dimecres, 30 de gener de 2008

Irina Palm


‘Irina Palm’ narra la tràgica història de Maggie, una vídua de 50 anys que necessita, desesperadament, diners per a pagar el tractament mèdic del seu net, en perill de mort. Després de diversos fracassos en la recerca d’un treball “digne” que li permeta aconseguir els diners suficients per poder salvar-lo, troba la seua oportunitat en els baixos suburbis de Londres. Trobarà la feina en una tenda anomenada Sexy World. El que en un principi ella pensa que és un treball de neteja, es convertirà en un treball manual però d’una altra índole. I així contra tot pronòstic, Maggie es converteix en la millor “treballadora manual” d’aquell lloc. I no es tracta d’allò que penseu, us equivocareu, com ens ha passat a tots aquells que estàvem davant de la pantalla. Sens dubte es tracta d’una tragicomèdia amb un transfons nadalenc que combina transgressió, tendresa i intimisme amb un humor simpàtic i lleugerament atrevit. Personalment, crec que és una proposta intel·ligent que demostra que encara es poden fer modestes grans pel·lícules. El guió és molt original i t’enganxa des del primer diàleg. A mesura que va transcorrent la pel·lícula et planteges quin tipus de desenllaç hauran pensat, ja que és difícil endevinar què passarà. La veritat és que acaba com i quan deu acabar, d’una manera perfecta.

Però allò que m’agradaria destacar són els personatges. La protagonista, Marianne Faith, cantant i actriu anglesa, borda el paper (paga la pena veure-la en versió original ja que la seua peculiar veu et transmet molt més el desassossec que pateix). Irina Palm, nom artístic de Maggie, va creixent personalment a mesura que avança la pel·lícula; es va quedant més sola però a la vegada se sent més lliure per poder elegir a qui vol tenir al seu costat. El seu cap, el gerent del prostíbul, ens recorda aquell tirà amb un fons bondadós a qui li ho perdonaríem tot. Representa una història on les persones menys esperades són les millors. No sols això, ens endinsa, amb el seu personatge, en una història d'amor curiosa i especial, un amor poc corrent, diferent, però al cap i a la fi, l'amor…Un d’aquells papers que no t’esperes i que acaba sobtant-te és el de les “estimades amigues”. La hipocresia, la falsedat i la doble moral, tan present en els nostres dies, es veu perfectament reflectit en elles. La pel·lícula és una dura crítica a un sector de la societat cotilla i superficial, les verdaderes amigues no existeixen. Representen un món on la sinceritat està absent i un rumor val més que qualsevol altra cosa.
Està permés plorar però sobretot riure.

dissabte, 26 de gener de 2008

Stepping out



Avui mire uns anys enrere i recupere una de les cançons pop més arravatadores que haja sentit mai, l’Stepping Out de Joe Jackson. De segur que l’heu sentida desenes de vegades, perquè ha passat a formar part del repertori contemporani de les estacions d’FM d’arreu el món. La vaig tornar a sentir l’altre dia en la ràdio, després de molt de temps d’haver-la oblidada, i em vaig haver d’alçar de la cadira, incapaç de contindre l’electricitat que se m’encomanava.
Heus ací la lletra, perquè la pugueu cantar mentre l'escolteu:
Now -
The mist across the window hides the lines
But nothing hides the colour of the lights that shine
Electricity so fine
Look and dry your eyes

We -
So tired of all the darkness in our lives
With no more angry words to say
Can come alive
Get into a car and drive
To the other side

Me babe - steppin out
Into the night
Into the light
You babe - steppin out
Into the night
Into the light

We -
Are young but getting old before our time
Well leave the t.v. and the radio behind
Dont you wonder what we’ll find
Steppin out tonight

You -
Can dress in pink and blue just like a child
And in a yellow taxi turn to me and smile
We’ll be there in just a while
If you follow me

Me babe - steppin out
Into the night
Into the light
You babe - steppin out
Into the night
Into the light

Podeu veure el vídeo també.


Va aparéixer a l’àlbum de 1982 Night and Day, amb el qual Jackson retornava al seu rerefons pop després de l’estranya –almenys a mi m’ho semblà aleshores– excursió pel swing que va suposar el Jumpin’ Jive de 1981. Si recordeu, abans havia estat considerat un dels tres caps visibles de la New Wave, el retorn a les arrels del pop britànic després de l’esclafit punk, junt amb Elvis Costello i Graham Parker, i havia publicat diversos discs, energètics i carregats de bon humor, amb el format bàsic de banda: un quartet amb el bateria Dave Houghton, el guitarra Gary Sandford, Graham Maby al baix i ell mateix cantant i tocant el piano. Això resultava exòtic, fins a cert punt, en el context del moment, on els teclats semblaven reservats per als grups de tecno-pop. D’aquesta època tinc l’I’m the man, altra peça on el grup llueix les pintes impressionants del temps.



Aquest trio, Costello, Parker i el mateix Jackson es caracteritzaven, a més de per l’estil, per tocar i cantar bé, i que a més se’ls notara, cosa proscrita per l’ortodòxia punk fins aleshores: si algú cantava o tocava bé, procurava dissimular-ho.
Quan aparegué Night and Day, tot això ja no importava i feia temps que Jackson no dubtava a exhibir el seu virtuosisme instrumental i vocal i a desplegar una saviesa en els arranjaments que, per a mi, el posen al costat de l’Elton John de Yellow Brick Road. Aquest bon gust per la musicalitat i una certa postura iconoclasta van fer que aviat esdevinguera la banda sonora dels clubs d’ambient gai de Nova York i València, capitals mundials del que aleshores anomenàvem la marxa. L’oferta de locals on sentir la música que ens agradava i que sentíem com a nostra es resumia, als primers vuitanta, en un únic lloc: Neura, al carrer Ambaixador Vich. Un temps després vam descobrir Pijamarama, al carrer de la palmera –Julio Antonio, crec que es diu– i, al poc, va obrir La marxa. A la resta de locals, com els del Carme, podies sentir Bob Marley, fins i tot The Police, però no tenien ni de lluny el glamour de Neura. Si hi estiguéreu, ja sabeu què vull dir: molts xics gais i algunes de les xiques més adorablement estranyes –Esperanza, Begoña, què s’haurà fet de vosaltres?–.
Stepping out té un caràcter molt peculiar i fàcil de reconèixer: el que li dóna el seu ritme quadrat, apressat, el baix a corxeres –walking, crec que es diu al llenguatge del blues i del jazz, però sense el swing característic d’aquests– i, per sobre, la veu i l’harmonia del piano, llarga, amb acords i frases a blanques, que doblen la melodia –el now, el we, el you, amb què ataca les estrofes, el car de la segona estrofa, el out dels cors, aquests sí, gronxant-se sobre la base rítmica.
Els ritmes d’Stepping out estan programats amb la Korg KR-55, una màquina de presets rítmics contemporània de la llegendària Roland TR-606. Tot i que actualment no té el glamour que el retorn del house dels 90 i l’estil de Detroit va donar als sons de la Roland, la KR-50 era ben útil: et deixava triar entre un relativament ampli catàleg de ritmes preprogramats, que abastaven des del vals a la polka, passant pel rock, el reggae o el pop, i permetia introduir variacions pitjant una tecla a propòsit: no sempre era possible fer-ho de manera sincronitzada dins del temps, però et feia un break o tocava un plateret que feia crunx. Havies d’estar ben atent i difícilment podies estar tocant la guitarra al mateix temps, per exemple. O feies una cosa o l’altra, així que normalment tocaves a pinyó amb el ritme que havies triat prèviament. A Stepping out es possible sentir alguna d’aquestes variacions.



A més, en aquells temps encara no digitals, el tempo s’ajustava amb una rodeta que no era tan precisa com seria d’esperar i que no tenia cap indicador numèric que et permetera recordar d’una vegada a l’altra quin era el temps de la cançó. D’aquesta manera, d’un assaig a l’altre, una mateixa cançó podia variar notablement el seu caràcter, depenent de l’humor del dia o de l’oratge. Per als assajos amb el grup era millor que la Roland, que si bé era més programable i versàtil, també era més intrincada i complexa i, com que tampoc tenia midi –i encara que hagués tingut, tampoc no teníem aleshores seqüenciadors–, amb un temps d’assaig limitat acabaves abans si feies servir la Korg. Crec recordar que la KR-55 en tenia, de midi, i que la sincronitzàvem amb un DX-7 i un Micro Korg per a disparar xipollejos elèctrics. Amb ella vaig enregistrar la meua primera maqueta.
El baix juraria que el toca el gran Graham Maby –a qui tinc en l’altar dels baixistes, junt amb Paul Simonon, dels Clash i Bernard Edwards, si, de Chic, ho sé, sóc així d’hortera–, però pareix una TB-303, altra màquina a la qual els 90 li van sentar bé. Maby és una màquina ell mateix: si teniu ocasió, escolteu, per exemple, el Big World, que Jackson va enregistrar en directe en una sessió de tres dies, davant un públic al qual se’l va demanar que no aplaudira ni fera cap soroll per a preservar l’atmosfera neta del disc, i amb una màquina digital de només dues pistes. Graham Maby no se’n va ni un cabellet i clava el tempo com si tocara amb claqueta. Vegeu, si voleu, el vídeo de Right and wrong, amb missatges polítics radicals. Aquell va ser un disc ben original per un altre motiu també: un doble elapé amb només tres cares, perquè la quarta, és a dir, la cara B del disc 2, és llisa, sense microsolcs, i la galeta mostra el rètol, en Helvètica: There is no music on this side. Al poc va apéreixer el format CD, que permetia ja encabir-hi una hora de música però, aleshores, si un artista volia difondre més de quaranta minuts de cançons, no tenia altre remei que anar al doble elapé.



Vaig estar uns anys sense seguir la pista de Joe Jackson. Tinc, no obstant, el Blaze of glory i el Laughter and Lust, del qual m’agradava molt el single Stranger Than Fiction, però que ja no em va enganxar com aquells meravellosos discs dels vuitanta: I’m the man, Night and day, Body and soul, Big world… No he escoltat els seus treballs clàssics posteriors –en va fer un parell, de simfonies–, però ara sembla haver-ne fet un disc nou amb la seua banda de tota la vida. I curiosament, he trobat una incursió seua en l’assaig, on tracta un tema que em resulta ben familiar.

dimarts, 22 de gener de 2008

Temps de barbamecs


No acostume a consultar el santoral. No estic avesada a invocar cap ésser pur i beneit, ni tan sols en casos d’ofec extrem. Passe els fulls de l’agenda sense parar esment en els ens gloriosos que van donant noms als dies. Confesse que sóc ignorant de totes aquelles estampes curulles d’erudició, beateria i saviesa popular. Admet que desconec, impiament, quin sant se celebra, tret que aquest baixe del tabernacle i, descoronat i arremangat l’hàbit, balle en la revetlla del carrer. M’acuse d’ignorar quin patum passeja a la processó si no tinc dispensa o butlla laboral; o si una dona major, del poble, no em regala cap exquisidesa gastronòmica en forma de pastisset o coca beneïda.
Això no obstant, reconec també que, de l’hagiografia, m’interessa, i molt, la part més profana d’aquelles pacients i sofertes figures. Les vestidures, els ornaments, els símbols que els representen, les passions més quotidianes que arrosseguen. La seva aferrissada presència al refranyer. Admire la cura d’anar escolant les hores i els mesos, i de mesurar el devenir en un temps orfe d’aparells meteorològics i rellotges, on les tasques estacionals i la durada del dia s’avenien als noms d’aquests vellets venerables, la majoria d’ells, amb capa i barba.
Aquest darrer element, que al llarg de la nostra cultura ha simbolitzat saviesa, virilitat, jerarquia, o fins i tot, excentricitat, acompanya la imatge de molts sants. No sols com a referent dels atributs esmentats, sinó com a bonhomiós embolcall que arrecera el pit del fred hivernal.
Avui, sant Vicent Màrtir o de la Roda —torturat i mort, abocat a un femer i respectat pels corbs; llançat a la mar i afonat amb una roda de molí; retornat finalment a la vora, per rebre sepultura al santuari de la Roqueta de València— li allarga la mà a sant Blai per tancar el cicle que enllaça el Nadal i la Quaresma. Just al bell mig d’aquest període s’allotgen els tres sants barbuts —Sant Pau Ermità, Sant Maür i Sant Antoni Abat— en la setmana que, tradicionalment és considerada la més freda de l’any.
Aquests tres bons homes que, a hores d’ara, ja han guardat la capa a l’armari de la sagristia, hauran d’anar pensant de rasurar el vincle que els lliga al refranyer “Quan vénen los tres Barbuts, vénen los freds cascarruts”, perquè la fredor encara no hi arriba. Amb la manipulació humana dels canvis horaris, el refranyer acaba ressentint-se i ja no sabem si el dia s’allarga un pas de puça o de dimoni. Però el pitjor és que aquests tres sants hàgen de prescindir dels baronívols elements perquè uns agosarats dilaten el forat d’ozó i col·laboren al canvi climàtic.
De tota manera, i al seu favor, apuntaré que la barba, a més de perdre tot el sentit iconogràfic d’abric, virilitat i coneixença, ja no és moda. Ara, els superherois, o santets dels nostres temps, presumeixen d’ésser barbamecs, d’anar al gimnàs i al gabinet d’estètica. Així, tots els protagonistes de La llegenda àuria hauran de lluir un aspecte més d’acord amb el temps actual, on joventut i cosmètica substitueixen els valors ancestrals d’ancianitat i saviesa. Fins i tot està pensant de fer-ho un dels candidats a les eleccions generals del proper març, i ben segur ho faria si no se li acabara de complicar la campanya amb un altre tema col·lateral.
És clar que vivim uns moments imberbes, i que ens perdonen els tres sants barbuts, el beat Ramon Llull i els qui es mantenen fidels amb les barbes al vent, en un temps de barbamecs.

dissabte, 19 de gener de 2008

L'esperit de l'home

“-Què t'agrada més, amic meu, que la música et sorprenga amb aquells moments genials i inesperadament captivadors amb què, al llarg d'una peça, desengaxem els peus de terra i per uns instants sembla que toquem el cel amb la punteta dels dits, ens regirem a la cadira, el cor ens faça un tomb, o, pel contrari, que la melodia et permeta, de manera lògica que no còmplice, encertar que arriba un moment clau i així que pugues avançar-te a l'emoció per corroborar-la després?
-Totes dues coses, amiga. Saber que arriba l'instant, màgic, corprenedor i, tanmateix, quedar-ne meravellat, immensament sorprés, una vegada i una altra.”


Això és la música de Bach.
A partir d'una conversa amb el nostre amic Josep Ripollés sobre l'última pel·lícula de Pere Portabella, heus ací unes paraules que volen explicar aquesta màgia del músic alemany. Esperem que el film, Die Stille vor Bach, no passe desapercebut. No s'ho mereix. En eixir de la sala dels Babel, sentia una pau i una reconciliació amb el món, com si m'hagués rentat per dins, com si una mirada que ve de dins, com si el silenci que només hi ha dins, com si els pensaments de dins...
No hi ha res de personal en l’experiència estètica musical de Bach, no hi ha complicitat possible perquè no hi ha cap jo, cap autor al darrere, amb qui pugues ser còmplice. Estàs tu sol amb la música, amb la lletra.
És eixa despersonalització que fa possible el miracle de l’emoció que anuncia un contingut que, a falta de millor paraula, anomenem religiós perquè no es tracta de res que nosaltres afegim a la música, sinó d’alguna cosa que ella ens infon.
Aquesta infusió ens obliga a acceptar que hi ha alguna realitat allà al defora de nosaltres mateixos que la música fa patent i que és irreductible a la doble categoria lògica/emoció que fem servir per entendre la nostra relació amb el món i amb nosaltres mateixos.
Tota l’espiritualitat que creiem trobar en Jesu, meine Freude es veu ratificada pel contingut de la lletra que exalta la figura de Jesús com un amic, exalta l’amistat, aspecte pagà de l’afecte que defuig els vincles de la sang per consagrar aquell vincle que no troba res ni ningú per damunt, tampoc Déu, i que s’adreça als homes únicament i els converteix en la clau de la seua pròpia salvació, que ja no vé de dalt, ni del passat, ni del futur, sinó tan sols del que els aplega: l’amistat.
L’amistat no és sinó la versió més modesta de l’amor que la teologia s’apropia i que els grecs ja havien preferit: la filia, que no és font de coneixement sinó de reconeixement i solidaritat, de compassió i d’alegria, la més terrenal de totes les formes de sentir l’espiritualitat que anomenem religiosa o no...

Tornem al diàleg del principi. La barreja de sorpresa i anticipació supera en molt el que cada valor per separat representa, el que no és fàcil és trobar qui ho haja aconseguit. És el conflicte entre el classicisme i el romanticisme, entre la lògica i els sentiments. Qui ens sorprèn és més hàbil que nosaltres, però també més seductor, més manipulador. En canvi, qui ens permet anticipar mostra les seues armes amb una humilitat que ens deixa inermes. També a ell. Per això és inexplicable la inspiració que l’il.lumina, que no brolla de cap potència humana, de cap tècnica, sinó d’un més enllà que nomès la mística ateny: el cor de la música és l’esperit de l’home.

dimarts, 15 de gener de 2008

Les tribulacions del jove Törless


L’estiu passat vaig visitar Torí, una preciosa ciutat on viu Ivan, el meu cunyat. Un dia, després de fer les meues obligacions diàries (passejar pel Po, llegir Pavese) vaig passar una bona estona dotorejant les prestatgeries d’Ivan. Hi havia un llibre que, com aquell qui diu, em fitava. Un d’aquells llibres enormes que em criden tant l’atenció. No us passa a vosaltres? M’atrauen els llibres enormes. Com a pur objecte. O pel repte. Bé, el llibre del qual us parle era El hombre sin atributos (L’home sense qualitats). No havia sentit mai a parlar ni del llibre ni de l’autor, el Robert Musil.

Vaig desar el llibre en algun racó del cervell on romangué discret fins que farà un parell de mesos vaig trobar Les tribulacions del jove Törless, una novel·la del mateix autor però d’unes dimensions abordables per mi en aquest moment. Les meues lectures actuals no poden sobrepassar les 250 planes, a tot estirar. Bé, una etapa.

Es tracta d’un llibre difícil tant pel que conta com per la forma. Sempre que es parla d’aquesta novel·la, es diu que tracta de la violència, de la dominació. La mateixa contraportada de l’edició de l’Enciclopèdia Catalana ens diu que avança els totalitarismes del segle XX. Musil ens conta la història d’uns adolescents dins d’una acadèmia militar de tombant segle vint. El llibre, de fet, és del 1906. La trama ens relata una sèrie d’abusos i humiliacions que pateix un alumne per part d’uns altres. Però amarat de reflexions sobre la condició humana, l’adolescència, la potencial brutalitat dels humans... En tot cas, és d’aquells llibres on l’acció és menor que la filosofia.

Avui dia estem, malauradament, acostumats a tot tipus d’humiliacions, violències i liderats i aquesta narració no ens sorprendrà per la cruesa dels fets concrets. El que és realment corprenedor és com ho viu Törless i com ho explica Musil. Ací és on trobarem la grandesa d’aquesta novel·la. És d’una fredor que glaça la sang.

Just tres dies després d’haver acabat el llibre emeteren a la televisió la pel·lícula sobre la nostra novel·la (Volker Schlöndorff, 1966). Però no em va agradar gens. Tenia massa recent el llibre. L'errada fou meua. La cinta es centra en l’acció (ja he dit que no ocupava més del 30 o 40 per cent del text). On eren totes les reflexions filosòfiques?

Vaig veure que no. Que el llibre no m’havia “tocat” només per la narració de les humiliacions i per la reflexió sobre la línia, transparent de tan fina, que separa una persona d’obrar bé a obrar malament. El que més m’havia interessat a mi no era la reflexió sobre els liderats i la dominació. Eren els pensaments i la descripció de l’adolescència com una etapa de dubtes i indecisions. I per damunt de tot d’esperes. L’inquiet Törless es passa tota la novel·la a la recerca d’allò intern desconegut, tot esperant que eixa potencialitat que nota a dins seu es materialitze en alguna cosa. Gairebé diria que en qualsevol cosa.

Aquesta vida silenciosa m’oprimia, m’assetjava pertot, i alguna força m’empenyia a mirar-la amb fixesa en tot moment. Em feia por la idea que tota la nostra vida podria ser així i que jo només seria capaç d’experimentar-ne, de tard en tard, fragments i miques..., ah! tenia un por terrible... estava a punt de perdre els sentits...

I la narració de Musil és perfecta. Ho conta tot amb un estil indecís, vagarívol. Hi ha molts moments que no saps on vol anar a parar. Et perds. Igual que li passa a Törless. El narrador et fa viure dins del cap desassossegat de Törless.

Tot i això, he de reconéixer que al llarg de tota la novel·la m’assaltava el dubte de si, potser, el text se li estava anant una mica de les mans al també jovenet Musil (26 anyets). Törless mateix ho diu a la fi del text:

“...potser encara no he après prou coses per expressar-me correctament, però intentaré de descriure allò que sento.”

Qui parla? Törless només?

Hi ha un altre moment boníssim: quan el protagonista està prenent cafè amb un amic. Resten en silenci. I de sobte Törless comença a sentir un odi brutal cap al seu amic. Un odi ple de fàstic. Un odi d’una virulència sorprenent. A la fi de la descripció d’aquest episodi, Törless nota com, de sobte de nou, se li passa. I continua xerrant amb el seu amic. Crec que descriu una vessant de l’adolescència d’una manera sublim.

Ara s’havia reclinat a la finestra i observava Beineberg, que feia una cigarreta. I sentia de nou aquella estranya aversió per ell que de tard en tard l’escometia. Aquelles mans fosques i primes [...]un retorçament dels membres i una deformació de la columna vertebral [...] I justament en les mans, que era de fet allò més bonic de Beineberg, s’hi concentrava l’aversió més gran. [...] Beineberg havia agafat un diari, i ara Törless podia mirar-se’l detingudament. Ben cert, no hi havia en ell gairebé res que pogués disculpar, ni que fos relativament, la sobtada aparició de tal associació d’idees. Amb tot, malgrat la manca de tot fonament, la repulsió cap a Beineberg creixia. Encara no havien passat deu minuts de silenci entre ells dos, que Törless ja sentia per ell la repugnància més gran. [...]

Beineberg va aixecar els ulls del diari, després en va llegir en veu alta un fragment qualsevol, va deixar el diari i va fer un badall.

En trencar-se el silenci va esvanir-se també la violència que corsecava Törless.

···

Us en transcric uns fragments més:

De l’art

Allò que de tant en tant es desperta en nosaltres quan alguna melodia solitària i voluble ens passa pel davant i no s’atura i, de lluny estant, amb moviments que ens són estranys, pinça el fil vermell i delicat de la nostra sang i l’arrossega.

Sobre la vida i la mort dels pensaments

Perquè amb el pensament passa una cosa molt curiosa. Tot sovint no són sinó casualitats accidentals que vénen i se’n van sense deixar cap rastre al darrere. Els pensaments tenen els seus moments de vida i de mort: podem tenir, en un moment donat, un coneixement genial d’alguna cosa, però aquest coneixement se’ns pot marcir entre els dits, com ara una flor. La forma queda, però els colors i l’aroma hi falten [...] el valor lògic de la frase queda inalterat, però la frase, sense parar, només la superfícies del nostre interior, i no sentim que tal cosa ens enriqueixi. Fins que, d’una revolada i tal vegada al cap de molts anys, ens adonem que, en aquest interval, no hem sabut absolutament res d’aquell pensament, encara que ho sabéssim tot des d’un punt de vista lògic.

I un que em va agradar molt perquè, a més del que diu, la forma em recordà uns versos de l’Ausiàs. (La col·locació en versos és meua)

Musil:

I així com aquests enamorats caminen de costat,

D’igual manera jo faig amb mi mateix camí

A través de totes aquestes coses viscudes.

Ausiàs:

Així com cell que ·n lo somni ·s delita

e son delit de foll pensament ve,

ne pren a mi que ·l temps passat me té

l’imaginar, qu’altre be no ·y abita

(de l’edició crítica d’Amadeu Pagès)

···

Vaig trobar la resposta als neguits del jove Törless farà dues setmanes. Pobre Törless. Desconeixia la quarta carta que Rainer Maria Rilke enviava tres anys abans (1903) a Franz Xaver Kappus:

ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà les respostes”


(Tots dos llibres estan editats a Proa butxaca. El de Musil està traduït per Jordi Llovet i el de Rilke per Antoni Pascual.)

dissabte, 12 de gener de 2008

The beauty of the weapons de Robert Bringhurst

Fa unes setmanes vaig rebre a casa el llibre The beauty of weapons, una selecció dels poemes que va escriure Robert Bringhurst entre 1972 i 1982 –en l’edició de 1985 feta als Estats Units per Copper Canyon Press, a partir de l’edició orginal canadenca de 1982, de McClelland & Steward–, que m’havia mercat via Amazon. Les expectatives que m’havia fet de la poesia de Bringhurst eren contradictòries. Pensava si m’havia de commoure, com m’havia commogut durant els últims mesos la lectura del seu The Elements of typografic style, potser el millor llibre que haja mai llegit sobre tipografia. Em demanava quina poesia podia esperar de l’home que havia escrit el tractatus que abasta quasi tot el que sabem de tipografia? Mantindria aquella voluntat de contenció, objectivitat, formalitat que xuma cada part de l’Elements? Fantasiejava, mentre el llibre sobrevolava els oceans, des d’un magatzem de Nova York cap a ma casa, una poesia rigorosa, compromesa a expressar una veritat radical, esculpida.
Quan va arribar, en un primer moment em vaig sentir decebut: el llibre era una edició en rústica –creia recordar que en la comanda deia hardcover, quan en realitat deia paperback–, amb la coberta impressa a una tinta, un violeta intens, sobre un fons crema com el dels paquets de camel; el títol, imprés en negatiu sobre una caixa en violeta massís, envoltada amb un marc de tres o quatre punts de gruix; la contraportada, tipografiada en negreta –cosa del tot innecessària, si seguim les recomanacions del Bringhurst dels Elements–; el paper de l’interior, bast i groguenc, com a les edicions econòmiques, no dificultava, però, la lectura del text, composat en Aldus, una font d’inspiració renaixentista dissenyada per Hermann Zapf el 1953, com a acompanyant de la Palatino per a texts.
Comence a llegir. La selecció està presentada cronològicament i els poemes s’organitzen naturalment en capítols que es corresponen amb el llibres als quals pertanyien originalment, llevat del primer, "These poems, she said", que apareix descontextualitzat, i que sembla una mena de poètica, una declaració d’intencions. Sobre ell tornaré en acabant.

#

Amb el primer llibre, Hunters & pilgrims, amb poemes que van del 1972 al 1975, rep la primera commoció. S’obre amb dues cites, que ara transcric, traduïdes:
Tzu-ch’an va contestar: Quan els éssers espirituals tenen un lloc on tornar, no tenen cap necessitat d’esdevindre malèvols. Jo els he endreçat un lloc on tornar.
Tso-ch’iu Ming, Tso Chuan

Volgué dir la seua oració, però no podia recordar res llevat de la taula de multiplicar.
Hans Christian Andersen, La reina de les neus

La primera és una cita del recull de narracions xinés Tso Chuan, potser anterior a l’arribada dels budisme a Xina, probablement contemporani o fins i tot anterior al nostre segle de Pericles, i que reprodueix la cíclica idea oriental del retorn al centre de la consciència, la metàfora del lloc interior que hi ha més enllà de les aparences i des d’on és possible alliberar-se del dolor i la confusió que la caòtica experiència de la realitat ens produeixen.
Curiosament, al conte d’Anderssen, –que en català tenim traduït per Carner i Manent a l’editorial Joventut– s’hi expressa una idea semblant: Kay, l’actant masculí, vol resar però no pot sinó recordar la taula de multiplicar. Es tracta de l’expressió de la desconnexió amb aquell lloc interior on habita el jo vertader, ençà de l’ego i els seus paranys, on és possible una experiència transpersonal que ens estalvia del perill i del mal. Kay està instal·lat en la ment, en el fred intel·lecte que analitza la realitat com un escànner, però que quan no està connectat al sentiment i al centre ens condueix a la damnació. Ens trobem en el punt en què no escoltem els nostres desitjos, la part no racional de nosaltres que està vinculada amb el cos i l’instint, l’inconscient, i amb la dimensió col·lectiva, compartida, de la consciència, com deia Jung. Em sembla que es tracta d’aquella part de nosaltres a la qual es refereixen els versos de William Blake:

Qui desitja i no actua
engendra la pesta.

Només el retrobament amb la Gerda, l’heroïna, que haurà de córrer innombrables perills, travessar distàncies inconmensurables i acarar-se amb personatges estranys que han travessat els llindars de la sociabilitat convencional, podrà rescatar Kay de la mort simbòlica en què es troba al Palau de la Reina de les Neus.
El principi masculí, intel·lectual, front al principi femení, del sentiment, el valor, la fe, l’emoció, la confiança. He d’aclarir que no pretén ser una anàlisis sexista, sinó simbòlica: cada element és present en cadascú de nosaltres, homes o dones, i han de reunir-se, o perdrem la raó.
Per tant, comença el llibre convidant-nos a una reunió de contraris o d’allò que està separat, dispers, espars… i que s’han de retrobar en el poema.
Me’n recorde d’altres llibres, d’altres poemes, d'encontres que m’han ajudat a entendre com la realitat extensa es recobre de paraules. El ritme i la forma contenen l’esclat del sentit quan dues formes, dues experiències es troben i col·lisionen.
La dita xinesa i el conte d’Andersen: cal poder tornar al centre per a des d’allí, lliurar-nos de tot mal.

#

L’estiu que Sadam Hussein ordenà l’exèrcit iraquià que envaira Kuwait i desencadenàs la mare de totes dels batalles jo, imprevisiblement, era a Istambul.
Havia anat a Grècia, amb el meu amic Jaume Fornés, però després de visitar el temple del cap Súnion i haver evocat de lluny el mestre Riba, per un seguit de circumstàncies que ara no venen al cas, el viatge esdevingué una peripècia inesperada en companyia de dos cowboys australians en ruta cap a Constantinoble, i després per l’interior de Turquia, amb una escala posterior a Sòfia, un aeroport fora de control, mentre s’assolava el règim comunista búlgar, i tot d’enganxines metàl·liques i símbols revolucionaris jeien escampats per terra.
Érem a Turquia, amb la malagana pròpia de la proximitat de la fi del viatge, a la butxaca un bitllet de tornada a Barcelona des d’Atenes. Com que no volíem desfer el camí, vam decidir passar la frontera amb barca, per l’estret que separa la costa occidental turca de l’illa de Lesbos, per a enllaçar amb algun ferri que ens portara al Pireu. Estant a l’illa de Safo, ociosos mentre fèiem un àpat matinal a base cafè i llesques de pa torrat amb oli i sal, i contemplàvem les parelles de dones que pelegrinen d’arreu el món civilitzat en aquell santuari universal de l’eros i la poesia, vam fer coneixença amb dues germanes sicilianes que feien, en sentit invers, una ruta pareguda a la nostra. Arribaven del Peloponès i a l’endemà havien de creuar el mateix estret que nosaltres acabàvem de travessar en direcció contrària.
Vam fer-la petar i, al cap de poc, vam comprendre que ens resultava més fàcil comunicar-nos si, en comptes d’esforçar-nos amb la parla florentina, el castellà o l’anglès, usàvem a pleret els nostres parlars familiars: elles, el dialecte sicilià; nosaltres, el valencià. Vam passejar, vam empatitzar. A la nit vam sopar sardines i polp sec, i vam beure vi blanc amb resina. La major d’ambdues, Simonetta, em parlava de la seua professió, en alguna branca de les enginyeries, i em confessava, fascinada, el plaer estètic que li produïa el mecanisme de la metralladora dels avions de combat, capaç de propel·lir més de tres milers de projectils de 25 mm per minut, d’un quart de quilo de pes cadascún.
No vaig intentar fer-li veure allò de què hi ha branques de la balística que tenen per objectiu la destrucció i el dolor, sinó que vaig provar de deslliurar-me dels meus prejudicis pacifistes i entendre la seua dèria maquinista, mentre m’admirava la vehemència en l’expressió dels seus ulls, l’energia i l’emergència de la gesticulació, en la qual involucrava amb rítmiques, dolces sacsejades, tot el seu cos, els dits extesos, els palmells oberts com si sostinguessen una esfera d’aire, lleument més pesat que el càl·lid aire d’aquella nit d’estiu junt al port de Mytilini.

#

THESE POEMS, SHE SAID

These poems, these poems,
These poems, she said, are poems
with no love in them. These are poems of a man
who would leave his wife and child because
they made noise in his study. These are the poems
of a man who would murder his mother to claim
the inheritance. These are the poems of a man
like Plato, she said, meaning something I did not
comprehend but wich nevertheless
offended me. These are the poems of a man
who would rather sleep with himself than with women,
she said. These are the poems of a man
with eyes like a drawknife, with hands like a pickpocket’s
hands, woven of water and logic
and hunger, with no strand of love in them. These
poems are as heartles as birdsong, as unmeant
as elm leaves, which if they love love only
the wide blue sky and the air and the idea
of elm leaves. Self-love is an ending, she said,
and not a beginning. Love means love
of the thing sung, not of the song or the singing.
These poems, she said…
You are, he said,
beautiful.
That is not love, she said rightly.


AQUESTS POEMES, AQUESTS POEMES

Aquests poemes, aquests poemes,
aquests poemes, va dir ella, són poemes
sense amor en ells. Aquests són els poemes d’un home
que deixaria dona i fills perquè
féien soroll al seu estudi. Aquests són els poemes
d’un home que mataria sa mare per reclamar
l’herència. Aquests són els poemes d’un home
com Plató, va dir ella, que diu coses que no
vaig entendre però que tanmateix
m’ofenien. Aquests són els poemes d’un home
amb ulls de ribot, amb mans com les mans
d’un carterista, ordits amb aigua i lògica
i fam, sense un cabell d’amor en ells. Aquests
poemes són tan cruels com el cant d’un ocell, tan sotils
com fulles d’om, que si amen amen només
l’ample cel blau i l’aire i la idea
de fulles d’om. Amar-se un mateix és un final, va dir ella,
i no un principi. Amor vol dir amor
d’allò que es canta, no de la cançó o del cantar.
Aquests poemes, va dir ella…
Tu ets, va dir ell,
bella.
Això no és amor, va dir ella correctament.


Un ésser femení iradament retreu al seu partenaire masculí la seua manca de sentiment, la fredor de la seua expressió, els capricis i la vanitat de l’ego, una de les quals és l’erudició –un dels avatars de Maia–, les fosques motivacions dels actes, que engendren karma.

#

Les col·lisions continuen, sobrevolen el temps, les experiències i els poemes, els Mirage israelites sobre el desert del Sinaí, carregats amb míssils de sentit, una tecnologia sensual, al servei de la causa d’un salt quàntic en la història i la promesa d’una terra de redempció. Cal aprofitar el moment perquè, segons el Mossad, Abdel Hakim Amer, ministre de la guerra egipci, pensa fer aquest matí una revista aèria de les posicions de defensa i han manat no disparar les bateries antiaèries Fen Song, fetes a la URSS i provistes de radar.





THE BEAUTY OF THE WEAPONS

El Arish, 1967

A long-armed man can
carry the nine-millimeter
automatic gun slung
backward over the right shoulder.

With the truncated butt
caught in the cocked
elbow, the trigger
falls exactly to hand.

These things I remember,
and a fuel-pump gasket cut
from one of the innumerable
gas masks in the roadside dump.

I bring back manuscript picked
up around incinerated trucks
and notes tacked next
to automatic track controls.

Fruits of the excavation.
This is our archeology.
A dig un the debris
of a civilization six weeks old.

The paper is crisp and brittle
with the dry rock and the weather.
The Arabic is brittle
with the students’ first exposure

to air-war technology and speed.
Ridicolous to say so, but
the thought occurs,
that Descartes would be pleased:

the calculus is the language
of the latest Palestinian
disputation
in the field of theology.

The satisfying feel
of the fast traverse
on the anti-aircraft guns
is not in the notes.

It lies latent and cool
in the steel, like the intrincate
mathematics
incarnate in the radar:

the antennae folded and rolled
like a soldier’s tent,
sweeping the empty
sky and the barren horizon,

the azimuth and the elevation,
sweeping the empty air
into naked abstraction,
leading the guns.

The signal is swirled until it
flies over the lip like
white, weightless
wine from a canteen cup.

Invisible, the mechanism sings.
It sings. It sings like a six-tone flute:
east, west, always the same
note stuck in the rivetless throat.

And yet, a song as intrincate
as any composition by Varèse,
and seeming, for the moment, still
more beautiful, because,

to us, more deadly.
Therefore purer, more
private, more familiar,
more readly feared, or desired:

a dark beauty with a steel sheen,
caught in the cocked
mind’s eye and brought
down with an extension of the hand.


LA BELLESA DE LES ARMES

El Arish, 1967

Un home de braços llargs pot
dur penjada al muscle dret
l’arma automàtica
de nou milímetres.

Amb la culata truncada
enganxada al colze
carregat, el gallet
recau just a la mà.

Recorde aquestes coses,
i la junta d’una bomba de benzina
tallada d’una de les innombrables
màscares de gas abocades a la vora del camí.

Retorne amb manuscrits que he espigolat
de camions incinerats
i notes enganxades junt
els controls automàtics de trànsit.

Fruits de l’excavació.
Açò és la nostra arqueologia.
Un clot a les enrunes
d’una civilització de sis setmanes d’antiguitat.

El paper és cruixent i trencadís
per la sequedat de l’oratge i les sacsades.
L’àrab és trencadís
amb la primera exposició dels estudiants

a la tecnologia i velocitat de la guerra aèria.
És ridícul dir-ho, però
l’ocurrència hagués
agradat a Descartes:

el càlcul és el llenguatge
de les darreres disputes
dels Palestins al camp
de la teologia.

La satisfactòria sensació
de la ràpida travessia
sobre les armes antiaèries
no és a les notes.

Rau latent i freda
a l’acer, com la intrincada
matemàtica
encarnada al radar:

les antenes enfundades i enrotllades
com les tendes del soldats
agranen el cel buit
i l’aridesa de l’horitzó,

l’azimut i l’elevació
agranen el cel buit
cap a la nua abstracció,
i menen les armes.

El senyal s’arremolina fins que
vola sobre el llavi com
el vi blanc, lleuger,
vi de la copa d’una cantina.

Invisiblement, el mecanisme canta.
Canta. Canta com una flauta de sis tones:
est, oest, sempre la mateixa nota
estacada en la no ribetejada gola.

I tanmateix una cançó tan intrincada
com una obra de Varèse,
i, per moments, encara
més bella car resulta

per a nosaltres, més mortal.
Per tant més pura, més
privada, més familiar,
més temuda de seguida, més delida:

una bellesa fosca amb lluïsor d’acer,
enganxada a l’ull armat
de la ment i enderrocada
amb una extensió de la mà.

#

L’extensió de la mà acaba el gest amb què comença el poema, el dit a punt de prémer el gallet, la itinerància circular del discurs, construïda sobre l’estructura matemàtica de la música.

#

El 5 de juny de 1967, no lluny de Gaza, a la costa nord del Sinaí, a El-Arish les tropes egípcies, formades molt sovint només per jòvens estudiants, eren ensinistrades per instructors soviètics en l’ús del radar i el combat antiaeri. Quan només tres dies després el Zahal arribava al Canal de Suez, milers d’aquells jòvens soldats egipcis van quedar aïllats de la resta del seu exercit i van acabar morint de fam i set al desert. Hom va trobar les notes que escrigueren. A vegades ho feien en paperets extrets dels manuals soviètics de guerra química, o en fulls d’apunts de càlcul elemental. Els papers del poema es refereixen a aquestes notes i la metralladora és la Uzi israeliana.



Actualment, El-Arish és una pròspera destinació de vacances de sol, platja i palmeres.

Les imatges les he tret de la Viquipèdia. Podeu trobar informació sobre la Guerra dels Sis Dies i sobre els conflictes dels països musulmans a Antoni Segura, Más allá del islam, Alianza Editorial, Madrid, 2001. Quant a la traducció, he procurat no resultar massa llicenciós i, allà on he pogut, he mantingut el ritme iàmbic que predomina en els poemes.

dimecres, 9 de gener de 2008

El desert

Ha estat un company de treball el que m'ha deixat ensinistrada amb el tema escollit. Un dels viatges amb què sempre he somiat: el desert. Fèlix passà els Nadals allí i, ha estat durant un esmorzar que m'ha fet endinsar-me, amb gran enveja, en aquest paisatge. Recorde i reproduesc un magnífic poeta, Salvador Jàfer. Fa un temps vaig trobar, per casualitat, un escrit d'assaig-poesia d'aquest autor sobre el desert que em va arribar més enllà de mi. Com algú pot li pot treure tan de sentit a un lloc tan abrupte? Després d'açò em vaig interessar més, fins que em van recomanar un llibre magnífic de Moussa Ag Assarid, En el desierto no hay atascos. Aquest tuareg , amb una vida excepcional i increïble, fa una comparança magnífica entre la nostra "civilització" i la del desert. Un autodidacta que ha posat el cor en una tasca per a visitar, http://www.caravaneducoeur.com/?langue=espagnol. Heu arribat a pensar mai tot el que pot arribar a suggerir un paisatge com aquest?


Vaig nàixer a 15° 24' del Tròpic del Cranc, en una vall de les terres mitjanes, és a dir mediterrànies, de la Catalunya del Sud, abans l'Orient d'Al-Àndalus, i molt abans encara territori dels ibers contestans, que adoraven la deessa mare primigènia sobre els turons i els cims de les serres. Ha passat ja més de la meitat raonable de la meua vida. He somiat, he estimat, he escrit, he plantat alguns petits jardins que el temps ha assecat o ha trasformat en coses inexplicables que ni jo mateix sabré on són ni on rauen. El desert és ara el meu espai, onsevulga que siga, el desert pur i nítid, amb la límpida arena a tot sol, a tot vent, a tot home que passa, a tot déu, a tot ésser que hi cerca el seu refugi, el seu cel protector. Els deserts m'absorbeixen, em convoquen, m'estimen, em criden al seu centre sense centre i em perd en un espai daurat, sense límits. Deserts d'arena, de quars, de granit, de diamant, de roca viva, deserts d'austeritat, deserts de contricció, deserts de penitència, deserts de purificació, deserts que són plens de vida, de plantes minúscules i insectes sagaços, de camellers i beduïns espectrals, de caravanes perdudes a meitat del viatge a Tombuctú, deserts dels països on algun dia he vagat: els deserts del Marroc, els deserts de Tunísia, de Jordània, de Síria, del Iemen... El desert és el meu país, la meua ment, els meus somnis, la meua idea de perfecció, la meua aspiració, allò de més humà i més viu que posseesc ara, és tot el meu món, la meua terra promesa, la meua terra de redempció, la vastitud dels meus desitjos, la calma de les meues tempestes, la immensitat de Déu, els horitzons del meu cor. Com un miratge de paraules he construït aquest desert perquè el lector es descamine, s'hi extravie, perda el seny enmig de tanta arena, de tanta vida soterrada, de tant de mineral, de tanta pedra magnètica. Hi ha estepes, pampes, tundres, sabanes, erms, ermots, ermassos i solituds. L'acció és fugir, desertar, escapar-se, abandonar, ésser pròfug, trànsfuga, atleta dels grans espais, transgressor, pirata de l'arena, somiador de Còrdoves llunyanes, de jardins perduts en els atzucacs d'Al-Àndalus, en les nits platejades de Sevilla, amb la frescor de les sèquies de València. Així és el meu cor: ample, profund i solitari com el més immens desert.


La vida es dissol com un núvol de pluja,
Com la llum d'un capvespre amerat de colors.
Per la Terra d'Enlloc, en el desert d'Enlloc,
He navegat mil dies, he ataüllat mil fars.
La vida se m'esmuny com uns llavis distants.
I l'amor que esperava on amaga els seus estris?


Salvador Jàfer, El Desert
Carcaixent. Edicions 96

divendres, 4 de gener de 2008

En quarantena

Avui faig quaranta anys. Per què quaranta és una xifra clau en la vida de les persones? Tradicionalment, hom diu que és l'edat de la crisi existencial, ja coneixeu els tòpics. A mi m'han arribat en silenci, detingudament i discreta. Jo ja els veia venir fa mesos, els albirava des del somriure dels trenta-i-tants. Avui una boca s'obri bé per dir quaranta, un diftong creixent i tres vocals ben obertes: a, a, a. Si hi ha alguna cosa especial que puga dir és que em veig sola davant la resta del món, vull dir, que sóc, finalment, l'individu sencer front a tota la resta, única responsable d'allò que he fet i, sobretot, del que no he fet; reponsable única de la cara que fot davant l'espill i responsable també única del que pense i no dic, o del que dic i no pense. Quaranta anys. Massiel guanyava l'Eurovisión i a París els fets de Maig canviarien el curs de la Història amb majúscules. Vaig nàixer a casa, un hivern fred, en un piset de Sagunt, al carrer José María Pemán. Ma mare diu que semblava tenir pressa per eixir i que vaig obrir els ulls com a plats, amb cara de sorpresa, en sentir la vida exterior al meu voltant. Amb els anys d'un infant, els quaranta es veuen llunyans: recorde quan el meu pare els tenia, per exemple, i jo el veia un home dret i fet, que tot ho sabia, fos del tema que fos. I ara és la seua filla qui els fa, qui emprén un viatge cap a l'horitzó, al galop perquè el temps ja no s'atura. La seua filla qui finalment entén la veu que ha viatjat amb ella i ella no entenia. Quaranta anys: trenque les cordes i surt l'escuma, evoque fades i esperits d'infantesa, m'esquince el vestit i s'aixeca un vaixell.