dissabte, 30 de març del 2013

Temps de resumir

Des que els tres fills ja no hi convivim, ma mare ha iniciat una campanya de buidatge de la casa que em té aterrida. En una de les últimes visites em va presentar dues caixes plenes a vessar de llibres, vídeos, cintes de cassette, i amb l'excusa que eren 'coses meues' em va convidar a desallotjar tot aquell carregament del passat. O, si més no, a fer-ne una selecció, que de les coses 'inservibles', ja se'n desfaria ella. No és la primera vegada que ho fa. Deu sentir-se bé deixant la casa que ens ha vist créixer buida de records, sobretot de llibres. Estic convençuda que es pensa que fa una tasca de neteja necessària.
Confesse que em vaig empipar. La casa es quedarà sense memòria, li vaig etzibar. On vols anar a parar? M'agrada que aquesta siga encara ma casa, també. I la dels meus germans. M'agrada poder trobar-hi rastres del que ha estat de mi, del que m'ha anat fent. M'agrada tornar-hi, sobre aquestes andròmines.
Dies després, em va demanar disculpes. Les meues paraules la devien impressionar. La seua obsessió per l'ordre i la neteja, admetia, la feien fer aquestes campanyes antimemòria. Malgrat l'actitud de penediment que mostrava, però, el fet ja estava fet: tinc a casa, a la casa on ara visc, una caixa que em fa pànic obrir. Hi ha, entre les restes del naufragi, algun tresor que havia oblidat, o que estava a punt de fer-ho: Si una nit d'hivern un viatger, d'Italo Calvino; L'atles furtiu, d'Alfred Bosch; Exiliats, de James Joyce i una edició esgrogueïda d'Edhasa del 1977 de Rayuela, de Julio Cortázar. Un àlbum de tres cintes de cançons de Serrat en català i concerts de Bowie en vídeo; pel·lícules de Bertolucci, de Medem...
Sé que la dona no ho fa amb cap mala intenció. Ma mare es fa gran: deu sentir que li arriba el temps de resumir i, de la novel·la que ha estat la seua vida, comença a esbossar-ne els darrers capítols, amb la intuïció que caracteritza el seu estil. La seua previsió, el meu passat desordenat i la nostra memòria.

dissabte, 23 de març del 2013

Sonets tipogràfics, més



Magnífic, el treball d'Alejandro Díaz. Si sou lletraferits, aprecieu-lo ací.
La racionalitat que permet l'ús de retícules, paletes de color, mides de paper i cossos de text estandarditzats suposa un estalvi de temps i un segur d'efectivitat per al tipògraf, com ho són la rima i les formes estròfiques tradicionals per al poeta.
Un sonetet meu, com sempre, fet amb la urgència del "de ja, pa ja":




Un no podria viure sense els treballs de Josef Müller-Brockmann o de Massimo Vignelli:

Source: behance.net via Amadeu on Pinterest


Suggeriment
Una lectura recent sobre un personatge intrigant: Limónov, d'Emmanuel Carrère, el mateix autor de la biografia de Phillip K. Dick que comentava ací fa un temps. Com en aquell, confesions i descobriments en la part fosca de l'experiència humana d'un personatge tan repugnant com fascinant.

dijous, 21 de març del 2013

I mari del Sud

Vos deixe un mos del poema de Pavese que obre el Lavorare Stanca. El poemari és del 36, el poema del 30. Espere que perdonareu l'aberració de mostrar només el paràgraf inicial i el final. Però confie que més que no un mos, vos siga un ham.

    Camminiamo una sera sul fianco di un colle,
in silenzio. Nell'ombra del tardo crepuscolo
mio cugino è un gigante vestito di bianco,
che si muove pacato, abbronzato nel volto,
taciturno. Tacere è la nostra virtù.
Qualche nostro antenato dev'essere stato ben solo
- un grand'uomo tra idioti o un povero folle -
per insegnare ai suoi tanto silenzio.

...

                                       Ma quando gli dico
ch'egli è tra i fortunati che han visto l'aurora
sulle isole più belle della terra,
 al ricordo sorride e risponde che il sole
si levava che il giorno era vecchio per loro.

dilluns, 11 de març del 2013

Nomdenoia

Nomdenoia és el títol que encapçala aquest blog -que ara ja està clar que s'ha d'escriure blog, que ho han dictat les autoritats competents en la matèria- que il·lustra l'actualitat amb les seues càpsules agredolces. Pau Badia publica si fa no fa diàriament un aforisme visual, en diríem, una piulada en imatges, un lament, una rialla. 'Fugida', per exemple, ben apropiat per al nostre estat d'ara mateix: de poques paraules, d'escapada.