dilluns, 27 d’abril del 2009

Istanbul 2

Le moyen âge historique comprend tout le temps écoulé depuis la chute de l'Empire Romain jusqu'à la prise de Constantinople par les turcs en 1453…
En cinquè de l'antic batxillerat –i en unir aquestes dues paraules ens situem irremeiablement en el temps de la picor, què hi farem– estudiàvem literatura francesa en francès, que apreníem de memòria. Mai no vam tornar sobre cap text de Racine, ni de Boileau, ni de Mme. de Sevigné, però alguns versos de Ronsard, per exemple, encara remunten de tant en tant les profunditats de l'oblit per instal·lar-se en l'aire amb la seua sonoritat nasal i les seues es tancades i us agudes i primes com una flauta, i això que ens vam embutxacar gràcies a la tossudesa de la professora i a la nostra disciplina posada a prova en nívies matinades sense escola. Aprendre francès també era un viatge, el primer que ens fou permès. Si estire del fil de la memòria encara puc recordar el primer impacte de la fonètica gal·la en els llavis d'una xiqueta de les carmelites, rossa, tènuement pigarda, prima, amb l'uniforme blau marí de faldes prisades i la brusa de color crema, arrossegant la gutural de la erra fins a irrompre, com des de l'interior d'una cova, en la nasal de raisins mentre amb la mà feia el gest de collir l'imaginari raïm que penjava del sostre d'aquella aula.
Trenta-set anys després d'haver après de memòria aquella primera lliçó de francès a les classes de la Córcoles, la Constantinople del manualet se m'ha convertit en l'Istanbul que vam recórrer, commoguts, entre el 14 i el 19 d'abril i sobre les empremtes del qual tan bé va escriure Begonya ací. Del qual? De la qual? El nom de la metròpoli és masculí o femení? I per què hi ha ciutats que t'atrapen de seguida i amb tanta força? Per què sents que hi ha llocs i ciutats que t'estaven esperant quasi des de l'alba dels temps?
Tot i que tramat en un pensat i fet, vam disposar d'uns dies casolans de Setmana Santa per estudiar el plànol estès sobre la taula del menjador, devorar el llibre de memòries d'Orhan Pamuk i fer els primers passejos sobre la difícil toponímia istanbulina. Ja sabem per Kavafis que la ciutat la portem a dins i que va amb nosaltres arreu on ens menen les passes. La del nòbel turc, la dels seus records d'infantesa i primera joventut, plena de fum de vaixells de vapor, d'incendis de dies grisos de pluja, de runes impassibles, de les cendres del passat otomà, de carrers costeruts que davallen al Bòsfor, de la neu sobre les voltes de les mesquites; l'amarguesa que segons ell la defineix és difícil de captar sota la llum nítida d'abril, i s'intueix només en la contemplació de les aglomeracions sense fi que s'estenen a l'ull del viatger des de la torre de Gàlata, en el silenci absort d'homes asseguts a la vora de llurs botigues, en el cant d'estil dels muetzins pautant les hores, en els carreters que arrosseguen increïbles andròmines en un tràfec que no sembla tenir destinació, en els pescadors de canya dels ponts que s'estenen sobre el Corn d'Or… en milers de detalls que es repeteixen com una psalmòdia en totes les grans ciutats.
Els viatgers francesos que a finals del XIX van visitar la ciutat (Pierre Lotti, Nerval, Flaubert entre d'altres) comparteixen, amb matisos, la por que Istanbul es desdibuixés per la influència de la moda occidental. Poc podien sospitar que cent anys i escaig més tard la ciutat, que llavors tenia a penes mig milió d'habitants, arribés als 15 o 17 milions (ningú no gosa afirmar-ho amb certesa), augment degut, sobretot, a la immigració turca, amb el que això suposa de reislamització. No sé com devia ser l'Istanbul (m'enteste, no sé per què, a tractar-lo de mascle) de fa deu, vint o trenta anys, quan la febre occidentalitzadora, o abans, amb les reformes d'Atatürk, que no solament van adaptar la llengua a l'alfabet llatí sinó que fins i tot van prohibir la roba tradicional turca i otomana, en un gest que avui ens semblaria ridícul, però si la vestimenta femenina pot servir d'indici, gosaria dir que Istanbul és avui una ciutat plenament musulmana i, llevat de l'europeu barri de Beyoglu, hi abunden les dones tapades pels mocadors al cap o entaforades en aquells monuments a la tristor dels vestits negres fins als peus.
No ho farem més llarg per ara. Les impressions i emocions que ens ha proporcionat la ciutat són perdurables i es mereixen almenys unes quantes pàgines més (o, com ací en diueu, posts). Només sé dir-vos de moment que aquesta cruïlla de civilitzacions estesa entre el Bòsfor i el Màrmara demana alguna cosa més que una visita fugaç. Ni que només fos per haver estat assegut al cafè Erenler, a l'entrada del Gran Basar, bevent te i fumant tabac de poma amb un d'aquells narguils prodigiosos, Istanbul hauria valgut el viatge. I ací us deixe la fotografia de la dama de la ciutat, la bellíssima i singular torre de Gàlata, i la promesa d'alguns posts més, i més sucosos, sobre l'antiga Constantinoble.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Juliet Jones a Russafa


Just cinquanta anys després hauria de sentir dir a l’home “És la segona cesària” a la porta de la maternitat, consumiríem un ducados rere un altre i esperaríem, com esperen els hòmens, que nasqueren els nostres fills, les nostres filles. Stan Drake engega l’encenedor del seu flamant Corvette. Acaba de seure al seient del copilot. Alex Raymond, amb qui ha intercanviat la posició, prem amb decisió l’accelerador i l’empenta dels quatre-cents cavalls de potència del motor aplanen el Drake contra la tapisseria. No li dóna temps a posar-se el cinyell de seguretat i el vent fa saltar guspires del seu Lucky Strike. Prenen un parell de revoltes. Els pneumàtics grinyolen. En superar un canvi de rasant inadvertit, el Corvette inicia el vol. Drake veu com s’enlaira el plomí que hi havia sobre la guantera, un Guillot del 190, i se n’adona que ell mateix sura ingràvid, com anys després haurien de surar els astronautes en òrbita. Mentre el passa de llarg, veu l’arbre contra el qual s’estavella el Corvette amb el seu pilot. Drake continua el seu vol.


Drake va preferir durant vint anys el plomí Guillot del 190, però una modificació en l’aliatge del metall que s’hi utilitzava el va fer canviar-se al Hunt del 102. Aleshores, potser per la poderosa influència de la tira còmica Terry and the pirates, de Milton Caniff , la majoria entintava amb pinzell. Una vegada, Raymond va dir a Drake que les taques negres servien de pausa per a la vista, que permetien alentir el discórrer de l’ull per la tira: “Són llacunes de quietud, Stan”. Tretze anys després, el mòdul menat per Neil Armstrong hauria de trepitjar el Mar de la Tranquil·litat.

L’home aniria mal afaitat. Probablement jo també, amb el regust acre del tabac, de l’ansietat, de la nit en blanc, de la llum del dia estrany en què hauré de ser pare. “El malparit” diu el metge a Drake quan li retorna el sentit, “és la quarta vegada que l’hem hagut d’atendre aquest mes. Però ara ho ha aconseguit”. Drake se submergeix en els llençols pintats de l’hospital i es queda endormiscat de nou. La llum del dia avançarà i il·luminarà la gespa dels parterres, sis pisos més avall, cinquanta anys després. “Dorm un poc”, diré a Magda i me n’aniré a buscar on ha anat a parar ma filla.


Com cada dimecres a la vesprada, Úrsula és a les classes de Paula, al barri de Russafa, on fan danses, teatre, moviment. Com que no paga la pena tornar a casa, faig temps durant l’hora que dura l’activitat. A vegades, si fa fred, faig un te al bar del cantó i llig. O prenc notes per als posts de LPN. A vegades m’acompanyen Begonya o Manel, que viuen al girar el cantó, i la fem petar. Plou, però m’acoste a Bosco, al carrer Cadis, amb la idea de mirar una pedalera per a la guitarra. Hi ha massa gent i no tinc ganes d’esperar. Torne cap al mercat de Russafa i passe per davant de Gotham. Hi entre. No hi ha ningú, llevat del depenent. Me mire els còmics i valore l’assortiment i l’orde en què estan disposats. És una llibreria petita i, com totes les especialitzades en còmics, hi ha el merchandising habitual: ninos i figuretes dels personatges més mediàtics i, per tant, més comercials, en un modesta proporció. Al lloc de les novetats hi ha l’omnipresent embalum de volums diversos de Watchmen. La immediata estrena de la pel·lícula basada en aquesta historieta ha despertat les expectatives de vendes i se succeeixen les reedicions, les edicions de luxe i la publicació de volums complementaris, com ara L’art de Watchmen. I això, i allò. M’adrece al fons de la llibreria i em trobe un prestatge amb edicions originals americanes. M’atrau el primer volum de Tom Strong, a un preu més barat que en Amazon, però, sobretot, una reedició del Juliet Jones, d’Stan Drake.

Trobaré mon pare i li diré “Ja ets iaio” i es contindrà com podrà. Quaranta anys abans, quan tinga calentura i m’estiga al llit, em durà aigua de Vichy Catalán de la farmàcia i un llibre de la sèrie magenta de l’editorial Dolar, i un altre de la sèrie blava. Mentre sent les picoretes de les bombolles al paladar, coneixeré la Julieta Jones, el Rip Kirby.

Ara s’estilen els plomins G-Pen, perquè els usen els dibuixants de manga. El 6 de setembre de 2002, trobaré el camí que condueix a la sala de neonatologia i, dins una càpsula espacial, hi haurà l’Úrsula, en quarantena després del seu vol espacial.


MusicPlaylistRingtones
Music Playlist at MixPod.com



Vegeu també: The rules of attraction i La última carrera

dilluns, 20 d’abril del 2009

Istambul

Ohran Pamuk parla de l'amarguesa que habita Istambul. Allà on mires, aquesta sensació es fa patent en la gent i en els paisatges com el fum i les boires que es mouen lentament en les aigües del Bòsfor. Potser hi ha una sensació que recorda la saudade portuguesa, barreja entre enyorança, melancolia i el desig de primaveres futures. Istambul és trista i sorollosa, creativa, perfumada, acollidora. Té les mans fredes, els dits entumits, els cabells voleiadissos i és amable i et parla amb una llengua impossible, amb els ulls foscos i riallers dels homes, amb el cant del muetzí, amb les mesquites silencioses. Aquesta ciutat esclata als ulls de qui s'atura una estona a contemplar-la. Com Pierre Loti, l'home que retornava una vegada i una altra, he tornat a València convençuda que Istambul m'esperava des de fa temps. Als carrerons dels barris occidentals de la ciutat, antiga residència de grecs i de jueus, habitada ara per grups migratoris de l'est de Turquia, he sentit coses que mai no havia sentit, entre el peix a la porta de les cases i les cases cremades, les botigues de joguines atàviques, d'andròmines amuntegades. Els homes aplegats en una mena de casinets bevent te i jugant a taula, la roba estesa del carrer, els carretons que arrosseguen amb quatre cresols rovellats, les dones amb mocadors al cap i dones de negre absolut, amb un petit clivell que els deixa veure el món. Cada racó d'aquesta ciutat és un secret i és una revelació. M'emporte l'olor del verat entre els dits, a quatre lires l'entrepà, ofert pel gest rialler d'aquell venedor del moll a Eminonu que, cada nit, cridava "veniu, veniu, tinc caballa fresca, amb tomaca i ceba, veniu".



Aucune capitale n'est plus diverse par elle-même, ni surtout plus changeante d'heure en heure, avec les aspects du ciel, avec les vents et les nuages -dans ce climat qui a des étés brûlants et une admirable lumière, mais qui par contre a des hivers assombris, des pluies, des manteux de neige tout à coup jetés sur les milliers de toit noirs. Et ces rues, ces places, ces banlieues de Constantinople, il me semble qu'elles sont un peu à moi, comme aussi je leur appartiens.



Oh! Stanboul! De tous les noms qui m'enchantent encore, c'est toujours celui-là le plus magique. Sitôt qu'il est prononcé, devant moi une vision s'ebauche: très haut, très haut en l'air, d'abord dans le vague des lointains, s'equisse quelque chose de gigantesque, une incomparable silhouette de la ville.

Pierre Loti, Constantinople, fin de siècle.

dimecres, 15 d’abril del 2009

The way you look tonight

Aquesta és una cançó que sempre m'ha agradat especialment. És d'una simplicitat extrema i d'una profunda falta de pretensió... però em resulta deliciosa.

He de reconéixer que hi influeix el títol. Però no per la traducció real, que podríem transcriure com que guapa estàs aquesta nit o així. No, el meu inglispitinglis em va proporcionar ja fa molt anys una imatge més poderosa: el teu esguard, aquesta nit. I sempre que escolte la cançó, pense en aquest esguard femení.

···

Mireu la partitura:



Uns pocs compassos amb un punt climàtic a l'inici del cinquè i format únicament per dos motius musicals

No cal gaire més.

...

VERSIÓ 1

Ací teniu la cançó en l'escena original. Cantada pel gran Fred Astaire. Per cert que cap, dic, cap dels meus alumnes de segon d'eso coneixia el Fred Astaire. Vaig mostrar la meua sorpresa i una alumna deixà anar "és que jo encara no havia nascut!". Caram, jo tampoc. I em pregunte per què conec jo el Fred Astaire si jo no havia nascut?

Hi ha una cosa divertida. Si heu mirat el vídeo haureu vist el Fred mirant cap a dalt amb cara de babau. Qualsevol sap que això indica enamorament, tat? Errada! És un pur codi. Els meus alumnes, sense excepció, em feien una de les dues següents preguntes:

a) què li passa?

b) és cec?

Si, com imagine, heu entés perfectament que l'amic Fred estava enamorat de la Ginger, vol dir que pertanyeu a una altra generació. No teniu res a fer.

VERSIÓ 2

Aquesta versió té molt d'èxit entre el meu alumnat. Als xics els fa molta gràcia el saxofonista de l'inici (l'ocellet, li diuen). A les xiques els encanta aquest crooner alla matt dillon. Això del matt dillon ho dic jo, és clar, que sóc d'una altra generació que el meu alumnat.

VERSIÓ 3

I acabe amb la millor. Una versió de la billie holiday que comença amb una sèrie d'instrumentals que posposen, i emfasitzen, el plaer de l'entrada de la cantant. Per cert que els meus alumnes d'una altra generació coincideixen amb mi en aquest punt.

Són un encant els meus alumnes.

dimarts, 14 d’abril del 2009

L'esperem



Encara que intenten ofegar els crits de les parets, per tot arreu l'esperem.

Passió


Hem tornat de viatge amb els talons humits. Els floquets de neu no ens van refredar l'ànim per recórrer els carrers de ciutat, de vegades sota la pluja, d’altres amb les galtes colrades pel vent sec i fresc que el port de Payares ens tossia a sobre.
Dijous sant, acabats d'arribar i sense desfer maletes, vam assistir al soterrament de Genarín, el màrtir pelleter que va morir, ara fa vuitanta anys, envestit per un camió d’escombraries mentre buidava la bufeta carregada d’orujo contra la muralla lleonesa. L’aiguardent i la sopa d’all ens ajudaven a vèncer el fred.
L’endemà, mentre les processons es manifestaven amb tota la solemnitat que la setmana santa obliga els creients, el nostre via crucis, en canvi, venia marcat per les diferents estacions on el prieto picudo amb denominació d’origen escorta els plats de la terra més saborosos.
Hem matat molts jueus, hem assaborit embotits curats, hem mort i ressuscitat de plaer. La nostra passió ha estat completa. El cicle litúrgic pasqual s’ha tancat amb l’ascensió al desé cel oblidat per Dant, un paradís sense pecat original que es troba a les terres de Llïón.

dijous, 9 d’abril del 2009

Fem vacances


què heu deixat per a les vacances? quins llibres? quantes hores de sol? i de son?

dilluns, 6 d’abril del 2009

Informació impertinent

Per seguir el fil de l'article anterior, mireu aquest deliciós vídeo de Tomas Nilsson, on recrea el conte de la Caputxeta Vermella amb el llenguatge gràfic de la infografia. Se'n dedueix una reflexió ben divertida sobre el que és pertinent en el relat i allò que, en definitiva, resulta impertinent.


Slagsmålsklubben - Sponsored by destiny from Tomas Nilsson on Vimeo.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Els cotxes de Haydon


Crec recordar un comentarista quan es lamentava que en una foto del meu amic Haydon apareixien uns cotxes que embrutaven, per dir-ho així, una magnífica instantània d’una gasolinera, un d’aquells no-llocs que caracteritzen els espais contemporanis i que el mateix Haydon retrata amb poètica precisió. El meu amic li contestava que no li preocupava gens, això, que en vint anys el temps els hauria donat un pàtina de vaga inactualitat i de noblesa, i que col·locaria la foto en aquell llimbe on tots els anacronismes són prenys de poder evocador, enllà al reialme imaginari on la recança construeix el discurs del record i, com la mort, iguala a tots en la ratlla de la versemblança.
Versemblança, construcció dependent del temps i de l’espai, si en la fotografia és un factor decisiu, ho és també en la literatura.


Aquesta foto d’Eugen Smith provoca avui en nosaltres un efecte semblant d’alteritat i distanciament al que degué provocar en els lectors americans que la van veure quan es publicà en la revista Life en 1951. I tanmateix, molts de nosaltres, per allò de l’edat, podríem experimentar aquesta imatge amb una proximitat que li confereix tota una altra lectura, menys distant i més terrorífica: la paorosa estampa dels tricorniats rondejant per les places dels pobles per infondre el temor sobre el que se sustenta el poder. La distància en el temps o l’espai té aquest efecte sobre els signes: allò que és indicial esdevé simbòlic, per dir com el Peirce.
L’anacronisme compromet la versemblança en proporció directa a la informació que posseeix el receptor, i la informació del receptor està compromesa per la proximitat o llunyania d’allò representat. Un divertit exemple es troba en aquest article del tipògraf Mark Simonson: en ell revisa una sèrie de televisió americana, Mad men–que recentment he vist citada també en relació amb John Cheever–, ambientada en una agència de publicitat durant els primers anys seixanta: Simonson ressegueix l’ús que s’hi fa de les diferents tipografies i en troba uns quants, d’anacronismes, com aquest ús de Zapfino, obra de Hermann Zapf de 1998, en un anunci que se suposa és vora quaranta anys anterior.


Un problema no molt diferent és el que tenen les aclamades novel·les d’Stieg Larsson de la trilogia Millennium. A banda de les seues dubtoses, o no, bondats literàries, les dues primeres parts, Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, traduïdes al català per Columna, constitueixen una d’aquelles absorbents, addictives lectures que et fan vetlar perquè no trobes el moment de deixar els protagonistes en les angoixoses situacions en què es veuen embolicats. La seua gràcia es basa en el contrast entre un assenyat i políticament correcte periodista, Blomkvist, i la més extravagant Lisbeth Salander, personatge mòrbid i liminar, però que en ser confrontada a monstres que són la summa de la perversitat, no ens queda un altre remei que identificar-nos amb ella i la seua questa, en el fons més moralista i intransigent del que sembla.
En aquestes novel·les apareixen alguns cotxes de Haydon. Els bons, la Lisbeth, el Blomkvist, el Dag Svensson de La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, són maquers, és a dir, són usuaris dels ordinadors de la casa Apple. Entre nosaltres, els del Mac, aquest és el terme marcat, com en el gènere ho és el femení. El gènere no marcat, l’inclusiu, és el pc, i l’absència de marca maquera denota que tens un ordinador que corre windows. Per tant, com a bon maquer, Larsson va deixant marques clares de la seua condició amb detallades descripcions dels equips que usen els seus personatges, l’iBook, en el cas de Blomkvist, i el PowerBook, en el de la Salander:
“Va obrir l’ordinador PowerBook amb la pantalla de 17 polzades, el disc dur de 200 GB i 1.000 MB de RAM. Buit. Havia fet neteja. Allò no auguraba res de bo.” La noia… p. 706.
En Els homes… sabem que la Lisbeth s’ha comprat un PowerBook amb PPC a un 1Ghz. Deu tractar-se d’aquest model, el primer PowerBook de 17 polzades i que admetia ampliacions de RAM fins 1Gb. En canvi, en algun moment es fa referència al fet que es tracta d’un Tibook, és a dir, un dels primers PowerBook G4 que aparegueren, així coneguts per la seua carcassa de titani. Tanmateix, mai no hi va haver un model de titani de 17 polzades. El primer model de 17 polzades ja pertanyia a la sèrie dels Alubook, és a dir, els de carcassa d’alumini, que va ser llançat per Apple el gener de 2003, probablement en el moment en què Larsson estava escrivint la trilogia, i que va ser discontinuat en setembre d’aquell mateix any. El va substituir el model de 1.33Ghz, que es podia ampliar fins els 2Gb de RAM. Els PowerBook mai no va arribar a dur un disc de 200Gb de sèrie. Aquestes inexactituds resulten deplorables per a la versemblança, sobre tot si l’autor s’encabota a donar tantes explicacions detallades del hardware que usen els protagonistes.
Per tant, quan es va publicar la novel·la, el Mac de la Lisbeth ja era un cotxe de Haydon, desfasat a l’estacionament d’una gasolinera de Massanassa, però no tan desfasat com perquè el pas del temps l’haja fet esdevindre un Ford T o un Seat 600, ni tan sols un Saab 900, li haja conferit aquella mitja capeta de vernís nobiliari que dèiem que el temps acaba per atorgar.
Hi ha més inconsistències d’aquesta mena, en particular referides a la possibilitat d’entrar en un ordinador que es troba apagat, o a la dificultat d’instal·lar un boot, com l’anomenat Asphyxia en la novel·la, sobre Mac Os X, però no m’allargaré més. Si en voleu més, demaneu-me-les o busqueu-les vosaltres mateixos. Al meu entendre, Stieg Larsson ha jugat la carta d’introduir l’ingredient geek i ciberpunk en les seues novel·les, però amb poc de rigor i una certa ingenuïtat, com la de les víctimes dels hacks de Salander, dels quals fa burla. Un no pot comptar que el lector quedarà fascinat només per invocar el nom sagrat d’Apple i en acabant se les empassarà totes sense ni adonar-se’n: d’això se’n ressenteix la versemblança de la novel·la i tot el treball de construcció de la trama corre el risc d’assolar-se.
Les novel·les de Millennium tenen com a tòpic la violència de gènere, exposat dins els estrictes límits de la teoria oficial de la brutalitat del masclisme, del qual el tema de l’odi dels hòmens a les dones n’és una derivació. La primera novel·la justament pren el títol d’aquesta premissa i basa en ella bona part de la justificació ideològica i ètica dels protagonistes i de l’autor. Podríem demanar-nos si el contrari és cert, que les dones sí que estimen els homes.


També a Cuatro tipos podeu trobar el comentari de Tomas Gorria sobre Millennium.

divendres, 3 d’abril del 2009

El camí de les merles

Arribat als quaranta, m'entossudí a canviar-me la pell estètica i emprendre el camí de la prosa sense posar els peus en les rutes conegudes. Havia d'arriscar-me, volar sense pretensions, deixar la pell d'eruga sobre l'escriptori i expandir-me amb confiança, com una papallona de paper empentada només per la imaginació. Em vaig posar la motxilla a l'esquena i em vaig desfer de totes les guies, havia decidit perdre'm per les senderes de la prosa sense por al fracàs.

Dimecres a La casa del llibre es presentava El camí de les merles, del saguntí Antoni Gómez. Tal i com dicten les primeres paraules d'aquesta novel·la, l'autor l'escriu com a exercici, com a provatura. Es digué a ell mateix que, en fer els quaranta, es llançaria a la prosa. Toni Gómez és periodista. Té, d'altra banda, tres llibres de poemes al mercat, ben considerats per la crítica, tot siga dit de passada. Aquesta carta narrativa que ara es trau de la màniga, editada per Perifèric edicions, es revela com un viatge iniciàtic. Escrit en primera persona, aquest saguntí es busca a través del llenguatge, de qui es confessa un enamorat. Mentrestant, s'hi insinuen episodis de la seua infantesa al seu (nostre) poble, retrats de pesonatges insignes, aventures perdudes entre les roques d'aquell castell enorme. El resultat d'aquesta acrobàcia agosarada és, si més no, un treball honest, sense escarafalls, experimetal, sincer. Un treball que permet a l'autor traçar el seu camí, aquell que no sabem on ens ha de menar però que ens fa aprendre d'una manera saludable.



Vaig compartir amb Toni un projecte que amb el temps, ha quedat penjat en la memòria, com una illa. Corria l'any 1993, potser. Joan Fuster acabava de morir i l'Estellés tenia els dies comptats. L'aleshores consellera Pilar Pedraza, llançà la proposta d'elaborar una revista des de la Conselleria de cultura i, vés per on, allà que vam coincidir el Tomàs Gorria, l'Antoni Martí, el Joan-Elies Adell, l'Antoni Gómez i una servidora en un inexplicable consell de redacció. Tot quedà en fum de canyot, com no podia ser d'una altra manera. La idea, ben polida, havia per nom L'estació, però només en veié la llum un número, homenatge a Joan Fuster, Fuster entre nosaltres, farcit d'il·lustracions i articles del bo i millor dels autors de les nostres arts. Aquestes paraules volen recuperar de l'oblit aquells treballs, aquells dies.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Abril

April is the cruelest month, breeding lilacs out of the dead land, mixing memory and desire, stirring dull roots with spring rain.

T.S. Eliot

Volem el no res
com volem la vida,
el vi negre,
el rec.