dimarts, 16 de febrer del 2010

A la lluna de València

Així m’he quedat. Amb el desig frustrat de no poder anar al concert de Raimon a l’Olympia. Només conéixer la notícia he intentat d'aconseguir un parell d’entrades, però com era d’esperar, el pati estava complet i també la platea. De res m’ha valgut apressar els dits i pitjar l’adreça de Servientrada. Tampoc no he tret res de telefonar als grans magatzems on ho venen tot. Dimarts vinent us cloureu tots com un puny, i jo al carrer, de pedra, sense cap altre consol que engaltar la cara al vent mentre esguarde, als peus de l'Olimp, la lluna de València.

6 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Ausiàs Marc em ve a la memòria.

Francesc ha dit...

Olga, no has estat l'única que es quedara de pedra, al carrer, esperant les veles i els vents que fagen complir els nostres desigs.

Príncep de les milotxes ha dit...

Tranquil·la Olga, et faré companyia. T'assegure que la terra continuarà girant i girant...
Si m'apures, ja han fet el concert i tot!
Estic molt despegat de massa coses.

Olivia Ardey ha dit...

Olga, ni te imaginas la alegría que me ha dado entrar en esta casa y encontrarte de nuevo (gracias a Queti, que me ha dado la llave). ¿Y dices que eres acróbata con vértigo? Pues ni te cuento yo que hace un año y medio se me ocurrió ejecutar el más mortal de los saltos... y en ello estoy, de piruetas con la palabra todavía.
Ah, y no te preocupes que Raimon volverá, seguro.
Me ha encantado saber de tí. Un beso enorme, extensivo a tus compis de blog. (a esa tal Olivia que escribe la conociste hace un siglo como MONTSE YEDRA)

Olga Gargallo ha dit...

Montse, carinyet. Quant de temps fa que no sé res de tu i quantes vegades he pensat que me n’agradaria saber! Ja veig que et va de meravella, que t’has llançat a l’estrellat món de la literatura amb majúscules. Me n’alegre tant!
A Queti i a tu sempre us recorde amb el cabell per la cintura, amb eixa enveja d’anar ballant, ella amb la trena i tu amb la cua. Recorde moltíssimes coses i espere que ens podrem veure prompte per poder parlar, parlar i parlar. Un bes molt gran.

(Francesc, Príncep, disculpeu-me però fa més de vint anys que no tenia notícies de Montse)

Olivia Ardey ha dit...

Sí, xics, Olga i io fa vint anys que tenim vint anys... (o divuit). Tenemos que hacer una quedada, al menos para un para de cortados si el tiempo es un agobio (que lo es). Un beso.