Llanceu la creu

Podríem inaugurar una secció al blog que es digués "Lectures al tren". Els qui hi viatgem de tant en tant sabem que les tres o quatre hores que tarda el tren d'arribar a Barcelona, per exemple, són hores molt apropiades per llegir. També per mirar per la finestra (quin cel, quina mar!), o per dormir, o per fer qualsevol cosa, cert.
Aquests dies em va arribar per correu a l'institut la primera novel·la de Carme Manuel, -no sabria si dir-ne mestra, companya, amiga, asídua dels cines Babel, dona que riu-, autora de nombroses traduccions, de qui conec, sobretot, els treballs sobre poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX.
No m'ho vaig pensar, doncs: Llanceu la creu, breu i imperativa, es feia un lloquet en la llista de lectures pendents i se'n venia amb l'Euromed de divendres.
I crec que no li he pogut trobar un escenari més apropiat perquè la novel·la és, també, un viatge: el de la dona que llança enrere la mirada per fer un repàs del que ha estat la seua infantesa en un poble de iaios, estiu, germana i moltes pors i manies; el de la dona que s'atura en una estació i canvia de comboi perquè el moment de posar el comptador a zero arriba just ara que sa mare és morta; el viatge de la dona madura que, en fi, s'enfronta a ella mateixa.
No és una novel·la que atrapa pel tema, topic recurrent en la narrativa que es conrea entre aquestes coordenades (penseu en dones que van des de Raquel Ricart a Imma Monsó, des de Carme Miquel a Esperança Camps, per exemple). Crec que és la fidelitat amb què Carme Manuel recrea un univers tan fàcilment reconeixible. Amb unes maneres que trien la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, els records i la insatisfacció van fluint. I, sobretot, sorprén el camí que el llenguatge recorre per anar del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. És en aquest recorregut entre el traç de la memòria i el dictat oníric que trobe una certa frescor, un joc d'artifici fruit d'una aposta sincera. Una teràpia saludable, supose.  

També somnie en roig. 
El roig del 'justiciero rojo'. 
I somnie el turment de la gàbia amb la rata dins. 
Una gàbia que em serra la cara i no em deixa alenar. De sobte el xiulet fi i llarg de la bèstia famolenca. La llarga cua que em frega els llavis. Els ulls rojos que m'esguarden fixos, desafiadors i hostils. I la mossegada que m'esquinça el nas. El meu nas. 
Tremolosa que haja traspassat la tela metàl·lica de la finestra i aparega per darrere les cortines rosa del dormitori 'el justiciero rojo'. Disposat a portar-me a les masmorres roges del castell i fer-me tastar la marededéu de Nuremberg

A José M. Settier i. m.

La mar en calma
                                                                         Tot muda i tot roman. J.V. Foix


Potser perquè tot està inventat, sí,
però aquesta truita de creïlles
no és aquella. Ni les bellíssimes
paraules amb què evocàvem dues barques
al capvespre, marinero en tierra
d'un posat elegant que abraça la vida
amb tendresa, l'harmonia dels àngels
pels pasadissos compartits.
Ballarí amb el pas canviat que encomanes
la rialla, tornem a començar,
que encara és l'hora difusa. Perquè
no hi ha res com jugar, assegut ara
en la immensitat, festeges amb nosaltres
quan vols i de la manera que vols,
ja saps, how are you? I'm fine, thank you.
I un grapat de versos
que no justificaran la mort.
Es fa estrany haver de viure, haver
de mirar cap al costat en què no hi ets
i refer, de puntetes, un perfil
amb gotes de pluja, a recer d'uns pins
que guaiten la mar en calma. Estranyes paraules
que es volen lúcides quan ja no hi ha remei
i el dilluns són tots els dilluns,
i la realitat i l'escola obri sempre
les seues portes, cor desmesurat,
concentrat biòleg de bata blanca,
mestre aprenent de la paraula dita
que carregues amb tots els pronoms,
la gramàtica elegant del teu accent,
la teua discreció, la nostra enyorança.



Aviat farà un any que el director del Clot del Moro, després de més de vint anys al comandament de la nau, ens va deixar per sempre. Des de la perplexitat en què ens hem vist sumits aquests mesos, caminant per la corda fluixa per viaranys de tensions, burles i retallades que vénen de dalt, ací estem, encara. No hi ha millor homenatge que la resistència, doncs.

El proper divendres 17 de maig a les 19h, a la sala d'actes de la Casa de la Cultura 'Capellà Pallarés' de Sagunt, celebrarem unes Converses amb José M, un acte d'homenatge en el qual, passats uns mesos de silenci, hi haurà moltes paraules. I molts amics.

Aquests versos, escrits al caliu del record, li fan l'ullet.

Amulet

Boca de carrer, ramal de canalització, aljub de tantes pluges, amagatall, ull hidràulic pels carrers de Moixent.

En una sola persona

Llegir una novel·la com l'última de John Irving és un acte d'interpretació de l'escriptura que no deixa indiferent, ni pensar-ho. Jo que no gosava clavar mossegada a l'enorme Bolaño i la seua 2666 i ara, en tres setmanes i escaig, m'he cruspit les sis-centes pàgines d'una obra magna, un conte de fades del futur, o del present més corrosiu.
Una obra mestra perquè és el relat de tota una vida, la de l'autor sens dubte, narrada amb una densitat imperceptible. Una bona peça perquè toca uns temes molt íntims i moralment relliscosos amb una naturalitat i una candidesa espaterrants. Viure al marge de la normalitat i explicar-ho des de la tendresa i la sinceritat més entranyables, amb aquestes pinzellades d'humor que fan riure el més pudorós dels lectors. I aquesta estima que desprenen tots i cadascun dels personatges, fins els més dolents. Ho he passat realment bé!
I hem quedat entesos, el senyor Irving i jo, totalment lliurada a la seua lectura; feliç i orgullosa de l'ésser humà en el ventall immens de les seues diferències, sense fer comèdia, o amb les aptituds més lloables de l'espectacle teatral. Fins a l'aplaudiment final.
I si parla de la infantesa és Rilke, sí. I si sona com una homilia o un proverbi, Goethe, entesos.
I la clau, en el repte d'interpretar un passatge del Rei Lear quan aquest pregunta: 'Hi ha algú que em pugui dir qui sóc?', i el Bufó ha de respondre (si és que pot amb la fonètica): 'L'ombra de Lear'.
Entesos.
  

En una sola persona, de John Irving. Edicions 62, número 689 de la col·lecció 'El Balancí'. Traducció de Marta Pera Cucurell.

Temps de resumir

Des que els tres fills ja no hi convivim, ma mare ha iniciat una campanya de buidatge de la casa que em té aterrida. En una de les últimes visites em va presentar dues caixes plenes a vessar de llibres, vídeos, cintes de cassette, i amb l'excusa que eren 'coses meues' em va convidar a desallotjar tot aquell carregament del passat. O, si més no, a fer-ne una selecció, que de les coses 'inservibles', ja se'n desfaria ella. No és la primera vegada que ho fa. Deu sentir-se bé deixant la casa que ens ha vist créixer buida de records, sobretot de llibres. Estic convençuda que es pensa que fa una tasca de neteja necessària.
Confesse que em vaig empipar. La casa es quedarà sense memòria, li vaig etzibar. On vols anar a parar? M'agrada que aquesta siga encara ma casa, també. I la dels meus germans. M'agrada poder trobar-hi rastres del que ha estat de mi, del que m'ha anat fent. M'agrada tornar-hi, sobre aquestes andròmines.
Dies després, em va demanar disculpes. Les meues paraules la devien impressionar. La seua obsessió per l'ordre i la neteja, admetia, la feien fer aquestes campanyes antimemòria. Malgrat l'actitud de penediment que mostrava, però, el fet ja estava fet: tinc a casa, a la casa on ara visc, una caixa que em fa pànic obrir. Hi ha, entre les restes del naufragi, algun tresor que havia oblidat, o que estava a punt de fer-ho: Si una nit d'hivern un viatger, d'Italo Calvino; L'atles furtiu, d'Alfred Bosch; Exiliats, de James Joyce i una edició esgrogueïda d'Edhasa del 1977 de Rayuela, de Julio Cortázar. Un àlbum de tres cintes de cançons de Serrat en català i concerts de Bowie en vídeo; pel·lícules de Bertolucci, de Medem...
Sé que la dona no ho fa amb cap mala intenció. Ma mare es fa gran: deu sentir que li arriba el temps de resumir i, de la novel·la que ha estat la seua vida, comença a esbossar-ne els darrers capítols, amb la intuïció que caracteritza el seu estil. La seua previsió, el meu passat desordenat i la nostra memòria.