dissabte, 31 de desembre del 2011

És avui que demà serà ahir

La cançó més banal

Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
   si en som capaços.

Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
   no en som capaços.

A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
   ara, no gaire.

Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
   No hi miris massa.

Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
   i això s'acaba.

La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica,
   ai, Josefina!

Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
   si en som capaços.

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista


Doncs això. Que no ho voldríem, però l'any s'acaba. Arriba l'hora de fer-ne balanç i també de projectar quins propòsits per al que està a punt d'arribar. Mirarem amunt per no perdre'ns els capvespres espectaculars d'aquests dies de vent, si més no. I ens beurem les hores que vénen, ens les beurem a pleret. I les veurem vindre al ritme de la cançó més banal, com la del poeta.
Salut i Bon any!


diumenge, 18 de desembre del 2011

Elliot Smith o la malenconia

Vaig descobrir el pop delicat d'Elliot Smith aquest agost, durant la meua estada a Letònia, gràcies al fotògraf Michael Ackerman, qui participava com a professor en la International Summer School of Photography (ISSP). L'obra d'Ackerman és la terrible expressió de la pena i el dolor d'ésser viu. Punt. Em costa trobar matisos per definir-la: no hi ha escapatòria, ni esperança, ni redempció possible en el requadre que emmarca cadascuna de les seues fotos.


Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".




dijous, 15 de desembre del 2011

L'enigma

Tot un enigma, sí. El cas és que no sabem com Pilar, la nostra companya del departament, pot aconseguir que l'encanteri es faça real: és capaç de reunir damunt l'escenari més de cinquanta alumnes de tots els nivells possibles i fer que canten, ballen, representen al ritme de la seua batuta (o la seua vareta màgica, més ben dit).

Tot un enigma, sí. El cas és que una de les qüestions més interessants és que amb aquesta eina, el teatre, les criatures de primària actuen amb els de secundària i, abans d'arribar a l'institut, ja tasten un mos del que serà el seu curs pròxim. Que organitzar reunions i visites al centre està molt bé. Que citar els tutors i tutores de l'escola i coordinar feines i currículums està molt bé. Ara parlem, però, de teatre. Fan teatre tots plegats. 

Si el llaç que lliga els uns amb els altres és el gest, la música, el moviment, ¿no es despertaran així totes les ganes totes? La força del gest, la paraula i el directe més rigorós. Xiquets i xiquetes que tenen entre 10 i 17 anys. I funciona. La fada Pilar, sí. I Àlex, i Helena, i Josep Maria. Tot un enigma, sí.
En arribar a casa miraré de penjar alguna foto de la representació d'aquesta vesprada a l'auditori de Sagunt.
Ara tenim Consell Escolar (un enigma més!)


divendres, 9 de desembre del 2011

El futur de la llengua

està en la cervesa.


O dit d'una altra manera: hizkuntzaren etorkizuna garagardoa da.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Passsatemps tipogràfic

Un passatemps tipogràfic per a lletraferits i lletraferides. La missió és simple: aconseguir un text agradable, equilibrat i fàcil de llegir tot distribuint l'espai entre les lletres. Els i les tipògrafes anomenen a aquesta activitat kerning. Al final de cada exercici el programa et qualifica en funció de com t'hages aproximat a la solució tipogràfica més correcta i al final et dóna una puntuació global. Atenció als espais entre les caixes altes i baixes, i a algunes parelles de caràcters la relació entre els quals és especialment conflictiva, com la V i la A. Utilitzeu les fletxes de desplaçament horitzontal del vostre teclat per a afinar els espais. Que tingueu un bon kerning!

dijous, 1 de desembre del 2011

De musical esquema

Avui música. Facultat de Ciències Socials. Paraules d'Estellés. Músics de l'Olleria, de l'Alcúdia i d'Alcoi s'ajunten. Caca de Luxe a la valenciana, segons Xavi Piris, l'amic de Cullera, o de Sueca, segons es mire, que seia al meu costat. La força de Pau Miquel Soler que transforma el so de la seua guitarra i la seua veu en un enginy de creació. Dinamita i poesia en dijous.

L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:

Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,

Improvisat esquelet de la música,
Fent avançar un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.

Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.

V.A.E. Llibre d'Elx (fragment de Les contemplacions / Dama d'Elx)

dimarts, 29 de novembre del 2011

Els passos del funcionari

Pere Quart naufraga entre papers, oprimit.

dimecres, 23 de novembre del 2011

En memòria de la tia Pascuala


Ahir vaig assistir al funeral per la mort de la meua Tia Pascuala. Objectivament, la mort d’una persona jove -què dir de la d’un xiquet- és més dura: a més de tot el dolor, no pots intel·lectualitzar-la. La tia Pascuala en tenia 91. I va ser un matí ben trist. Permeteu-me el tòpic: s’emportava uns records i, especialment, un món que sense ella existeixen cada cop menys.

Pascuala i Petra (la meua àvia) venien de Monreal del Campo (¿De dónde eres? De Monreal...¿quiés reñir?) a València als anys 30 a servir, com tants i tantes. Ací patiren la guerra i la postguerra. Al pis on em vaig criar (l’estellesià Gil i Morte) van viure la família de Petra (home i dos xiquetes), la família de Pascuala (home i dos xiquets), el sogre de Pascuala, el germà Pascual i el seu cosí (compartien un llit minúscul). Quan visite la meua àvia, encara no done crèdit com hi cabien 11 persones. I calla que no m’haja descomptat!

Sembla que una de les discussions més habituals, entre la meua àvia Petra i el seu cunyat Federo -l’home de Pascuala-, era sobre qui cantava millor, si Bing Crosby o Frank Sinatra. Petra era de Bing Crosby. Federo (aquell llanterner fortot que en una estampida de la gentada d’una mascletà a la plaça del País va fer cova amb els seus braços contra la paret per protegir els xiquets) no veia comparació: Sinatra. El que donaria per haver estat en aquelles converses.

La tia Pascuala venia molt per casa i era un de les meues portes a la mitologia familiar. Si no la més important. El pueblo era el seu tema favorit. Tot i viure a València més anys que qualsevol de nosaltres, mantenia un fort accent aragonés dins d’un discurs on amollava una frase en valencià i una altra en castellà. Ràpidament la meua àvia i ma mare es llençaven a un allau de records que entraven al meu cabet com si d’una pel·lícula es tractara: noms impossibles, topònims misteriosos, històries llegendàries però reals... Vos en donaré una mostra. Sembla que a la mateixa Pascuala, de nena, li havia entrat algun insecte a l’oïda i li havia post ous. Estem parlant dels vint. A la consulta, el metge va tallar unes llesquetes de cansalada i li les acostà a l’oïda. Els cuquets (o el que fóra) van eixir atretes per l’olor.

El principal motiu, però, pel qual la tia Pascuala és fonamental per a mi és que va ser la primera persona que em va veure quan vaig nàixer: mira yo entro para que no nos lo cambien.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Subirana

EVAPORACIÓ

Veure el país com una bassa:
arriba un dia que somies
trobar-ne el tap, mirar què passa
quan s'evapora el que un enyora,
i quin dibuix hi fa la traça.

Jaume Subirana, Una pedra sura

dissabte, 19 de novembre del 2011

Tal com raja

Jornada de reficció. Perplexitat. Tot molt sur-re-a-lis-ta. Més que mai, paraules molt necessàries. Plou, ballem sols. El monstre no es mor, reviu, ressuscita amb un somriure burleta. Ens l'haurem de fotre ben lluny d'ací, ni que siga en barca. Això sí: després d'haver acomplert, per bé que atònits i desconcertats, amb el compromís de votar.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Avís per a navegants

Deformació professional:

Dóna'm la mà és un poema de Joan Salvat-Papasseit, aquell jove de la Barceloneta, i no pas de Miquel Martí i Pol, osonenc de Roda de Ter, com sembla que més d'un navegant s'entesta a creure, pels mots que escriu al cercador. O és que el que busquen és aquest altre poema, aquell del tot està per fer i tot és possible avui?
Espere resoldre així més d'un dubte.

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                  bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
                         miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                  bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.


Joan Salvat-Papasseit, del llibre L'irradiador del port i les gavines. 1921


Aprofitarem el viatge a Barcelona amb l'alumnat per visitar l'escultura de Papasseit al Port Vell, tot siga dit de passada. I llegirem el poema. Perquè no s'enganyen.

dijous, 3 de novembre del 2011

Llenguatge de signes i música

En els últims mesos, i per diverses raons, són molts els vídeos que han arribat a mi sobre la preciosa relació que s'esdevé quan ajuntes llenguatge de signes i música. En aquests casos el mot "intèrpret de signes", des d'un punt de vista musical, no pot ser més encertat.

La primera és la famosíssima The man I love (Gershwin) de Pina Bausch on l'intèrpret simplement tradueix a llenguatge de signes la lletra de l'Ira Gershwin. Però, com es veu, esdevé pura coreografia. Per què em transmet tanta tristesa aquest xic parlant de l'home que estima?



Ací, Pina Bausch, en fa un ús més divertit.



A casa nostra també trobem llenguatge de signes utilitzat com a traducció de la lletra i com a pura estètica. Ací tenim un vídeo del Feliu Ventura:



I en aquest directe de Rapsodes trobem una poderosíssima lectura hiphopera on les mans del llenguatge de signes conflueixen amb els gestos típics del rap.




Però he deixat per a la fi la meua favorita: l'Ojalá de Silvio Rodríguez interpretat per Beke amb una tremenda força expressiva.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Per fi un nou Txèkhov

Fa goig retrobar-se amb el teatre de la paraula. O amb la paraula dita i representada damunt l'escenari, i més si l'escenari és el vell i entranyable Talia del carrer de Cavallers i es tracta d'una de les peces majors (així en diuen els crítics) d'Anton Txèkhov, La gavina, o més pròpiament La gaviota, que és el muntatge en castellà que vam veure diumenge passat. I ho és malgrat que, asseguda a la butaca del costat, la meua amiga Sordícia, desficiosa de mena, no s'estigués ni un minut quieta mentre va durar la funció, ni que un invisible espectador de la fila de darrere hi mantingués una batalla a mort amb el que sens dubte devia ser l'embolcall plastificat i xerricaire d'un caramel d'aquells que aclareixen la gola i enterboleixen l'indispensable i enyorat silenci, què hi farem. Què hi farem si l'esforç d'atenció ha de combatre també contra les veus poc afinades d'algun actor o actriu i en el camí es perden tants matisos de la corprenedora polifonia del dramaturg rus, de manera que no tens més remei que conformar-te amb la simple intuïció per anar recomponent un puzzle que potser algun dia es resoldrà en la lectura quieta, en el teatre mut del llibre. A fi de comptes, com en el bon teatre de la paraula, en Txèkhov és tan important el que es diu com el que no es diu, el que s'insinua com el que s'amaga, la veritat com l'engany, sempre allò descongut (potser perquè és tan conegut com la vida mateixa) impregnant la irrespirable atmosfera de l'espai escènic, opressiu i asfixiant per molt que ens faça imaginar que som davant un llac d'aigües manses i transparents o d'un hort de cirerers en flor, o potser per això mateix, perquè el drama humà sempre es desencadena enmig la immensa bellesa de la natura.
Arrossegats des de bell començ, malgrat tots els inconvenients, per una posada en escena impecable i uns actors que sovint ens fan tocar el cel (a destacar-ne Laura Romero en el paper de Nina i Juli Cantó en el del vell i xacrós Piotr Sorin), viatgem del Talia al Romea de Barcelona (similituds arquitectòniques a banda) i fem parada obligatòria al Lliure de Gràcia on l'any 2000 vam veure-hi un altre Txèkhov, aquest sí L'hort dels cirerers, amb la inoblidable i descomunal Anna Lizaran tirant la persiana de la històrica sala (i l'últim, que n'hi degué haver, va apagar la llum). I també –però això se'm fa ara més difícil d'explicar– vagaregem per la novel·la de Virgínia Woolf Entre els actes, teatre dins el teatre humà, representació en la representació d'un drama sense fi, com en La gavina, o La gaviota, que no és el mateix però és igual.
Al gran fresc narratiu d'un altre rus incommensurable que ara porte entre mans, Vida i destí, de Vassili Grossman, que tan magres les va passar durant l'estalinisme, hi llig el que segueix sobre Txèkhov. Passeu per alt la llargària de la cita i quedeu-vos amb la substància impagable del que s'hi diu, que jo aprofitaré l'avinentesa per fer finalment el meu mutis en silenci:

“Txèkhov va aixecar sobre les seves espatlles la democràcia russa encara no realitzada. El camí de Txèkhov és el camí de la llibertat de Rússia. Nosaltres hem pres un altre camí. Intenteu comprendre tots els seus personatges. Potser només Balzac va introduir en la consciència col·lectiva una massa de gent tan enorme. No, ni tan sols Balzac. Penseu: metges, enginyers, advocats, mestres, professors, terratinents, botiguers, industrials, institutrius, lacais, estudiants, funcionaris de tota mena, comerciants de bestiar, conductors, matrimonieres, sagristants, bisbes, camperols, obrers, sabaters, models, horticultors, zoòlegs, actors, hostalers, prostitutes, pescadors, tinents, sotsoficials, artistes, cuiners, escriptors, porters, monges, soldats, llevadores, presoners de Sakhalin…
–Prou, prou! –va cridar Sokolov.
–Ja n'hi ha prou? –va rebatre Madiàrov amb un to d'amenaça còmic–. No, no n'hi ha prou! Tkèkhov va introduir en la nostra consciència tota l'enorme Rússia, totes les classes, els estaments, les edats… Però això no és tot! Va introduir aquests milions de persones com a demòcrata, ho entén? Va dir allò que mai ningú abans, ni tan sols Tolstoi, havia dit: tots nosaltres, abans que res, som éssers humans, comprèn: éssers humans! Va parlar a Rússia com ningú no ho havia fet abans. Va dir que el principal era que els homes són homes, només després són bisbes, russos, botiguers, tàrtars, obrers. Ho entén? Els homes no són bons o dolents segons si són obrers o bisbes, tàrtars o ucraïnesos; els homes són iguals en tant que homes. Cinquanta anys abans la gent, ofuscada per l'estretor de mires del Partit, considerava que Txèkhov és el portaveu de la fin de siècle. Però Txèkhov és el portador de la bandera més gran que hagi estat enarborada a Rússia durant la seva història: la bandera d'una autèntica democràcia russa, bona i autèntica. L'humanisme rus sempre ha estat cruel, intolerant, sectari. Des d'Avvakum fins a Lenin, la nostra concepció de la humanitat i de la llibertat ha estat sempre partidista i fanàtica. Ha sacrificat sempre sense pietat l'individu a fi d'assolir una idea abstracta d'humanitat. Fins i tot Tolstoi ens resulta intolerable amb la seva idea de no oposar-se al mal mitjançant la violència: el seu punt de partida no és l'home, sinó Déu. Li interessa que triomfi la idea de bondat, però els “portadors de Déu” sempre s'han esforçat a introduir per força Déu en l'home, i per aconseguir aquest objectiu, a Rússia, no retrocediran davant res ni ningú; torturaran i mataran, si és necessari.
Txèkhov va dir: deixem de banda Déu i les així anomenades grans idees progressistes; comencem per l'home, siguem bons i atents amb l'home sigui qui sigui: bisbe, camperol, magnat industrial, presoner de Sakhalín, cambrer d'un restaurant; comencem per estimar, respectar i compadir l'home; sense això no funcionarà res. D'això se'n diu democràcia, la democràcia que encara no ha vist la llum al poble rus.
En mil anys, el poble rus ha vist de tot, la grandesa i la supergrandesa; només hi ha una cosa que no ha vist: la democràcia. Vet aquí la diferència entre el decadentisme i Txèkhov. L'Estat pot donar un cop al clatell del decadent per ràbia, pot donar-li una puntada de peu al cul. Però l'Estat és incapaç de comprendre l'essència de Txèkhov, per això el tolera. En el nostre règim la democràcia autèntica, humana, no hi té cabuda”.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

La forest d'arana


Encara no tenia vint anys quan vaig posar els peus per primera vegada a les escales de l'Arana, el pub del carrer de dalt del barri del Carme. Recorde el Manel, la Carme i el gosset txitxiu. Recorde els nervis d'aquella nit en què, envoltada de poetes, de joves del país ferits de lletra, em van donar el premi ex-aequo junt a Francesc López i Barrio. Anònima, de la mà del Manel Rodríguez-Castelló,  ja formava part de la tribu.

Aquell recull de poemes amb què m'hi havia presentat, Entre la distància exacta i la nit, era el meu petit tresor, uns versos que naixien de la més profunda necessitat de dir, d'exorcitzar tot allò que una joventut insolent em permetia escriure: el descobriment de l'amor, les nits d'estiu al poble, els camins cap a la recerca del jo, amb tots els fracassos, les pors, però també la llum i la llibertat que eren a tocar de mà.

Durant alguns anys vaig assistir de manera intermitent a les tertúlies poètiques més sucoses que no he tornat a presenciar. Estudiava llavors a la facultat de Filologia i va ser per a mi un plaer arriscat escriure sobre Josep Mir, per exemple, en un examen del mestre Hauf que preguntava sobre la poesia dels trobadors. No sé com m'ho vaig fer, no sé com vaig relacionar una cosa amb una altra, però em vaig alegrar quan em van lliurar el 7 del resultat.

Al cafè Lisboa del carrer Cavallers, on es va traslladar la gent de l'Arana després de l'arrancada inicial, vaig conéixer els ocellots i les ocellotes més interessants del món de la poesia d'aquell moment: el mateix Mir, la Maria Fullana, el Josep Enric Grau, la Montse Anfruns, el Toni Ferrer, els manegadors Pere Bessó i Francesc Collado, el Berenguer-Ballester-Guillem-Roda (que no sabia mai qui era qui), l'Encarna Sant-Celoni, el Vicent Galan, la Lola Martínez i una llarga, llarguíssima llista. Vaig poder participar en les antologies diverses que s'hi van editar: Les veus de la medusa, Homenatge als trobadors, Contra la guerra. I els homenatges a Valls, a Estellés i a Brossa.

I n'hi ha anècdotes, com la que vam viure (i vam riure) una nit en què hi presentava els meus versos: vam voler crear una atmosfera suggerent amb els companys del grup de teatre d'aquells anys noranta, La Deriva, i vam comprar, amb el Manolo de la Dueña i la Maria Jesús Suàrez, una mena d'artilugis pirotècnics que trauïen fum, com una boira. El resultat fou una fumaguera tal que vam haver de córrer tots, artistes i públic, cap al carrer per poder respirar. La ploma de Ricardo Bellvesser (o era Carles Recio?) se'n feia ressò dies després a la premsa, amb un to burleta que no li vaig poder pas retraure.

Ha plogut molt, moltíssim, de llavors ençà. Hi ha amics que ja no hi són.

Aquests dies se celebren vint-i-cinc anys d'aquells vols nocturns que no tenien cap més finalitat que el plaer d'escriure, de llegir i d'escoltar poesia en companyia i en veu alta, poder-ne parlar llargament i intensa, i compartir un gintònic, o dos. Cap afany de capelletes, cap afany de posterioritat que no fóra l'afany perquè arribara la següent tertúlia, ben entrada l'hora de les bruixes.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Les tres gràcies



(En imprudent homenatge a Gesualdo Bufalino)

Em permetreu, amics, ara que em toca a mi estendre les mentides de la nit sobre el tapís de la veritat, o viceversa, i continuar el joc de trenar la llum amb els fils que naixen de dins l'ombra, que conte la història dels meus amors mentre la cruel sageta acosta l'alba en què tot aquest misteri no tindrà més remei que esvanir-se i resoldre's. Heus ací, sense impostacions forçades, com va escometre'm, i omplir, i perdre'm un únic i vast amor amb tres noms diferents de dona.
Fou a penes depassada la vintena (i sens dubte molt abans d'arribar a la trentena) que vaig conèixer l'amor que m'hauria d'acompanyar en absència la resta de la meua vida, un amor que fou alhora excés i defecte, estalvi i despesa, claredat i foscúria. Va voler el destí que Alopècia –tal és el nom fingit que donarem, per discreció, a la dama, encara viva, famosa i rica per matrimoni amb un opulent fabricant d'articles per a perruqueria presents en els cinc continents del planeta– fos el meu primer amor autèntic, que de més o menys falsos i esporàdics en vaig tenir plena la bossa d'ençà que la memòria va començar d'anar a quatre grapes. Treballava jo llavors en un poblet de la plana de Murus Veteris anomenat Pètria dedicat en cos i ànima al meu ofici d'informàtic amb el qual sempre m'he guanyat, mal que bé, la vida. La vaig conèixer una nit de començ d'estiu, amb una lluna que es reflectia rotunda i llisa en aquell tombant del riu entre pollancres on l'aigua quedava mansa i s'eixamplava propícia a la natació a què per fugir de l'extrema calor i la molta ingesta d'una beguda que allà anomenen ausenta em dedicava. Eren les festes patronals de Pètria quan aquella nit, com vinguda de vés a saber quin sortilegi, de quin joc de carències i nervis, de quin caprici pilós, de quina deriva d'autumne, de quin esvaïment de secrets florals, ella va aparèixer, solitària també i també nua, entre els pollancres esponerosos, i es va posar a nadar a l'altra vora de l'estany que allà el riu oblidadís d'urgències formava. Per millor observar-la amb els meus ulls de granota esmolats per l'ausenta, abans que ella no s'adonés de la meua presència, vaig adoptar la quietud expectant del batraci rere una joncada per on degotaven els raigs de la lluna i començava a fer-hi bombolles l'alerta d'una indissimulable concupiscència. L'olfacte d'Alopècia era, com es veurà, infal·lible, i si va fingir no veure'm, no s'amagà d'ensumar-me, i nadant molt lentament va anar acostant-se'm. Abans de dir cap mot, en un gest que em costaria d'entendre, quan el meu cos flotant li era ja a una braçada, va posar el seu palmell damunt el meu cap i va enfonsar-lo, rient, dins l'aigua clara. L'ennuegada sorpresa em va servir per alleugerir la torpitud de la bufa tant com per comprendre el que d'aquell amor arravatat, arrancat, desarrelat i despoblat m'esperava. Estalvie als presents –inclòs aquell reu que ja dorm amb el cul a l'aire de la cel·la– els detalls que jalonen el meu ascens i desfeta. Era Alopècia amant de portar-me amunt i avall per les dunes d'una platja propera, l'Almardà em sembla que es deia, arrancant les escasses tiges que s'hi formaven, furgant el cor de l'arrel de les innocents plantes i altres rareses contra què la ceguesa del meu amor no sabia rebel·lar-se: depilar-me de cap a peus i fer-me posar nu per a una fotografia sobre el fons d'una paret nua, jugar durant hores amb un parell d'ous bullits i refredats, llepar els cantals blancs i redons de la vora del riu amb vampírica delectança. Però era en nits de lluna plena, com aquella en què per a la meua sort i la meua desgràcia, la vaig conèixer, que el seu furor pilòfob arribava al màxim. Fou una d'aquelles nits, revers en negatiu de l'alegria primigènia, que em va amenaçar amb un ganivet després que hagués trobat, tímid, mig amagat en un plec del llençol, l'únic pelet del nostre amor que havia escapat al seu obsessiu, diari escrutini. Raons de mort o vida, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig tocar el dos, ensems que una estranya malenconia, deixant-li tota la casa de Pètria, on no vaig tornar mai més, per a ella sola.
La segona en el temps i en l'aventura fou Sordícia, un altre nom fals que defensa un honor que potser no es mereix aquesta dona ja morta i enterrada en panteó de molta categoria (sembla una llei dels meus desamors que totes acaben maridades, per contrast, amb homes de molta pasta). No sóc supersticiós, però pronunciar el seu nom verídic en podria commoure el fantasma. Sordícia va arribar a mi més lentament que l'anterior dama, més discretament, més silenciosa. De fet, amb tot i la passió amb què més tard em va prendre, eren els altres, amics, parents o saludats esporàdics, qui molt abans que jo notés cap signe de la proximitat d'aquesta dona, cap efluvi de les seues pregoneses, me'n donaven avís, em veien trasmudat i pàl·lid, embadalit i com absent. Perquè Sordícia era sibil·lina, parlava amb la boca xicoteta, més aviat en un xiuxiueig que al principi em resultava molt atractiu (probablement perquè havia d'acostar molt l'oïda a la seua boca i llavors el seu perfum de femella forta m'untava d'una glopada) perquè veia carregat de misteri. Amb ella era fàcil escapar del món, del vertigen a què l'ofici d'informàtic obligava, allunyar-se de l'aspra fisicitat de les coses. I així ballàvem, durant hores, amb una música que no existia, i ens omplíem de malentesos (això ho sabríem més tard) de coses mig escoltades. Llavors jo vivia a l'estat de Sonora, contractat per una empresa nord-americana, i passàvem nits i dies recorrent aquelles terres desèrtiques, literalment sumits en una bombolla d'irrealitat i basarda, sense grills que desvelaren les ombres, ni ocells remorejant per les branques d'arbres que no n'hi havia, ni tan sols l'avís del cascavell d'aquella serp que em va picar a l'orella i em va tancar a l'hospital amb quaranta de febra i deliris de mal descriure. Quan vaig despertar, Sordícia ja no hi era, ni una lletra, ni un telèfon, res. Que poc va tardar la muda a pescar un peix gros que es dedicava a la venda d'audiòfons que en poc temps li van reportar una milionada! Ho vaig llegir al periòdic, sord de ràbia, la matinada en què em donaven l'alta per la picada de la serp furtiva d'un desert d'on ja mai més no n'eixiria. Més que la rancúnia del que no va poder ser, l'enyor dels matisos de les veus, el record de la música em fan l'anima trista i sense Sordícia.
La tercera i última, i sumada a les dues anteriors, i amb elles finalment confosa en amorosa trinitat absurda fou Presbícia, la més lleugera, la més previsible de totes, la que veies venir o intuïes amb l'avanç inaudible dels anys. Presbícia tenia la bellesa de les molt curtes de vista, com diuen que passava a Marilyn, que mirava sense veure, només que la meua mossa, menys presumida, no es llevava les ulleres, com aquell qui diu, ni per gitar-se. Això, tenia cara de secretària despistada i d'una aparent innocència que no tardaria a revelar-se com altament cartilaginosa. De fet ho era, secretària professional, i me l'havien enviada des del departament de personal que hi havia a la trentatresena planta de l'edifici de Manhattan on ara treballava com a enginyer informàtic en l'aplicació de la cibernètica als aparells d'òptica, Spinoza & Spencer es deia l'empresa, que no tenia res a veure amb el mestre jueu d'Holanda. El meu despatx es trobava al pis quarantadosè, fa vertigen recordar-ho. Era la primera hora de la jornada, quan em donava el parèntesi del cafè fumejant, la cigarreta (llavors encara no prohibien fumar ni als quiròfans) i el repàs de la premsa, quan vaig percebre la seua presència, no per l'oïda que es va endur Sordícia en la seua apressada fuga, ni per l'aire condicionat que mogués els cabells que em va arrancar la traïdora Alopècia, sinó perquè de sobte em trontollaven les línies de la notícia en què em distreia, se'n dissipava la lletra, l'idioma après en anys d'esforç esdevenia una selva indesxifrable i em veia borrosament estirant els braços endavant per col·locar els fulls del periòdic a una distància que recomponia de sobte el sentit de les coses. Vaig notar la seua presència, sí, uns segons abans que em digués com en una declaració d'amor: “Li puc deixar les ulleres, si vol, les tinc repes. Sóc la nova secretària, Presbícia”. Tanta naturalitat, tanta falta de grandiloqüència, i aquella figura que vaig descobrir en girar-me amb un sí, gràcies em van corfondre i preparar per al sí, vull que unes setmanes més tard segellaria el nostre matrimoni davant el jutge. Per desgràcia no dura l'alegria en casa del pobre, i per molt que la vida rutinària de casa va traure a la llum no pocs defectes de Presbícia, entre altres la falta de visió de les coses, l'imprevisible d'algunes de les seues respostes, la foscor amb què resolia assumptes que exigien claredat i altura de mires, jo estimava la seua senzillesa, la ingènua bondat d'anar per casa i la manera com tot ho arreglava en un posar-se i llevar-se les ulleres. Què me la va fer perdre? El mateix que tantes coses que ara enyore en aquesta penombra de la cel·la compartida pels condemnats d'una nit plena de mentides, propera al cant del gall del final del misteri, el temps i la seua ombra maleïda, el desert, el mur impenetrable, la ceguesa. I ací, molt succintes, les meues adobades veritats, que prompte sabreu si van ser mitges o senceres, si miratges de nit en vetla o llum que encén la matinada, per a qui hi vulga acompanyar-se en l'espera.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Tot esperant Ulisses

Tot esperant Ulisses és una de les meues cançons favorites. Sempre m'ha transmés una gran tristesa, tant la música com la lletra. Però pot ser la tristesa és a la veu de l'Ovidi. Vés a saber.

La versió que volia fer-vos conéixer és la de Soul Atac acompanyades per alguns dels millors músics de jazz valencians. Una bona versió.



divendres, 14 d’octubre del 2011

L'art al carrer

de Russafa.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Tranströmer

Els records em veuen 

Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.

He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.

No es veuen, es fonen per complet
amb el rerefons, camaleons perfectes.

Són tan a prop que els sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.  


La plaça salvatge. perifèric edicions.
Traducció de Carolina Moreno

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Apple obri la seua tenda de llibres



La casa Apple va començar ahir a vendre a la seua store de llibres el catàleg de les editorials espanyoles agrupades en Libranda, a més de Planeta i Mondadori, quasi dos anys després del llançament de l'iPad i un poc més d'un any després d'aparéixer la mateixa Libranda. Per fer la prova, em vaig mercar ahir Las lunas de Júpiter, d'Alice Munro, escriptora a la que tenia ganes de llegir. Com tot el de les tendes virtuals d'Apple, el procés és instantani i desprovist del dolor que suposava comprar en altres tendes que feien servir la plataforma de Libranda: registre en una llibreria virtual (fnac, casa del llibre…) > compra amb targeta de crèdit, sovint a preus de llibre físic > redirecció a la web d'Adobe DRM > registre en Adobe > descàrrega amb programari d'Adobe > execució d'un scrypt de Python per a esventrar el DRM d'Adobe > a vegades, conversió al format ePub amb Stanza > carregar el llibre a l'iPad, via iTunes…
Mentre, amb l'aplicació Kindle per l'iPad tot consistia en un parell de clics i en un minut podies estar llegint el teu llibre: satisfacció instantània. Amb Libranda se m'havien llevat les ganes i feia molt de temps que no comprava un llibre en les tendes espanyoles.
De tota manera, continua havent-hi poquíssima oferta de llibres en català. Les editorials s'haurien d'animar a posar a la disposició del públic lector tot el catàleg de llibres que, avui en dia, resulta impossible o molt difícil de trobar. I fer-ho a preus democrátics.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Me moles que te cagues

Mentre arriben nous posts on the bloc, una cançó de Pepet i Marieta que avui m'ha descobert l'Àlex a l'aula de música. Per començar la setmana no està pas malament: me moles.

dijous, 29 de setembre del 2011

Breu resum de lectures estiuenques

Pel que fa a les lectures d’estiu, sóc un rellotge: em dedique a llegir compulsivament des del dia 1 de juliol al 31 d’agost. A partir de l’1 de setembre ja em trobe incapaç d’agafar un llibre. El meu cap ja no està per a la literatura. Cada any m'he d'esperar a ben entrada la tardor.

L’estiu lector s’iniciava de manera potent amb el So i silenci del Guillem Calaforra, un magnífic llibre d’assaig musical. Que es publiquen assajos sobre música ja és notícia. Si, a més, estan escrits en català esdevé una proesa. Però és que aquest llibre resulta no només interessantíssim des del punt de vista de la informació i reflexió que aporta, sinó que és profundament divertit (amb algun punt de saludable mala hòstia) i molt agradós de llegir. Vos en parlaré un altre dia.

Després d’un inici tan prometedor, adobat amb alguns poemes en italià del Lavorare stanca, vaig arribar a una meseta literària que se’m féu llarga. Sol a Berlín (Fallada), La viuda prenyada (Amis) i Memòries del subsòl (Dostoievski) se’m feren pesats. Als dos primers, un cop llegides les primeres 400/200 planes, respectivament, no parava de dir-me: “ok, ja ho he pillat...” i així tot el terç final dels dos llibres!

Solar també va ser una mica debedora. I dic una mica perquè McEwan escriu tan bé que continua sent un plaer llegir-lo. Val a dir que les meues experiències amb aquest autor han estat increïbles i que tenia un horitzó d’expectatives immens. Però, com deia, no el va acomplir.

Jo començava a posar-me una mica nerviós perquè l’arena del meu temps estival de lectura anava escolant-se... Vaig fer un colp de timó i vaig baixar del prestatge L’ambició d’Aleix (no, no l’havia llegit). Em quedí senzillament bocabadat. I vaig entendre que el meu viatge literari, finalment, feia un gir. Després d’Enric Valor vaig endinsar-me en el món de Les històries naturals de Perucho, curull d’entreteniment i d’una riquesa literària brutal.

Volia comprovar que aquest gir no es devia a qüestions pàtries i vaig agafar un llibre que havia comprat per dos euros al París-València del carrer Pelayo (no m’ix anomenar-lo Pelai): Ragtime de Doctorow. Caram, quina meravella de llibre: també ajuntava una història d’allò més entretinguda (i on vaig aprendre molt dels primers anys dels XX als EUA) amb una manera de relatar preciosa. Gran escriptor, el Doctorow.

Vaig apurar l’estiu llegint una curiosa biografia de Pavese (per allò de la circularitat, o per pura estima a l’estructura, tan musical, ABA) que m’havia comprat el meu fill a La Bussola, una llibreria de via Po.

A esperar l'estiu.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Poetes populars

Les festes estellesianes van arribant a la seua fi amb la mateixa cadència amb què el setembre s'enduu basques i porta pluges, molt lentament. Enguany he participat activament en dues d'elles: la de Benimaclet i la més casolana de Massalfassar, al Cafè de l'Infern, seu dels dimonis d'aquesta animada vila de l'Horta Nord. Com qui no vol la cosa, la idea de Josep Lozano ha anat prenent cos i escampant-se per terres valencianes d'una manera en certa manera sorprenent, perquè si la nostra afició a seure a taula per beure i menjar a dos queixos és fora de tot dubte, no ho és tant (o no ho era) la que fins ara hem demostrat per la poesia. L'excusa cultural-patriòtica em sembla, no cal dir-ho, excel·lent. I més considerant que l'adaptació folclòrica (dit siga en el sentit estricte del mot) lliga el nostre país amb Escòcia, que és una terra que m'estime molt des de fa molts anys, o Vicent Andrés Estellés amb Robert Burns (res a veure amb l'historiador nord-americà especialista en Jaume I i les aventures de la conquista de València Robert Ignatius Burns), alguns dels poemes del qual van ser els primers que vaig llegir en anglès.
Bé, tot això m'ha fet pensar (i discutir amb qui se m'ha posat a tir) sobre una cosa que no veig gens clara o que veig massa confusa: l'aplicació sense més matisos de poeta popular o poeta del poble a Estellés, una definició ja convertida en un tòpic que sembla que ens estalvia haver de matisar les coses o que fins i tot excusa la debilitat que sentim pel gran poeta de Burjassot. I alguna cosa de la proverbial indiferència dels valencians cap a la poesia (i els productes de l'alta cultura en general) queda exposada a la llum amb la tan manida formuleta de “poeta del poble”, de “poeta popular”. La culpa potser la té un dels poemes més desafortunats (des del punt de vista estètic) d'en Vicent, aquell d'Assumiràs la veu d'un poble, que si com a dogma de fe o programa d'acció cívica és impecable, com a poema tout court és més aviat un desastre, cosa que per altra banda no esborra cap dels immensos guanys d'un poeta irrepetible. I la dèria reduccionista d'un poble més aviat orfe de referents ben consolidats que sol conformar-se amb un poeta, un novel·lista, un assagista i un gramàtic. Comprensible. I perillós, després de tants anys. No m'hi estendré gaire perquè aquest és un tema que bé mereixeria una reflexió més sostinguda i potser una ploma més fina que la meua. Més enllà, però, de l'ideari que cada u professe i dels compromisos cívics que l'animen, no és una simple redundància dir poeta popular? És que la poesia d'Estellés, immensa, pot quedar reduïda a un sol mot que a més a més és tan confús com la mateixa paraula de la qual deriva, poble? I si Estellés és un poeta de poble, vol dir que no n'hi ha més? Ho deixe avui ací i us promet tornar-hi un altre dia.
El cas és que la idea escocesa, al voltant dels poemes de Burns, el haggis (una autèntica morconetada o cosa només apta per a molt fartons, entre la botifarra i la poltrota) i els destil·lats d'aquella terra es tradueix molt bé al pimentó torrat, les mandonguilles de bacallà i tot el que hi vulgueu posar i els bons vins de la terra. Si xifrem la popularitat en termes de nombre absolut de lectors d'un poeta, evidentment Estellés no serà mai un poeta popular encara que siga probablement el més llegit en català en els nostres dies. Però aquestes estellesianes hi ajudaran bona cosa, com van ajudar les celebracions burnsianes del 25 de gener a la popularització de l'autor de My heart is in the Highlands i Auld Lang Syne, la cançó més ploranera i coneguda del món anglosaxó i part de l'estranger. És a dir, i per no fer-ho més llarg, és el poble (siga el que siga aquesta substantiu, que inclou també les hordes il·letrades dels estadis, per exemple) el que fa popular els seus poetes perquè els necessita i els posa al servei de la seua causa. I per als poetes, és clar, és un honor. Potser l'únic honor que es poden permetre, encara que siga a títol pòstum.
Us deixe les fotos dels dos autors agermanats, gràcies a la feliç idea de Lozano, i a aquella part dels valencians que a més de beure i menjar també s'estimen la poesia i els seus poetes, que són tots els qui escriuen la seua llengua, l'únic que en rigor és de tots, ço és, del poble, perquè gràcies a déu no té propietaris (amb el permís de prescindibles acadèmies). Amén.

divendres, 23 de setembre del 2011

Adéu a l'estiu

Diré adéu a l'estiu que s'enduu la veu de l'aigua
i un miratge més sigil·lós encara
que les fulles escasses, que els dies que vindran:
a recer del silenci hi ha unes engrunes de sol, el sol
com una absència. Arribarà una llum incerta,
entre ombres incerta.
Cauran fulles,  presagi de núvols
dibuixats al cap de l'autopista
per on transcorre un camí cap a l'hivern,
nou paisatge entre ombres,
incert paisatge, llum incerta.
Convocaré la pluja sense aturar-me als marges,
pels camins sense tenebra,
per les dunes, per les restes de l'estiu.

dissabte, 17 de setembre del 2011

La roda del temps

Ahir al matí vaig copiar unes paraules a l'agenda, en aquelles últimes pàgines en blanc que tenen les agendes, mentre esperava que arribaren els alumnes a l'aula 1.3 del Clot del moro. Cinc anys després i és com si el temps no hagués passat. Tot és estrany, tot és un cor que batega.

I la pregunta que em repetisc aquests dies de setembre: quantes vides caben en una vida?

diumenge, 11 de setembre del 2011

Viatjar a llocs coneguts o inconeguts

No sé on vaig llegir que als grans lectors (lectors grans?) els passa que així que es van fent majors s’estimen més rellegir que llegir. Retrobar -o aprofundir- més que no trobar. No estic jo en aquest punt, siga perquè encara no he llegit molt siga perquè, com diu ma mare, sóc un home-jove (... un home-jove... com tu). Sí que em passa, però, amb els viatges. Últimament m’abelleix més viatjar a llocs ja visitats que descobrir-ne de nous. Aquest estiu, per exemple, he viatjat a Xàbia (que em sé de memòria) i a Torí, on ja havia estat. És el gran plaer de retrobar, d'aprofundir.

Si ara tinguera l’oportunitat de fer un viatge, repetiria alguns dels llocs que ja conec. Supose que deu ser una cosa de fases vitals. També deuen tenir part de responsabilitat els viatges amb els meus fills. A Barcelona anem una vegada l’any. Hi dediquem tres quartes parts dels viatge a tornar a veure coses conegudes. Cada any els xiquets volen tornar al museu de la ciència, a les rambles, al parc del laberint, al güell, al museu del barça, a les llibreries del centre, a dinar al Juicy Jones (el vegetarià del costat de les rambles) i a un indi del raval, al tibidabo per descomptat... Els té igual saber què hi trobaran. O, millor dit, és justament on troben el plaer. És com les vegades que s’han vist alguns capítols de Bob Esponja. No els importa en absolut. Per descomptat que els encanta trobar llocs nous. Però ho troben perfectament compatible amb gaudir amb el retrobament.

Com que cada any trobem alguna novetat, cada any hem d’augmentar la durada del viatge perquè hi hem d’encabir els llocs comuns i les troballes. I la veritat és que resulta molt plaenter tornar a aquests llocs ja coneguts on no hi ha sorpreses, on et trobes tan bé. D’on et fa l’efecte que mai havies marxat.

Enguany hem hagut d’allargar la durada del viatge a Torí. Amb una setmaneta només teníem per als imprescindibles: egipci, vittorio veneto, po amunt i avall, mercat de porta palazzo, pujar al superga en funicular, gelat de gianduia (un cada 12 hores), les llibreries de via po a partir de les deu de la nit, la mole per descomptat... Calia augmentar uns dies per poder fer les noves troballes de cada viatge. Però reconec que si avui mateix poguera agafar un vueling a malpensa i dues hores després em trobara a Torí, el primer que faria seria tornar a fer-me un aperitiu a vittorio veneto. Sis euros per la beguda i a no parar d'entrar al bar amb el meu platet de plàstic a aprofitar el buffet lliure. Després pujaria via po amb una terrina de gianduia a la mà sota els emporxats i aniria aturant-me als aparadors de les llibreries i pensaria en Pavese endiumenjat fent la passejada fins Piazza Castello.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Matèria de Bretanya

On ets, Carmelina, de cigarrets i carmí de llavis, de primers desvetllaments i pedra rosseta? Evocava ombres, nit de Seat 132 travessant la boira de Bretanya per topònims impronunciables, i en canvi llavors va ser un cel obert en perpetu canvi, verd de boscos estesos en la infinitud del paisatge, la badia de Vannes (bromes del temps, Saint Vincent Ferrier, Place de Valence, Vannes de mercat alegre i safareig, d'andouille-andola i ostres) prenyada d'illes: Arz i l'Ille des Moins explorades a peu i també sobre la mecànica de les dues rodes, idíl·lic lloc on hauríem volgut plantar bandera si el fum de la teua cigarreta i les flors que et naixien a la cova de l'orella no ens haguessen fet perdre l'esma en altres quimeres.

On ets, Carmelina? Potser fugint del sol que bada les pedres dels carrers de Rennes, quasi esvaït Roazhon dels celtes? Entre els dacsars de Ploueren i els camins que vam recórrer sota aquell plugim i aquelles ànsies? En aquella flauta màgica que es va negar a sonar a Theix, enterca, dos dies consecutius? En els poemes de Prévert que parlen d'una Bàrbara que passeja per Brest (perquè tota troballa és una cita finalment acomplerta), sempre sota la pluja, i a qui li hauria vingut de perles la mà generosa i el paraigua d'en Georges? Rient a dos queixos amb l'entremaliada Marinette tot just ressuscitada? Fas unes bracejades en la piscina coberta, després de la migdiada? Tota nua i tota lúbrica t'estires al tímid sol de la tarda esperant l'amant damunt la gespa? Combines una hora de bonheur amb una altra de malheur? Fumes tranquil·la amb una novel·la de Simenon tan fada com una altra pluja o la mateixa que cau a l'hivern de París entre les mans? Encara t'entretens amb aquells malabarismes a la dutxa?

Plou a Bretanya, ja hem dit Ploueren, però no s'acaba ací el gust i el sabor de l'aigua: Plouhamel, Plougoumelen, Ploemel, Plouhinec, Plouzané, Plogastel… Veus des de la finestra aquells camps de cereals segats i espigolats, aquells rotllos ben endreçats per al farratge? Carmelina, cada u va tramant com pot la seua matèria de Bretanya i va abordant la seua illa solitària feta de sol i pluja, de llums i d'ombres. Potser et vaig veure dansant pels carrerons d'Arradon, però –això segur– llavors no t'havies maquillat per a l'ocasió, ni el carmí ben encès dels teus llavis no tacava l'emboquillat ros, ni s'enlairava cap fum de les cançons bretones, les gaites i les banderes, l'acordió i les veus d'aquells dos fadrinots vestits de negre, les flautes i aquella parenta de la dolçaina (tot reduït al folclore d'un poble que ha oblidat com es deia bon dia en el seu gaèlic). Carmelina d'esfilagarsada Bretanya, anirem algun dia a Finisterre i damunt el vaixell de les ones, emmirallats en els núvols que ens fan l'adéu, escriurem el poema que deixa rastres? I amb els llavis pintats de roig, com una flama que il·lumina els nords, sabrem que tot allò va ser un somni i moltes coses més?

dilluns, 5 de setembre del 2011

Encara al crepuscle




NEMORÓS

Et rebia com l’aigua de la sénia,
em pujaves com l’aigua de la sénia
al crepuscle, Bel•lisa, a l’ascensor,
des del subsòl a l’àtic, del carrer.
Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament...
Nedava com un peix inversemblant
en la teua tendresa vegetal.

M’allargaves la mà i semblava un istme
unint-me a un continent insospitat.
Dos i dos eren dotze. Te’n recordes?
Uns llarguíssims ocells creuaven l’aire,
entrant i eixint per les pupil•les sense rostre, aquelles.
Ara tot és distint. Dos i dos, quatre.

Tinc desigs de posar un telegrama,
un telegrama sense cap adreça,
que diga solament: «Bel•lisa, corre!»
Llança’t per la finestra, pel balcó,
des del tramvia en marxa, des del pont.
Corre, Bel•lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l’aixeta corre l’aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint...

El món va a la catàstrofe, Bel•lisa,
si no véns promptament, si no vinguesses.
Oh, no em deixes que muira d’una angina
de pit, d’un refredat, d’una recepta.
Oh, no em deixes que muira per açò
o allò, per tal, per qual, lògicament.
El món va a la catàstrofe, Bel•lisa.

Tinc por aquesta tarda —en el despatx
d’aquelles tardes nostres, d’aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel∙lisa.
Em posaré al telèfon, marcaré
un número arreu: «Vine, Bel∙lisa!»
Plore, Bel∙lisa, entre l’Haber i el Debe.
Plore, Bel•lisa, en l’àtic que tu saps.
El món va a la catàstrofe, Bel∙lisa!

Vine!

Vicent Andrés Estellés
Ègloga III (fragment) El primer llibre de les èglogues.


diumenge, 4 de setembre del 2011

Estellés al crepuscle de setembre

BEL·LISA

Et cride Nemorós, des del telèfon
d’un cafè qualsevol. Em sent morir
entre corfes de gambes i avellanes.
Em puja per les cames, com un nylon
la fredor del crepuscle de setembre.
És com si tota jo, de cap a peus,
anàs vestida de setembre o nylon.
Mentre intente cridar-te, veig els rostres
rojos de vi i luxúria, rient,
obrint boques enormes, Nemorós,
i jo, petita i fina. I me’n recorde
d’aquells contes de prínceps i de nines
i de llops mastegant les margarides,
les margarides i, després, les nines,
i mossegue el setembre que em vesteix
com si fos el llençol o el cobertor.
Nemorós, Nemorós! Tinc tanta por...
Entre les corfes de les gambes, entre
les clòtxines a terra esventrades,
sent el gemec de la virginitat,
plore, perduda, tanta cosa bella,
tanta cosa petita i trencadissa...
Veig com passen les noies pel carrer.
Entre les cames duen l’alegria
com un ca joganer que no les deixa...
No et cride, Nemorós, no et cridaré.
M’agradaria asseure’m a la llosa
d’un sepulcre i llevar-me la sabata,
desapegant-me un poc la mitja de
la planta, tan coenta, d’aquest peu
que em besaves ahir, ahir només;
m’agradaria asseure’m i sentir
tanta frescor com puja de les lloses
esteses sobre els morts al cementeri,
d’aqueixes lloses soles, Nemorós.
Olen a mascle les parets de fusta
de la cabina on sóc amb aquests dubtes;
surt una olor de mascle del telèfon,
de suor de després. No sé com dir-t’ho...
I no és difícil veure una finestra
oberta al cel, sobre els terrats veïns,
i sentir-se un poc aigua, reflectint
­­–al cos nu– rames, núvols, ocells càndids.
No és difícil flotar, anar només,
oferta a no sé què, impel·lida obscu-
rament per no sé què ni cap a on.
Oferta a soles, doncs, que és el millor.
Dos, quatre, sis... No, no. No, Nemorós.
Et veuré aquesta tarda. Cada tarda
et veig, sol, a aquell àtic que sabem.
Cada tarda et contemple, des de l’aire,
feta núvol o llenç o cotó-en-pèl
de cel en el crepuscle de setembre,
com aquells que vaig veure en el col·legi,
al cel del pati del col·legi aquell,
quan jo era allò i no açò i tota la resta.
És millor, Nemorós. Me’n torne allà.
Un autumne de corfes de paraules
i de gambes, em cruix dessota els peus.

(No sigues animal i no m’empentes!)

Nemorós, Nemorós! Et cride sempre.


Vicent Andrés Estellés
(fragment “Ègloga III”, El primer llibre de les èglogues 1953-1958)



Mar Bàltica



Mar Bàltica, a set on Flickr.
Aquestes fotos les vaig fer després d'acabar el curs de l'ISSP 2011, i són la mena de foto de paisatge que m'havia proposat deixat de fer en anar a Letònia. En primer lloc, perquè em resulta molt fàcil fer-les i van camí de convertir-se en un clixé. Sent que he de trobar la manera de posar gent dins les fotos i un poc d'això és el que he estat fent aquest estiu, encara que d'una manera que encara ha de madurar.
Quan vaig trobar aquests arbres morts a la platja de Jurkalne, no em vaig poder estar de plantar el trípode i disparar amb el zuiko 7-14mm f 4. Quasi un acte reflexe.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Un agost a Kuldiga




Com ja vaig explicar-vos al juny, aquest agost he tingut la sort de participar en la sisena edició de la International Summer School of Photography 2011 (ISSP 2011) a la petita localitat letona de Pelci, junt a la ciutat de Kuldiga. En el web de l’ISSP podeu trobar els programes, a més de la relació del professorat i de l’alumnat que hi participava per si estigueu més interessats.
En curt, consisteix en una sèrie de tallers de creació fotogràfica sota la tutela d’alguns dels fotògrafs i fotògrafes més prestigioses del moment. La particularitat, però, de l’ISSP és la intensitat de la convivència durant les vint-i-quatre hores de quasi deu dies, en un espai relativament reduït –l’escola de Pelci– amb un centenar de persones dedicades únicament a exprèmer la seua creativitat, talent i preparació tècnica per al desenvolupament d’un projecte fotogràfic personal.
La intensitat de l’experiència és aclaparadora: per un que, com jo, està més que avesat a la transformació de les limitacions d’un en el que serien els trets de la veu expressiva pròpia com un treball íntim i solitari, poder compartir el procés amb un personal tan nombrós i variat, a més d’extraordinàriament preparat i talentós, ha estat tot un desafiament i, alhora, un plaer. No hi ha res com sentir que els afanys, angoixes i inseguretats que un sent no són massa diferents als de les persones que tens a la vora. En el curs dels dies de dormir, esmorzar, dinar, sopar i, entremig, treballar junts era perceptible com la bola d’energia creativa s’anava fent més i més gran.
Uns apunts ràpids:

  • m’ha impressionat el talent, la preparació i la capacitat de treball dels i de les jòvens d’arreu el món que hi han participat. Malgrat la varietat de la procedència i el rerafons de cadascú –hi havia setanta-dues persones de vint-i-quatre països diferents d’arreu el món–, hi havia una certa homogeneïtat quant al nivell que era, en general, molt alt en comparació al que jo he pogut conéixer per ací. Si hi ha algú entre els presents que vulga competir, que es vaja preparant.
  • en contrast amb això, hi ha l’escassedat d’oportunitats i la precarietat laboral amb què es topeten aquests i aquestes jòvens: haver de treballar debades durant mesos per tal que quan aparega un treball remunerat o una oportunitat estar ben posicionats. I mentre tant, continuar incrementant la ja seua alta qualificació participant en tota activitat formativa a la qual puguen accedir.
  • la sorprenent vitalitat de la fotografia fotoquímica front a la digital: moltíssima gent portava les seues andròmines analògiques com a suport principal per al seu treball i, a la vista dels resultats, hi ha una llarga vida per als vetusts formats mitjans i grans d’aquelles Mamiya, Hasselblad, Kodak…

Altre dia vos explicaré algunes particularitats del meu treball i el meu contacte amb el fotògraf nord-americà d'origen finés, Arno Rafael Minkkinen, i alguna de les coses que hi he après.
La il·lustració que encapçala aquest text és el cartell anunciador de l’exposició que hi ha al museu de Kuldiga amb els treballs finals dels projectes desplegats a l’ISSP. La foto és del fotògraf argentí Marcos López amb els estudiants que participaren al seu taller.

dimecres, 31 d’agost del 2011

Mentrestant agafa'm la mà

Ànimes dolentes

M'ha vingut a la memòria l'àvia de la meva mare.
Sabia coses de les ànimes errants.
Mirant al matí les cendres del foc, podia saber
si les ànimes que havien rondat a la nit eren bones o dolentes.

Una vegada, en tornar del ball,
ma mare i les seves germanes la van trobar fora de casa.
Amb la camisa de dormir i una espelma a la mà,
els va manar que no hi entressin,
perquè a dins hi havia una ànima dolenta.

Aquest matí he mirat els llençols del llit.
Desprenen la teva olor i tenen rastres de l'aigua de les teves venes.
Traces de la teva ànima.

No sé si era bona o dolenta.
Per això, repetint minuciosament els antics ritus,
he posat de nou la música que hem escoltat aquesta nit
i m'he ficat al llit a poc a poc.
He cenyit el meu cos amb els llençols,
m'he acaronat la pell
i he evocat de nou, una vegada rere l'altra,
tots els moviments d'aquesta nit.

He sabut coses de la teva ànima.
Sens dubte, és de les dolentes.



Kirmen Uribe, Mentrestant agafa'm la mà (Bitartean heldu eskutik).Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera. Ed. Proa

dissabte, 13 d’agost del 2011

Cantinflas

Tot i les connotacions un tant casposes per aquell deix moralista i per l'època en què véiem les seues pel·lícules, el record d'aquest actor mexicà s'acompanya d'una pinzellada de tendresa: el meu avi imitant-lo davant de la pantalla d'aquella tele en blanc i negre. I avui, especialment, per intentar ensenyar-nos a conjugar el Present d'Indigestiu

dimecres, 10 d’agost del 2011

Com en una illa

I tu què t'emportaries a una illa deserta?

dilluns, 1 d’agost del 2011

Instantània

dona adormida esperaves a desgrat del temps i avui se't convida al ball veus i fogueres enceses de carrera sempre en ascens al convit a desxifrar cada silenci entre els dits perquè la neu es fon també sota les teues cuixes dona com el temps ullpresa per l'enyor aparcada en un racó del divendres amagada entre carrerons estrets agafes ara aquest tren un indici de nom has dit has entrat a la sala amb les butxaques buides qui t'ha ofert la boca i l'aire del carrer fera encara callada sota la pluja entre milers de síl·labes sense fi recuperes l'escriure els signes caiguts cada cabell vol ser trena cada ungla vol i paisatge dona desmaiada cabellera que mires collita verge després de la rosada la boca i la pluja del carrer (27-03-2011)

dimecres, 27 de juliol del 2011

Una habitació a Holanda

" La primera Meditació emet les més grans reserves sobre tot allò que, fins aleshores, passava per ser real. Tot el que veiem i ens pensem que existeix podria no ser sinó un somni, una emanació fantàstica del son.

Només hi ha interès allà on hi ha contradicció.

Amb quines ganes de més ens quedem en llegir el Discurs, tan concís! L'extrem despullament de l'escenari en què l'individu racional es desperta a si mateix fa que qualsevol indicació sigui preciosa -l'estranger, el mal temps, una solitud total, ni preocupacions ni passions.

Descartes es queda al llit. S'acosta l'escriptori, agafa un paper verge i en majúscules hi escriu Meditatio secunda. Tot seguit, amb caràcters rodons, nets, regulars, en llatí: "La meditació que vaig fer ahir m'ha omplert l'esperit de tants dubtes que ja no tinc el poder d'oblidar-los. I tanmateix no veig de quina manera els podria resoldre."

El que compta no és el que s'explica. Són les coses que es fan.

La rica vida social, el gust per la conversa, si no es va amb compte, no permeten treballar com cal, és a dir, sense parar, tot sol. Sempre hi haurà algun veí, un xerraire amb talent, una dama que obrirà la porta per distreure-us o arrossegar-vos. Per tant, cal exiliar-se."


Una habitació a Holanda, Pierre Bergounioux. Editorial minúscula (Barcelona 2011)

diumenge, 17 de juliol del 2011

Viatjant amb l'Hugo

M'embolica l'Hugo Mas en un recital a dues mans a la casa on va nàixer Jacint Verdaguer a Folgueroles. Reconec que sóc persona fàcil d'embolicar, sobretot si a l'horitzó hi ha cançons i poesia i l'embolicador té el nom de l'amic Hugo. Eixim cap a la Plana de Vic a dos quarts d'una del dijous 14, que a més és el Catorze juillet dels francesos. Després d'una primera parada per respostar decidim fer un arròs al port de l'Ampolla, un de negre que resulta ser d'una qualitat memorable i amb un parell dels proverbials llagostins del Delta per barba. Entretinguts pilot i copilot en una conversa que fa moltes més voltes que la carretera que recorrem, a les 18.00 ja som a la Fàbrica del Sucre que els vigatans han habilitat com a edifici cultural i on esperem l'arribada del nostre primer amfitrió, en Pol, jove filòleg que treballa de bibliotecari en un institut local. Comencen a caure les primeres gotasses d'un cel negre i completament cobert i prompte, mentre seguim el cotxe d'en Pol cap a Folgueroles, descarrega una pluja estrepitosa, un cortinatge d'aigua que fa difícil la conducció i desencadena rius per rambles i carrers. Plou a bots i barrals, cats and dogs, a cántaros (cada llengua ho expressa a la seua peculiar manera gràfica). Hi arribem amb aquesta aigua bíblica i en el curt trajecte que va del cotxe a la casa on ens allotjarem quedem completament xops.

El local on hem de fer el recital (ja ha quedat dit: la primera casa d'en Verdaguer) és molt a prop de la plaça del mateix nom on farem nit i on hi ha l'església, un monument al poeta i l'ajuntament, anomenat Villa Esperanza. Em dic que aquest nom li'l degueren posar en un parèntesi republicà governat per algun francmaçó imaginatiu, però els nous amics m'informen que es tracta d'una antiga vil·la (amb ela geminada resta tot aclarit) convertida des de fa molts anys en casa consistorial. Queda per al misteri la identitat de la tal Esperança.

Després d'una cerveseta amb la colla dels joves del poble, fem cap a la Casa-Museu. Ara ja plou, diríem, civilitzadament. Allà tracem l'esquema del recital: tres cançons, dos poemes, tres cançons, dos poemes, tres cançons, un poema (i la porta oberta a algun bis del cantautor), esquema que convenim a variar segons els batecs del públic. I després del vi d'honor sense cerimònies i d'haver obsequiat a l'organització amb alguns llibres propis i un de Begonya més d'altres de la col·lecció dels premis d'Alcoi, comença l'íntim espectacle amb la presència d'una trentena d'esforçats menyspreadors de l'aiguat. Arranca l'Hugo, amb la guitarra, amb dues composicions sobre poemes de Josep Ribera i una altra cançó. La concentració està assegurada amb un públic sobri i respectuós però emocionat sense escarafalls, com és la gent de la Catalunya Vella (i també, no m'estic de dir-ho, d'Alcoi). Recite la Cançó de l'alba com a avançament al que després cantarà l'amic i El somni. L'eco del somni que ha musicat Rafa Xambó. L'Hugo va adobant les seues interpretacions, impecables com sempre, amb divertits comentaris a rajaploma. En el meu segon torn recite un parell de poemes més, encara no aplegats en llibre: Ran de terra i Poema d'amic i amat. Nova tanda d'Hugo amb la sorpresa de la nit: una cançó no estrenada sobre un altre poema meu que em fa tremolar. Pertany a Lletra per a un àlbum i diu així:

No vulgues saber
Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament brostarien
entre els poemes.

Continua el recital amb aquella Sextina on l'Hugo es transforma en una orquestra sencera i en vocalista negre i una versió extraordinària de les Corrandes de l'exili d'Ovidi-Pere Quart que ens torna a posar la carn de gallina. Recite al meu torn un darrer poema, Empremtes en la cendra, només editat en format digital per Joan Navarro. I acaba Hugo la vetlada amb el poema de la xiqueta francesa i un bis amb el poema Aniversari de Miquel Martí i Pol que li ha demanat la perpetradora d'aquesta actuació, la simpàtica bibliotecària de Vic.
Fets els comiats pertinents (que com sol passar en aquests casos d'invasió de l'eufòria poètica s'allarguen un xic massa) i rebudes les felicitacions oportunes, marxem al pis a sopar amb els Amics de Jacint Verdaguer uns entrepans de llonganissa axoriçada del país que fan les delícies dels forasters. I l'endemà, després d'un frugal desdejuni, mamprenem el camí de tornada, no sense aturar-nos a Vic on, a la Plaça Major de les connexions meteorològiques de TV3, comprem un parell de llonganisses a manera de suculent souvenir. La impressió que ens causa la ciutat, sense la pantalla d'aigua de la vespra, és magnífica, de manera que és segur que ens hi tornaren a deixar caure a la primera ocasió que ens proporcionen. La carretera flueix davant els nostres ulls al ritme d'una conversa que ens porta de l'anàlisi del fenomen social de la internàutica a l'elogi d'alguna de les darreres vaques sagrades de la literatura (Bufalino i Holan, per exemple). La loquacitat de l'Hugo no és només infal·lible i torrencial sinó també sensible i intel·ligent. Un gran tros del trajecte l'ocupa l'entomologia, una de les passions del meu amic, que no debades és lluitador contra les plagues d'insectes que amenacen els nostres boscos.

“Fixa't, em paguen per fer el que més m'agrada des que era un xiquet: estudiar els bitxos i trepitjar la serra. Què més es pot demanar?”. La mantis religiosa, les lluernes que ja va veure desaparèixer Pasolini, els aràcnids, els terribles paràsits, els insectes socials, els malsons de la ciència ficció i tot el bestiari que es pot repassar (incloent-hi els Durrell) entre Vic i València. Quina delícia d'escapada!

dimarts, 28 de juny del 2011

La mosca de l'estiu

No vull pensar què pot portar juliol, que arribarà en divendres. Després de tres anys de fer i desfer intensos en plena època canicular, tindré davant meu un espai en blanc: una estrella de mar, un llapis, un mosset de menta.
I com l'anunci del que ha de ser, aquesta mosca de l'estiu: una son sempiterna.

dimarts, 21 de juny del 2011

digue'm, ferrer

Em commou, per raons que el lector entendrà de seguida, un poema d'Eslam Drudak:

"digue'm, ferrer, ¿on són les nostres terres, les nostres muntanyes
els nostres rius, els nostres camps i conreus? La nostra pàtria,
¿on és? Digue'm, caminant, ¿on són les nostres sepultures?"

I el ferrer caminant respon:

"Són en les nostres paraules, en les paraules de la nostra llengua."

Drudak és un escriptor gitano, un zíngar hongarès o serbi de qui només conec aquest poema. Les paraules com a nació: Fernando Pessoa proclamava que "a minha pátria é a língua portuguesa" pensant potser en Heine, aquell jueu a qui pesava l'exili quan no sentia l'alemany pels carrers. Però em commouen especialment aquestes paraules de Drudak perquè són humils com el pa, ardents com les nostres. No són altisonants: tan sols la pregunta del qui ho ha perdut tot, del qui mai no ha tingut res; o tal vegada començarà a tenir en el moment de formular la pregunta.

Xuan Bello, Història universal de Paniceiros. adesiara editorial

divendres, 10 de juny del 2011

Poemes de Norman MacCaig (5)

DUES NITS

La nit real, la que
continua tornant en el temps,
mai no comença
amb una punyalada de negre.

Com si, educadament,
fes un soroll en la grava
i tossís i truqués a la porta
abans d'entrar.

No com l'altra, que
en la majoria d'estius dels dies
esquinça la llum i vessa
una negra foscor sense lluna, sense estrelles.

TWO NIGHTS The real night, the one / that keeps coming back on time, / never begins / with a gash of black. // As though, politely, / it makes a noise on the gravel / and coughs and knocks at the door / before coming in. // Not like the other one, that / on de most summer of days / gashes the light and pours through / a black dark with no moon, no stars. [July 1985]


TRIPULACIÓ

Tres homes remen
al costat d'estribord,
l'home que sóc i el que vaig ser
i l'home que seré.

La barca navega
cap a un cec horitzó.
Qui està remant a babord
i fa que avancem recte?

Remant com ho hem de fer
no podem girar-nos
a babord o estribord per aquest
invisible remer.

CREW Three men are pulling / at the starboard oar, / the man I am and was / and the man I'll be. // The boat sails / to a blind horizon. / Who's pulling on the portside oar / that keeps our course straight? // Pull as we may / we're kept from turning / to port or starboard by that / invisible oarsman. [August 1985]


diumenge, 5 de juny del 2011

George R.R. Martin, Phillip Roth i un viatge a Kuldiga

M'he cruspit els quatre primers lliuraments de Canción de hielo y fuego, de George R. R. Martin, que per la quantitat d'exemplars que porta venuts es deu tractar d'un dels llibres més llegits de la història.
Guionista de sèries de televisió durant anys, Martin construeix el relat a base d'episodis juxtaposats que conten històries més o menys simultànies que afecten a un parell de dotzenes de personatges principals. El total de personatges deu superar el miler. Cada capítol té una estructura climàtica i, com que porta tants fils narratius alhora, a l'inici de cadascun hi ha d'haver una espècie de recapitulació d'allò que ha sigut elidit, normalment contat en estil lliure indirecte a través del punt de vista d'algun dels personatges. En el següent dibuixet podeu vore el que vull dir: el cercle blau indica un clímax, normalment un assassinat, una violació, la culminació d'un incest, una mutilació, la mort sobtada d'un dels personatges principals…


El groc indica que es recapitula les parts elidides de cada línia narrativa,  marcades amb una línia discontínua.
Amb aquest arnés tècnic, propi del fulletó, se'ns narra les traïcions, la luxúria, la mort i la redempció impossible d'una aristocràcia medieval en un món imaginari d'espasa i bruixeria, dracs inclosos. Al principi et penses que no et deixaràs atrapar amb un parany tan evident però, a la que et vols adonar, ja estàs enganxat.
Ara estic llegint Me casé con un comunista, de Phillip Roth. Em sembla prodigiosa la capacitat de síntesi que té a l'hora d'explicar amb paràgraf conductes basades en la complexitat que motiva les relacions, com aquell triangle que s'estableix entre el pare, el fill i el mestre com a figura masculina que irromp en l'adolescència per a contradir i subvertir la severa autoritat paterna:
El maestro no tiene esa preocupación por los peligros como tiene el padre. A éste le preocupa la conducta de su hijo, ha de encargarse de adaptar a su pequeño Tom Paine al medio social. Pero cuando el pequeño Tom Paine ha sido admitido entre los hombres y el padre sigue educándolo como a un muchacho, el padre está acabado.
Tot i que s'ha fet una interpretació en clau privada i biogràfica –la novel·la presentaria semblances amb la relació que Roth va tindre amb l'actriu Claire Bloom– em sembla més una reflexió sobre els misèries i les grandeses d'un model de masculinitat avui desaparegut.


Ja en un pla més personal, anuncie que he sigut acceptat per participar a l'agost en un dels seminaris de la International Summer School of Photography, que se celebra a Kuldiga, Letònia. En concret, assistiré al que imparteix Arno Rafael Mikkinen. Me'n vaig assabentar de la seua existència a través del lloc web de Vanessa Winship, el treball de la qual em fascina i que també estarà per Kuldiga eixos dies. Sembla que seré un poc com aquell Tersites que, segons l'Homer, era l'home més lleig que anà a Troia: a la vista de la informació que he pogut vore sobre la resta de participants seré, si més no, el més vell. Una de les fotos que vaig incloure en el portafoli que havia de presentar era aquesta, publicada en aquest bloc ja fa un temps, i amb el Manel i l'Àlex en el paper d'hòmens perplexos.

Men on the off hours