divendres, 29 d’abril del 2005

Anem a la mani?

CONTRA LA INVISIBILITAT
–Manel Rodríguez-Castelló–

Ben mirat, i amb perdó de la llum convertida en tòpic de pasdobles
o en difícil reflexió poètica, el dels valencians és, en bona mesura,
un problema d’invisibilitat. No som visibles per a nosaltres mateixos
i, doncs, tampoc no ho som de portes enfora, i el que no es veu en
realitat és com si no existís: un eclipsi que dura massa anys, un
forat negre que atrapa el millor de la nostra energia i l'aboca a
l'estimball de la història. La nonada Ciutat de la Llum, per exemple,
no és només un d'aquells espuris invents amb què el poder acostuma de
promocionar la ceguesa autòctona: és una broma de mal gust que
vindria a demostrar que l'excés de llum és una fórmula impecable per
assegurar la invisibilitat, com els flaixos mediàtics que en Canal 9
són sant i senya i que tenen com a fi primordial l’ocultació del país
real i la seua reducció a l'absurd de la consigna i la descarada
propaganda del poder. Assegurada la invisibilitat, tot és possible:
pactar un Estatut a les fosques, ofegar qualsevol impuls de
civilitat, vendre's una olivera mil·lenària del Maestrat, alçar la
barrera antidemocràtica del 5 %, requalificar terrenys a manta,
confondre el cabal del Xúquer amb excedents per a piscines i camps
(Camps!) de golf, eliminar la competència de televisions més
lluminosament democràtiques.

Però avui eixirem una vegada més al carrer, per la dignitat d'un
país, contra la invisibilitat que ens encercla amb poderosos
tentacles, i amb la darrera llum d'abril, irreductible, cantarem a
cor amb l'Estellés i l'Ovidi: 'Seràs confí on l'aurora comença, /
seràs forment, escala il·luminada!'. Malgrat que no hi seran les
càmeres que amb tant d'esforç treballen per la invisibilitat, àdhuc
sota aquesta llum d'abril prenyada de matisos, se sentirà ben forta
la veu de milers de ciutadans i ciutadanes que no renuncien a la dignitat.

dimarts, 26 d’abril del 2005

Fotos de la Trobada 2005

El taller de posar trenetes postisses

Maria posant trenetes a Úrsula

Fent el graffitti

Graffitti

Les super blogueres Begonya i Anna

Begonya i Anna

La paradeta

Paradeta

dilluns, 25 d’abril del 2005

CEPC

Us convide a entrat a la web de la Coordinadora d´Estudiants dels Països Catalans.(allí he penjat el nostre recital per a que arreu dels països tothom s´entere!!)
http://www.coordinadora.net/

I també a Valencians Aborigens en lluita contra l´ocupant, en aquesta web podreu trobar fotos, cartells, debats, anuncis etc...(descobriu-la); http://groups.msn.com/VALENCIANSABORIGENSENLLUITACONTRALOCUPANT

ESTELLÉS


ESTELLÉS
(No hi havia a València dos amants com nosaltres)
La por de l´anada,
L´esperada per l´abraçada.
La teva mà i la meva
Que a poc a poc,
Anàven coneguent cosos estranys
Cosos, que mai s´havien acompanyat
Nus, naturals, llunyans,
S´apropaven a poc a poc,
Sense retorn
Sense oblit
Sense un mot.
Sol, trist,
Amb nosaltres
Acompanyats, sols.
El nostre.
L´instant en el que mai hauria marxat
Una pregunta sense resposta,
Els somriures d´aquell matí sense hores.
Les caricies, les mans,
Les ombres del meu amor baix d´un arbre.
Les fulles, les pedres, els mossos..
D´aquella guerra d´amor.
Nostra illa, nostre poeta,
Nostra POESIA.
Anna Muñoz i Gil

diumenge, 24 d’abril del 2005

Allà darrere

Ja he tornat!!Gràcies Amadeu per enviar-me la invitació. Us deixe una poesia de Lluís Pascual i Vidal l´autor de "Sentiment de Puresa", seguiu gaudint de les seues paraules que tenen molt de sentit i una gran càrrega de lluita i sentiment.


Allà darrere

Darrere aquest món
queda l’amor.
Darrere el cervell
batega el teu cor.
Darrere dels núvols
queda el sol.
Darrere la pluja
surt la claror.
Darrere la censura
queda l’escriptor.
Darrere la "correcta" moral
queda la del somiador.
Darrere la fàbrica
queda el camperol.
Darrere el fred dels diners
la calor de la il·lusió.
Darrere la bala
queda el mort.
Darrere la sang derramada
hi ha lluita i acció.
Darrere de la realitat
estan els somnis.
A l’altra banda del mirall
només estás tu.
Et quedes aci?
O vens allà darrere?


Lluís Pascual i Vidal
Diumenge per la vesprada

dissabte, 23 d’abril del 2005

El paràgraf

Fa deu minuts que he acabat de llegir-me la novel·la de Paul Auster La noche del oráculo, publicada en castellà per Anagrama, i encara estic sota l’efecte de l’emoció, aquesta vibració cel·lular sota la pell, microscòpica, la mateixa que tenim quan sortim del cinema de veure una pel·lícula xula i caminem en silenci, sense adreçar-nos al nostre acompanyant, per por que les paraules trenquen l’encís i que aquell efecte conhortador s’esvanisca, en estar fet de la mateixa naturalesa que les imatges dels somnis quan despertem i fugen, sense que puguem retindre-les.
Feia temps que no llegia novel·la però, tanmateix, aquest hivern he estat anant a jòc d’hora i he pogut llegir una estona, abans d’apagar el llum i reposar. Així, he pogut llegir alguna de les novetats editorials que més atenció han acaparat en els últims mesos: La pell freda, L’ombra del vent, La pell i la princesa, a més d’alguna altra lectura que no figurava en la llista de llibres més venuts: Antichrista, d’Amélie Nothomb, o Psicomàgia, d’Alejandro Jodorowsky. He de dir que, malgrat que algunes d’aquestes lectures m’han fet amena o abellidora l’hora de gitar-me, cap d’elles m’ha provocat el gust de llegir-la que m’ha donat la lectura del llibre d’Auster. I no és que siga una obra mestra, però sí és una novel·la endimoniadament ben contada i escrita, i que té una de les virtuts que més m’estime en la prosa: la virtut del paràgraf.
Una d’aquelles proses, ja sabeu, amb aqueixos paràgrafs que, com si res, et conten una vida, il·luminen un aspecte de l’experiència humana, et fan el perfil d’un personatge o et retraten un lloc amb tanta veritat i emoció, que no et queda altre remei que donar-te el gust de rellegir-lo per tal d’admirar-lo i intentar copsar on rau la seua perfecció, a què consisteix la seua màgia.
Mireu aquest, on explica què és enamorar-se:

Pero quiero ir más allá del cuerpo de Grace, más allá de los incidentales detalles de su persona física. Los cuerpos cuentan, desde luego –cuentan más de lo que estamos dispuestos a admitir–; pero no nos enamoramos de los cuerpos, nos enamoramos de lo que somos, y si en gran parte nuestra naturaleza se ve circunscrita a un ámbito de carne y hueso, también hay otra cosa. Eso lo sabemos todos, pero en cuanto nos apartamos de un catálogo de apariencias y cualidades superficiales, las palabras empiezan a fallar, a desmenuzarse en confusiones místicas y metáforas nebulosas, insustanciales. Algunos lo denominan la llama de la existencia. Otros, la chispa interior o la luz íntima de la personalidad. Y otros se refieren a la llama de la esencia. Los términos siempre evocan imágenes de luz y calor, y esa fuerza, ese principio vital que a veces llamamos alma, siempre se comunica al otro a través de la mirada. Seguro que los poetas acertaban al insistir en ese punto. El misterio del deseo empieza cuando se mira a los ojos del ser amado, porque únicamente allí puede percibirse un destello de quién es esa persona.


Mola, no?

dimarts, 19 d’abril del 2005

Ja han arribat les trobades!

Com cada any,la trobada d'escoles en valencià arriba amb la llum de la primavera. Enguany ens trobarem a Benifairó i una de les coses que hem pensat, a més dels grafos del Raül&cia i dels tallers d'extensions per als cabells i d'enganxines per a la nevera, és comptar amb les paraules i les cançons de l'Ovidi Montllor i regalar-ne les lletres en fulls de colors i amb una cinta lligada, com els poemes de l'any passat. La paraula serà nostra, també diumenge a Beni, enguany amb l'Ovidi.
Què us sembla, bloquejats i bloquejades?

dilluns, 18 d’abril del 2005

Homenatge a Teresa


Penseu que hi ha prou? Doncs no és així...l'Ovidi mereix més...

Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Ovidi Montllor

diumenge, 17 d’abril del 2005

Ais!

Ais!

Ai!
De bo, no res!
De mal, cabassos!
De feina, plens.
De béns, escassos.
Ai!
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre elspanys.
Ai!
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:
Ai!
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.
Ai!
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.
Ai!
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.

Ovidi Montllor

dissabte, 16 d’abril del 2005

Als companys


Perquè l'Ovidi s'ho mereix...

Als companys

Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batejat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.

Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d'alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

Ovidi Montllor

divendres, 15 d’abril del 2005

Autocrítica i crítica



Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. El cantant. El pallasso!

Ovidi Montllor

dijous, 14 d’abril del 2005

La fera ferotge


Per l'homenatge a Ovidi.

La fera ferotge

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.

Es prega a les senyores
compren força aliment
si no surten de casa
fins que torne el "bon temps".

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.

El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.

Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:

-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?

-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.

Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.

Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.
Au!

Ovidi Montllor

dimecres, 13 d’abril del 2005

Va com va



Mai no n'hi ha prou...


Va com va

A tu t'emprenya molt, que jo et tingui mania.
Va com va.
A mi m'emprenya molt, que tu vagis fent cria.
Va com va.
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit: Tu calla.
Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.
Va com va.
A tu t'han dibuixat i jo trenque la ploma.
Va com va.
A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.
Va com va.
A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.
Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.
Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.

Ovidi Montllor

dimarts, 12 d’abril del 2005

Perquè Vull

Una de les cançons ben famoses d'Ovidi.


Perquè vull

Plovia aquell dia. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!

Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!

Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!

Va dir-me: "Encantada". Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!

Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'estimar!

Vam viure un món preciós. Perquè vull!
Perquè tinc ja ganes de viure'l!

Després vàrem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!

Vam volar pel món. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de volar!

Vam volar pel món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!

I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè sé que és millor!

Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè sé que es pot menjar!

Van viure amb gent preciosa. Perquè vull!
Perquè estic tip de la contrària!

Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!

Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!

I acabo la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix!


M'agradaria dedicar aquesta cançó a l'Anna.

dilluns, 11 d’abril del 2005

Exposició d'Ovidi Montllor

La proxima setmana al nostre institut, el Clot del Moro es celebrara una exposició d'Ovidi. Tot el que estiga interessat en participar que vaja a l'EKM a l'hora del pati dimarts o divendres, o si be vol participar per la xarxa que ho comente. Gràcies!

diumenge, 10 d’abril del 2005

Please Send Me Your Favorite Poem

Un dels blocs més curiosos i originals que he trobat és Ftrain.com, el bloc de Paul Ford i els seus heterònims. He arribat a ell via Minding the planet, un bloc que ja he citat ací. Entre altres particularitats, com el seu disseny molt estirat horitzontalment, és el seu gust per la poesia, que el va portar a demanar els seus lectors i lectores que l'enviessin el seu poema favorit per mail, per tal d'anar publicant-los, a manera d'antologia. I això em recorda un poc aquest bloc, que va sent una espècie d'antologia de poemes i d'altres coses que anem trobant.
Si vos defenseu en anglés, feu una ullada al lloc de Paul Ford.

dijous, 7 d’abril del 2005

Imatges generades pels camps electromagnètics



No, no és poesia futurista.
Tampoc és tecno-pop.
Sembla ser que no són ni tan sols fractals.
Açò que sembla un fragment d'un quadre de Gustav Klimt és una imatge generada amb l'ajuda d'un applet en una computadora a partir de l'expressió matemàtica d'un camp electromagnétic. Podeu vore-ho al MIT. Està en anglés, això sí.
Ho he vist a Minding the planet

Dos blocs més a la secció d'enllaços selectes

No volia deixar passar de comentar que, com alguns de vosaltres ja vos hi haveu adonat, hem afegit dos enllaços nous, els primers que enllacem fora del que és l'àmbit estricte de l'institut i fer, així, un poc de metabloguisme, paraulot neològic si és que n'hi ha.

En primer lloc, hi ha Petxina, el bloc de Klara -Andrés– Roketa, exalumna del centre, però internauta famosa. Aquesta temporada la podeu trobar, alguns dies, al despatx de Javier el psicòleg, fent no sé quins nasos de feina. És una colega ben apreciada per mi, en particular.

Després, una d'aquelles troballes que, a vegades, per desgràcia, infreqüents, fas a la internet. El millor de tot és que ha estat ell/ella qui ens ha trobat primer a nosaltres: lletradurístic qüern és un dels primers llocs que ens ha enallaçat a nosaltres. Visiteu-lo i feu-li algun comentari, que això sempre s'agraeix.

dimarts, 5 d’abril del 2005

Sentiment de Puresa

Aquest poema el volia penjar Anna però ja que no ho ha aconseguit ací el deixe jo. Gaudiu d'ell!


SENTIMENT DE PURESA
(petit homenatge als mestres)


Em trobe despert a la nit
llegint,Vicent,els teus escrits.
Ovidi, escolte de fons
una melodia que m’és a dins,
un sentiment de puresa
creix dins de mi.

Les teues lletres, Vicent
la teua veu, Artiste
plenen, amb barres d’or,
la meua sang.
Cinc barres d’or
i quatre de sang.

Sé que també és a dins
la força dels que encara ignore
Joan, Raimon, Vicenç, Lluís...
No se vos ha de perdre,
no vos escolte,
però sou a dins.

Al igual que a vosaltres
Tambe dins meu sent una flama,
flama que s’està encenent,
flama d’un poble en moviment,
flama d’un sentiment,
la flama de la nostra gent.

Per vosaltres, mestres,
per la terra, per la puresa...
Tots en els que heu encés la flama,
la transportarem, la defensarem,
l’estimarem, l’encendrem...
Tots nosaltres ens unirem,
Lluitarem i vencerem!

Lluís Pascual i Vidal

dissabte, 2 d’abril del 2005

Carta a Ovidi



Estimat Ovidi,
Ara fa deu anys que te’n vas anar. Sí, no puc negar que ens havies anunciat amb temps per davant, pletòric d’aquell humor que et caracteritza, les teues vacances. Però mentiria si et diguera que no t’hem trobat a faltar tots aquests anys i que la teua absència no és un buit irreparable. No, no vull posar-me solemne. Tinc les teues cançons, que t’hauria fet goig veure tan ben editades, i un Ovidi en directe que acaba de publicar el Paco Muñoz. Moltes coses més: fotos, lletres, vídeos… i uns quants records que no podrem evocar junts entre colp i colp de cafè i que m’hauré d’empassar tot sol. Per això, Ovidi, et trobe tant a faltar, la força de la teua humanitat tan sincera, divertida i vitalista!
Seria difícil posar-te una mica al dia de tot el que ha passat durant aquests anys de vacances. Allà on ets no et calen maldecaps i, a més, et supose ben informat per altres vies. En tot cas deixa’m dir-te que l’anversari de la teua marxa (que els teus amics hem celebrat cada any puntualment) et provocaria un parell de somriures: un de tendresa en comprovar que el teu record resisteix ple de salut el pas del temps, que arreu del nostre país avui s’organitzen actes en la teua memòria, que noves promocions van incorporant-se al coneixement de la teua obra, on troben tantíssimes coses que el present els nega. Per aquest cantó, doncs, cap problema, t’has convertit en un clàssic (no et rigues!), una font que no para de rajar veritat, amor, fidelitat, profunditat, ràbia, tristesa, poesia, vida a dojo, tot allò que, sovint sense saber-ho, dóna sentit a les coses. L’altre somriure te’l provocaria el sarcasme, o potser et faries un pet de riure amb tanta ignorància, mediocritat i mala bava com destil·len els de sempre, els amos del cotarro que avui gestionen les pessetes (ara se’n diuen euros) a l’Ajuntament i a la Generalitat. Si et serveix de consol, el poder no ha pogut desactivar la força del teu missatge, i per això té por que l’exemple es propague. Per aquest altre cantó, al capdavall, continues guanyant batalles, no ets comercial, sinó artista d’una peça, i no poden domesticar-te. Tot un honor per a tu, i una vergonya per a ells, que ja pagaran tanta miserable gasiveria.
Se m’acaba l’espai i he de deixar un fum de coses al tinter. Però no volia acabar sense dir-te que l’última versió d’El meu poble Alcoi, amb la guitarra del Toti, em sembla senzillament magistral, definitiva. Les modificacions que hi has incorporat superen amb escreix aquelles versions clandestines gràcies a les quals vam aprendre aquella cançó de memòria molt abans que la pogueres editar. Crec, de veritat, que Alcoi no podia tenir un himne millor. Gràcies, per la part que em pertoca: “poble tossut i obert / carrascós, clevillat. / Com un gall matiner / canta i alça la cresta, / com si el seu horitzó / fóra fora finestra”. Per cert, em revelaràs quin és aquell racó que només saps tu, ple de flors a l’estiu, ple de flor a l’hivern? O me l’he de buscar jo, se l’ha de buscar cadascú al seu interior més autèntic? Ho deixe en les teues mans. Una abraçada ben forta.

Manel Rodríguez-Castelló, març 2005