dimecres, 16 de juny del 2010

Una història qualsevol

Si m’hagueren dit que les petjades d’aquelles nits d’estiu pels carrers del poble en festes, detinguda en una cantonada mirant com passava la gent o com passava el temps, formarien part d’un sol record, les hauria viscudes d’una altra manera; més conscient, si això fóra possible. Fer-se gran és fer-se conscient del temps. I com em revé tot allò ara; amb quanta força, quanta vida pròpia. La lectura d'Argos el ciego, de Bufalino, em provoca aquesta sensació un diumenge a la vesprada. Els amics haurien estat més comprensius, la lluna més real, les vigílies més fresques, els somnis del migdia més càlids i jo més aprenent de tot.
Ara és tard. Amb el temps que ha passat, cap a on vaig? Cap a on mene el meu cos? Ho dic amb una veu còmplice dels records, ensinistrats o no, que s’han dipositat al fons de la copa. Em commou l’aposta que faig amb el temps. Vindrà un altre estiu, i un altre, i potser el record es maquillarà amb unes altres pólvores. Ara, però, fulgura als meus ulls cansats, fácil i difícil de saber-lo meu o de qui altre.
Persianes de la vesprada a mig baixar, rajos de llum sobre els mobles de l’estança, innocència evocada de la joventut que retorna amb un aire de melancolia, un principi de tremolor a l’ànima. Extravagants, sorprenents petjades d’aquelles nits que puc reviure si tanque els ulls: una silueta menuda amb una curiositat infinita i un sí per principi ocupa un lloc al carrer quan tot és de color porpra, encés. La música sona al fons i el fum difumina les façanes de ciment, nues. Distàncies imprecises i un cel estrellat que cobreix els nostres caps, que fa i desfà el camí entre un poble i un altre.
Puja l’olor humida a les temples i no és moment de saber-se protagonista de cap història, una història qualsevol.

1 comentaris :

Pepe ha dit...

Recorde la infantessa com un temps sense hores, on hi fèiem joc de tot, és clar. Fer-se gran és adonar-se de les hores que val el temps. Fins que les mateixes hores ara fugisseres acaben difuminant tots els temps per a sempre… i fem joc dels records des de l'esguard net i nou del passat. Com deia Borges: Convertir el ultraje de los años / En una música, un rumor y un símbolo. "Una història", com descrius de forma tan sensible. No sé si coneixes l'article al Babelia del 14 de març de 2009 per Vila Matas, on narra la descoberta de don Gesualdo per Sciascia. Tota "una història qualsevol". Moltes felicitats a tots per aquest espai de trobada.