dilluns, 22 de juny del 2009

Revetlla


Res m’agradaria tant com seure amb vosaltres fent rogle al voltant del foc, a boca de nit, vora la mar. Entre fogueres i dimonis, faríem dentetes a la lluna amb encanteris solars. Llançaríem conjurs i flors sobre Ies espatlles de les ones, besaríem els llavis de l’escuma i sentiríem com l’aigua bateja, una i una altra vegada, els nostres peus lliures de sandàlies.

Cap cosa m’agradaria més que satisfer aquest desig de compartir amb vosaltres el moment just de conjunció tel•lúrica, on l’univers es trenca. Recolliríem els bocins, faríem un ramell i botaríem entre les flames. De pas, temptaríem follets grassonets amagats en cloïsses per demanar-los més desitjos.

Ara recorde unes altres nits, entre l’aigua i el foc, jugant a cremar-nos. Sempre a prop de la mar seguíem el ritme arrissat del seu moviment. Del quiosquet de fusta que hi havia a la platja de Canet ens arribaven la música i els licors. Moltes vegades però se’m presenta la nit més màgica de totes, al parc de Natzaret. Una nit de foc i mentiretes, burrets o, com dèiem aleshores amb un accent poc britànic, plis-plays. Manel recitava poemes sota un arbre amb uns acords de guitarra de fons. Hi era tota la seua família: la mare, els germans... Després, en caure la nit, arribaren els Comediants, i entre espurnes i balls amb fanals, no sé com, va arribar el dia.



Res m’agradaria tant com poder recordar aquesta nit que arribarà. Per sobre, per terra, per sort...amb vosaltres.

Res m’agradarà tant. Encara que l’endemà siga testimoni del naufragi d’un foc fet cendra.

4 comentaris :

novesflors ha dit...

Bona revetlla (amb desitjos inclosos).

Príncep de les milotxes ha dit...

Potser se li dóna massa importància a un fet astronòmic... i la solitud té gust d'un cristall que talla les carns interiors, a evitar.

Una abraçada Olga i bon estiu 2009 pels silencis i la paraula.

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Jo també recorde molt aquell dia i aquella nit tan llargs, a Natzaret, l'emoció i l'enteresa d'una jove actriu davant la gentada, Maria Jesús, Begonya i Mavi, a qui veia per primer cop, amb eixe valencià tan melodiós que em va deixar flipat (alguna espurna de la gran flama del Canigó em va encendre un amor que no tardaria a germinar); recorde el Xema, el guitarrista, i els amics de Montcada, i uns bascos batasuneros que admiraven el nostre "patriotisme cultural". Recorde també Jàfer recitant entre els arbres. I m'agrada compartir aquesta magnífica prehistòria en cerca del foc amb tu, i pensar que qualsevol d'aquestes nits la farem petar entre les flames.

Q ha dit...

M'has fet tornar a aquella nit, a Natzaret, on els Comediants ens dugueren màgia, uns grups de dones, reivindicacions i, entre tots, molta festa i ganes de viure. Ara ja no gose d'anar a la Malva; la celebració d'ara és massiva, depredadora, i cal buscar indrets anònims. Nosaltres, amb bona companyia, tomaca valenciuana i sardinetes a la brasa (ja m'ix el punt "al forn"). Gràcies pel teu comentari. Molts besos.