dijous, 25 de febrer del 2010

Hemeroteca

Sempre que busque un paper en trobe un altre. I així és com ha anat a parar a les meues mans un exemplar de la revista Morvedre de l’any vuitanta-sis.
Les meues xicotetes col•laboracions a la secció cultural del butlletí d’informació local em vam permetre de creure’m un poc escriptora, però sobretot, em van proporcionar un dels majors plaers que una fanàtica com jo podria somniar: entrevistar el meu ídol, Lluís Llach. Encara se m’eriçona la pell.

Aquell raconet era l’únic que es feia en valencià, la qual cosa suposava que, en eixir publicat l’articlet, les ultracorreccions de l’impressor eren habituals, ja que tenia poc de costum de muntar el linotip amb planxes en la nostra llengua i s'hi atrevia amb noves propostes. Ara, a més d’alguna errada tipogràfica i ortogràfica, hi trobe la innocència d’uns vint anys acabats de fer i la il•lusió més gran de creure’m important.



5 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

aaaaaaaaaagh! uaaaaaaaaaauuuuu! snif! eeeeeeeei! xoooooof!

Olga Gargallo ha dit...

Pum.

Príncep de les milotxes ha dit...

Molt bé i molt bo; som el que som i qui no estiga d'acord que no llija.
Tots tenim una història...
Notícia de categoria!

en veu abixa ha dit...

Jo l'altre dia vaig trobar uns poemes editats en una publicació d'aquestes d'ajuntament que vaig escriure als setze anys, fa dues o tres vides, vaja, i, tot i la vergonya, em va fer certa gràcia i una mica d'il·lusió :-)

Gràcies per la informació que em vas deixar al bloc, Olga, ja veurem si trobe temps.

en veu baixa ha dit...

Volia dir "baixa", al nom, clar, ha sigut un error, ai, les presses...