diumenge, 25 de maig del 2008

Què havia d'haver fet Kevin Carter?

En els darrers mesos hi ha hagut a la xarxa un revifament de la polèmica que es va suscitar arran d'aquesta foto de Kevin Carter.




Com les poalades que hom llança contra les parets d'una casa encantada i que fan visibles les cares de les persones que la van habitar, la història de Carter i les circumstàncies que van envoltar la presa de la foto sembla que hagueren revel·lat les invisibles línies roges que separen el bé del mal, de la culpa i la innocència.
Com a relat, més o menys literari i periodístic, vos recomane aquesta crònica que John Carlin va publicar al diari El País. És el relat tràgic de la vida d'un xic sensible que, enmig d'un conflicte esgarrifós, va decidir usar la seua professió de fotògraf per a denunciar tot l'horror de la guerra i la barbàrie humana.
Però, ai, quan un mira l'abisme, l'abisme comença a mirar-te a tu.
Si haveu llegit ja l'article que vos enllace o ja coneixíeu la història, sabreu que Kevin Carter es va estar allà una bona estona, davant l'agonia de la nena famèlica, esperant-se que el voltor obrira les ales, amb la saludable intenció de guanyar-se un premi Pulitzer. Poques vegades en la vida tenim l'ocasió d'estavellar la nostra existència contra un conflicte de la magnitud del qual s'hagué d'enfrontar Carter: havia de deixar passar l'ocasió de fer la foto que sacsejaria les bones consciències del món occidental davant el drama de la fam al Sudan, o més bé ho hauria de deixar córrer i espantar el voltor, assistir la nena i renunciar al que havia anat a fer allà?
No crec que, en aquell moment, ni s'ho plantegés. Va esperar inútilment durant vint llargs minuts que l'animal desplegara les ales, encegat amb la foto que havia previsualitzat, sense adonar-se que ja hi havia una dosi prou gran d'horror davant d'ell. Prou per guanyar un Pulitzer i perquè el món benpensant i ben nodrit es fes una idea, que ja estava bé, que no calia aquell poquet més que a vegades ens pensem que és necessari o possible…
Es va guanyar el Pulitzer i es va guanyar la recriminació global i dels seus proïsmes per no haver fet més per ajudar la nena. La vergonya i la ignomia caigué a sobre ell però, al contrari que Lord Jim, no tingué l'ocasió de redimir-se, o li faltà paciència per esperar que la vida li donara l'oportunitat de la redempció. Als pocs mesos es va suïcidar i el karma de la sentència moral sobre el seu cas continua rodant, a la cerca del perdó o la damnació eterna per part dels hòmens i les dones que són, han sigut o seran. Gira la roda a l'espera d'aquell juí final en què Déu ens absoldrà o els humans ens absoldrem a nosaltres mateixos, perquè som molt menys del que ens pensem i, molt sovint, de manera inadvertida, no som ni més ni menys que el dit executor d'allò que antigament s'anomenava l'obra de Déu.
Jo, per mi, perdone a Carter, encara que siga només per haver estat ell, i no jo, qui s'haguera d'encarar a l'instant decisiu. I perquè quan la vida em propose un repte semblant, si és que ho fa, recordaré el Kevin Carter, aponat amb la seua Leica en un camp del Sudan.

5 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Quina crònica ens has dedicat en aquest dia plumbi!
M’has transpassat el cor adormit de diumenge plujós amb aquest dilema moral.
De seguida m'han vingut al pensament unes altres imatges i moments semblants on el món del periodisme ha esmolat les arestes de la tragedia i, entre la denuncia gràfica i el testimoni impassible, ens ha obert la caixeta de la consciència amb la pregunta que tu has llançat com a tíol què hauria d’haver fet ell?, i més encara, què hauria fet jo?.
Aquests interrogants me’ls he abocat moltes vegades en recordar a Omayra, la xiqueta del volcà Nevado del Ruiz. Recorde els seus ulls i la seua veu, i se m’estreny l’estómac. O les xiquetes corrents amb els cossos coberts pel napalm. O la fotografia de l’home davant el tanc de Tiananmen que obre cada dia el nostre blog. O tantes d’altres.

Jo, si he de jutjar també el perdone.

Extraordinari el teu senderi.

Anònim ha dit...

lxEl teu post m'ha colpit de debò.

No tinc res més a dir, jo no sóc qui per jutjar ningú.

Príncep de les milotxes ha dit...

En relació al teu article Amadeu, Publique un poema meu de l'any 1993 sobre la mateixa fotografia.
He de dir que la capacitat de perdonar, o dit d'una altra manera, la generositat de qui no penalitza, manifesta més la grandesa d'una persona que la d'aquella que és ràpida en la condemna. Al meu blog l'he deixat penjat.

Anònim ha dit...

rutal. No sabia de l'existència d'aquesta fotografia, ni per descomptat de la història que hi ha darrere. Escarrufa només pensar-hi. Tristíssim.

Begonya Mezquita ha dit...

Sí que la va ajudar. Més que no es pensaven els qui el van abocar al suïcidi. La imatge ha quedat com un testimoni viu per sempre. I, en aquest cas no hi ha lloc per al dubte, diu molt més que les paraules.