dissabte, 14 de maig del 2011

que es deia Amor

I remember my childhood as a long wish to be elsewhere.
This is the house; this must be
the childhood I had in mind.


Louise Glück

Jo també tenia un poblet aragonés al juliol quan era xicoteta. A Santa Eulàlia vaig ensumar totes les olors dels estius secs i grocs. El temps transforma el record a la seua manera, capriciosa manera, selectiva memòria. Hi vaig ser poques vegades. Quantes? I tanmateix, les imatges d'aquells quatre carrers se m'eternitzen en la memòria.

Les nits del gotet de llet de vaca acabada de munyir. Els acudits del fill de la senyora Carmen, un jove que es deia Amor. Les primeres sensacions de soledat, lluny dels meus pares. Aquella xiqueta que deia que Begonya en francés volia dir Mortadel·la i que jo em vaig creure amb una fe cega. La bicicleta, la ràdio, la saleta amb el terra de fusta i l'aigua amb sabó. Quatre imatges en blanc i negre.




Fa uns dies hi vaig ser de nou per una casualitat que convenia no deixar passar. Ni vaig trobar la casa del meu oncle Bernardino ni res era com abans, selectiva, capriciosa memòria. Després de donar unes quantes voltes per aquell poble que ja no reconeixia, vaig fer un parell de fotos i vaig reprendre el camí de tornada.

6 comentaris :

Pepe ha dit...

Jo diria que la memòria més que capriciosa és molt atenta amb els sentiments. D'això que anar a la recerca del temps perdut és una forma de conèixer-te a tu mateix. El que dius és ben cert, i tant que és selectiva, però té criteri propi i és extraordinari, algú, endins nosaltres, es preocupa perquè no tinguem un futur totalment buit sinó ple de grans petites coses. Bé, no em faces molt de cas, és el que té estar des de dos quarts de set de la matinada mirant cap al cel esperant o que escampe o que ploga d'una fotuda vegada i agafar sí o no la bici.

Begonya Mezquita ha dit...

Gràcies vicicle. Has agafat per fi la bici? Salutacions de diumenge amb sol.

Pepe ha dit...

No, no i no. I s'ha aclarit tant que fins la lluna de valència s'albira per l'horitzó més proper. Té, i molts, d'això la cosa.

Ana Perpiñán ha dit...

Begonya, entre tu i la Marta Rojals en Primavera, estiu, etc m'esteu posant més que nostàlgica de poble. Encara que no sé si és aquesta la paraula quan en aquell poble també eres dels forasters, malgrat els més de trenta anys viu la meua família allà.
Encara recorde la de vegades que han contat en casa el moment que el meu germà major va vindre de l'escola somrient com mai perquè: "¡¡Madre, madreeeeeeeee que ya me han puesto apodo!!"

Begonya Mezquita ha dit...

El poble sempre torna, sempre tornem al poble ni que siga de manera metafòrica.I si vius a València, el poble es converteix fàcilment en una referència obligada per revisar moltes coses, per recuperar-nos de les pèrdues freqüents, per mirar el cel.
És bona aquesta nostàlgia.
Salut, Ana.

Anònim ha dit...

CASUALITAT, BEGONYA...
Àngel