dimecres, 28 de gener del 2009

Brossarium

Vivim immersos en el calendari, amb els seus dies en blau i en roig (i per una vegada la simbologia s'alia amb el color de la passió i les entremaliadures), amb els seus sants i santes, verges, màrtirs i tota la parentela celestial. Com que no sabem què és el temps –“Si espelma per a un foc, / si rems per a una aigua, / si pluja que mulla la terra, / si fang on l'oblit es pasta”, passeu-me avui l'autocita–, l'hem reduït a les dimensions d'una gàbia confortable. Els fulls del calendari i les fulles de l'arbre cauen amb idèntica cadència sobre la nostra consciència per xifrar un mateix calfred, el passat abismat, l'horitzó prometedor –i el present donant-se perpètuament a la fuga. El fet és que el calendari ens va dur i es va emportar recentment un parell de sonors aniversaris que han donat quefer i sentit a LPN: Pavese i Rodoreda continuen ballant molt lentament un vals dellà del temps. I ara ha aparegut tímidament, fumant un caliquenyo i somrient, fent malabarismes amb el copalta, JB entremig dels dos cortinatges del teló. Recordem que ara fa deu anys el poeta va fer la seua darrera, fatídica, tombarella. I nosaltres, fidels al calendari, ens tornem a submergir en l'oceà inesgotable de la seua poesia polièdrica, desinfectant, tan plena de saviesa i energia: el llegat d'un home lliure, d'un paleta de llums. Brindem, doncs, per Brossa!



Enmig d'un escenari buit, sobre fons negre, una escala de fusta pintada de blanc que des de la platea s'ha de veure com una A. Blanc i negre: el cinema dels fundadors, la tipografia en moviment, la claredat, l'essencial, la representació, la màgia. Actors i actrius de negre ben cenyit al cos diuen textos del poeta. Diuen: corporifiquen. A l'esquena porten lletres majúscules en blanc cosides a la samarreta. Volen sonets i sextines (art de la recitació) per la sala. Amb els artefactes verbals més petits cosim converses impossibles, petites escenes de carrer i de jocs. Recitem poemes amb les mans, que porten guants blancs. Notes per a un Brossàrium (Brossa riu m). I aquest serà el nostre homenatge, si el calendari no ens traeix, per a un Sant Jordi a Hostalric i un dia de maig a València. (Riu Brossa des de l'altra banda dels espills. Cau el teló.)

dissabte, 24 de gener del 2009

Tres en u

1
Tres petites aplicacions sense les quals no em puc passar
Odie el Word. Fins i tot odie l’OpenOffice o el Pages, i totes aquelles suites ofimàtiques que et creen més problemes que et resolen i que mediatitzen, amb les seues estúpides rutines i funcionalitats suposadament intel·ligents, el procés creatiu d’escriure. Te tracten, a vegades, com si fores bovo i no saberes el que vols fer: no intenteu ajudar-me més, no em canvieu el format del que escric, no em suggeriu més sinònims, per favor.
Des que vaig descobrir-lo, use Scrivener, que és com una màquina d’escriure, ni més ni menys, i que tot i que té algunes funcionalitats afegides, el que més m’agrada d’ell és entrar en el mode de pantalla completa i escriure sense distraccions, ni menús, ni punyetes de formats –que per això ja està el QuarkXpress–. I, per damunt de tot, no em fa més imbècil del que sóc.


Quan, ara fa més d’un any, vaig estar actualitzant el disseny i l’estructura d’aquest bloc i del Bloc is bloc, anava cercant un gestor o client RSS que tinguera una sèrie de funcionalitats:
  • que anara amb Mac
  • que fera amb dignitat el seu treball d’informar de les darreres actualitzacions dels meus llocs favorits; ja sabeu que quan a un li agrada guaitar el que van dient els altres, això de anar obrint pàgines de favorits amb el navegador és una tasca consumidora de temps i banda. Amb un lector de feeds, te n’assabentes a l’instant de qui s’ha actualitzat i t’estalvies d’anar fent el repàs d’un en un
  • que permetera crear arxius OPML amb un cert control per injectar-los després en Feed Burner o Feed informer, per a crear així linkrolls, com el que hi hagué un temps ací, a LPN
Em vaig trobar amb BlogBridge, una aplicació java –això vol dir que és multiplataforma–, de codi obert, que té una interfície intuïtiva i atractiva, i que fa la seua feina a les mil meravelles. A banda, té algunes funcionalitats molt interessants, com ara la possibilitat de crear smartfeeds a partir d’una etiqueta del del.icio.us o consultar llibreries temàtiques de feeds, publicar directament al bloc, i moltes d’altres que podeu mirar ací.


La darrera incorporació a la meua col·lecció d’aplicacions favorites és Spotify. És una mena d’iTunes remot: pots sentir la música que vulgues sense tindre els arxius emmagatzemats al disc dur i, a diferència de les ràdios d’internet, pots triar el que vols escoltar. El seu catàleg no és encara exhaustiu, però si el suficientment ample com per a no parar mai de trobar noves tonades. Hi ha versions debades i de pagament. La gratuïta funciona amb publicitat, però en el poc de temps que el tinc, encara no m’han colat cap anunci. Com que està en fase beta, cal rebre una invitació per a accedir-hi. Si hi esteu interessats, em queden unes poques per repartir, així que feu-me dos quinzets.


2
M’agrada molt el portal de Terricabras, on llig una entrevista amb Noam Chomsky: no comenta gran cosa respecte a Obama, però expressa el seu recel contra tota la classe política americana, en general, i la poca confiança que li inspira el nou president.
Jo tampoc no em fie, ni gens ni mica, d’Obama, però no cal menysprear el poder transformador de la il·lusió de milions de persones arreu del món. Si les expectatives que ha suscitat Obama són indicatives d’alguna cosa, ho són de la urgència dels humans per a ésser redimits. El primer pas per a un canvi és que el personal el senta necessari i, sobre tot, que el crega possible. Després, l’Obama farà poc o molt, però cal reconèixer-li que a través de la seua persona s’hi haja catalitzat aquest sentiment global, que abasta totes les races i nacions d’aquest pobre món. Aquest capital de sinergia transformadora no el va tindre ni el nostre senyor Jesucrist en el seu moment.
Mireu ací, si encara no les heu vist, les fotos que va publicar el Boston Globe, del moment de la presa de possessió.


I heus ací el fantàstic cartell de Shepard Fairey, on el protagonisme el comparteixen el grafisme retro i la tipografia Gotham.

3
Em sent passablement segur dels meus afectes i del meu lloc al món, una certesa que no recorde haver tingut mai abans. Les potes sobre les que es basa la meua felicitat: parella, filla, treballl, LPN.
Us estim a tots igual, i a en Jori Hulkkonen també:



http://www.myspace.com/jorihulkkonen
http://jorihulkkonen.com/
Tots els vídeos al youtube.
I si teniu una estona, no vos perdeu les tres parts de So Run The Tears As Wine
1, 2, i 3.

dijous, 22 de gener del 2009

Més que un club

Això de LPN va començar fa poc més de quatre anys, allà pel novembre de 2004: Açò ja rutlla, diu el títol de la primera entrada. 17 posts en un mateix mes, per començar, no està gens malament! Teníem ganes de veure créixer allò, de farcir la pàgina que havíem creat de paraules, de poemes, sobretot. Però, com és que va sorgir la idea?
Treballàvem al Clot del Moro i, des del departament de llengua se’ns va ocórrer la idea, tot just començàvem el curs 2004-05, de convocar un pati a la setmana els i les alumnes que tenien gust per la lectura o, si més no, aquells i aquelles que volien reanimar la cara literària i lúdica de l'institut. També alguns profes s’afegiren en aquell projecte engrescador. No sabíem exactament què buscàvem però a inventar un nom La paraula és nostra -per bé que amb connotacions un tant cumbaià, com digué algú- i veure'ns les cares amb una certa periodicitat i compromís, en teníem prou. I l’èxit fou rotund! Tot i que després de dies i setmanes d’insistència el grup es va quedar reduït ben bé a la meitat dels qui havíem començat, l'activitat ja era més que un club. Setmana rere setmana, plogués o bufés el vent de mestral, allà, a l’aula de música, sempre hi havia algú.
Durant aquell temps, l’Amadeu ja era quasi un boig enamorat de les tic i, amb el seu mac, ens va posar a to. La proposta de transportar allò que passava cada dimecres a un espai virtual, a un bloc, ens va picar la curiositat. I així va nàixer el que ara veieu. El maig de 2005, com una primavera exhuberant i pletòrica, vam arribar a publicar quasibé un post diari. Les alumnes de 2n de batxiller escrivien poemes, cançons, pensaments. Nosaltres també. Vam conéixer el vilòbit, el tristany, el de l’estació de trens, el pere, la isnel, el josep, l’àngel, amb la complicitat dels quals acabàrem de consolidar el nostre perfil i la nostra presència a la xarxa. Hi hagué recitals, presentacions, posades de llarg, cursos, tallers, experiències vàries que enriquien l’activitat dins i fora del centre, dins i fora del bloc.
És cert que hem travessat èpoques de silencis i sequeres, d’abundàncies i cornucòpies, de soledats i de multituds, però el que val és que hem resistit els embats del temps.
Ara per ara, deslligats de la tasca docent al Clot del moro, no tots cinc, és clar, que l'Àlex encara hi és, LPN ha esdevingut una publicació, tal i com resa el subtítol, d’art, literatura, poesia, fotografia, música i tipografia. Eclèctica en interessos com polimòrfica és la fauna humana que compon l'equip de redactors. Sense alumnes i més desvinculats del món educatiu, els cinc membres que en formem part (i alguna mitja presència que, com els àngels, és més aviat etèria) publiquem el que els astres ens dicten, puntuals i ordenats, al compàs d’una estranya música que ens acull a tots cinc i ens cita davant de la paraula. Cadascun de nosaltres escriu d’una manera, amb un estil diferent, però diria que hi ha un fil màgic que ens aplega a tots. L’Amadeu, l’Àlex, la Begonya, el Manel i l’Olga coneixem el llibre d'estil de LPN i l'hem fet ben nostre.



Això, més o menys, és el que tractarem de dir el proper dissabte 7 de febrer a l'OCCC.

dimecres, 21 de gener del 2009

No sóc ningú

Com mon pare, a mesura que passa el temps, m'emocione per coses sense importància: pels núvols que corren velocíssims en un dia de vent com ahir, per les paraules de Bono, el cantant d'U2, durant el concert previ al dia en què Barack Obama assumia el càrrec de president del món sencer. M'emocione quan veig una pel·lícula, quan em tires grapat, quan escolte France Gall o l'Oliver, quan un alumne em dóna les gràcies, quan veig pondre's el sol per les muntanyes que separen València de Sagunt, en plena AP7, quan compte els dies que falten perquè arribe la primavera, quan mire el rellotge i són, posem per cas, les 23.32h. Com mon pare, m'he fet de llàgrima fàcil amb algunes petites coses.
M'emocione.
No sóc ningú.

(Com podré, doncs, escriure de les emocions sinó en les emocions?)




Visiteu, si us ve de gust, aquest bloc, d'on he copiat el vídeo.

dilluns, 19 de gener del 2009

Hivern a l'horta nord

Una de les millors coses d'haver vingut a l'horta a viure és poder presenciar els canvis d'estació. A ciutat, just ets conscient del canvi per la temperatura i per la mida de samarretes i faldilles. Ni tan sols al mercat n'ets sabedor: pots comprar tomata al desembre, maduixes al febrer... A l'horta és tota una altra cosa. A l'horta, les estacions es veuen.

Uns dies abans que arribés l'hivern, els camps i els vorals s'omplien de petits caps grocs: l'agret, per ací conegut com a pambetxo. Ara mateix el domini de l'agret és absolut. És cert que la raveníssia també ha aparegut, molt bella. Però mira jo sóc més d'agrets.



Pel que he pogut esbrinar, la relació dels conreadors de taronja amb l'agret pot ser doble. Hi ha qui és més de tenir el seu camp asseaet i es dedica a matar l'agret, i qualsevol altra herba, així que aboca el cap, amb la seua motxilla justiciera. Encara sort que hi ha els altres. Aquells que bé perquè són uns deixats, bé perquè saben que l'agret consumeix l'excés d'humitat que, altrament, faria malbé la taronja, deixen créixer l'agret a plaer. De l'agret, de la taronja, i nostre.


Diria que hi ha poques coses que superen la bellesa d'un camp de tarongers, tot de fruit, arrenglerat per una manta d'agrets. El verd, el taronja, el groc. En aquests moments entens l'enveja que ens tenen els catalans.

divendres, 16 de gener del 2009

De finestres i balcons

Tinc el record d’algun capvespre infantil encarada a la finestra mentre imaginava quina vida hi havia darrere d'aquelles altres finestres que afrontaven el carrer. De totes, m’agradava escodrinyar amb més assiduïtat aquella que, oberta de bat a bat, deixava veure un home amb camisa blanca i llacet, que dictava contínuament tot compassant les paraules amb les passes de banda a banda de la sala. Aquest ritual mecànic i el fet d’ésser cec, li donaven un aire homèric i jo, amb prou feines per saber què dictava em consolava imaginant odissees o cartes d’amor interminables, escrites des d’aquella cambra encesa.

Per bé que he canviat d’adreça no he deixat d’embadalir-me rere els vidres, cercant noves històries. A hores d’ara encara prove d’escorcollar, sobretot a les nits d’estiu quan la xafogor em colla i no puc dormir.

M’atreu interpretar els signes que les finestres aboquen al carrer. És per això que aprofite qualsevol viatge per conéixer de nous. No em resistesc als bulevards de grans ciutats on els finestrals, a poqueta nit, ofereixen el catàleg més variat, o als pobles petits d’aquells que abasten, sense portes batents ni persianes, tots els raigs del sol.

Les finestres suggereixen, parlen. Declaren si els habitants són gent desenfeinada, amb temps per arrenglerar les floretes del balcó, per regar-les i tenir-ne cura; o si pel contrari van a corre-cuita i estenen la roba de qualsevol manera. Si pateixen calor o fred. Si van en bicicleta.

Les finestres suggereixen, parlen, es confessen. Ara a qualsevol racó els reclams "En venda", "Es ven", "Es lloga" globalitzen el paisatge i de retruc contraresten les veus més atàviques, més singulars. Hi ha manifestacions estacionals, periòdiques, on s’estenen de les baranes cobertors de ganxet o llenços morats per donar més solemnitat a les processons religioses i per hissar el prestigi social de la casa.
Les finestres es manifesten i de vegades ho fan explícitament, a crits. Demanen civilment justícia. Aquests són els que més m’interessen. "No a la guerra". "Recuperem el patrimoni històric" són exemples d’aquest crits rebecs que han clamat les meues.


Fa un dies he tornat a Girona. Entre a la ciutat vella travessant els ponts de l’Onyar mentre l’aigua va fent el seu camí i vaig llegint les reivindicacions que ressalten entre els colors de les façanes que cauen al llit del riu. Algunes com "No a la MAT" ja les vaig llegir el darrer viatge, a l’abril. Aquest nadal, junt als reis mags escaladors i entre les bombetes blanques del pont de pedra se’n poden llegir de noves.

Un poc més enllà, al bell mig del call, al Centre Bonastruç Ça Porta, he descobert un parell de finestres que dissenteixen, que es complanyen. Al cor jueu gironí, dues banderes palestines. Vaig pensar que no tots els jueus recolzaven el carnatge, els atacs a Gaza; que l’enteniment entre ambdós pobles encara era possible.



La darrera mirada al riu Onyar, amb les maletes a la mà, i a les seues finestres, va ser corprenedora. Un gran llençol blanc clamava "STOP KILLING GAZA".

Ahir, després de llegir les declaracions d’Avigdor Lieberman, soci del govern israelià, tot evocant els combats nord-americans contra els japonesos a la Segona Guerra Mundial, m’hi he decidit: a una de les meues finestres estendré un llençol com el que es veu al riu Onyar, de l’altra penjaré un mocador palestí amb un llaç negre.

Les finestres i balcons de vegades xiuxiuegen, d’altres criden, llancen crits desesperats.

diumenge, 11 de gener del 2009

Composició

NÛN

Viure
sempre així, estant molt quiet
dins l'aigua tèbia,
sentint lliscar
el llim contra el meu cos,
amb els ulls clucs
per tal de no saber
com l'espai s'evapora
i fuig, fet son,
cap a cels de tenebra.

Som el darrer
vivent d'una peixera exhausta:
Beta splendens, una ancestral
nissaga d'assassins.

[Andreu Vidal, L'animal que no existeix, 1993]













Sols de fils
sobre l'erm gris negre.
Com un alt
arbre, un pensament
pren el to de la llum: resten
encara cants per ser cantats a l'altra
banda dels homes.

[Paul Celan, Atemwende, 1967. Extret de Paul Celan, Poemes, Edicions 62-Empúries, Barcelona 2000, traducció de Karen Müller i Andreu Vidal.]

dimecres, 7 de gener del 2009

Podcast de Reis

Un poc més de mitja hora de música.


Subscribe Free
Add to my Page

diumenge, 4 de gener del 2009

Com l'arbre, créixer



Arriba el nou gener nou i els pensaments imprecisos. Avui voldria créixer com un arbre àvid de saba i de vida. Un arbre d'ombra espessa que eixamplava cada branca, que es nodria de la llum i de la terra. Ben pregones les arrels, les plantes dels meus peus. Sota una pluja nova créixer, créixer com l'arbre que guaitava cel amunt, perquè avui en faig quaranta-un.