divendres, 11 abril de 2014

Llibre del professor, Alexandre Bataller

Llibre del professor
Alexandre Bataller
XXX Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València, 2012 «Bromera Poesia» /Editorial Bromera / Alzira / 2013
Fa temps que vaig escriure aquesta ressenya.  Molt temps. Massa. Avui, després de mesos esperant veure-la publicada en algun lloc, la penge ací. Que no es diga...

 El do del simulacre 
Llibre del professor és el títol del blog que comanda Alexandre Bataller, on s'apleguen els apunts més diversos d'un cronista inesgotable. És allà on potser germina la idea: sota el mateix títol, Llibre del professor és ara també un llibre de poemes, XXX Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València. 

L'ofici d'ensenyar és tan complex que conté tot de mons paral·lels i molt sovint indestriables. Bé ho sap qui s'hi dedica. Perquè ensenyar –descobrir, mostrar allò ocult– porta inherent el seu complementari aprendre; ensenyar requereix un determinat estat, un buidar-se i omplir-se de manera sistemàtica, un obrir i tancar cíclicament el curs; ensenyar no és només un ofici sinó una recerca constant. I un desfici. El desfici amb què l'autor d'aquest poemari conversa amb els seus alumnes, «agents provocadors dels versos». Llibre del professor és un recull de poemes que recorren gran part de la geografia de les aules, aquell univers eternament efímer, curull de vida. Escrits des dels inicis dels 90, el lector té la sensació, però, que aquesta cinquantena de textos no ha passat per cap filtre, sobretot alguns poemes, que titllaríem d'adolescents. I això els fa desiguals; i alguns aguanten més bé el desgast del temps que no d'altres. Dues dècades és molt de temps si no hi ha una voluntat d'unificar-ne el material sensible. L'adéu que s'estén al llarg dels versos, el comiat inevitable com a leitmotiv, no n'és un lligam suficient. El professor ompli el seu quadern de notes amb la memòria centrada, sobretot, en el tòpic recurrent: la dèria d'aquell qui envelleix a la tarima mentre ells i elles, els deixebles, són sempre joves. Ho fa amb la mirada subtil i entusiasta del mestre que coneix bé les regles del joc –com un joc d'escacs són aquests versos, joc de càlcul, defensa i atac– a què cada any s'acara, espasa en mà. I parla el mestre disfressat de poeta. El mestre que vol retenir, a desgrat del temps, aquella mirada –de dona jove, bàsicament–, aquell gest, aquell moment que passa sense treva. El mestre que no vol, finalment, deixar ni una sola lliçó per explicar, i per això busca els racons amagats que li ofereix aquest altre ofici –que és també desfici– d'escriure. «Tot per escriure, perquè l'oblit / no esborre el color de la joia». Tot oblidant, potser, que la poesia vol contenció, i que hi ha moments en què el llibre se'n ressent, de l'excés i la insistència. I com no podia ser d'una altra manera, cronista inesgotable que en déiem, el jo poètic insisteix una vegada i una altra en l'etern retorn que va de setembre a juny. «Mai més us veuré així: / recordeu-me demà com jo us contemple avui». I en aquesta espiral del temps, tornen els mestres que també n'han parlat i que formen part del joc: Papasseit i Maragall, Ferrater i Carner, Estellés i Valor, i un llarg etcètera, encapçalen els poemes des de les citacions inicials, o guaiten entre les línies dels versos. Entre el dubte i el balbuceig, el poeta disfressat de mestre beu de les pròpies fonts per renovar l'art de la mimesi. A la recerca insaciable del mot, «la clau mestra dels mestres», esdevé testimoni actiu d'una tradició antiga i juga amb l'artifici, el simulacre: «Tot enaixí em trobe, / esdevingut poema, / en saber que us he deixat, / amors del meu temps feliç». Begonya Mezquita

dilluns, 10 febrer de 2014

Tractat del dolor, paraula de Carme Manuel

Toti que ja n'havíem dit la nostra en una nota anterior, heus ací una ressenya apareguda a la revista (digital) "Lletres Valencianes"34, sobre la novel·la de Carme Manuel Llanceu la creu:

 Una dona inicia un viatge sense maletes. El moment de posar el comptador a zero arriba ara que sa mare és morta. Revisa el seu passat de pors, iaios, poble i germana. Una dona s'enfronta, per fi, a ella mateixa. Primera novel·la de Carme Manuel, mirada contundent que insisteix en la ferida. «El que ha passat no m'ha agafat per sorpresa». Amb aquestes paraules comença la narració d'una història singular i, tanmateix, universal: la mort de la mare com a punt de partida del viatge d'una dona als confins d'ella mateixa. Perquè un fet cabdal com la pèrdua de la persona que és per força «bressol, passat i present» esdevé l'espurna que encén aquesta foguera com una confessió sense aturador i sense gaires concessions. Cal tancar per poder obrir, cal un final per recuperar un principi. A més a més, un tema determinant com aquest, clàssic entre els clàssics, va acompanyat d'un crit contra la impossibilitat de véncer la ràbia que assetja des de la infantesa i que no permet viure. Com un eclipsi que encega la protagonista: «S'ha mort a propòsit. Només per fotre». No solament la figura de la mare, la dona que vestia de dol i que després de la mort de l'home no va aixecar més el cap. La relació intensa i desigual amb la germana, inevitable rival del jo més, del jo primer i, sobretot, l'ensorrament de la relació amb Eduard, el marit a qui fa culpable del seu fracàs vital, és l'altra cara de la moneda d'aquesta lluita contra el temps. Ella, víctima dels records, arrossega un passat del qual no es pot desprendre. Ell, en canvi, amb la seua «dèria malaltissa per esborrar els records», sobreviu a les circumstàncies. Paral·lelament, aquesta història situa el lector en un marc que, al més pur estil estellesià, retrata la València dels anys 60 el segle passat, vista a través dels ulls d'una dona que hi creix amb uns desitjos massa sovint escapçats. Carme Manuel, la veu que sense vergonya s'amaga sota el vestit de la protagonista, arremet contra els dubtes i les pors de manera decidida i basteix el relat de la pròpia vida. El títol de la novel·la, imperatiu i suggerent, anuncia l'afany de superació d'algun vertigen no resolt. I ho fa a partir de les anotacions del quadern, aparentment a rajaploma, amb un estil directe i fragmentari com si es tractés de versos lliures. Una prosa eixuta, carregada de símbols de caire rodoredià (les nines, la marededéu de Nuremberg, l'aigua de la séquia, les sargantanes, els dragons, els pastissos i les coques de terra i aigua), que s'acosta a l'abstracció, de vegades tenyida d'un subconscient plenament oníric. Si estiràvem del fil d'aquestes imatges críptiques teixiríem, sens dubte, un tractat del dolor, de la soledat i del desamor. Siga com siga, una escriptura amb una marcada voluntat d'estil, una primera temptativa, un treball honest. Els records i les insatisfaccions de la dona que ha arribat a la maduresa van fluint amb una tècnica, doncs, que tria la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, les enumeracions caòtiques. I sobretot recorren amb insistència el camí que va del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. «Horroritzada pel buit. / La caiguda. / I tu, mamà, agafant-me del canell. / Estrenyent-me la carn i l'os. / Amb tanta força que encara hui sent el dolor que em feies. / El dolor de la desesperació de perdre'm. / L'ànsia de passar a l'altra banda. / No caure entre les fustes. / Porte el verduc dels teus dits com polsera d'or».

dilluns, 9 desembre de 2013

Poesia i memòria

[Mnmosine, deessa de la memòria.]

1
La mare devia sentir molt al principi que estava perdent la memòria, ser-ne d'alguna manera conscient molt d'hora, quan a penes si eren evidents per als altres les llacunes del seu oblit. El primer signe d'aquell procés que arribaria a ser devastador fou la insistència gairebé obsessiva, en els primers anys que seguiren a la mort del pare, de contar anècdotes i virtuts de l'home, de cantar les excel·lències inesgotables del marit a qui tantíssim va estimar a tot aquell que tingués la paciència d'escoltar-se-la. La soledat més terrible deu ser anar quedant-se sense records, sense paraules. No cal dir que la memòria del seu home se li va anar esborrant de mica en mica, molt abans que perdés el do de la paraula, que es perdés ella mateixa entre la boira del temps i l'oblit, i que els seus conjurs repetitius, aquell intent desesperat de conservar en la consciència la prova indeleble d'haver viscut, últim sentit que voldríem retenir, no van fer efecte. Però el darrer esclat de llum en ella abans de l'eclipsi total de la paraula va ser la poesia, versos solts d'ací i d'allà evocats i repetits diversos colps al llarg del dia, alguns poemes sencers que ballaven misteriosament en la corda fluixa de la seua memòria abans de desaparèixer per sempre en el túnel de l'oblit, poesia que havia après amb el company ja oblidat, última trinxera de ritme, rima i mesura per on tornava al poble, a la infantesa, als primers records, a les profunditats melodioses del valencià de l'horta. En plena davallada de la mare ja convertida en filla, enmig de la tendresa donada generosament durant anys i panys i ara en certa manera recobrada, vaig escriure Lletra per a un àlbum, no per salvar-la sinó per salvar-me, poesia feta d'un impuls nítidament terapèutic, conjur de la memòria, psalmòdies contra l'oblit, cançó de bressol per ajudar a espantar els monstres de la mort. Mai no havia tingut tan clar davant els ulls, negre sobre blanc, i entre les mans, l'evidència i la vivència de la poesia com a forma de memòria, identitat i consciència: l'evocació d'una història petita que es resisteix a caure en l'oblit. Per això és que el que us he contat vol servir d'introducció al tema que avui ens torna a reunir en bona hora.

2
Que poesia i memòria, memòria i poesia, són dues cares de la mateixa moneda és una cosa que em sembla evident, quasi quasi una redundància perillosa (com totes les redundàncies i la majoria de les evidències). Però el cas és que la poesia és feta de moltes altres monedes, que és un anvers de molts reversos, que tots volen ballar amb aquesta estranya i magnífica parella: poesia i amor, poesia i mort, poesia i pensament, poesia i oblit, poesia i consciència… Poesia i memòria. La paraula és conductora del corrent elèctric de la memòria, i històricament, la conductora per excel·lència. L'art verbal que anomenem poesia, l'estilització formal de la paraula, remunta el riu de la història fins a les fonts primigènies de l'oralitat sense lletra, i des d'ací, més amunt, fins a les mateixes deus del llenguatge. Què en saben els especialistes? Què en poden esbrinar els paleòlegs de la poesia, de la paraula, del cant quan tanta matèria poètica ja s'ha dissolt per sempre en la desmemòria? De què parlen els jeroglífics egipcis de fa vint-i-cinc segles? El Plany de Gilgames només té quatre mil anys, i uns dos mil vuit-cents L'Odissea i La Ilíada, uns cent anys menys Hesíode, dos mil tres-cents els Veda hindús… parpelleigs del temps, palimpsests d'estructures més antigues, rastres de veus més remotes: memòria. Per invocar els déus, per pautar el treball diari, per resar, per evocar les gestes dels herois, per assegurar la memòria dels homes i dels pobles, per fixar el coneixement que convé transmetre als fills… La poesia devia complir des del principi aquesta funció de caixa de ressonància de la memòria col·lectiva. Però també, molt des de primera hora, des dels grecs amb especial solvència, ja com a construcció cultural consolidada, va ser expressió alhora del geni individual, tendència que s'extremarà segles més tard amb el romanticisme i la modernitat, quan de vehicle de memòria eminentment èpica la poesia esdevé receptacle per excel·lència de la memòria individual. Mnemosine, deessa de la memòria, engendrà amb Zeus les nou muses, entre elles Èrato, l'estimada, musa de la poesia eròtica, de la lírica, i Cal·líope, la del bell esguard, la musa de la poesia èpica. Alguna llum per al que ens ocupa es filtra també per les escletxes de l'anàmnesi o reminiscència de Plató, per a qui conèixer és reconèixer, i per la finestra entreoberta de Hume, per al qual l'única manifestació de continuïtat personal d'un jo constantment en canvi la proporciona la memòria, en què es fonamenta la consciència de la pròpia identitat. D'acord, la creu de la poesia té moltes cares. Però com transporta la poesia la memòria, com hi conviu o de quina manera la poesia és memòria en els nostres dies? No d'una manera precisa, diríem, sotmesa als contorns de la realitat aparent, sinó més aviat aleatòria, capriciosa, insistint en el seu poder d'evocació; no opera diríem amb impossible voluntat fotogràfica o historiogràfica sinó tractant de fixar i transmetre, més que no pas el record concret, l'emoció de la memòria, una emoció sostinguda en el text que el lector ha d'actualitzar i que per això ha de ser comunicable, traduïble, universal. La poesia és així un reducte d'identitat-memòria, en la cerca i fixació del sentit (que inclou el no-sentit) i l'emoció, més valuós com més aquests temps volen imposar la tirania de la imatge vertiginosa i la teranyina de la realitat virtual. Ai, aquesta mala salut de ferro de la poesia! Però què hi ha de la poesia de cultures perseguides i llengües minoritzades?
Situem-nos, per exemple, en l'extrem escatològic que evoca el poema de John Burnside “L'últim home que parlava ubik” (i passeu-me la traducció):

De vegades, en aquells pocs darrers mesos, 
pensaria en una paraula 
i hauria de recordar l'arbre, o el tipus de granota 
que els sons indicaven: 

l'arbre mateix, o la ganota, o l'estat de la ment 
i no el mot equivalent en una altra llengua, 
la parla que havien adoptat els seus fills i la llum de la muntanya; 
les tombes que ell rastellava i torcava; les cançons de noces. 

Durant anys de silenci reunits en la calor 
ell s'estava en el seu pati 
i xiuxiuejava el nom d'un ocell 
en la seua llengua materna, 

mentre la memòria de la neu i dels dies de mercat, 
les mans del seu pare, l'olor del tamariu 
anaven esborrant-se en els noms que ja no s'usaven: 
el blau de la infantesa plegat com un llençol 

i desat. 
Res del que deia era recordat, res del que feia 
era realitat o llegenda 
a la plaça del poble, 

però més tard ells memoritzarien la paraula 
que ell va pronunciar aquell matí, just abans de morir: 
un nom per a la mort, potser, 
o herba de prat, 

o nadant cap a la superfície de la seua ment, 
una altra paraula que tenien quan ell era jove, 
una paraula que rarament pronunciava però que era allà 
per a tot el que coneixien i ningú no recordava. 

Què hi ha d'aquells “Hem viscut per salvar-vos els mots” o aquells “Animal de records, lent i trist animal” (per matar dos insignes aniversaris d'un tret)? ¿És més explícitament memòria la poesia vinculada a una forma o altra de “realisme” (que difícil esquivar certes fórmules pansides!)? ¿Quin lloc ocupa o hauria d'ocupar la poesia en la construcció i consolidació de la identitat-memòria (i tant identitat, per molt variable que siga, com memòria, per molt assetjada per l'oblit que es trobe, necessiten consolidació, permanència) dels pobles i les nacions? No devia ser el primer, és clar, però per què se li va acudir al senyor Eliot barrejar memòria i desig, com qui diu passat fet present i futur? ¿I quin és l'abast del títol de la poesia sencera de l'enyorat (i tanta falta com ens fa en aquests dies!) Vázquez Montalbán, Memoria y deseo? ¿No balla sempre la poesia amb la memòria, per molt que es desitge arribar Donde habite el olvido? ¿Hi ha més “memòria” en la poesia del Llibre de meravelles que en la llet negra de Paul Celan, terrible imatge de la shoah ja fixada en la nostra memòria? En els cecs que colpegen les reixes dels jardins de les cases de Sinera o en la mare tothora evocada en els poemes d'Antonio Gamoneda (quin meravella el seu darrer Canción errónea!)? ¿Podem, en temps en què tant hem reivindicat la necessitat de preservar la memòria històrica, en què els tels embafosos de la transició han anat caient un a un fins a descarnar la crueltat i injustícia de l'oblit provocat, deixar d'exaltar la dignitat i necessitat de l'antiga companya de ball de la poesia? ¿I de fer-ho, a més, sortejant les trampes fotogràfiques i els miratges, de les literalitats realistes, de la constricció del vol radical i compromès de la poesia com a cerca i aventura, com a veu de la consciència i l'emoció?

3
La paraula, la poesia, és memòria, transportadora de memòria, per la seua dimensió històrica, perquè ens precedeix i ens sobreviu. Això és clar almenys en una doble dimensió: la que ens constitueix com a individus al si d'una comunitat lingüística. Com l'ADN dels pobles, diríem, que adquireix en la poesia i amb la poesia una estilització essencial. Hi ha qui treballa per a la memòria, que com el teixit de Penèlope sempre està fent-se i desfent-se, creant-se i recreant-se. És una lluita tenaç per preservar, per sortejar inútilment les flames finals, vencedores, de l'oblit. Ens hi pertoca una mesura humana, que vol dir que si la guerra és perduda de bestreta (no hi ha més hortizó que l'oblit), la poesia intenta guanyar-hi petites batalles, i en els més il·lusos o els més porucs o els més rebels i decidits, no sé, la gran batalla de la posteritat. En algun moment vaig escriure que el poeta dedica tota la seua vida a escriure el propi epitafi, idea que no deu tenir res d'original. Hi ha, doncs, aquesta rebel·lia contra la mort, contra l'oblit (oblit que alguns identifiquen amb una mena d'alliberament personal –més sovint– i col·lectiu), però hi ha també i alhora un ajustament de comptes amb el propi passat. En aquest terreny, el poeta recrea el seu passat, activa la pròpia memòria no tant per solidificar una cosa per naturalesa etèria (el passat que no retorna) com per esbullar el camp de la brossa de la vida, per donar forma (aquí, crec, hi ha la clau de volta de la memòria en poesia) al que per naturalesa és escàpol i buscar-hi, si n'hi ha com si no n'hi ha, un sentit. La memòria, així, seria la comprovació que hem viscut. A la poesia, ja ho hem dit, no li importa tant el detall precís com la transmissió d'aquesta certesa, donar forma estable als fantasmes, matar en certa forma el record, petrificar la memòria amb la contundència d'uns versos lapidaris. Contradictòria feina la del poeta, que malda per mantenir viva la flama de la vida amb les paraules però es dedica alhora a clavar l'agulla de la paraula en la papallona morta del passat. Només perquè el passat, en l'experiència humana, és sempre present recreant-se en una espiral eterna. La poesia, així, fon i destrueix o recompon les dimensions convencionals amb què pautem linealment el temps, passat, present i futur, en una mena d'ucronia. La memòria, com volia Hume, seria doncs germana bessona de la consciència, fil d'Ariadna que ens guia pel laberint de la identitat. Fins i tot quan el treball del poeta no és explícitament el conreu creatiu de la memòria o no es dedica a la vivificació-petrificació (segons com es mire) d'episodis del passat, només pel treball amb la matèria de les paraules, i a través de formes que pouen en el més fondo i subtil de la pròpia experiència, el poeta està construint memòria. Aquesta dimensió és clau: construir memòria, establir els nexes de continuïtat amb el passat i les baules per al futur. La precisió de la forma poètica n'asseguraria l'eficàcia. La poesia és, doncs, sempre una forma de memòria, tant si hi treballa més explícitament, amb la concreció de referents més reconeixibles de l'experiència individual i col·lectiva, com si tendeix a la pura abstracció, a la música primigènia de la paraula, al tam-tam que vol alliberar el poeta dels dimonis íntims. L'obsessió contemporània per l'enregistrament visual de l'experiència immediata, ¿no delata en la seua insatisfacció compulsiva la impotència de la imatge per “retratar” el fons obscur i lluminós de l'experiència humana? La poesia, així, és una forma de memòria insubstituïble perquè només a través de les paraules vivificades artísticament podem arribar a vorejar el sentit, eternament escàpol, de la pròpia vida i la vida dels altres, de la vida. Eternament escàpol: no hi ha paraula definitiva, el poema no pot empresonar el record, no és un vehicle perfecte de memòria, però sí el millor instrument de què disposem per recrear-la, per reintempreta-la i transmetre-la. L'obsessió malaltissa per visualitzar cada banalitat de la vida quotidiana, de fer passat del present que encara està desenvolupant-se, pot ser simptomàtica, paradoxalment, de la malaltia contemporània de l'oblit, del foment malintencionat de la desmemòria. Al regne d'Hades, a l'Èreb, hi ha dos llacs: el Leteu, el de l'oblit, i el de Mnemosine, el de la memòria. Vida i mort, llum i foscor, memòria i oblit, cares de la moneda de la condició humana, òbol de principi i fi. Per a Brodsky “Cap vida està feta per a ser preservada. Tret que hom siga un faraó, no aspira a convertir-se en mòmia. […] Un home normal no espera que res continue; no espera cap continuïtat ni tan sols per a ell o la seua obra”. Però mort déu i desapareguts els paradisos, res no ens priva de cultivar la memòria de la poesia, de dedicar-nos inútilment, estranyament, a aquell “dur desig de durar” del famós vers.

València, abril de 2013.

NOTES:
· Aquestes anotacions sobre Poesia i memòria van ser llegides en ocasió de l'encontre que els poetes Vicent Alonso, Antoni Clapés, Anna Montero, Begonya Mezquita, Josep Maria Sala-Valldaura, Víctor Sunyol i qui açò signa van fer el dissabte 20 d'abril de 2013 a L'Estanqueret de l'Ampolla de Mar.

· Amb el títol de “The Last Man to Speak Ubykh”, el poema pertany al llibre The Good Neighbour, Cape Poetry, Londres, 2005: “At times, in those last few months, / he would think of a word / and he had to remember the tree, or the species of frog, / that sound denoted: // the tree itself, or the frog, or the state of mind / and not the equivalent word in another language, / the speech that had taken his sons and the mountain light; / the graves he swept and raked; the wedding songs. // While years of silence gathered in the heat, / he stood in his yard / and whispered the name of a bird / in his mother tongue, // while memories of snow and market days, / his father's hans, the smell of tamarind / receded in the names no loger used: / the blue of childhood folded like a sheet // and tucked away. / Nothing he said was remembered; nothing he did / was fact or legend / in the village square, / yet later they would memorise the word / he spoke that morning, just before he died: / a name for death, perhaps, /or meadow grass, // or swimming to the surface of his mind, / another word they had, when he was young, / a word they rarely spoke, though it was there / for all they knew that nobody remembered”.



dijous, 5 desembre de 2013

Un poema inèdit

ARBORESCENT

el puc imaginar així
des de la llavor remota i les arrels
que arrapen la terra
així
amb les branques esteses al vent
nodrint-se per l'acció mineral
i el bes de la llum la carícia de l'aigua
crescut estranyament enmig del no-res
ciència arborescent del foll ramon
pujant a l'ombra de brassens
o amb l'arbre de vinyoli
allunyant-se del bosc
cap a altres forests infinites
bíblia de bíblies
escriptura dissolta en el riure
engimàtic del temps
palimpsest que alberga en silenci
fràgils empremtes d'un fosc instint
de permanència

així l'imagine
 de fulla a full desfullant-se
amb la matèria
més pregonament humana
veig com creix a pinzellades lleus
a ritme de cisell arborant-se nota a nota
mot que en fang solidifica
un somni vegetal d'arrel a branca

lleguem el que ens fou llegat
fòsfor un pessic de sal
paraules que el vent s'enduu per les branques

i en ell ens mirem
 arbre que es pensa
estany de l'espill del temps
endevinem a penes la imatge esborradissa
en el camí que ens fa en cada passa

arborescent
puc imaginar així avui
el llibre que no existeix
però ja existeix
i el seu buit que m'acompanya sempre

(Zegama, 27 de juliol-València, 29 de setembre de 2013)
[Aquest poema és el primer d'un díptic escrit en homenatge al pintor alcoià Manolo Antolí.]
MR-C




dilluns, 4 novembre de 2013

Pa, educació, llibertat.

Ara que ho diu, descobreixo un element més en comú entre les tres víctimes: el seu narcisisme. Tant en Demertzís com en Theologuis i en Lepeniotis sentien un orgull narcisista per la seva activitat antifeixista i pels èxits que aquesta els va proporcionar. Si ara en Papadakis em preguntés què és la generació de la Politècnica, li respondria que és la generació del narcisisme absolut.

Temps de desprestigi, de descrèdit. Ni polítics, ni periodistes, ni professors universitaris, ni sindicalistes... Quan les circumstàncies superen qualsevol expectativa, tot es capgira. I era tot tan evident, tan esperable. I fa tant de mal descriure la misèria dels homes.

Fer fora els dictadors i la dreta per entronitzar-se als seus llocs. Convertir-se en tirans en el lloc del tirà és ben bé una més que possible ruta.

L'actualitat no, el futur. Les contradiccions no, les conseqüències.
Quan Grècia es troba en una situació penosa, aquesta mena de visionari en què s'ha transvestit Petros Màrkaris escriu d'una realitat tràgica que batega. L'heroi i l'antiheroi es confonen, víctimes d'ells mateixos, tan estranys com estranyes esdevenen les relacions entre pares i fills, generacions obligades ara a coincidir.

Llegim i tot es paralitza. I fa un parell de dies, tot just quan arribava novembre, la ficció s'enxarxa de nou amb la realitat i ja no sabem què és què.

Massa imminència per ser contada. Tenim un tema amb Petros Màrkaris. O dos, o tres.