La poesia de Berta Piñán o una dècada de Surdimientu

Dormo sempre en la nit d'una
ciutat assetjada. Entre la runa
espia i espera l'enemic.
El sento que avança cada matí.
Encara no sé com es diu
però endevino que apunta just
a les ruïnes del meu cor.

Potser perquè aquests versos tenen alguna cosa a veure amb les nostres paraules dels darrers dies, sobre ciutats i pobles, cultures devastades, encenc la flama del dissabte amb un llibre de poemes que l'editorial Denes acaba de traure al carrer. No cal que llegiu la lletra versaleta del meu rotllo de lectora de dissabte, crítica en funcions, cigonya lletraferida. Podeu llegir solament els poemes que ací us transcric. Gaudireu igualment. Potser més i tot.
Es tracta de la poesia de l'asturiana Berta Piñán traduïda al català per Jaume Subirana. El llibre porta el títol de Un mes i altres poemes i consta de dues parts: la primera, formada per trenta-un poemes, es tracta d'un recorregut íntim i vital que van dibuixant els dies d'un mes, un de qualsevol, que s'ompli de paisatges que el record reinventa, platges del passat, les veus i els ecos d'altres cultures, el descobriment del dolor. És la memòria que fa un exercici de l'amplada d'un oceà i que recupera amb la ressaca de les ones imatges del que ja no hi és. Diu Juan Gelman que el passat torna quan desapareix. Potser per això la poeta escriu el passat només quan ja no existeix, vagament en el record només, i és a través dels mots que el preserva del més absolut silenci:

Sobre la sal espessa de Toranda
escric el nom de les coses:
hi poso aigua i sorra, hi poso roca,
les primeres veus d'aquest agost
que baixen corrent fins a la riba,
el color exacte de l'alzina.
Al ventre antic de la deessa
hi sento l'eco dels segles:
les veus de les balenes que van venir
a morir lentes a aquestes platges,
els vaixells que van salpar,
el gust de la por,
el gust blau de la derrota.
(...)

La segona part és una selecció de la seua poesia anterior, dels llibres Al abellu de les besties (1985), Vida privada (1991), Temporada de pesca (1998) i La maleta del agua (2003) on Berta Piñán deixa entreveure el magisteri que l'irlandés Seamus Heaney exerceix sobre el seu treball, una lírica que fluctua entre l'experiència i la cultura, que estimula l'emoció sobre la base de l'autenticitat i la lleugeresa, tal i com veiem en aquest poema que parla de dues garses. El transcric en la llengua de l'asturiana perquè en feu el tast original. Tranquils que, com diria l'Àlex, no és difícil d'entendre:

Aportaren el sábadu. Vímosles
rápido porque esi día entamó
tamién el fríu i chamos
la mañana comentando del tiempu.
Son dos, y pregúntome qué
destín repentinu les trai
a esti arbol precisu, a esti llugar
exactu nel que'l so tiempu
atraviesa, como un signu confusu,
el tiempu nuestru.
Pela tarde falamos d'elles:
“Esta espera suya, inmóvil, terca -dices-,
nun sé qué estraña, antigua imaxe
traza de la vida”.
Depués quedamos en silenciu, mirando,
espiando la so perfecta quietú
contra les agües que pasen
del hibiernu, y entós,
per un momentu, resumen
pa nosotres la contemplación
del mundu: esti ríu, estos árboles,
el cielu de seronda*, el calor,
el fríu.

*tardor

Si l'heu llegit amb el tempo que el poema requereix (en veu alta sisplau) haureu comprovat que és cap als últims versos que ens arriba la sàvia clarividència. Deixats anar durant un fràgil moment de contemplació, arribem a ser conscients de la bellesa efímera de l'instant que passa.
Surdimientu és el nom que rep el procés de recuperació d'una tasca cultural asturiana que, amb textos testimonials del segle XVII, vol reprendre la identitat d'una literatura silenciada, subsidiària.
Durant la dècada dels 70, la generació d'autors i autores que s'hi havien posat, nascuts durant els anys quaranta i cinquanta, aconsegueix crear una literatura que veurà acomplerts els seus objectius definitivament (?) amb els i les poetes que van nàixer durant la dècada següent. Berta Piñán, va nàixer el 1963 i actualment figura en l'avantguarda literària del panoramà asturià, amb una poètica senzilla, autèntica, un exercici on les emocions se sotmeten a la intel·ligència per tal de trobar l'espai íntim de la llibertat.

Al paper traço els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
A poc a poc compto les síl·labes
primeres. Dic casa, dic riu
i els seus secrets.
També amb compte apamo
el pas dels anys, les cendres,
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així acompleixo i celebro
amb poca traça els dies:
donar forma a la paraula és l'enigma.

El meu record

M’he pres la llibertat, espere que no li importe, de continuar la història del nostre Amadeu. I és que el relat m’ha retornat a aquella època en què jo, xiqueta de poble, també traginava pels llocs més característics de Quart. Al poble també tenim llavadors, ací més coneguts com llavaners. Dos exactament. I és clar,formen part de la meva vida. Si hi havia dues coses que m’entusiasmaven quan era petita era anar els dissabtes pel matí al llavador amb la meua iaia, la Vicenta.
El meu poble tenia i encara conserva aquests dos llavadors de l’any 1912. El més gran estava construït amb pedra calcària amb dos files de lloses de pedra de roig, supose que com la majoria dels llavadors, encara que el sostre, obligatòriament, ha estat rehabilitat. La meva iaia em contava que antigament existien dos trams de sèquia, abans d'arribar al llavador, destinats a ser abeurador per a animals i un altre tram per a omplir els recipients per a ús domèstic. Allí igual es rentava els plats o les cassoles del dinar de cada dia que el vestit de la primera comunió. Quines coses! A l’altre costat del poble estava i encara està un xicotet llavador que sempre s’ha conegut com el Portal, per la forma de la coveta del Betlem que es posava cada any per Nadal. Allí, l’Àngels es banyava per l’estiu sense cap problema ni fàstics, com un samaruc baixava fins la sèquia major on mon pare, el gran batallador, em socorria.
Això sí, cada poble, un llavador. No sé si es trobaran en el Catàleg de llavadors valencians, però sens dubte els llavadors vallencs contínuen en ple apogeu. Encara tinc una tia de mitjana edat que passa hores i hores rentant roba en el llavador.

Però la cosa no acabava ahí, després de la migdiada obligatòria passava llargues vesprades de conversa incessant amb el meu iaio Julià i els seus octogenaris companys en la premsa. La premsa sempre ha estat dins del meu cor. He passat hores i hores dia rere dia. Allí em vaig obrir el cap amb nou anys, em vaig xafar el dit als deu, em va eixir el famós bony del front als onze i em van donar el primer bes amb tretze. Però sobretot, allí passava llargues estones amb el meu iaio, la seva boina i el seu gaiato. El meu estimat iaio. Sabeu la de l’avi Ciset, doncs sempre m’ha sonat que estava escrit per a ell, per al Julià.





La premsa, que data del segle XVIII, sempre ha sigut un lloc singular. Curiosament la ubicació originària d’aquesta màquina era davall la casa familiar, on s’utilitzava per premsar vi i oli. Hui en dia es conserva el torn de premsar que tant de condiment va donar al poble.

Aquest dos llocs complien la funció d'aquella època: les dones a la xafarderia del llavador; els homes a contar rondalles a la premsa. No sé perquè, però jo sempre, supose que inevitablement, passava més estones a la premsa amb tots els iaios, que al llavador.

Cada vegada que passe, de tant en tant, per allí, retorne a la meva estimada infància. Amb Amadeu he tornat a recordar aquells dies i m’he acabat de convéncer que la infantesa en el poble m’ha donat la llibertat i la felicitat que tot xiquet estima.

Llavador

Quan era menut i estiuejava a Cirat, a l'Alt Millars, hi havia dos llocs que alhora m'intimidaven i m'atreien intensament: el forn i el llavador. Eren dos llocs singulars per la seua arquitectura i per la funció social que acomplien: contràriament al mercat i la plaça, a cel obert i a la vista de tothom, o la taverna i l'abeurador dels cavalls, normalment reservats als hòmens, aquest llocs eren autèntics gineceus, on la presència masculina estava vedada o, si més no, molt limitada, i on les dones gaudien d'un espai d'expressió i relació propi sense ingerències ni vigilància.
Al forn, que només obria un o dos dies a la setmana, construït al llindar del poble, a la vora d'un tallat amb molt de desnivell, s'hi accedia a nivell del carrer per una porteta amb gatera que donava a un replà amb barana des del qual, com si fos un balconet, ja tenies una visió angular de l'espai exempt i bigarrat del que s'esdevenia allà baix. Per moments, hi devia arribar a haver un centenar de dones enfeinades al voltant de grans taules d'obra amb taulell de fusta, enfarinat el gris blavós dels davantals, grosses i primes, xerraires i callades, els braços cepats o eixuts enfonsant-se en immenses boles de massa groguenca o repartint calbots als xiquets entremaliats que corrien enjogassats entre elles. Treballant i compartint afectes i desafectes entre elles, potser confidències i maledicències.
Al forn només hi havia una funció encomanada a un home: l'agutzil s'encarregava d'encendre'l i posar-hi llenya, i de manegar la post per a ficar-hi i traure els pans. De tant en tant, m'imagine que d'una manera funcionarial i desafectada, pegava dos crits per a posar ordre i fer valdre la seua condició de representant conjunt de l'autoritat municipal i patriarcal, el gall que cantava conscient que el seu cant allà no imposava gaire respecte. Vaig créixer i el forn deixà de funcionar. Ambdues coses m'havien de privar de la dimensió eròtica de l'assumpte: els nens perden l'accés privilegiat al gineceu a partir del primer pèl púbic, i la davallada demogràfica i l'augment del nivell de vida no devia fer sostenible el manteniment del servei. A més, hi havia també un forner que tenia la seua pròpia fleca i allà compràvem el pa.
Mentre el forn era el yang, el llavador era el ying, deliciosament fresc a l'estiu, cobert i ventilat a totes les orientacions amb finestrals allargats i rematats en un arc que aspirava vagament a l'elevada categoria del mig punt. Un corredor estret anava entre les parets i la bassa rectangular del centre, de mig metre de profunditat, on l'aigua fluïa permanentment. La post inclinada de pòrtland per fregar-hi la roba tenia un tosc relleu de ratlletes o puntets per procurar tracció i fricció. Les dones es vinclaven a sobre arromangades, brandant daurades pastilles de sabó d'oli com pilotes d'handbol i el fregar enèrgic encomanava el seu voleiar a les faldilles, els genolls nus, el tou de la cama cobert de vell, la pitrera de la bata banyada apegada a la pell, el bombolleig blanc entre els dits, l'aroma de net escampant-se entre les figueres paleres que creixien a la banda de fora.

Si estigueu interessats, hi ha un Catàleg dels llavadors valencians en curs de publicació. L'autor es Josep Manuel Barea i Gimeno i jo tinc el primer volum, que recull els llavadors de les comarques del nord. Es traca d'una d'aquestes publicacions de l'autor difícils de trobar perquè no deu tindre una distribució regular. Tot i el seu deficient tractament tipogràfic, està molt dignament editat amb abundor de fotografies, no sempre correctament impreses, i d'altre material documental molt interessant.
Hi apareix el llavador de Cirat, que a Cirat li diuen el lavadero. La deixadesa de les successives administracions municipals ha consentit la seua degradació fins a l'estat previ a la ruïna en què es troba actualment. Les bigues estan corcades, el lluït de les parets s'escrostona i la teulada amenaça d'assolar-se qualsevol dia. Cada dia que puge a Cirat m'acoste passejant i, si la llum ho permet, li tire alguna foto.

Rodoreda al palau

A la casa s’hi accedia pel jardí, un espai on aturar-se a prendre el sol entre les clarianes dels arbres i on entremesclar-se amb la vegetació al cor mateix de la ciutat. El jardí, envoltat per un reixat de ferro amb puntes de llança daurada, tenia dues portes ben guardades per sengles porters amb uniforme: l’una era l’entrada principal, l’altra la de les cotxeres. Nosaltres vam entrar per la del carrer Còrsega i vam prendre’ns el nostre temps, suficient per gaudir de la serenor d’aquell oasi de palmeres provinents de l’Exposició Universal de mil vuit-cents vuitanta-vuit.
El marqués de Robert i comte de Torroella havia fet portar pedra de la muntanya del Montgrí per construir aquell caprici neoclàssic, i ara, nosaltres, érem els seus convidats. Amb el perfum d’aquella vegetació exuberant vam pujar les escales d’aquell palau de sostres alts.
El primer que vam veure fou la màquina d’escriure, una Smith-Corona de color verd-fulla-d’arbre. Vam somiar el soroll d’aquell teclat de lletres, rodones i rodoredianes, on els dits d’aquella dona de cabells blancs havien teixit tantes i tantes vànoves d’inquietuds.
A la primera cambra, el laberint s’obria, en blanc, sota un sostre envaït per coloms. Les tasses de porcellana fina de les cases dels senyors, l’embut, el ganivet. Tot feia pudor de colom. Era la cambra de Natàlia, amb sacs de veces pels racons, amb abeuradors curulls de veces i colomassa, amb una forta sentor a ferum. I els coloms parrupant des de les bigues. L’angoixa del laberint, de la femta, del desori.
La segona dependència era un bosc amb parets folrades d’arbres, cadascun d’ells marcats amb una placa. Argolles, gàbies, cilindres. Cada individu lligat a un arbre, embotit de ciment perquè l’ànima no s’escape. La llibertat engolida dins l’arbre. I al bell mig del bosc un tronc foradat, per on escodrinyar l’interior, les arrels, les paraules ofegades per una destral. Olor de bosc, d’humitat, de riu. Soroll de bosc, de renills i de pardals, de riu. Olor de dintre de l’arbre. Es mor la primavera.
D’una porta a una altra i d’aquesta, a una tercera. La casa de les nines, blanca, amb el cor obert, tot mostrant un antifaç de Teresa, l’hora del xampany. La perla grisa de la corbata clavada. Un gran mirall, trencat, a banda i banda de la paret. Bombolles de sabó i de plomes al sostre. I al mig de la sala, el llorer, plorant la mort dels nens, la mort de la innocència. Soroll de nens. Olor de mort.
La darrera cambra era la de l’Adrià, que després de desertar de la guerra tornava a la casa pel camí sense retorn. Camí de destrucció. Olor de pólvora. Sobre els murs es projectaven els llampecs i les imatges de l’horror de la guerra. Quanta, quanta guerra. Quant de patiment. Esclafit de bombes. Soroll de laments, d’armes, de campanes. Soroll de guerra.

En eixir del palau, al passeig de Gràcia, un contrast de llum, de soroll i d’olors m’atabalà. Vaig sentir els raigs del sol a la cara, i vaig deixar enrere el laberint, el bosc, la casa i el camí de sang. Aquell matí, Barcelona es desvetllava tranquil•lament com qualsevol dissabte, sense pressa. En eixir del palau, al passseig de Gràcia, vaig pensar que totes les dones que anaven des de Sant Gervasi cap a la plaça de Catalunya tenien un poc de Rodoreda. Mentre ho pensava, vaig veure un pètal de gerani blanc que queia des d’un balcó i vaig veure un gat que, encuriosit, ens observava.

El llenguatge del cos

Una setmana després del pelegrinatge a Alacant, encara injectada de consignes de la vella tribu i de cançons i de rencontres, una sèrie de casualitats m'han fet espectadora privilegiada de tres espectacles de dansa.
Cada any per aquestes dates, a diversos escenaris de la capital del regne se celebra el festival Dansa València. La primavera té una cita amb l'anomenada dansa contemporània que mostra el treball de criatures i altres espècies en moviment constant durant una setmana, pel cap baix. Abril s'acomiadava amb l'alè infatigable d'unes personetes disciplinades i lleugeres com la brisa.
Dels tres espectacles que m'he empassat quasibé per pura xamba, potser fou el primer el que més em va impressionar. Es tractava de El privilegio de morir de Provisional Dansa, una recreació de quadres d'Edward Hopper, de caire realista i alhora trencador, que investiga les diverses maneres de poder viure i morir lliurement a través d'infinitat de possibilitats del gest, de l'equilibri del desequilibri. Sota la mà ensinistradora de Carmen Werner, el públic descobreix mil maneres d'ocupar i desocupar l'espai, de dir o d'insinuar. Una proposta d'acostar l'art del moviment a la dramatització. Podeu veure ací algunes fotos i un fragment del bolo.
Dimarts -dia mundial de la dansa, vés per on- vingué Shubert in love i Folavi (un divertit joc de paraules, aquest segon títol: il faut la vie, una capriciosa barreja a la manera de Dario Fo, Emile Zolà i Antonio Vivaldi?) del Ballet d'Europe, de tall més clàssic. Elegants i correctes, una dotzena de joves molt joves assajava encontres i desencontres en escena, una proposta de la nova fornada d'artistes provinents de les més diverses Europes.
I dimecres 10 años solos, espectacle amb què el Centre Coreogràfic de la GV celebrava el seu desé aniversari. Deu intervencions breus que ens permetien establir un joc de comparacions i votacions com si es tractés d'un concurs. Propostes tan variades com irreverents.
Tres dies immersa en la frontera del ball, lliscant entre els cossos que parlen, absorbint pels ulls tot un festival per als sentits.

Recorde Vianants Dansa com una de les primeres companyies de dansa contemporània que vaig conéixer. He oblidat els títols dels seus muntatges però sí que seria capaç de reproduir alguns dels moviments que Gracel Meneu (a qui per cert vaig reconéixer dimarts entre el públic al Principal) i les seues xiques escometien amb la convicció de qui està articulant un nou llenguatge.
Eren els darrers huitanta. Han passat més de vint anys. Al llarg de dues dècades he anat veient diverses actuacions de manera esporàdica (em ve ara al cap l'energia d'Ananda Dansa, la fúria de Mòmix) i sempre m'han provocat la mateixa sensació: l'expressió dels sentiments humans a través del cos, la soledat, l'amor, el pas del temps, la mort. Tot plegat, aquells moviments amb doble sentit, braços i cames d'anada i tornada; seqüenciació i ritmes trencats, la traïció de la línia recta, el pas de la rigidesa més extrema a la fluïdesa i l'ondulació més flexibles; la imitació de la naturalesa, tot evocant el model primigeni d'Isadora Duncan, aquella ballarina descalça i lliure que imitava les ones i els arbres mentre estimava els homes i les dones.
Ara, però, gosaria dir que la dansa ha fet un pas endavant (la direcció en aquest cas no crec que siga rellevant): en diria deconstrucció del moviment, a la manera d'un Ferran Adrià i una truita de creïlles, posem per cas. Hi he vist actuacions que busquen més enllà de la dansa mateixa: la incorporació del diàleg, l'expressió de versos enregistrats o de viva veu, la presència a l'escenari del músic-ballarí (imagineu-vos una violinista cap per avall que toca i no para de riure), l'escenografia, el vestuari. Buscar i trobar noves vies per on esfilagarsar uns músculs impecables. Ressons orientals, bombolles transparents que omplin l'espai, surant tan ingràvides com el dansaires, insinuacions d'espills i fotografies, recreacions d'obres pictòriques fàcilment identificables, referències cinematogràfiques, sofisticació de robes i cromatisme. Multidisciplinarietat.
I el cos nu -quin goig ballar sense vestit!- que ara prioritza el moviment d'uns braços que no s'acaben mai, el gest corporal seqüenciat i grotesc, l'horitzontalitat a través dels murs que limiten l'escena. Tot un món per descobrir i que, com tantes altres manifestacions -artístiques de mena o reivindicatives de carrer-, freturen urgentment de suport econòmic (més escoles i espais de dansa, concerts i autobusos gratuïts) i reconeixement social.