diumenge, 5 d’octubre del 2008

Una cançó piramidal

INTRO

Pyramid Song
és la porta per la qual vaig introduir-me en Radiohead ara farà uns sis anys. Ja vaig contar-vos en un altre lloc com hi vaig arribar.

Primer de tot, si no coneixeu aquest tema, us recomane de sentir-lo ací. Si us ve de gust, és clar.

A

Quan vaig prémer per primera vegada el play per sentir la tria de cançons que el meu amic Emilio Encabo m'havia preparat i hi va aparéixer Pyramid Song vaig quedar-me congelat. Al lloc. L'inici és colossal: en només tres o quatre segons t'enganxa completament. Atrapat.
Cinc minuts després ja estava jo amb llapis i paper intentant treure l'entrellat d'aquella cançó.

La primera pregunta que em vingué al cap fou quin dimonis de compàs és?

Hi ha certa polèmica al voltant de la transcripció a partitura d'aquest ritme. Qualsevol compositor sap com és de fàcil imaginar o cantar una melodia i com és de difícil traslladar-la al paper: quin compàs, quins accents, com ho entendrà millor un instrumentista amb el qual no podré parlar... En la meua minianàlisi seguiré la partitura editada per Warner/Chapell Music del 2001.

Quan vaig veure la partitura no donava crèdit... un miserable quatre per quatre? No sé vosaltres, però jo no hi sent un quatre per quatre. Jo hi sent una sèrie de pulsacions regulars alternades amb un acord de durada més llarga. Aquest nota més llarga dóna la sensació de congelació momentània del ritme. Messiaen en diria valor afegit. Amb aquesta nota una mica més llarga s'aconsegueix el que el mateix Messiaen diria un ritme no retrogradable, és a dir: un ritme que si el retrogrades (si el reescrius de dreta a esquerra) obtens exactament el mateix ritme. Aquest és l'aspecte clau del ritme de la cançó: la simetria.

Fixem-nos en la introducció.


Com hi podeu veure, en realitat el ritme és més senzill que no sembla. Als dos primers compassos tenim una estructura de cinc colps amb l'acord central una corxera més llarg: 2+1+2. (Si pensem en termes de durada haurem de seguir la pulsació de corxera: 3+3+4+3+3).

Escriure aquest ritme simètric en quatre per quatre és només una opció. També es podria haver transcrit d'aquesta manera:

En aquesta segona opció es guanya claredat d'exposició (s'hi pot veure més clarament la simetria) però s'aconseguiria una partitura plena de canvis de compàs que, per a certs instrumentistes, resultaria de lectura molt i molt pesada.

Fins ací ja era tota una sorpresa per a mi -gran desconeixedor del pop. Però encara hi devia haver alguna cosa més perquè aquesta estructura no se m'apareixia a l'oïda de manera tan clara com l'anàlisi palesava. No sempre percebia un 2+1+2. Adesiara la sensació era més aviat la de 4+1. Això implicava que els accents musical anaven canviant. Si us fixeu en el primer exemple, al tercer compàs es repeteix el ritme simètric que hem comentat (2+1+2) però l'harmonia, tot fugint de la redundància, no segueix el model rítmic. El tercer compàs no inicia amb un acord nou sinó amb un eco (una repetició) de l'anterior de manera que resulta impossible percebre en aquest compàs la repetició del ritme 2+1+2 -que, de fet, sí recomença. Tenim, per tant:

Ritme: 2+1+2, 2+1+2
Harmonia: 2+1+3 +2+2

Com veiem, un cicle harmònic complet es desenvolupa en quatre compassos mentre que un cicle rítmic necessita de dos compassos. La melodia -que també necessita de quatre compassos-sempre comença en el temps fort del primer compàs (cosa que ajuda a entendre, si més no, l'accent més important) però s'allarga en notes repetides i melismes fins que no arriba a la següent seqüència de quatre compassos.

O dit altrament: el ritme està format per cinc elements desenvolupats en dos compassos amb repetició(10 colps, per tant) mentre que l'harmonia empra també cinc elements (5 acords) però que necessiten de quatre compassos per completar el seu cicle.

És aquesta una de les característiques fonamentals dels Radiohead: les costures es desdibuixen. L'estructura harmònica no coincideix amb l'estructura rítmica -i normalment la línia melòdica sol seguir, també, el seu propi camí.

Un moment que m'agrada especialment és l'entrada de la bateria cap a la meitat del tema. Si fins ara teníem una estructura 2+1+2 que s'embolicava amb la repetició (2+1+2, 2+1+2 on ja començàvem a percebre més un 2+1+4+1+2...). Ara, a més, tenim al senyor bateria marcant la negra amb un dels plats. Per fi trobem el quatre per quatre! Lloat sia nostresinyor!
Però fixeu-vos, ara, amb quina polirítmia ens trobem:


Segona de les característiques del nostre grup. La conjunció de ritmes obstinats, amb accentuació diferent, que creen una atmosfera rica però emboirada.



B

Una altra cosa que em va rondar pel cap fou la qüestió del títol de la cançó. I no parle de si va ser motivat pel tattoo amb forma egípcia al maluc d'una amant, ni si va ser concebuda en un vol tornant d'un bolo a El Caire... que és probable que siga així (no m'he molestat a averiguar-ho). El que a mi m'interessava és ben bé una altra cosa: què té de piramidal aquesta cançó? Hi ha algun element estructural que guarde relació amb el títol? Com ha transformat Radiohead un títol extramusical en material musical?

Fixeu-vos en aquesta imatge


Si hi ha alguna cosa que defineix una piràmide és la seua simetria. Puges, arribes al cim, baixes. És pura simetria.

Com traslladar aquesta imatge a música?

Radiohead crea un ritme i una harmonia simètriques.

Tornem a l'apartat anterior. Ja hem vist la simetria rítmica (2+1+2). I l'harmònica (5 acords). Quins són aquests acords? L'harmonia segueix el patró F# G A6 G F# que es manté de manera obsessiva pràcticament tota la cançó (excepte la breu introducció: F# G A6 G G). Fins i tot en els pocs moments en què no empra la seqüència de cinc acords, trobem un altre nombre d'acords de numeració simètrica (F# E G).

A més, i per acabar-ho d'adobar, el moviment de la tònica dels acords fa un dibuix piramidal perfecte:

CODA

En fi, una meravella de cançó.

7 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Emboirada reste, mister, en un estat de congelació momentània no retrogradable havent llegit aquest post realment piramidal!
Reitere que la veu d'aquest cantant m'agrada molt. I els pocs temes que els he sentit , als Radiohead, no m'han deixat pas indiferent. A mi també se'm desdibuixen les costures!
Quina llangonissa!

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

No sé si és més bella la cançó o l'anàlisi que en fas, que només pot travar algú que coneix la música per dins. Fins a un mig sord com jo impressionen totes dues coses (un dia m'explicaràs aquestes subtileses del ritme). L'ascens cap als cors finals és realment corprenedor, i la cloenda et transporta a les galàxies que ens van descobrir alguns mags del rock simfònic dels setantes. Podríem aconseguir-ne la lletra (per als vidents, així és més fàcil). Molt bé mestre.

Olga Gargallo ha dit...

Des d’aquest post et nomene el meu anubis, el déu que se m’emporta cap a l’altra vida, cap a la piràmide. La porta per on vaig arribar a Radiohead va estar el teu articlet de febrer. Els porters de luxe, Amadeu i tu. Ara, uns mesos després em lleve el barret davant el teu descobriment i el nou acostament que ens permets a aquesta música captivadora. No tinc ni idea d’harmonia ni de compassos però hi ha melodies que em prenen i per sempre més són meues. Aquesta n’és un exemple.

Amadeu Sanz ha dit...

La lletra, en inglis pitinglis:

I jumped in the river and what did I see?
Black-eyed angels swam with me
A moon full of stars and astral cars
All the figures I used to see
All my lovers were there with me
All my past and futures
And we all went to heaven in a little row boat
There was nothing to fear and nothing to doubt

I jumped into the river
Black-eyed angels swam with me
A moon full of stars and astral cars
And all the things I used to see
All my lovers were there with me
All my past and futures
And we all went to heaven in a little row boat
There was nothing to fear and nothing to doubt

There was nothing to fear and nothing to doubt
There was nothing to fear and nothing to doubt


Amnesiac, l'àlbum al qual pertany aquest tema, sempre se m'ha aparegut enfosquit per la lluïssor del precedent, Kid A. Però la disecció que fas, que m'ha fet tornar-lo a sentir unes quantes vegades, em fa reconsiderar-lo per a una, futura, escolta més pausada. No sóc jo qui ha descobert el nexe de Radiohead amb Pink Floyd: aquest tema l'evidència.
No estic molt segur –m'hauria de posar a comptar compassos i temps– però per moments pareix un 7/4: un-dos-tres, un-dos, un-dos, tot i que la bateria va quadrant el temps a un ritme binari, 1/2, com suggereixes tu.
La lletra semblar parlar d'un viatge psiquedèlic: capbussar-se en un riu i vore àngels amb els ulls negres, la reunió de totes les amants i, sobre tot, la immensa experiència de no sentir temor ni dubtes.
Au.

Amadeu Sanz ha dit...

Una raresa: la versió de Radiohead del Wish you were here de Pink Floyd. Un mp3 per a descarregar. ;-)
Punxeu en "Free user" i espereu el compte enrere. Després punxeu en "download".

Amadeu Sanz ha dit...

Perdoneu, que estic molt fragmentari: acabe de recordar que vaig llegir una vegada que el disc Amnesiac era, en realitat, fet del rebuig de Kid A: pistes enregistrades en una sessió intensíssima de la qual haurien triat, primer, els temes de Kid A i, d'una segona espigolada, feren Amnesiac. Aquesta sembla que és una pràctica habitual en els grups que deuen, per contracte, un disc a una determinada casa discogràfica amb la qual no pensen renovar. Així, rendibilitzen al màxim el seu treball i van aclarint-se de rèmores contractuals. Prince, diuen, va fer això amb tres o quatre elapés seguits.

Àlex Andrés ha dit...

No trobareu enlloc blocaires amables com vosaltres!
Radiohead és un grup important per a mi perquè va suposar conéixer que hi havia gent inquieta també al pop. LLàstima que els quiets siguen tants i tan sorollosos.

Pel que fa a les cançons descartades, amadeu m'ha fet recordar un dels millors discs del silvio, al meu parer. Precisament el "descartes" i tal i com diu el títol està fet a base de cançons descartades d'altres àlbums. Com passa en Pyramid, el resultat és brutal. Vos el recomane.