dilluns, 12 de juliol del 2010

A la Plaça del Patriarca

Axí com cell qui fa ensenyances contant faules d'animalets, ne pren a mi que vaig deixant-vos mossos de la meua vida, especialment anècdotes dels meus fills. Moltes d'aquestes històries tenen una lectura clara, d'altres amaguen -fins i tot per a mi- la seua significació. Si és que en tenen. La que ve ara és d'aquestes. Jo vos ho conte com diu Witold Gombrowicz al seu Pornografia: "encara que no copsava prou bé què volia dir...".

Fa un mes vam anar tota la família en ple a l'acte de rebuig a l'atac del govern israelià a la Flota de la Llibertat i com a suport als tres catalans que hi viatjaven. Un d'ells, el periodista valencià David Segarra, a qui vaig conéixer fa una gallofa d'anys. L'acte estava programat per a les 19h. Nosaltres arribàrem cinc minuts abans. No cal dir que no hi havia ningú: començaven a cablejar. Una estona després ja venia el Miquel Gil i, si més no, començàrem a fer la xerradeta. Ja sabeu com va això: les coses s'allarguen. I també sabeu com va això: els tres catalans allí, el Guillermo Toledo i els valencians que no omplíem la Plaça del Patriarca. Però això és un altre tema.

El cas és que el meu fill menor (que dóna un joc...), ja avorrit, s'acosta a la font.


Érem a la voreta de l'esquerra. El Joan descobreix la primera estàtua i es queda mut, hipnotitzat. I diu amb la seua veueta sobreaguda, sense parpellejar: "Eixe és castellà". I jo callat. Gira uns graus el cabet, localitza la segona estàtua, s'ho rumia un temps i solta "I eixe també és castellà". Jo respire, intente controlar el to de veu i li pregunte: "Ah! I Joan què és?". Així, com qui no vol la cosa. Jo ja em veia escrivint el post. Joan es gira estranyíssim, no donava crèdit a la pregunta. Em fita als ulls, molt seriós, i amolla: "Jo? Jo, Puyol".

...

Ja fa unes setmanes que tenia escrit aquest post. Però fa un moment dubtava si no era millor penjar-lo una mica més tard i, així, desvincular-lo el màxim possible del partit d'avui. Però després he pensat, total, si jo no pille el transfons del conte (si és que en té, si és que n'ha de tenir): deixem que la història s'amare del que siga i que cascadú/na n'aprenga el que li vinga de gust.

1 comentaris :

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.