dissabte, 1 d’agost del 2009

Filomena, adéu



No seràs mai com l'ombra
coloma de pau i de tendresa,
àngel que travessa l'aire
eternament ballant
rere el teu orgue de maneta
coronada amb tota la llum que escampa
la tarda amena
pel jardí del temps,
eternament en el serení vacil·lant
dels teus passos.


Manel Rodríguez-Castelló. Lletra per a un àlbum, 2005.


Sabíem que la mort havia d'arribar, tanmateix, el traspàs de Filo, ens ha imprimit una pàtina de tristor a la pell difícil de desmaquillar. Tenia 84 anys i en feia més de deu que l'Alzheimer havia esborrat de la memòria les paraules i les estampes d'una llarga vida: l'alegria de ser mare de sis fills i la història d'amor amb aquell metge que vingué de Madrid, Don Manuel, i que les coses de la guerra, aquella que vam perdre, van ser causa de la seua unió. La infantesa a la segona casa de l'Oliveral (o era de Castellar?) des d'on acompanyà la seua germana quan fou abanderada de la República i des d'on perseguia l'home de l'orgue de maneta fins als afores del poble, mentre ballava i ballava al ritme d'algun passodoble. Els estius a la platja del Verger, envoltada de criatures i de cunyats, nebots, amics, dona valenta i treballadora. Quanta gent que l'ha estimada perquè es va fer d'estimar, aquella mirada tan dolça i el seu somriure amable, la valencianeta de l'horta.
Unes notes de piano, el primer moviment de les variacions Goldberg, de Bach, les paraules del seu fill Manel, l'enteresa de la resta de la família, i una multitud d'amics la vam acomiadar ahir al poble on va viure durant més de quaranta anys, Alcoi.
Se n'ha anat com era, carinyosa i discreta, l'equipatge carregat d'estima per donar i vendre, ensenyant-nos a viure a qui l'hem coneguda, també des de la inconsciència dels últims anys.
Ens queda l'eco de la seua veu repetint versos i lletres antigues, el coratge amb què va dur endavant un projecte de vida feta a la seua mida i la lliçó de fer front al riu cabalós de la vida.

5 comentaris :

Sergi ha dit...

Hola col·lectiu La paraula és nostra, soc Sergi Pitarch periodista i autor del bloc www.canviemlarealitat.com. En estos moments estic fent un treball d'investigació per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre la importància del la blocosfera en la difusió del valencià a internet. Ara faig l’inventariatge de tots els blocs fets al País Valencià o per valencians i valencianes. En breu us passaré una enquesta a tots els blocaires per conèixer les seues motivacions. Si t'interessa col•laborar només hauries de contestar a l'enquesta que us passaré a tots en un futur. Però em faria falta un correu de contacte. Si vols més informació el meu correu spitarchtreballavl@gmail.com

article marketing ha dit...

A nice blog~

Àlex Andrés ha dit...

un bes ben gran per al manel. A poqueta nit tornaré a la lletra per a un àlbum, com a petitíssim homenatge.

Àlex Andrés ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Olga Gargallo ha dit...

La primera notícia que m’arriba en tornar de viatge és la mort de la mare de Manel, Mena per als de casa. He sentit un dolor molt gran i després, se m’ha aturat el temps. Des que va faltar mon pare sent cadascuna de les morts a frec de pell. Ho he lamentat pel nostre amic i per tota la família. I també per ella, perquè era una dona menuda de cos i gran de cor. La recorde sempre elegant i generosa, amb la casa oberta per als amics dels fills, amfitriona amable al seu palauet d’estil àrab, una casa que mira atenta el barranc de la muntanya, d’esquena a l’albereda.

Ho lamente de veritat.