dimecres, 14 de juliol del 2010

Paraules per a Andrea

Quan tu vas arribar
la porta que acabaves d'empènyer
va quedar entreoberta.
Com els ocells que creuen les estacions de l'any
i dibuixen amb les seues ales l'espiral de mort i naixença,
així nosaltres.
A través d'aquella porta, quatre mesos més tard,
se'n va anar l'avi a buscar
la carretera
del seu darrer viatge.
Des d'aleshores sent que benvinguda i adéu
són baules de la mateixa cadena, cara i creu
de la moneda que la vida
sempre llança a l'aire.

Del líquid país amniòtic
vas fer cap a l'eixut soroll del món amb el teu plor
i poc després que amb tremoloses mans tallés el cordó umbilical
i coneguesses, fugaces, les tèbies carícies sobre el ventre de la mare,
vam haver de fer junts el primer viatge en cotxe,
tu embolcallada en la manta dels meus braços,
jo agafant-me a la vida que havia deixat aquella porta entreoberta
i estrenant en la pròpia consciència
la particular road movie que ja protagonitzàvem
per les carreteres del nostre paisatge.

Arribada i partida.
El rum-rum del motor fa el silenci de la nit més audible,
travessem els canviants matisos d'un crepuscle
o ens trobem en trànsit a plena llum del dia.
Ja fa estona que dorms estirada al seient del darrere
quan passem sota els plataners del passeig de Xàtiva
o creuem Alfarrasí en penombra,
però en arribar al Poble de la Font, blanca assutzena d'Albaida,
et desperten alegres melodies de Gwendal,
i tu, princesa del meu conte, amb la llança d'un somriure
mates el drac de la tristesa
que en els meus comiats viu enllotada.

En veritat som, com diu Cortázar,
autonautes de la cosmopista
que fan la volta al dia
en vuitanta mons de paraules.
Perquè en la nostra transhumància,
entre el fosc malentès i el llamp que enlluerna,
són fites de permanència, senyals del trànsit
que orienten a través d'anys llum de carreteres
pel Pallars, la Itàlia d'Emma i l'àvia Mena,
o els camps d'Aberdeen sota una pluja fina,
els mots són el llevat que va alçant els nostres somnis.
En l'úter de llauna i vidre, el no-lloc del cotxe
on reinterpretem l'universal sentit del viatge,
el propi futur avancem per l'esquerra
a través del temps que és en nosaltres
i en les paraules que ens fan a mans
infinits camins per al viatge.

A la carretera un cotxe és l'espai fix i el punt de fuga
que ens permet el joc de perspectives
entre el més proper i allò que va perdent-se en la distància,
nodridor diàleg del dins i el fora.
Per això cal avesar l'ull
a la petita immensitat de l'opercle
i aquella espiral on sembla haver trobat el temps
la forma definitiva, que sabem al remat transitòria.
L'única eternitat que ens pertoca
dura el temps d'observació de l'opercle
i la bella infinitud de l'espai obert
mentre naveguem les carreteres del temps,
en trànsit sempre.

Però en un tombant de la carretera
un dia atures el motor i llavors ell entra
a la compartida solitud de l'automòbil.
És l'amant que corporifica el desig,
el còmplice, el company. És l'altre
que tanca i fertilitza el cercle.
Comença així a la clariana d'aquell dia
l'íntima conversa que va eixamplant-se
en profunditat i altura.
I enceneu junts les grans alimares de l'amor,
perquè a recer d'aquest caliu passe la vida entera
amb els seus racons d'amarga ombra.

El viatge al capdavall tindrà sentit
si alimenteu el foc primordial,
solidaris en la ferma aliança que inspiren les paraules,
si lliureu generosament la pròpia set
per fer una mica més bona la vida entre els homes.
Si sou dignes d'haver empès aquella porta
que en arribar cada u deixa entreoberta
perquè continuen estenent-se les carreteres
dellà del temps infinites,
amb el misteri d'un mateix i l'altre
que ja per sempre ens acompanya
en cada revolt i en cada recta
on tirem pel dret cercant la vida
recreant-se en carn oberta.



10 de juliol de 2010

3 comentaris :

Mercè ha dit...

Manel, estic segura que Andrea no haurà pogut evitar plorar amb les teves paraules.
Una abraçada.

Pepe ha dit...

De la mà de les teues paraules ens portes per la cosmopista de la memòria. Retrobem aquelles "Palabras para…", confirmem "la ferma aliança que inspiren", sabedors que "la monedita del alma / se pierde si no se da" i que empenyem la porta amb el deure de "fer una mica més bona la vida entre els homes". Tal i com si totes les paraules d'amor foren als delicats i sentits versos d'un mateix poema fet "pensando en ti (en ella) como ahora pienso".
Una forta abraçada.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.