dissabte, 15 de novembre del 2008

Llavor d'Onan

A vegades, el més interessant del procés creatiu és el procés mateix, molt més que el resultat final. Diu Begonya en un comentari al post immediatament precedent, Cant de cigonya, que “no és fàcil escriure sobre l'escriure, eixir-se'n d'una per mirar-se des de fora. Aquest exercici de ‘sinceritat’ em costa sang i suor. És com justificar-nos sense que ningú ens demane comptes, una miqueta estrany. Tanmateix, necessari per veure-hi clar.”
L’estranya afecció que sentim per les nostres creacions perfetes, acabades, la trobe insana i paralitzadora, perquè allò que més em nodreix, em transforma –confie que per a bé– i, per damunt de tot, em diverteix, és aquell moment d’absoluta irresponsabilitat en què comença a emergir un fil que, si el seguisc, no sé on em durà. En aquest moment, el millor que puc fer és llevar-me d’enmig i no tractar d’interferir en el seu desplegament amb els meus prejudicis o la meua, més o menys limitada, destresa tècnica.
Llig en Cuatro tipos el que diu Martí Ferrer: “En los periódicos nos pasamos el todo el día trabajando. Ya que no podemos salir nunca de la redacción, al menos vamos a divertirnos ¿no?”
En la meua feina actual, i disculpeu que torne a donar la barrila amb l’Allioli, moltes ocurrències es queden de banda per la urgència amb què irrompen els temes o per la necessària pruïja estilística. Però, entretant, procure passar-m’ho pipa.
Aquests dies he estat preparant un informe sobre els salaris del professorat valencià -si en voleu saber saber més, en els pròxims dies el tindreu on és habitual– i volia fer un gràfic que expressara que només la desena part del professorat valencià arribarà a homologar el seu salari amb el d’altres comunitats, en funció de l’acord retributiu que van signar amb la patronal els sindicats de la competència. I això, en el millor dels casos, d’ací uns anys. Segons les estadístiques, els millors pagats de l’estat són els navarresos. Val, això és fàcil, fem uns ninots que porten el penó de Navarra. Però, i als valencians? Ja la tenim amb els símbols: la quadribarrada podia resultar ambigua, perquè podia estar fent referència a territoris diferents amb diferents retribucions. De la blavera, ni parlar-ne. Aquesta és la parida que se’m va ocórrer per a resoldre aquesta ambigüitat i, al mateix temps, introduir una possible explicació a l’escassesa de recursos destinats a educació



No va colar, és clar, però mostra com les eleccions que es prenen van deixant pel camí realitats que hagueren pogut ser o que potser són, en un món paral·lel. Llavor d’Onan vessada en terra.

Una altra que haguera pogut ser i que potser siga algun dia, però que per la pèrdua d’actualitat s’ha quedat fora, és aquest article sobre Batiste Malonda i el CP El Castell d’Almoines, a la Safor. A l'amic Panxo, el gran Miralles, redactor en cap, sempre atent a les expectatives del lector tipus, no l'acabaven de convèncer algunes de les meues tries estilístiques, sovint allunyades del rigor periodístic, però que crec que són perfectament reconeixibles per als que hàgeu llegit algun article meu. Al final, els dies de feina per ara perduts potser no ho són tant. Si el voleu llegir, punxeu sobre la imatge per a baixar un pdf.




I un que ha sí que ha sigut. Acaba d’eixir el número 5 d’Eines, que és, com ells mateix diuen, “una publicació que naix amb la vocació de ser, com el seu propi nom suggereix, un instrument, una ferramenta, en l’àmbit de la comunicació, per a la reflexió i l’anàlisi orientades al canvi social. La iniciativa d’emprendre el projecte sempre difícil d’un periòdic és purament vocacional, té el seu punt de partida en el convenciment d’un grup de professionals del periodisme i d’altres àmbits com ara el dret i les ciències socials que és necessari un producte informatiu diferent, no inserit en les dinàmiques de les agendes institucionals, sinó que a partir de l’observació directa de la realitat i seguint un criteri propi es faça ressò de les qüestions que incidixen més directament en la qualitat de vida de la ciutadania.”
Es tracta d’un dels projectes editorials valencians més interessants per molts motius: la seua independència i pluralitat, la qualitat dels articles i del seu disseny –a càrrec de l’amic Tomàs Gorria–, la seua aposta pel català, la gratuïtat, la llicència Creative Commons… Si no el trobeu, existeix també una fórmula de subscripció per 30 euros, que inclou l’enviament per correu de sis números i una samarreta. En aquest darrer número, dedicat a l’Horta, he tingut l’alegria de participar com a fotògraf. Podeu descarregar-vos el pdf des del seu web.

3 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Llegia l'article sobre l'arbre que és cavall i pensava que a l'escola hi ha moltíssima més feina que no pensem. L'assemblea com a sistema de tractement de conflictes ha de ser un dels procediments més interessants. Supose que intentem que així siga, en la mesura de les nostres possibilitats, però em sembla que la tendència, per part de pares, mares i bona part del professorat és la d'amagar el cap sota l'ala i deixar la responsabilitat en els quefes, que per això hi són. Allò del director que la tenia menuda (la lletra) és un destrellat tan gran que ja no sé si riure o plorar. Pel que fa a les decisions preses des de dalt, això sí que ha d'anar a parar a can Pistraus. Ens movem ara en terreny esvarós, amb les mobilitzacions per l'escola pública, farts de tanta injustícia i tanta arbitrarietat. No sé com quedarà tot plegat però, si més no, alguna cosa es mou a casa nostra. I ja era hora!
Aprofitem les plataformes de què disposem (alliolis i eines, blocs i veus cridaneres al carrer) per tot el que ha vingut i pel que vindrà. Crec que persones com tu, ara per ara, esteu fent un treball impagable!

Amadeu Sanz ha dit...

A l'escola, i especialment en secundària, no és que ens experimentem els uns als altres com a estaments separats, sinó que dins de cada estament, i parle ara més del professorat, sentim una desconfiança brutal cap a l'altre. En aquestes condicions, no hi pot funcionar gens la gestió democràtica dels centres i acceptem sense revoltar-nos el que mana qui mane. El Generalísimo lo dejó todo atado y bien atado.
Tanmateix, estic molt esperançat que les coses canvien. Pareix que els únics que han plantat cara en tots aquests anys de govern conservador, i que han fet un poc d'oposició a les seues polítiques, irracionals, capricioses i corruptes, han estat aquells col·lectius socials directament afectats: la gent del Cabanyal, per exemple.
Ara, en canvi, tot i tractar-se d'un moviment sectorial –el de l'educació– pel seu abast, transversal a tota la societat, pot suposar la primera derrota política del govern de la Generalitat. Deia el conseller Font de Mora que hi ha un tufillo a radicals darrere del moviment de contestació, i té raó. S'emparen en l'argument que tenen un poder legítim per a governar com els done la gana, perquè sempre guanyen les eleccions i encaixen malament que es qüestione des de la societat les seues polítiques. Ja li passava a Aznar amb la guerra d'Irak.
Podrem guanyar o perdre aquest envit però, si més no, els haurem fet vore que si travessen determinades ratlles, es trobaran amb gent que no està conforme i que va a l'arrel d'on surten tots els radicalismes.

Begonya Mezquita ha dit...

I sí, Amadeu, pel que déiem del plaer de l'escriptura, el procés és el més divertit, tens raó.