Albercocs i amors traïts

Mentre li tallen el cabell a Úrsula, llig un article de Remi Lefebvre a Le Monde Diplomatique. M’havia d’haver endut la càmera nova, pense amb la recança del que podia haver sigut i no serà. Aquesta és també la tonalitat discursiva de l’article: Lefebvre parla d’un llibre del filòsof italià Raffaele Simone, ambdós autors perfectament desconeguts per mi. Tanmateix, la trista grisor de les reflexions no aconsegueix emboirar el gaudi íntim que susciten en mi les carasses coquetes que fa Úrsula mentre la perruquera s’endinsa en l’esbarzer de la seua monyassa. «¡Qué niño más guapo!», exclama la seua veïna, que sembla un abisini, el cap tot de paperets de plata.
Sembla que el llibre de Simone descriu el trànsit dels valors ciutadans cap als principis d’una nova dreta, que estarien més d’acord amb els valors de la modernitat en una «mentalitat difusa i impalpable, una ideologia flotant, un conjunt d’actituds i modes de comportament que es respira en l’aire i els avatars de la qual s’observen al carrer, la televisió i els mitjans de comunicació.»
Úrsula, ofesa, declara en el seu molt competent castellà: «No soy un niño, soy una niña, lo que pasa es que no llevo pendientes porque mi padre se olvida de llevarme a la farmacia para que me hagan los agujeros.»
Al quiosquer que em ven Le Monde Diplomatique, el conec des de la infància, encara que és uns quants anys més jove que jo. Un dels avantatges de l’edat és que quasi tota la gent amb la qual et relaciones és més jove, i un va adquirint la gravetat senatorial que es deriva del fet que tot te la sua cada vegada més. Amb ell mantinc les normes d’una relació cordial que es deriva del difús passat comú, la primera de les quals és no parlar de política ni de l’entrenador del València F.C. Pertany a aquell nombrós grup de valencianistes que culpen a l’entrenador de tots els mals del club, des d’Aragonés a Emery, passant per Cúper, Benítez, Sánchez Flores, «el gitano ese». En política participa també de l’arquetip del taxista valencià coragre i fetge fregit que quan parla exsuda dolor i ressentiment cap les esquerres d’aquest món. Com va dir Valdano a Figo quan la xiulada en el Camp Nou, la dimensió de l’odi d’avui és proporcional a l’amor d’antuvi. Els valencianistes vam viure el cas com un dejà vu de la traïció de Mijatovic –Judatovic, se li va quedar–.
El meu quiosquer i molta gent amable que conec es degueren estimar molt aquell relat d’esperança i transformació que van saber articular les esquerres a finals dels 70 i que, al meu parer, expressava tan bé la cartelleria del PSOE quan les eleccions municipals del 79 –no sé si al dibuixant li deien Ramón–:

Quan aquella esquerra en el poder no sols va renunciar a aquella narrativa de transformació social que emanava de l’imaginari de les persones, sinó que es va acomodar amb alegria a les formes i actituds de la modernitat difusa de què parla Simone, a les formes obsecenes de la prepotència, el luxe i la corrupció –GAL, Boyer, Roldán–, el vel de Maia es va esquinçar, masegada, violada la innocència del poble.
«Tinc cara d’albercoc», conclou Úrsula quan eixim de la perruqueria.

Jo no li trobe la semblança, però li explique com fèiem xiulets amb els pinyols d’albercoc, rascant-los la punta en la paret del pati de l’escola. «Hi ha moltes coses que no sé de tu, pare», i el caràcter difús de la modernitat es qualla en un flam de tendresa, dolç i sucós com aquesta pasqua tardana. «És que com tinc cinquanta anys i tú només huit, només m’ha donat temps a contar-te huit anys de tot el que m’ha passat», li dic. «I a més, com sempre hi ha coses que les contes moltes vegades, no et dona temps a contar-me coses noves», reflexiona. Mire aqueixa cara que ja no és quasi de xiqueta i que revela la jove que haurà d’advindre aviat: «Aleshores, hauré d’afanyar-me perquè, si no, d’ací altres cinquanta anys encara no haurem acabat.»

l'FNAC, un superette

Quan van inaugurar l'FNAC, ja fa uns quant anys, jo vivia en eixa zona de València. De fet era la meua zona: era molt a prop del barri de casa ma mare i just a tocar vaig viure en la meua primera casa de xic independent. Doncs quan van inaugurar l'FNAC, jo em vaig alegrar moltíssim. De seguida vaig trair la meua llibreria de referència -literària i vital: quantes hores hi havia passat-: París-València del carrer Pelayo (jo sempre ho he dit en castellà). Ara mateix m'adone que estic traint el nom familiar d'aquesta llibreria: ma mare sempre li ha dit, i li diu, València-París. El cas és que vaig estar uns mesos, uns pocs anys passejant-me per l'FNAC, una llibreria moderna, ampla, molt gran, amb un espai de lectura i audició lliure per a clients (que caigué de seguida, a l'igual que les tauletes de lectura per infants), amb tot de llibres, música i tecnologia i amb llibreters amb jupetí. Un senyal que no vaig saber llegir, tot i haver-me examinat de semiologia feia res.

Farà cosa d'uns deu anys vaig pujar l'escala mecànica i vaig preguntar un llibreter amb jupetí: "Per favor... la poesia en català?". Després de la típica cara de de-tot-ha-d'haver em va dirigir cap a una prestatgeria. La prestatgeria de la poesia en català resultà ser mig prestatge. Hi vaig trobar exactament -memòria selectiva després de deu anys, sí- dotze llibres, però només tres títols: hi havia deu exemplars iguals d'una antologia poètica per a instituts. Tampoc no calia ser Eco per llegir això. El següent senyal va ser adonar-me que només hi havia novetats i que perdies el temps demanant llibres antics. I no parle d'edicions prehistòriques dels vuitanta. No podies demanar res que no s'haguera publicat en els darrers cinc o sis anys. I jo pensava: si tenim en compte que fa prou anys que existeix aquesta botiga en la meua ciutat... on són els llibres vells? I encara avui no puc evitar pensar en l'FNAC com un Mercadona: quan tanquen les portes, a la nit, en la penombra...hi ha uns llibreters amb jupetí especialitzats en l'eliminació de llibres ancians que arrosseguen tristament un carro de mercadona fent la selecció fatal dels llibres caducats? I quines coses esgarrifoses fan amb ells?

Fa anys que gairebé no trepitge aquesta botiga i he tornar als meus orígens de felicitat llibretaire absoluta a València-París on pots trobar llibres nous, antics, cars, barats i llibreters sense jupetí que encara pugen l'escala (fins un lloc que jo imagine màgic) per veure si et troben algun exemplar amagat a les golfes.

...

Defecava jo ahir amb la lectura de la darrera revista de l'FNAC (ma mare sempre li ha dit, i li diu, FHAC -efeatxeac-). Per descomptat no hi havia ni un llibre en català. L'única referència propera era el nou cd dels Manel. El text que acompanyava el cd (en castellà, és clar) deia així: "Ciudadanos del mundo. Son cuatro, de Barcelona, combinan lo mejor del pop anglosajón con un delicioso folk de regusto mediterráneo y cantan en catalán porque se lo pide el cuerpo (y el alma). Éste es su segundo y esperado álbum, ¿aún no les conoces?". Llegir com justifica l'FHAC el fet que els Manel canten en català m'afavorí gratament el trànsit intestinal.

Dues cames

Ja sabeu: camine amb dues cames.

L'una es diu l'optimisme de la voluntat.

L'altra… el pessimisme de la raó.

Si me'n faltés alguna de les dues…
coixejaria.

[Begonya Mezquita és l'autora de les fotos, preses ahir dissabte 16 d'abril a casa de Panxo i durant la manifestació de la vesprada.]

Per una economia política de l'abundància

Unes notes sobre un projecte d’economia política. Advertisc i reconec que l’argumentació és feble, a penes una juxtaposició de fitxes que ha reunit la lliure associació d’idees i una certa sincronicitat temporal.

1

Hi ha dues qüestions sobre les quals no es discuteix perquè se les dóna per suposades. Una és la qüestió de l’escassedat i l’abundància, i que guarda relació amb la cultura de l’esforç. Una altra, se’n deriva de les implicacions morals i fisiològiques de la primera: la qüestió de la cobdícia.

2

En el seu llibre Els desposseïts (The dispossessed, 1974), Ursula LeGuin descriu un món on, no sense haver enfrontat terribles dificultats, una societat humana on ha coagulat la justícia social. LeGuin deia que el seu propòsit era indagar en com podria funcionar una societat anarquista en la realitat, particularment inspirada per les idees de Paul Goodman. Alguns crítics, com David Pringle, retreuen al plantejament de LeGuin que en la seua descripció d’Annares, l’utòpic planeta de Els desposseïts, partisca del supòsit de l’escassedat econòmica. Sembla com si la justícia només fóra abastable en cas d’una pobresa tal que no hi haguera altre remei que repartir-se els pocs recursos que hi queden.
Jo estic amb Pringle tot i que, com ell, sóc un fanboy de la LeGuin i d’aquesta novel·la en concret, a l’alçada, per a mi, d’un Guerra i pau. Per què partim sempre de la dada que som pobres?

3 Som pobres

• Ho som, realment? O, més bé, s’hi juga el joc per controlar l’abundància?
• La paraula llatina per abundància, ens ha deixat alguns rastres prenyats de sentits en català: a còpia de, i el verb copiar, l’exercici del qual sembla l’única acció que el capitalisme sent avui com una seriosa amenaça, en forma de còpia il·legal.
• El capitalisme es basa en l’existència d’un mercat que fluctua entre l’abundància i l’escassedat. El mercat, en el sentit clàssic de l’intercanvi de béns, no fa sinó controlar el flux de l’abundància per desviar-lo de la cèquia comuna a la bassa pròpia per a revendre-la a un preu més alt. Avui això ja no és cert si el volum de l’economia especulativa, els anomenats productes derivats, és set vegades superior al total de l’economia mundial en un any, segons algunes fonts. Més, segons, d’altres.

El mercado de los derivados llegaba en 2008 a los 600 billones de dólares. La cifra se puede comparar con el PIB mundial, que fue en 2007 de 58 billones de dólares; con el PIB de los países de la UE, que fue de 19 billones de dólares en 2008; o con el PIB de EEUU, que en 2208 fue de 14 billones de dólares.

• A vegades, l’ecologisme cau en el parany de la pobresa quan argumenta sobre la finitud dels recursos naturals i dels perills que ens aguarden en un futur més o menys imminent. Fent-ho així, només invoca la por del personal a l’avenir. I açò és més important del que sembla i tornaré sobre la por i sa filla, la cobejança.
• Un llibre amb bona pinta: Poor Economics: A Radical Rethinking of the Way to Fight Global Poverty.
• Els diners no existeixen: Com poden expropiar els diners a les entitats bancàries.

4 Els gurús

Segons Deepak Chopra, un dels gurús de la cultura de l’èxit, aquest no s’aconsegueix per mitjà del treball i d’un esforç esgotador i violent, una competitivitat inescrupulosa i la freda estratègia. La persona ha d’anar a la cerca de l’èxit, inclós l’econòmic, a partir d’una postura espiritual, perquè la riquesa no és sinó el flux abundós del bo cap a nosaltres, a partir de les lleis naturals que governen la creació.
D’una manera pareguda s’expressa Paul B. Farrel, autor de The millionaire code.
Robert Kiyosaki, autor de Rich dad, poor dad,, argumenta que la cultura de l’esforç, el treball dur i el sacrifici és la ideologia amb què les classes mitjanes i el seu instrument de difusió ideològica, l’escola, retroalimenten el que ell anomena la rat race, el laberint en forma d’escalada de consum, hipotèques i deutes en què el ratolí-persona es perd en la seua porfia pel desclassament. Als rics, en canvi, se’ls educa en uns principis diferents: no pagar mai impostos n’és un, per exemple. Per això, en els mitjans de comunicació, l’audiència dels quals són aquestes classes mitjanes, ens trobem amb consignes que ens adoctrinen en allò que interessa als rics que creguem:

"España debe competir con un marco laboral acorde con sus necesidades y su situación econòmica. Con ello no sólo estará dando un paso importante para cambiar la cultura de los españoles a este respecto, orientándola más al esfuerzo y a la productividad (...)" Javier Quintana, director general del Instituto de la Empresa Familiar, en "¿Fallan las leyes o nuestra cultura laboral?", El país, 10 d'abril de 2011.

Els rics no treballen per diners, sinó per aprendre. Els pobres treballen per subsistir, per consumir o "para sacar esto adelante entre todos".

5 Por i cobejança

Dennis Lehane, autor entre d’altres de les notables Mystic river i Shutter Island, i guionista de The wire, en Cualquier otro día (RBA, Barcelona, 2010), una novel·la que té com a rerafons els conflictes socials en els EUA d’entreguerres, despatxa amb unes poques línies condescendents la seua crítica als moviments, més o menys organitzats, que aspiraven a transformar les relacions socials de domini i opressió que, d’altra banda, són tan ben descrites en la novel·la. En ella el protagonista, Danny, reflexiona:

"...siempre había pensado que los anarquistas eran imbéciles, que sólo ofrecían al mundo una acerada sed de sangre, y sus lecturas no lo ayudaron a cambiar de opinión. También los comunistas se le antojaron irremediablemente ingenuos, obstinados en una utopía que no tomaba en cuenta el rasgo más elemental del animal humano: la codicia. Los bolcheviques creían que ésta podía curarse como una enfermedad, pero Danny sabía que la avaricia era un órgano, como el corazón, y retirarla seríala muerte del organismo completo." pàg 170

En efecte, com ja ens va il·luminar Nietzsche, la nostra naturalesa conté tota la gama d’instints i d’emocions que corresponen al nostre origen animal. Al cap i a la fi, no som sinó unes mones calbes que caminen tibades, a meitat camí entre el cel i la terra, i hem de retre obediència a la nostra condició dual si no volem patir l’infern de la divisió i el conflicte intern, a més de regenerar el karma del ressentiment.
Ara un poc de psicologia. Què és aquesta cobejança? Em sembla que no és sinó una de les possibles respostes emocionals a un instint encara més primari que ella mateixa: la por.
Segons un estudi recent del University College London, existeix una vinculació entre una estructura cerebral específica i l’orientació ideològica: aquelles persones amb una ideologia conservadora mostraven un volum més gran de matèria grisa en l’amígdala dreta del cervell, i això les fa més sensibles a les contrarietats i tendeixen a respondre d’una manera més agressiva davant situacions en què se senten amenaçades. És a dir, entren en pànic. Per la seua banda, els progressistes (liberals, en la terminologia anglosaxona) mostraven un major desenvolupament del còrtex cingular anterior (anterior cingulate cortex) part del cervell relacionada amb la monitorització dels conflictes i la recerca d’errors. És a dir, l’actitud progressista suposa una reacció més analítica que no agressiva davant la complexitat.
L’estudi s’atura a l’hora d’establir si és una determinada manera de pensar la que condiciona el desenvolupament de cada part del cervell o si és aquesta característica de l’òrgan la que crea la ideologia.
A mi m’agradaria creure que, de la mateixa manera que el cor s’hipertròfia quan se’l sotmet a l’estrés d’un exercici físic freqüent, i que aquesta característica s’accentua i es fa endèmica en determinades poblacions –les persones que viuen a l’altiplà de Kènia, prodigiosos fondistes–, la plasticitat del cervell hauria de permetre entrenar tant el pànic com la pausa davant el conflicte, i que ambdues respostes pugueren ser seqüenciades, i no, com aquell, que primer colpeja i després pregunta.

6 La gelosia

Aquest dies s’ha parlat prou d'allò que va escriure un famós columnista, Salvador Sostres:

Hay muchas formas de violencia, y es atroz la violencia que el chico (el asesino de la webcam) recibió al saber que iban a dejarle y que el niño que creía esperar no era suyo.

Així es compadia amb el dolor del pobre xic que, sentint-se traït per la seua parella, i dominat per l’incontenible dolor de la pèrdua d’allò que sentia com a part d’ell, l’havia executat en compliment del peremptori manament de la gelosia. El baix instint, la capacitat per a la violència que anul·la l’empatia, és com un òrgan, com un fetge fregit del qual no podem desfer-nos-en sense privar-nos del motor que alimenta la nostra vitalitat i la nostra alegria. Ara bé, una cosa és sentir i atendre els nostres instints i una altra, de ben diferent, és sometre’s a ells i actuar en conseqüència. La gelosia i la seua germana la cobdícia són inseparables del múscul i del nervi, val, però també ho són la compassió, l’abnegació i l’amor. I la reflexió.

Lamparetes

Un home tot sol, absorbit pel paisatge rocallós, s’arrebossa de farina com el peix. Allunyat del sonar d’ones ultrasòniques, del cant de les sirenes. Caigut de la nau interestel•lar on feia versos. Un home tot sol, èpic, cerca l’eixida de l’amagatall en veure una estrella que titil•la. I confon les pessigolles d’aquella llum amb la lampareta de la tauleta de nit que el custodia. I forada el vermell de la flassada tot pensant que travessa el Grand Canyon. És clar, un home tot sol no sempre se basta. No mai.

He vist com els núvols han canviat de color i s’han espesseït. He esperat, amagada al mateix forat, l’eixida de l’estrella. I l’he vista també a la tauleta de nit. He fumat un cigarret mentre arribava en Clint Eastwood. I no m’ha sorprés. Sota la seua flassada de color terra, enfarinada de pols, les mans apedaçaven cançons velles.

Una balada amb ritmes que recorden l’astronauta rimador, amb uns anys més, sense embranzides. Un primer senzill amb un nom que recorda aquell que la banda britànica Gorillaz va editar fa uns quants anys. Un heroi, un actor, en Clint, una estrella que no destaca al bell mig del desert o sobre els ponts de Madison.

Espere que, aquesta nit al Xocolat centre, en presentar la resta de cançons del seu nou cedé, s’encenguen les lamparetes i s’il•lumine tota sa illa.

Un home tot sol no sempre se basta. L'Antònia però, sí.

Russafa escènica

El barri. És divendres a l'hora bruixa, després d'un dia de sol intens. Us ho volia dir. Carrer Sueca, Dénia, Puerto Rico. Aquests dies a Russafa es respira l'olor de la flor del taronger, s'hi respira primavera. Els bars buits i les terrasses plenes. La cervesa fresca que serveix el cambrer de Bèlgida que enyora el poble. Més de trenta anys fent entrepans en aquests quatre cantons, on hi ha l'hotel, la botiga de botes i les clavegueres. S'obri el barri com un espai escènic. Domingo Chinchilla recorre la ciutat amb una càmera al ritme que li dicten les paraules d'estranyesa. A l'altre costat, el xiquets del locutori em fan viatjar a Djemaa el Fna. Escolte rialles entre les paraules dels actors, refaig la història recent d'aquest país amb les imatges de García Poveda. Les fotos en blanc i negre, la bibicleta, el ciclista silenciós. No consumas droga, hay poca y somos muchos. Entre Marràqueix i Copenhagen, Russafa ètnica. Col llombarda, ceba caramelitzada i cava de Requena. Eva Dénia i els amics. Fum al carrer. Russafa a escena, museus de la paraula i del gest, teatre i moviment. La casa esfondrada del Cabanyal, por mi coño, el Ágora. Més carrer, ara que cau la nit. I el sol? Mire les cares de la gent. Han obert un altre restaurant i un bar nou de mojitos. Una corrua de grues, com monstres, assetja en caure la nit. No puc deixar de mirar com s'emporten els cotxes que hi ha al mercat. No puc deixar de mirar el barri. Russafa, on l'art i la primavera germinen. Però encara estan ací? Hauran d'anar-se'n que jo voldré gitar-me.

La màgia del teatre

És fascinant com funcionen les coses en els directes, ja siga música o teatre. La famosa comunicació entre intèrprets i públic esdevé, en ocasions, màgica.

Des de fa uns anys faig la música, sempre en directe -marca de la casa-, per a la Companyia Chapao, una companyia nascuda al barri de La Coma però que amb el temps ha crescut i s'ha nodrit de gent externa a l'espai original. Fer música per a teatre m'encisa. És un repte treballar amb tan poca llibertat: el text, el director, les pauses dels actors i actrius, el volum de la seua veu, on col·loques les músiques (de fons? entre escenes?...), el llenguatge, la immediatesa amb què has d'aconseguir l'efecte cercat...

Que el teatre, o la música, té màgia és conegut: les arts temporals vives (no fixes com ara el cinema) tenen tants factors que efectivament cada actuació és diferent. Ni que vulgueres, no aconseguiries dos bolos iguals. Però el que volia palesar en aquestes línies és que resulta fascinant l'entitat pròpia i, fins a cert punt, autònoma del públic.