dissabte, 1 de gener del 2011

carta a un amic

al jardi la neu desapareix lentament on hi hague flors branques nues un dit fred amb un deix de recanca el temps encen presencies sense nom no semmiralla amb el foc pits i ocells la mateixa cosa
amic ja no se escriure he perdut la rabia dels mots del foc que cremava cada lletra aquestes brases no trobe sillabes que gentils amb la nit maconhortaren em perd entre les linies daquest quadern sota el vestit res sino cendres un crim desvetllat sem gelen els peus i no te sentit si tho explicava
repasse els signes minusculs a mitges dits i em domina deserta la paraula

teua

1 1 11

10 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Sense paraules.
El millor que he llegit en molt de temps.

Feliç natalici.
Et fregaré els peus.

Pepe ha dit...

La bellesa d'aquest poema va en proporció directa de les minúscules absències a mitges dites.

Príncep de les milotxes ha dit...

Olga, ja diré als teus alumnes que ets una mala lectora, car no lliges massa; és el que passa quan totes les lectures es fa a l'estiu.

Begonya podem fer una col·lecta d'almoines dels signes de puntuació no dits. Ara que la teua idea és que els posem nosaltres de la forma que fan als exàmens de la J.Q. Jo ja ho he fet, però estic tacat d'egoisme.

Olga quan acabes amb ella, renta'm a mi.

I per si de cas és l'aniversari teu, B. que veges moltes blanques neus.

nessesic

Olga Gargallo ha dit...

Príncep, llegesc cada dia, per això sé del que parle. La qualitat del poema és inqüestionable. Intenta arribar a la puresa de la llengua, desfent-te no dels signes gràfics sinó d'allò que n'és prescindible. Intenta fer una descripció vídua d'adjectius sense que l'escrit perda ni un gram d'autenticitat.

Jo porte dos dies intentant escriure una carta de resposta a una amiga i no he pogut arribar a l'essència de la paraula.

Fregar no és rentar.

Amadeu Sanz ha dit...

A mi em sembla molt encertada l'elecció de suprimir tant la puntuació, com la ruptura de la línia al final del vers que, així i tot, és perfectament reconeixible pel ritme. Açò últim em sembla més potent, inclús. El que no veig tan clar és el trencament final, la darrera línia d'autoreferència al discurs. Transforma tot el discurs fragmentari, oníric i evocador del poema en un discurs sobre el text mateix quan fa explícita eixa reflexió sobre els signes i la paraula. Crec que les recursos anteriorment utilitzats eren ja prou per crear l'extranyament que es buscava, mentre que afegir-hi un altre nivell de discurs és redundant i anticlimàtic, com quan al final de la pel·lícula el protagonista es desperta i tot ha sigut un somni.
Just my 50 cents carinyosos, Begonya ;-)

Olga Gargallo ha dit...

Em sembla un text redó. No li falta ni sobra res. Fins i tot la darrera línia completa el seu sentit i fa que esdeviga climàtic. It's perfect!

Príncep de les milotxes ha dit...

Crec que et falta una mica més d'humor Olga. No cal dir res més.
Tu veus, Begonya no s'ho ha agafat com una qüestió personal.
He comprés el text de Begonya a la primera i,també, la seua intenció. Potser avui la lectura m'incite i excite diferentment el neo-còrtex a com ho va fer ahir. La meua lectura no pot valdre per a tu: aquesta és la riquesa de l'escriptura.

Pel que dius de l'essència, deixem-ho córrer. Plató es passà la vida per no definir, al capdavall, què era el Bé.

Tot el que escrivim pot depurar-se, ja ho sé.
El que us dic, massa seriosos i serioses.
Demane a Ses Majestats que us duguen un cabàs d'humor, que tal com estan, i potser, estaran les coses ens anirà molt bé.

Besets a tots/es els del blog.

Begonya Mezquita ha dit...

El "fregar" se va a acabar

Príncep de les milotxes ha dit...

Semilla una frase quasi del Penjoll, Begonya.

Príncep de les milotxes ha dit...

Sembla, sembla volia dir; Amadeu , ja sap què vull dir, amb els correctors de les maquinetes de la poma.