diumenge, 11 de novembre del 2007

Llegibilitat, serifes i estàndards web

Són més fàcils de llegir els texts composats amb lletres amb serif, o els composats amb lletres sans serif (segons l'afrancesada a koiné tipogràfica internacional)?
En tipografia hom diu serif a aquelles fonts que tenen remats en els seus caràcters, mentre que les sans serif són aquelles que manquen d'aquests remats. A continuació vos pose dos imatges d'exemple, trets de la Wikipedia, de dues fonts que, de segur, us resultaran familiars perquè deuen ésser presents en tots els ordinadors del món.
La primera és la Times Roman, una font amb serif que va ser dissenyada expressament per al diari londinenc The Times i que ha estat àmpliament utilitzada arreu, entre d'altres pel diari madrileny El País, i la qual, per cert, ha abandonat recentment:

Image:Serif and sans-serif 02.png

En castellà, les serif també poden rebre el nom de gracias, una manera ben expressiva d'evidenciar la seua forma característica:
Image:Serif and sans-serif 03.png

La següent és l'Helvètica, la més famosa de les també anomenades, en castellà, de palo seco:
Image:Serif and sans-serif 01.png

La tradició tipogràfica sostenia que era més recomanable composar el cos dels textos amb fonts amb serif: com que els remats tendeixen a individualitzar cada caràcter, serien més fàcils de reconèixer i, per tant, augmentaria la seua llegibilitat. És per això que la immensa majoria dels llibres, de les revistes o dels diaris utilitzen alguna família amb serif per a la composició del cos principal del text, mentre que reserven, si cal, l'ús de les sans serif per a títols, titulars, entradetes d'epígraf o qualsevol altre ús com a marcadors tipogràfics. Si utilitzeu i patiu esporàdicament, o de manera habitual, aquell esfereïdor programa anomenat Word, ja la deveu conèixer perquè l'usa per defecte en el seu ignominiós estil "Normal".

Tanmateix, la recent irrupció del web ha provocat algun replantejament d'aquestes convencions. De fet, durant uns anys es considerava que, en pantalla, s'havia de seguir una sèrie de normes tipogràfiques ben diverses, entre altres, aquella regla que deia que sempre calia usar les sans serif per al web, en comptes de les serif, perquè així ho exigia la minsa resolució dels monitors, incapaços de reproduir fidelment les filigranes i irregularitats de les lletres amb serif. Les sans serif, amb els seus traçats més geomètrics, s'hi adirien més al medi en què havien d'ésser reproduïdes. Altre problema al que s'enfronten els dissenyadors del web és la impossibilitat de controlar el producte final dels seus dissenys: mentre que en el medi imprès el dissenyador es troba amb un objecte acabat que no canviarà en el camí des de la impremta a les mans del lector, en el medi digital no era possible controlar què serà el que veurà el destinatari final. Quan el dissenyador envia els seus treballs a impressió, li resulta molt senzill assegurar-se que la impremta utilitzarà les mateixes tipografies, amb idèntiques especificacions d'espaiat, interlineat, disposició del text i imatges sobre el paper, i totes les altres característiques particulars que haja decidit que s'inclouran en el seu document. En canvi, quan hom dissenya per al web no sempre és possible controlar com es veurà el seu document en cada ordinador, per dos motius principals:
  1. En primer lloc, cada navegador interpreta el llenguatge html o xhtml d'una manera diferent, i reprodueix, d'acord amb els seus propis algoritmes, el codi que rep del servidor de la pàgina, referits a màrgens inicials, interlineant i espaiat, mida de la font i moltes altres coses. És tristament famós el navegador més utilitzat, per anar tristament instal·lat per defecte en el trist sistema operatiu dominant. Fins al punt que algunes vegades és necessari fer diferents versions d'una pàgina per a segons el navegador i sistema operatiu amb què s'hi haja de visualitzar.
  2. Una vegada sortejat el primer obstacle, pot ocórrer que no totes les fonts que s'hi han utilitzat en el projecte estiguen instal·lades en tots els ordinadors: si poses un titular molt vistós, diguem-ne, en la font Copperplate Gothic Bold,




    és fàcil que, si l'usuari no té aquesta font instal·lada, el navegador la canvie per aquella que tinga especificada per al tag <h…>, com a defecte, probablement Arial. Durant uns anys, i encara ara, es considera que les fonts absolutament segures, perquè se suposa que sí que estan presents en tots els ordinadors, són Arial, Verdana i Georgia, totes elles fonts que Microsoft ha tingut la deferència d'incloure en els seus sistemes operatius (les imatges són de la Wikipedia):




Les inconsistències dels navegadors han causat, i causen, inacabables maldecaps als dissenyadors web que els han portat a restringir deliberadament les seues opcions per tal d'aconseguir pàgines passablement estandarditzades, com ara renunciar a les itàliques o cursives. Afortunadament, la pressió d'institucions com el consorci World Wide Web Consortium (W3C) i d'alguns gurus del web i del moviment open source, així com l'acció conscient, disciplinada i sincronitzada del lobby dels dissenyadors web, especialment els nord-americans i nord-europeus, a més de l'assumpció dels estàndards per al web per part d'empreses com ara Google o Amazon i, sobre tot, la irrupció d'un navegador multiplataforma, respectuós amb les normes d'accesibilitat i consistent en els seus mètodes per a visualitzar pàgines, el Firefox, han aconseguit millorar molt la situació. Ara, tot i les innombrables excepcions, és raonable esperar que un lloc web es visualitze pràcticament igual en qualsevol pantalla.
Ja continuaré altre dia amb algunes reflexions sobre llegibilitat, tipografia i web semàntica. També us he de parlar del poeta i tipògraf nord-americà Robert Bringhurst.

1 comentaris :

Àlex Andrés ha dit...

Per a mi, els teus escrits sobre tipografia estan resultant una escletxa per on aguaite i per on estic descobrint un món totalment desconegut. No em veig acabant sent un tipòfil -perdó-. Però en llegir-te tinc un cert regust de mons increïbles. Un cert regust... com de Borges.