dimarts, 23 de juny del 2009

Je t'aime


Vaig tenir l’oportunitat de canviar de tercera llengua en passar de l’escola a l’institut; encara més, m’ho aconsellaren de totes totes. L’anglés començava a imposar-se com a llengua de futur, i els professors amb sentit més pràctic, i ara comprenc que també vaticinadors de l’avenir, ens recomanaven d’abandonar el nostre esperit afrancesat i l’incipient accent gutural que havíem agafat a les classes de don Rafael escoltant a monsieur Dupont al radiocassette per tal de nedar a les aigües del Tàmesi o Thames. No sabien amb qui se les jugaven. Nosaltres, esperits rebels, adolescents en el sentit més romàntic de la paraula i amb les oïdes sordes a consells, sobretot si tenien a veure amb el traçat de qualsevol drecera futura, no estàvem per un canvi marcat des de dalt. Restàrem per sempre inscrits a la llista d’alumnes sans-culotte.

Moi, j’adore le français i en sentir parlar-hi em deixe dur per un influx que m’empeny a encetar conversa amb qualsevol que m’ho permeta. Escorcolle les novetats editorials a llibreries especialitzades, revise la cartellera del cinema per si em puc acollir a versions originals, i sobretot carregue el disc dur de la meua vida amb una banda sonora a la francesa. Je t'aime, t'ho dic en francès, si vols pots fer veure que no m'has entès...Així sonen els darrers dies al meu món.

6 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Begonya Mezquita ha dit...

Moi, je suis arribée a l'institut quan l'anglés ja s'havia imposat. No vaig tindre pas opció. Però el cuquet del francés m'anava voltant pel cap. Cantava cançons de Moustaki de memòria sense saber què deia. Per això, ja a la facultat, vaig decidir que estudiaria francés ni que fos per altres vies: escola d'idiomes, lectures, cançons, viatges, amics... Et, voilà. J'ai suis devenue une femme francofone et francofile comme il faut.
Sempre que puc exercisc de franxuta. Al festival de final de curs d'enguany, sens anar més loin, m'he marcat en directe Le parapluie del Brassens i m'he quedat tan ampla.
Mentre les sabates van anant uns metres per davant, mire els rostres d'aquest grup que enllaces. M'és conegut de la tele, de l'anunci estiuenc de TV3, crec. Sona bé.

Begonya Mezquita ha dit...

Il pleuvait fort sur la grand-route
Elle cheminait sans parapluie
J'en avais un, volé, sans doute
Le matin même à un ami
Courant alors à sa rescousse
Je lui propose un peu d'abri
En séchant l'eau de sa frimousse
D'un air très doux, ell' m'a dit "oui".


(No em direu que no us recorda el perquè vull de l'Ovidi!)

Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chose d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au change, pardi!

Chemin faisant, que ce fut tendre
D'ouïr à deux le chant joli
Que l'eau du ciel faisait entendre
Sur le toit de mon parapluie
J'aurais voulu, comme au déluge
Voir sans arrêt tomber la pluie
Pour la garder, sous mon refuge
Quarante jours, quarante nuits.

Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chose d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au change, pardi!

Mais bêtement, même en orage
Les routes vont vers des pays
Bientôt le sien fit un barrage
A l'horizon de ma folie
Il a fallu qu'elle me quitte
Après m'avoir dit grand merci
Et je l'ai vue toute petite
Partir gaiement vers mon oubli.

Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chose d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au change, pardi!

Amadeu Sanz ha dit...

Per la meua banda, jo vaig ser dels últims que estudiàvem francés a l'institut i que encara va sentir la influència afrancesada de la chanson i del Maig'68. Tanmateix, com que anava a una acadèmia a estudiar anglés, i el que m'agradava eren els Beatles, dels quals em sabia les lletres sense saber-ne el significat, ben aviat vaig caure en l'anglofília que em té corprés –americanofília, més bé– i la langue de Villon la tinc oblidada. Ara que la llengua que de veres m'haguera agradat parlar és l'alemany.

en veu baixa ha dit...

Jo també fa uns dies que compartisc aquesta mateixa banda sonora, m'encanten "Je t'aime" o "El punt de creu".


Per cert, gràcies per la visita, Olga. Em quede amb la mar de Xilxes, que Moncofa comença a ser una mena de Benidorm en xicotet i no em fa gràcia :-)

Marta Roda ha dit...

És molt bona Anna Roig i d'ella he arribat al vostre bloc. El posaré a http://enclaudedona.blogspot.com

GràcieS!!