dimecres, 23 de juliol del 2008

El bell estiu

Una resposta de Begonya a un post d’Amadeu m’ha fet memòria d’un parell de viatges que vaig fer l’estiu passat. Un de literari, l’altre de físic, però tots dos íntimament relacionats. M’explique. L’any passat vam decidir visitar el meu cunyat, que viu a Torí, tot aprofitant un vueling a Milà, ciutat a dues hores de camí de Torí. Us en vaig parlar al post en què quedava inaugurada la meua entrada oficial en aquest bloc peculiar. A la capital del Piemont, Ivan hi fa de guionista de sèries de televisió. Amb un èxit sorprenent per a ser un català meridional fent guions –molts d’ells humorístics- en italià. Tornen i catalani!!!. El cas és que Ivan tenia una setmaneta de vacances i allí va anar a parar la meua família. Només ens faltava el tupervare amb la truita. (per cert, fa uns dies que hem tornat de navarra i sembla que els navarresos reclamen la paternitat de la truita de creïlla. En fi...).

Unes setmanes abans de volar cap a Milà on ens esperaria Ivan, vaig pensar a lligar aquest viatge físic amb un altre de literari. Em va semblar una excusa ben bonica per fer algunes lectures. Vaig esbrinar ací i allà i vaig arribar a Italo Calvino, a Pavese, a Baricco...

Del Baricco vaig llegir-me, postviatge, Seda i Novecento, dues novel·letes que es llegeixen en un sospir. D’Italo Calvino, de qui recordava uns magnífics vescompte i baró, vaig triar el Marcovaldo, un text que tenia per casa perquè ja l’havia intentat llegir feia uns anys però que havia abandonat perquè no em feia el pes. L’any passat aconseguí acabar-lo però amb no gaire entusiasme. No vaig trobar-li el què.

I per fi vaig entrar-li, per primer cop a la meua vida, al Pavese. Va ser una troballa realment corprenedora. Les històries i la manera de narrar-les em van sorprendre i copsar d’una manera profunda. Vaig començar, abans del viatge a Torí, amb El bell estiu que esmentava la Begonya. Vaig quedar parat. Torní a abacus i a tresiquatre i em vaig fer amb tres llibres més del’autor de Santo Stefano –un poble proper a Torí. Allí mateix (Ivan viu amb la seua companya Jenny a una casa tocant el Po) vaig llegir-me El diable als turons. Si bé vaig acabar-lo a casa del meu cunyat tombat al llit al costat del seu mac, m’he creat el record que vaig tancar l’última plana pujat a un del meravellosos turons que envolten la ciutat, de l’altra banda del Po. Les colline i el riu que tant s’estimava Pavese. Posteriorment a l’arribada a casa, em vaig llegir La lluna i les fogueres, un llibre absolutament imprescindible. Realment impressionant.

Per cert, que els dos primers –el bell estiu i el diable als turons- els vaig llegir en una edició de Proa_butxaca molt bonica, amb una tipografia bella. Quina llàstima que els llibres no acostumen a donar informació d’aquesta mena. Només recorde una editorial que sí esmenta el tipus utilitzat: txalaparta. A veure si l’especialista de la casa pot dir-me’n alguna cosa.


El cas és que vaig passar un estiu d’escriptors del Piemont, de passejos pel Po, de gelats de gianduia (si no els heu tastat, desconeixeu un dels plaers màxims de la vida), de llibreries que tanquen a les dotze de la nit, de grissini autèntics –més grossos que una rosquilleta i de dos pams de llargs-, de patir el trànsit torinés dins del cotxe d’Ivan, de família, d’un Manel exultant, d’un Joan incipient, de cafeteries on demanaves una beguda i t’oferien un buffet lliure de menjar, d’inacabables gestos poètics amb les mans, de la mole antonelliana, de Pavese.

Un bell estiu.

5 comentaris :

Unknown ha dit...

A veure si l’especialista de la casa pot dir-me’n alguna cosa

Begonya Mezquita ha dit...

Pavesse mola molt.
Quan escrivia el bell estiu al comentari a què et refereixes, ja m'hi referia ja. Has captat la intertextualitat, paratextual i metapoètica.
Conec les obres que cites, Àlex. Vaig descobrir-lo, anys ha, amb El company i ja no li he perdut el rastre. Els diaris L'ofici d'escriure i L'ofici de viure són altament recomanables. Si ens acompanyaves en un viatge per Torino ja seria la bomba. Temps haurem, amic Àlex.

Begonya Mezquita ha dit...

Per cert, quin llibre us emportaríeu a Dinamarca? Demà me n'hi vaig i també voldria lligar física i literatura. Coneixeu alguna cosa interessant, de platges, biciclistes, ciutats nòrdiques, pensaments albins, poemes de sirenes?
Hi ha algú? Hola?

Amadeu Sanz ha dit...

M'apunte al Pavese. Vaig llegir alguna cosa quan estudiava italià, i em queda un record vague; allò de la muller del teu país i el vers aquell tens el rostre de pedra escolpida, ets freda.
Begonya, si no t'apanya l'Ibsen o la Dinesen, i t'atreu quelcom de més físic, esportiu, tira't al Laudrup o l'Arnessen… :P

Àlex Andrés ha dit...

M'apunte a la visita torinesa. És una ciutat fantàstica. A mi em recordava valència. Té l'amabilitat de les ciutats que es viuen més que no les que es visiten.

No et pots perdre, amadeu, la lluna i les fogueres. és brutal.

El següent és l'ofici d'escriure, bego. O comence pel de viure?

Sabem alguna cosa de la tipografia, oh super amadeu?