olivier i alguns alemanys ho captaren. Deixaren un gest, dibuixaren una rosa blanca per a l'avenir.

Anònim ha dit...

Interessantíssim el teu post.
Crear música com una mena de fugida i salvació.

Amadeu Sanz ha dit...

Compartisc el que diu el Príncep de les Milotxes- Jo, com ell, vaig sentir-lo per primera vegada fa un fum d'anys, però sense conèixer les circumstàncies en què havia estat composat. El teu relat, Àlex, és esfereïdor.
Jo també crec que hi ha una realitat més enllà del que aparenta ésser real, i que l'art, a vegades, com un flaix, ens el descobreix, ni que siga per un instant. O ens serveix de per a abstraure'ns del dolor i la misèria de la vida quotidiana. O de les desgràcies, com les que hagueren d'enfrontar aquestes persones.

Àlex Andrés ha dit...

La imatge d'aquell premiere em ve, de tant en tant, al cap. La imatge creada per mi, és clar. És impressionant imaginar els músics entragant-se a una partitura no gens fàcil davant del públic -amb vestit ratllat (majoritàriament), o d'uniforme (minoritàriament)-. La recepció d'aquesta obra en aquell context degué ser brutal. Hi pense, m'ho imagine, i se'm congela la sang. I si voleu, proveu a sentir la darrera peça (teniu un link al post que us durà a un iutub) imaginant-vos l'escena. Se us congelarà la sang i la respiració.

Àlex Andrés ha dit...

Us lligue un bloc on un company, el guillem, ha penjat un vídeo del iutub que té molta relació amb el meu post. I podreu sentir la música del Gorécki -la simfonia dels "sorrowful songs"-. Si no la coneixeu, no vos la podeu perdre.

http://soisilenci.blogspot.com/

Príncep de les milotxes ha dit...

Àlex, sí que coneixia la simfonia de Górecki; el meu germà que és ballarí de dansa clàssica i contemporània me la passà fa anys arrere. Música per dissoldre el jo, la pell del narcisisme.
Gràcies per la informació; ara l'he poguda sentir amb el vídeo.

carme ha dit...

Âlex, ja saps que jo de música, com de moltes altres coses, res de res, però sempre llig amb avidesa tot allò que penges. Estic descobrint un munt de coses i això em fa redescobrir la vida des d'un lloc que mai havera trobat per mi mateixa. Gràcies.
Carme.