dijous, 19 de febrer del 2009

Exercici



Ella (en tercera persona) volia canviar de vida. Fer un tomb a l’ensopiment i enlairar-se al trapezi. N’estava tipa dels exercicis diaris a peu de pista. Uns jocs malabars sense cap dificultat acrobàtica que li permetien d’arribar a fi de mes, això sí, amb prou feines, però que de cap de les maneres no l’obligaven a desplegar la destresa de les seues ales. S’engelosia dels equilibris perillosos sobre la corda, al llom dels cavalls, i sobretot, al cel de la carpa, que els seus companys brodaven a cada funció.

Aquell capvespre (temps allunyat del present), acabat l’espectacle, va haver de fer el cor fort per emplenar el farcell amb els platerets xinesos, els pals i les pilotes que el temps havia anat descolorint. Havia resolt definitivament no veure el món des del banyó de les xanques que la lligaven a terra. Tenia un desig aeri.

Els somnis entre llençols la sostenien, volàtil, i la llençaven contra els núvols. Diluïda entre el vapor i la vanitat, va escoltar l’alarit sometent del rellotge despertador. La decisió ferma de canviar la seua vida començava a pesar; per primera vegada va emmudir aquell soroll estrident d’una manotada i continuà dormint fins que li vingué de gust llevar-se. Per pura dèria de portar la contrària al seu costum es va alçar de l’altra part del llit i ho va fer amb el peu que no estava avesat a fer aquell primer contacte matinal. Va prendre un bany, en compte de la dutxa ràpida i freda que cada dia la despertava. No va voler desdejunar-se café amb llet i torrades. Prengué un suc i cereals. Volia fer coses diferents i ho estava aconseguint.

La remullada calenta de la banyera no l’havia deixada desempallegar-se de tot l’abaltiment. El suc li havia deixat els llavis ensucrats i li va venir una set insuportable. Va engolir un bon glop d’aigua i de sobte deixà de sentir aquell desig d’aire. Tot plegat, deixà de sentir. Va fer el darrer badall.

S’havia ofegat en un got d’aigua. (Estranyesa)

8 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

M'encanta aquest desig aeri! L'acròbata ens diu, ara, hola!
Això m'ha recordat una foto que tinc no sé per quin àlbum ja vell, d'acròbates tot imitant el Joan Brossa. Com t'ho curres, Olga!

Amadeu Sanz ha dit...

A Benifaraig, quan el mos –o el glop– se't cola per l'altre forat, en diuen: Se m'ha parat en el barandat. A mi només em passa quan menge cotnes de porc però, a pesar de la mala estona que passe, no puc estar-me i repetisc. Qualsevol dia tenim un disgust.

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Olga, d'on t'has tret aquest poema visual que m'acompanya des de l'any 84 i és d'un tal Lluís A. Navarro? Fou publicat en un Homenatge a Picasso amb poemes i gravats que fou prologat per Fuster i coordinat per l'Antoni Martínez de Xàtiva. Entre els poetes hi havia l'Estellés i el Valls, i, humilment, un servidor, entre molts altres. El bac de l'acròbata m'ha deixat tan estabornit que en una altra moment tornaré al teu escrit.

Olga Gargallo ha dit...

Us vaig dir a l'OCCC que treballaria l'exercici. L'he escrit mentre recordava la conversa a la sobretaula.

Amadeu, vés amb compte amb els mossos. A Benifaraig tinc una bona amiga. Es diu Francesca.

Q ha dit...

Olga, ets una artista de la paraula. Quin gust poder llegir-te i gaudir de la teua prosa, estilitzada i sorprenent! Besets mil.

Olga Gargallo ha dit...

Queti, l'admiració és mútua!
Cada dia dia òbric la finestra del teu forn per ensumar les paraules que cuines al bloc.

Anònim ha dit...

Quina llàtima que un bon glop d'aigua acabés amb ella (en tercera persona)... ara que ja començava a sentir-me encisat, a endinsar-me amb ella, viatjant amb els núvols de les teues paraules ...
Quina llàstima ! de segur que tornarà a la vida.
És un plaer llegir-te OLGA

Un petó. ( un del Xacó )

Olga Gargallo ha dit...

Gràcies, Miquele. Quin gust escoltar-te, encara que siga anònimament!