dijous, 29 de desembre del 2005

DESGLAÇ

El cantaor badaloní Miguel Poveda ha tret un disc que crec que és una petita joia. Acompanyat d'un DVD, hi trobareu un seguit de poemes d'autors catalans cantats amb una delicadesa extraordinària. La tria és tan arbitrària com vulgueu, d'això en podem parlar més endavant. Només destaque, a rajaploma, la col·laboració de Miquel Gil en un dels temes (interpretació digníssima, amic Amadeu), i la bellesa del poema de Maria-Mercé Marçal, que tot seguit us copie. Que somnieu a doll, estimats i estimades.

CANÇÓ DEL BES SENSE PORT

L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat del vent
com una trena negra

Sal oberta (1998)

divendres, 23 de desembre del 2005

Cel sobre LPN



Us copie, sota aquest cel, un parell de poemes. El primer és d'Empar Vidal, escrit a propòsit del fenomen LPN; el segon és de Begonya Mezquita, on hi ha amagats els tretze noms dels qui formem el grup, pam dalt pam baix. A veure si els hi trobeu!


PARAULA
Beus sol, d'un vas sense límits
adelerat prens glops d'un vital fluid,
de vegades espés i del que costa l'essència digerir,
prens nous glops, ara d'un enigmàtic líquid
i el plaer descobreixes d'un codi secret.

Força gaudeixes en compartir d'un mateix vas
i en comunió entres amb altres embogits
d'un vi, amb què s'oficia en comunitat.

Escoltes la remor dels iniciats,
respectes l'expectant silenci dels qui esperen
de la paraula, l'autoritat dels entrenats oficiants.

Portes la paraula escrita i no dita,
amagada i prestigiada, teua i aliena,
però sempre volguda nostra paraula.

Comparteixes la paraula tota,
neguitós, experimentes el plaer
i el dolor de parir el mot.

El dius amb afectada melodia,
lluny dels costums, amb veu íntima
la sensual paraula, l'eixuta paraula,
la paraula vestida i la despullada,
la paraula innocent, la descarada i irreverent.

I ara, inicies el joc d'artifici
i comparteixes el vas sense límits
perquè la paraula no és teua ni meua,
la paraula és nostra.
______________

BEGONYA DIU ELS NOMS
Juguen a l’extraordinari joc de les paraules:
a qui està en dejú li han donat sopa de lletres
als qui moren d’amor, beuratge rar de mots
als que han nascut per a somniar
elixir de versos...
Vigilats per la mar i a l’ombra
d’un pi la rialla esdevé so i metàfora.
Cuinen bells somnis entre rimes
reinventen l’idioma.
És com un periple camí la ratlla de l’horitzó
em part perquè els agrada i també
per la rara curiositat
de saber a què li diuen poesia: mà de un sant
o pa com acabat de coure?

dimecres, 21 de desembre del 2005

Solstici d'hivern


Entrar dins l'hivern sense fer gaire soroll. Deixar que caiga la tarda sense presses, només amb l'empremta humida en el vers. Perquè seríem a qualsevol lloc menys allà on som; perquè en acabar un dia de feina, temptats per l'àngel de la vida, moriríem per una ràfega de vent crepuscular. Bogeria inútil d'un núvol que passa, gest impacient, el fred d'un desembre carregat de miratges. Perfecció ajornada, cedida finalment al somni. Esperarem al llindar del desig aquest hivern que ara mateix arriba.

dimarts, 20 de desembre del 2005

Un "meme" per al bloc de l'IES Clot del Moro

Hola amics i amigues, no he afegit massa entrades al vostre bloc però us jure que no he deixat un dia de llegir-lo. Per altra banda, des de que Amadeu i Begonya em posaren les "piles" cibernètiques no he parat d'investigar sobre les possibilitats didàctiques d'aquesta eina, buscant per tot arreu informació dels experts. El que he trobat és un món trepidant que ens recorda als profes el repte que tenim front al nostre alumnat, àvid sempre de conjuntar el seu món i els seus interessos amb les nostres propostes sovint massa academicistes. En l'ecosistema de la blogosfera he trobat de tot, des del bloc d'una profe DIM que no para d'inventar estratègies amb les TIC per captivar els seus alumnes, fins el professorat que després de mil esforços per incorporar les TIC es troba amb servidors que no funcionen.

A més, també he descobert persones generossíssimes que estan disposades a fer-li un bloc a cada departament del seu centre que ho desitge com l'Angus de l'IES La Patacona de València , o el tot terreny de Felipe Zayas que ens ensenya des dels usos més elementals del plaer de l'escriptura a les seues reflexions didàctiques.

Per últim, he constatat que els experts s'hi han posat a la feina i estan cartografiant i sistematitzant aquest recurs. Consulteu la bibliografia sobre blocs i educació que hi trobareu moltes ajudes.

En conclusió, amics de l'IES Clot del Moro pense que seria molt interessant proposar a tot el claustre una sessió introductòria als blocs per part de l'Amadeu i la Begonya que de segur ens farà créixer a tots. Què hi penseu? Si voleu també podem plantejar la qüestió en forma de "memes" per a profes inquiets:
1. Per què penses que és important el bloc del teu centre?
2. A quin tipus de profe del teu centre no li diries mai que tens un bloc?

3. Quins temes evites en el teu bloc?
4. Com presentes el bloc als alumnes?

5. Podries viure sense el bloc? I els teus companys?

Nota: per a tots aquells que no ho sàpiguen encara, un "meme" és una relació de preguntes que solen passar-nos des d'un altre bloc amic, i que estem obligat a contestar. Sol passar-se el testimoni a altres blocs i continuar la cadena...

dilluns, 19 de desembre del 2005

Isidre Martínez Marzo

Aquest poeta de la terra ha guanyat el Carles Riba de poesia 2005. La seua tasca com a poeta es complementa amb la de traductor d'un centenar de poemes de Dylan Thomas, feina que porta fent des del 2001. Us copie una de les traduccions que ens ha anat enviant per e-mail fidelment, puntualment, amablement.

PLANY

Quan jo era un jovenet rebel i poregós
i el negre cop d'aixada de la cleda de l'església,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de dones),
em posava tímidament de puntetes en el camp de groselles,
o quan el mussol cantava obscè com un pit revelador,
o saltava a la corda, enrojolat, mentre les noies
la feien volar sobre l'empriu dels rucs,
i les nits del diumenge de l'engronsadora feia la cort, de reüll
i amb picardia, a qui fos que m'agradés,
la immensitat de la lluna, jo podia amar-la, i deixar
les núvies esposes petites de fulles verdes
en l'arbust negre com el carbó i les consentia plànyer.

Quan jo era quasi un home, vehement,
i la bèstia negra dels seients dels escarabats,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de gosses),
no pas un xicot, un poc més en la histèria-
banyant-me ebri en la lluna, com vedell vingut al món,
jo xiulava tota la nit en l'espiral de les xemeneies
i creixien les llevadores en les rases de mitjanit,
i els llits espurnejants del poble cridaven Més de pressa!-
en qualsevol moment que em capbussava a l'alt baix d'una sina,
onsevulla que em bellugava per les vànoves dels trèvols,
fes el que fes amb aquell caliu-
nit fosca, jo hi vaig deixar estremida la meva empremta.

Quan jo era un home de moltes penques
i la negra creu de la casa beneita
(murmurava la pica del vell esperó, morint de rebuda),
madur i roent a la meva resplendor, la saó del llobarro,
cap gat amb la cua d'abril al poble roig
bullint amb la seva esposa, la rateta,
un brau millor, de turons en plena calda
de l'arribada de l'estiu en un temps així
fins al ramat xafogós que espera, dic,
ai! prou si és que la sang es torna freda,
i ni m'ajec sinó és per dormir al llit,
per al meu esperit amoïnat i entaforat, negre com el carbó!

Quan jo era mig de l'home que vaig ser
i ben merescut que ho tinc, que ja ho diuen els frares,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de marasme),
cap vedell batedor o cap gat en flama
o brau de turons per l'herba làctia,
l'ovella negra millor, que té la banya trencada,
l'ànima per fi des de ratera immunda
se n'anà fent petarrells quan el temps lànguid vingué;
i a la meva ànima, li vaig donar un cop d'ull cec i fulminant,
un crostís i un tendrum, vida de rugidor,
i vaig llençar-ho tot plegat al cel negre com el carbó
per tal de trobar l'esperit d'una dona per esposa.

Ara sóc senzillament un home, simplement,
i el negre guardó per una vida tremenda,
(murmurava la pica del vell esperó, morint d'estrangers),
metòdic i maleït en ma cambra que parrupa coloms
em gito prim i sento la gola de la campana-
perquè la meva ànima trobà muller igual que un diumenge
en el cel negre com el carbó i va parir àngels!
Harpies entorn meu, fora del seu ventre!
La castedat resa per mi, la pietat canta,
la innocència m'endolceix el fosc alè postrem,
la modèstia m'amaga les cuixes en les seves dues ales,
i cada virtut mortal m'infesta fins la mateixa mort!

dijous, 15 de desembre del 2005

Depeche Mode vindrà al FIB

Un dels meus grups favorits de tots els temps, però especialment d'aquests –cada vegada els aprecie més– han confirmat que vindran enguany al Festival Internacional de Benicàssim que se celebrarà al juliol de 2006.

Per a celebrar-ho, estrene una novetat en aquest bloc, que m'he copiat del Joan i que em sembla fantàstic, tot i que és possible que dubtosament legal :(

Un podcast amb el Meaning of Love :)


Powered by Castpost

Per una escola pública, laica i valenciana

Una fotos dels actes d'ahir per l'escola pública… que no parega que només els bisbes i els fatxes tenen interés en la reforma educativa.





dilluns, 12 de desembre del 2005

Un monòleg més

A fosques, a un costat de l’escenari, espere amb un mal de panxa i una mirada fixa concentrada al teló que se situa al meu davant, no sé si hi haurà un munt de persones o només un grup de gent asseguda a les butaques alternadament per tal de donar la impressió que la sala està plena, continue esperant. La meua entrada comença quan a mi em done la gana i ja m’està donant... done un pas cap al davant, pare, pense i continue. Els focus m’ajuden a l’eixida en escena, he arribat al meu destí. Estic situada a la banda esquerra de l’escenari i a la meua dreta es troba una cadira un poc estranya però senzilla, jo diria que més que una cadira és un tamboret, no massa gran, ni massa petit, completament negre, damunt d’ell es troba un nas de clown, el més cridaner d’aquesta imatge no és el nas, sinó la llum que cau damunt d’aquestos objectes i assoleixen una escena esperançadora, només donant un parell de passos em pose davant aquesta cadira, ara la llum cau damunt meu, em limite a posar-me el nas i a prendre seient damunt aquest tamboret, no puc vore exactament quina és la quantitat de gent que es troba asseguda a les butaques, els focus de llum obstaculitzen la vista al front, no completament però sí en bona part. M’agradaria començar a parlar però no puc, hi ha alguna cosa que impedix que ho faça, sense pensar-ho una altra vegada solte la primera paraula ,es tracta d’unir una frase rere una altra per tal de formar un text que dit ací, damunt aquesta fusta, asseguda a un tamboret i amb un nas de clown, amb moltíssimes o poquíssimes persones mirant-te, es converteix en un monòleg, el meu concretament consisteix a reivindicar un munt de coses que generalment la gent no saben que existeixen. Estic farta, estic cansada, veig que el teatre o l’art en general avui és tot menys això. És negoci, és publicitat, comerç, rutina, burocràcia... Els actors, directors, etc. vivim lligats i nosaltres no som com ells, nosaltres som lliures. Volem un art que siga capaç de canviar els cors de la gent, que ens alegre, ens done força, un art que ens faça sentir-nos segurs, que aplege directament a l’esperit de tothom, un art sense fronteres, que ens millore com a persones.

Ara mateix escolte el que dic, no sé si el públic ho escolta, crec que no ho estan fent, ara puc vore les persones que es situen a les primeres fileres, ningú m’escolta, em miren, sí, però ells no esperen el que jo vull aconseguir, volen espectacle a canvi d’un preu que han pagat fa no res o ja fa temps. Ningú plora, jo ho faig per dins i per fora, no fan cap manifest a les seues expressions, només estan asseguts a les butaques amb un cos rígid i una mirada perduda o massa fixa. Estan ací perquè volen, qui vol entra i qui no, evidentment, es queda fora. L'avantatge d’entrar és que, potser, no surts com has entrat, o sí, això depèn de tu mateix.

No tinc més ganes de continuar; he de fer-ho, però no puc.

L’espectacle ha acabat, la gent aplaudeix, com és costum en finalitzar una obra, no cregueu que és perquè has aconseguit el que volies... haurien de fer açò si realment foren capaços d’enfrontar-se amb la societat per tal que aquest monòleg no es tornara a posar en escena, haurien d’aplaudir si realment foren capaços de canviar només açò. A continuació se'n van. Són persones que, potser, no tornaré a vore mai més. Persones que van a vore el teatre perquè sí, perquè volen portar a la xicota, que mai ha anat al teatre, que coneixen a una xica que actua, que s’avorreixen i no saben el que fer...coses així, que no entendré mai.

Potser la meua veu no tinga prou força per tal que les paraules arriben on jo vull. Però no puc cridar més, ni tan sols literalment.

Encara continue ací dalt, de la mateixa manera que estava fa mitja hora, només m’entren ganes de caure a terra i donar-me tal tossolada al cap que em faça perdre el sentit i que en despertar em trobe molt lluny d’aquí. Ho faig, caic del tamboret però pare la caiguda amb les mans, ¿per què ho he fet? Gràcies al colp en caure a terra, el nas rogenc ha eixit expulsat directament del meu cos, l’observe atentament, va rodant i rodant lentament fins que arriba a la pota del tamboret, allí mateix finalitza el seu trajecte, continue mirant-lo, ell també em mira a mi.

Avui només demane una veu que, almenys, faça sentir el que jo sent.



dimecres, 7 de desembre del 2005

En un tres i no res




Avui va del tres. ¿Quantes coses coneixeu al voltant d'aquesta xifra que sembla servar el do de l'equilibri perfecte? Pensem-hi: tres reis de l'Orient, lo tripartit de Catalunya, tres dies del cicle menstrual, la Sanctíssima trinitat, el triangle de les Bermudes...No us perdeu aquestes autèntiques tres bessones i aquest fragment de Lo pi de les tres branques de Mossen Cinto, símbol dels PPCC.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.

dimecres, 30 de novembre del 2005

Unes fotos de Sagunt

Com li havia promés a Anna al seu blog, vos enllace un parell de fotos que tenia de Sagunt.




En aquesta segona podreu reconéixer el nostre estimat institut :P

N'afegisc una més:



Vos recomane que la visiteu, l'Anna, a la seua pàgina, El ratolí i l'au que té unes fotos del castell ben xules també.

dimecres, 23 de novembre del 2005

25 de novembre: aturem la violència!



LA DONA DE LOT
Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap arrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.

Wislawa Szymborska
Un gran nombre, 1976

Tot seguit, més fotos de l'acció del grup de teatre:



dilluns, 21 de novembre del 2005

De la bloggermania als EDUBLOGS



"Més lluny, heu d'anar més llunydels arbres caiguts, que ara us empresonen.I quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos."
http://www.uoc.es/humfil/ct/Hiper_educatius/itaca/itacallachhtm.htm

Hola amics, com sabeu s'està posant molt de moda açò dels blocs. Esperem que la gent descobrisca que és molt més que una novetat passatgera i que ens pot servir com a eina didàctica i de difusió d'idees.
La Universitat de València així ho ha entés i ha creat aquest premi de blogs educatius: http://www.uv.es/refutura/edublogs
Amadeu i els altres ja em comentareu que us sembla.

divendres, 18 de novembre del 2005

PER MOLTS ANYS!




Sabeu que ja tenim un any? El novembre del curs passat vam començar, tímidament tot s'ha de dir, aquesta singladura blocaire, agitadora i plena de contradiccions com algú ha dit. Com qui no vol la cosa, la cosa nostra, la paraula nostra ja ha fet uns quants quilòmetres de via. No és moment de fer balanços, ni resums, ni romanços, que m'ix la vena nyonya (begonyonya) i no hi ha cristu que em puga aturar. Deixeu-me, però, que en nom de la colla (ja en som nou en plantilla!) cante una cançoneta lleu i plana: PER MOLTS ANYS QUE AIXÒ NO HA FET MÉS QUE COMENÇAR!!! Amb bont vent i amb les veles ben obertes plantem cara a la vida. No ha d'haver-hi lleis ni decrets que puguen esborrar el nostre nom, escrit amb arrels antigues, pedres d'un murs ben vells, el nostre poble, la nostra gent, la nostra llengua, la nostra paraula.

dimarts, 15 de novembre del 2005

Insaciables Ganes d´Escriure


Insaciables ganes d´escriure,
d´escriure la meva poesia.
La saliva corre per la boca
joganera, i em recorda,
que he nascut per escriure.
De tant en tant ,
he de soterrar-me enmig del vers,
i volar...
Ja feia temps, i tant que feia temps,
que no enyorava la poesia.
Les paraules que he escrit son sinceres,
i dites amb el cor.
I els sentiments s´han quedat a casa seva,
amb ell.
Però potser avui encara queda un record,
o l´olor dels seus besos al meu coll,
o les mirades sense vore res,
l´inconfudible plaer d´estimar-te.
Potser queden tantes coses,
que no les puc recordar .
Mentre escric tancada a l´habitació,
Pense, que potser som els amants bojos d´un poema d´Estellés.
I de tant en tant mire enrere,
Veig que les cosses van com van.
A qui camina i fa caminar
estima i vola.

dilluns, 14 de novembre del 2005

La paraula és nostra

Camine pel carrer, a cada pas que done hi ha un xicotet impuls que em convida a donar un altre pas endavant, i ho faig, no pare ni un segon de caminar, ni tan sols per a pensar on vaig, no tinc un fat que m’obliga a anar cap a una direcció concreta ni tampoc tinc una idea que m’ajude a fer-me arribar a un lloc que es troba en qualsevol lloc de no sé on... Camine per caminar, no és perquè m’agrade ni em deixe d’agradar, camine perquè trobe la necessitat de fer-ho, el meu pas no és ni lent ni ràpid, és un pas que s'hauria de definir concretament en una paraula que no existeix, estic plenament convençuda que no existeix, no es troba a cap diccionari, ni tampoc l’utilitzen les persones per tindre una comunicació que no coneixen aquests llibres. És una paraula nova, una paraula que em fa parar aquest camí que jo he creat i que per suposat té una experiència pròpia que em fa créixer l’ànima una vegada més. Fins i tot puc arribar a sentir-ho, és curiós, note com puc dominar coses que mai no m’havia parat a pensar, coses que pot ser no es troben a la vida de moltes persones, només perquè no ho busquen, però estan ahi, jo ho he trobat, puc sentir una estona de silenci massa buit i no m’agrada, necessite introduir unes paraules que en ser escoltades facen que els altres s'adonen que hi ha alguna cosa més que la rutina de cada dia, que l’oïda i no l’escoltada, que quan veig i no mire... Tot açó ho tinc jo, puc dominar-ho, la paraula és meua, tu també pots fer-ho, la paraula és teua, la paraula és nostra!

Avui m’he sentat una altra vegada a escriure, aquesta vegada no volia fer-ho com ho he fet vegades abans, volia donar les gràcies a companys i companyes que m’han donat l’oportunitat de moltes coses, de les quals destaque l’oportunitat d’escriure lliurement i que amb l’ajuda de vosaltres s’ha fet públic per tal que la gent puga llegir-ho i sobretot puga conscienciar-se de com està el món. Així que he decidit escriure dirigint-me a "La paraula és nostra". Però necessite aclarir que "La paraula és nostra" sou vosaltres, cada persona que m’ha donat l’oportunitat de fer aquest camí.
Només us demane que no pareu de caminar mai i que encara que enmig del camí hi haja cent obstacles heu de tombar-los i continuar endavant. Només em queda donar-vos les gràcies i espere que us agrade!


PAULA PEÑA MANZANARES

dijous, 10 de novembre del 2005

Imatges dels actes d'ahir

Com ja sabeu, ahir van tindre un intens dia bloguístic: al matí vam participar a l'homenatge al desaparegut, ara fa un any, company nostre Paco Salinas, en el qual els membres del nostre bloc, hi vam tindre una bona part. Ací teniu un parell de fotos:

A la primera, veiem la intervenció de Julián Ruíz, a qui sempre és un plaer escoltar, amb la seua veu tranquil·la i sàvia, amb aquell accent nordafricà, i els alumnes que van llegir un conte de Paco.





A la segona, em vaig flipar amb el piano de l'Àlex –també em vaig flipar amb el clarinet del Paco Resurrección, però la foto no va eixir bé per la falta de llum–.





Després de dinar fesols, bajoquetes i xipirons, la Begonya i jo vam anar al Centre Cívic del Port per a participar en les VI Jornades d'Animació Lectora, on la nostra exposició va tindre una encoratjadora acollida per part de les assistents: era un poc impressionant que, en tota la sala, només estiguérem Toni Navarro, Manolo Civera i jo en representació dels hòmens. No sé quina interpretació socio-sexual té això, però era ben curiós :O

Ací està la Begonya, molt aplicada, mentre es prepara la intervenció a la Biblioteca del Centre Cívic:




I ací una vista de les assistents a l'acte, amb Begonya i Toni davant, Manolo Civera darrere, i totes les xicones omplint la sala :)



Adéu, boniques i bonics.

dimecres, 9 de novembre del 2005

T.V. puag!

A l'igual que el text, ''Matrícula'', aquest text esta escrit per Paula Peña, una companya nostra del Clot del Moro de Sagunt. Esperem tant ella com jo que vos agrade.


T.V. puag!

Ei! Hola, hola, hola, hola!!!
Benvinguts a la realitat del segle 21.
Avui a començaments de l’any 2005 vos presentem un aparell imprescindible per a la vida de l’ésser humà: la televisió!, més coneguda com "La caixa tonta". Aquest aparell té una forma quadrada d’ací el nom de "caixa", el de tonta és una història molt llarga, tan llarga com la seua programació.
Al començar el dia podem gaudir de multitud de sèries de dibuixos animats, a més de les notícies dels informatius més matiners i com no, sèries que comencen a emetre’s a partir de les 7 de la matinada, de segur que moltíssima gent s’alça a eixa hora per tal de vore coses com aquestes...
Allà les 10, ja comencen les sèries en més "morbo", que són "Los vigilantes de la playa", "El club Megatrix", amb una ampla programació per tal de passar el matí sense alçar-se ni tan sols per prendre un got de llet, i unes altres moltíssimes més que no m’abellix anomenar. Ah! I com no, per acabar de despertar-se ja tenim la MªTeresa Campos o a qualsevol presentador/a disposat/ada a presentar-nos al "corrillo" de "periodistes" com ara els exconcursants de "Gran hermano" o al Lequio, que no se si us heu adonat que quan una persona comença a parlar la resta agafen la mateixa marxa dient les mateixes bogeries o ficant-se amb el del costat perquè s’ha liat amb la cosina del 3er, és a dir , que cadascú parla d’una cosa però tots al mateix temps, en això consisteixen aquest tipus de programes, o si no, per si no teníem prou, comenten la gala d’O.T. (Operación Triunfo) Operació triomfes??? Jo crec que no... No se n’adonen, que les coses a la tele duren molt poc, i que el que volen aconseguir la meitat de la gent que entra aquí és això, triomfar en la gran pantalla, si almenys tingueren allò que anomenem talent i gràcia. Bo, no vull perdre més temps parlant d’açò, encara ens queda molta programació per davant.
Al migdia, tornem a tindre informatius. Segons la cadena que poses el presentador/a posarà una cara o una altra, per exemple, si poses "Tele5" el presentador mirarà més cap a la dreta, però en canvi, si poses "TV3" el presentador/a mirarà cap a la direcció contrària on mirava el de "Tele5", açò són motius polítics només...
Be, una vegada ja t’has assabentat del que passa al món pots veure un d’aquests programes que tant agrada a la gent com: "Aquí hay tomate", "A tu lado"... Aquests programes són essencials en la vida d’una persona, tu no pots eixir al carrer sense saber qui és "la Rociíto " ni aquesta xica que ara mateix no se com dir-li perquè s’ha canviat tantes vegades de nom, com es dirà aquesta setmana? No se... Abans s’anomenava "Tamara" ,si! La filla de la Seisdedos, dona el mateix... Aquesta no té massa importància...
Ara, el que si que no podem deixar passar són les telenovel·les, ara, al segle 21 si que s’està posant de moda, això de: "Marcelo! Porqué me hisiste eso? Yo que te entregué mi alma, mi vida y mi corasón y a si me lo pagas? Acostándote con la hermana del sobrino de Don Gabrielo, como pudiste? Serdo, que eres un serdo!", i ací és com comença una història que no acaba mai, el millor de tot és quan passa quelcom d’açò, que és cada 2 per 3, posen una musiqueta que ja t’avisa que alguna cosa no massa bona va a passar i així es passen les dues hores i mitja que dura, musiqueta amunt, musiqueta avall. Després de tot l’estrès que dona, per exemple vore, "Pasión de gavilanes" passem a vore un altre "corrillo" per descarregar tensions, ací es fa el mateix que al "corrillo" del matí ,i del dia anterior i fins i tot t’anticipen el que faran demà, que és exactament el mateix que han fet sempre... L’IMBÈCIL.
També fan programes com: "Allà tu", "Quieres ser millonario", i coses d’aquestes de guanyar diners, com sempre... Com tot el que fa aquesta gent, tot, tot, tot, qualsevol cosa per tal de guanyar diners, si no que li ho pregunten al "pozí" si, aquest home que està mellat que no para de contar la seua vida al "cuñao" i que cada cop que diuen qualsevol cosa mostren l’únic pinyo que els queda a la seua dentadura, açò si que és viure de la imatge, no com el "Beckham" que ha de depilar-se i tornar-se "metroxesual" per eixir a la gran pantalla, i que em dieu de la Victoria? Si, la dona del "Beckham", que cada vegada que baixa de l’avió en arribar a Espanyacanyaca diu que fa olor a embotit, no xiqueta no... Estàs molt confosa... Espanya no fa olor a embotit, Espanya al que fa olor és a unes altres moltes coses més... Si, fa olor a "politicutxos", fa olor a feixisme i a unes altres coses que estaran amagades, com el teu xalet de no sé quants mil milions i que de segur que fa més mal olor que quan baixes de l’avió i arribes a Madrid, farà olor a publicitat, farà olor a diners fàcils que guanya el teu marit per fer-se dues fotos un cap de setmana i que de segur hauràs guanyat tu fent com si cantares en eixe grup de cinc xiques anomenades les "Space Girls" ooooh! les xiques de l’espai, quin nom més artístic! Enhorabona pel vostre fracàs, era d’esperar... Aquesta dona la caixa tonta que tindrà no serà exactament una caixa, sinó que serà una gran pantalla de plasma que, avui al segle 21, es porta prou.
Doncs ja hem passat la vesprada, ara falta vore la gala d’O.T. i després la pel·li de la nit, cine sense interrupcions! Que guai! Però hi ha un problema... Estava pensant que demà fan una d’aquestes que m’agrada molt, però també fan un homenatge a la gran actriu Ana Obregón, hooooooo! Doncs ja està, ho tinc tot pensat, veig la gala de l’Obregón, no siga cosa que faça una de les seues i m’ho perda i si m’ho perd jo demà de què parlaré amb les meues companyes? Ja ho tinc! Posaré a gravar la pel·li, que fort! Però quan la veig, si no tinc ni un moment per posar-la? Potser em done temps a vore-la als descansos de "Frijolito" ,sí, això faré...
Ja veus, la nostra vida depèn totalment de la programació d’aquest aparell, el millor de tot i per si no teníem prou, ara pots posar-te el digital plus o antenes d’eixes que solucionen la vida a la gent només connectar-la, només cal vore l’anunci d’aquest producte, que per cert, el dia que anuncien açò i no mencione la paraula futbol estaré disposada a comprar una caixa d’antenes parabòliques, ja li agradaria al meu pare... Ja me'l veig tot el dia gitat al sofà, que si la copa Davis, que si la Champions, que si els Play Off, si fera tant d’esport com el que contempla a la caixa tonta tindria un tipet... Ja li agradaria a ell, que fera efecte des de la pantalla, no t’estranye que al 2010 ja hagen inventat qualsevol cosa d’aquestes, t’imagines? Ja em veig l’anunci: "Instala ya tus abdominales en el estómago con tan solo apretar una tecla del mando a distancia, si eres uno de los 15 primeros en hacer este pedido te regalamos la cinta métrica para conocer el resultado que da el maravilloso "abdompower", te cambiará el físico, te cambiará la vida! (puedes pagar contra reembolso o con la tarjeta de crédito de compra del corte inglés)".
Bo, doncs supose que ja he presentat aquest aparell imprescindible en la vida de l’ésser humà, (referint-me a la caixa tonta, no a l' "abdompower") i ara, si em disculpeu, vaig a vore la programació que fan a partir de les 12 de la nit, que mai he aconseguit vore-la, la mare sempre m'ho ha prohibit, no se per què...

PAULA PEÑA MANZANARES

dissabte, 5 de novembre del 2005

Deleitosa tiniebla

Aquest poema és el que llegirem Anna, Lara, Maria Gomis i jo al recital del proper dimecres. Espere que passeu una bona estona llegint-ho i escoltant-ho.


Deleitosa tiniebla

Fue ayer; en la mesa unos vasos
para el vino más noble y unos libros
sobre cuyos autores divagamos.
Todos muertos. Habitantes de la nada primera,
de la más dulce oscuridad.
Mas insistimos sobre ellos,
funesto oficio la lectura tardía,
y además de sus nombres recordamos
algunos versos y las siempre reiteradas
ilusiones. No aprende el poeta
su destino, y una vez más evoca
lo que sabe terrible para su propia vida.
Raza infeliz, flor cuyo perfume no excusa
de la muerte, penuria de unos labios...
Dioses sois, enemigos del hombre
y de su dicha. Engendrados para el sufrir
del hombre.
Yace el poeta entre el miedo y los siglos
que hizo posibles la locura, no contempla
a quienes escienden por la angustia
de la calle hacia su túmulo.
La oración se susurra entre las rocas,
el viento es un clamor entre los álamos
y la fuente teje y desteje los peplos
de los inmortales. Deleitosa tiniebla,
hoja de aquellos días en que os conocisteis,
estigma para el desengaño, cuando el fuego,
prendidas las justicieras teas, se aproxima
al catafalco de laurel y cipreses:
tus labios abrasados porque la vida nace.

Paco Salinas

dimecres, 2 de novembre del 2005

Homenatge a Paco Salinas

Dimecres 9 de novembre, al Clot del Moro, retrem un petit homenatge al professor de castellà, amic i poeta saguntí, Francesc Salinas. En Paco va morir l'octubre de l'any passat, de manera ràpida, trista -com no podia ser d'una altra manera- i contundent. Us propose que durant aquests dies mostrem alguns dels seus poemes a través d'aquest canal nostre, perquè els seus versos s'enlairen més enllà del paper, com petites voliaines.

CONSTANCIA DE UN LUGAR

Olor a yerba. Hay barro.
Algunas gotas caen desde la hojas
y el vaho se difumina en los cristales.

Descienden por el monte los almendros.

El silencio que llega tras la lluvia
penetra las paredes de la casa.

divendres, 28 d’octubre del 2005

Jocs Florals a Cavanilles. Art, natura i poesia

Al jardí Botànic de València ciutat, encara hi podeu visitar una original exposició en què l'art es mostra en tota la seua amplitud i bellesa: Jocs Florals a Cavanilles. Art, natura i poesia.
Es tracta d'un dels actes celebrats durant l'any Cavanilles. En són els comissaris Mª José Carrau i Martí Domínguez, el qual és també responsable de l'edició del catàleg, volum que ha fet les delícies dels participants i de tot aquell qui l'ha adquirit. Hi trobareu una seixantena de poemes, de textos poètics acompanyats d'imatge plàstica i fotogràfica, que tenen en comú l'excusa del paisatge. De nord a sud, els versos recorren el País Valencià en tota la seua verticalitat i riquesa natural, ancestral i ben nostra. Una de les coses més atractives durant el recital d'ahir, en què la majoria de poetes van dir el seu text, fou la riquesa de matisos que la nostra llengua dóna a cada parlant. Vaig gaudir amb la contundència de l'idioma, dolç de La Plana, net de l'Alcoià, rotund de la Safor, harmònic de la Costera, perfecte de la Marina, obert de l'Horta...
Tot seguit us copie el poema de Joan Navarro.

VALLTORTA


El so estrident de les cigales quan el sol s'estimba dins del barranc. L'arquer tiba l'arc i llença les fletxes contra la còrpora del boc. Les cèrvoles fugen, cauen ferides. Hi ha un cadàver cobert amb una manta a la cuneta de l'autopista. El brum de les abelles vora el rusc. L'udol de les ambulàncies. El nèctar amarg de les flors que pengen de les roques. L'alè s'esmuny entre les espines de l'arç: aviat arribarà on el no-res hi és. Sobre l'asfalt el senyal d'unes rodes socarrades que s'aboquen a l'abisme. Un cos inert entre els ullastres. Un cervatell roig, a la carrera, contempla l'escena des de la paret de la cova. La llum rebenta damunt del sac de plata. Un cel ple de sagetes. Les petjades de l'escapada. La remor sorda dels automòbils. Sota les pedres batega un riu subterrani. Tolls de vidre. On són els vells alzinars? Els caçadors arrosseguen els cossos dels cèrvids i obrin noves sendes entre l'espígols i la gatosa, el garric i la farigola, entre el baladre i el marfull. L'ambulància s'enduu les despulles al magatzem gelat. Els guerrers dansen aturats a la pell de la roca. Al vespre un bou de foc recorre la rambla i un duc brama amb veu profunda la soledat dels cingles.

diumenge, 23 d’octubre del 2005

Del roig al blau

La transició valenciana, tan intensa i tan frustrant alhora, tan peculiar com escassament estudiada, ja té el seu primer documental. La Universitat de València, a través del Vicerector de Cultura ha estrenat Del roig al blau, un documental dirigit per Llorenç Soler i produït pel Taller d’Audiovisuals de la mateixa universitat. Per primera vegada, molts dels protagonistes polítics de la transició valenciana parlen davant d’una càmera i ofereixen la seua versió sobre els temps de la recuperació de la democràcia. El documental, de noranta-set minuts, analitza amb rigor històric l’anomenada Batalla de València.

Del roig al blau és també el títol d’un llibre del desaparegut catedràtic de la Universitat de València Alfons Cucó. Un historiador que va viure en primera persona molts dels esdeveniments que després va analitzar com a expert. Però el llibre de Cucó és una de les poques excepcions a la norma general: la transició valenciana està per estudiar. Com també està quasi inèdita en el camp de la narrativa. I ho estava en el terreny dels audiovisuals. A partir d’ara, però, ho estarà menys. La Universitat ha assumit el repte de començar a cobrir un buit important. Tal com ha declarat el vicerector de Cultura, Rafael Gil, els anys passaven i ningú no assumia la responsabilitat de bastir un documental sobre la transició.

La transició valenciana, tanmateix, és una transició peculiar. Aquesta peculiaritat li la dóna, entre altres elements, l’anomenada Batalla de València, el conflicte social, polític i cultural que va condicionar i enrarir els primers anys de la recuperació de la democràcia a terres valencianes. Una guerra de símbols –els colors de la bandera, la denominació de la llengua i del territori...– que amagava dues concepcions ben diferents d’entendre l’autogovern i, fins i tot, la mateixa democràcia. La Batalla, que molts dels entrevistats en el documental consideren senzillament un passeig triomfal d’un dels dos bàndols, va adquirir una gran violència, amb bombes contra llibreries i contra intel•lectuals, amb agressions als carrers i amb crema de banderes. Fins i tot un jove nacionalista d’Alacant, Miquel Grau, va morir per l’agressió d’un militant de l’extrema dreta.

Llorenç Soler, director amb una llarga experiència, ha posat davant la càmera els principals personatges, com ara els dos presidents preautonòmics (Josep Lluís Albinyana i Enrique Monsonís) i el primer president de la Generalitat autonòmica, Joan Lerma.

Pel documental desfilen molts dels consellers dels primers governs valencians, líders de tots els partits, representants del món cívic i cultural, periodistes i personatges anònims del carrer. S’han recuperat imatges de manifestacions històriques, de reunions del Plenari de Parlamentaris, portades dels diaris de l’època, fotografies, enganxines... I amb tot el material i un guió consistent s’ha bastit un documental d’una excel·lent qualitat tècnica i un acurat equilibri entre les diferents visions ideològiques.

El documental comença amb imatges d’una classe actual de secundària, on una professora fa llegir als estudiants el poema de Vicent Andrés Estellés Assumiràs la veu d’un poble. Els versos del poeta de Burjassot, llegits un a un pels xiquets i les xiquetes, són un dels fils conductors del guió. El temps que abraça Del roig al blau va des dels primers moments de la lluita antifranquista fins l’aprovació i entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia. Els protagonistes, molts d’ells vinculats a la Universitat de València d’aleshores i d’ara, expliquen els primers intents d’organitzar partits i sindicats en els anys finals de la dècada dels seixanta. També valoren l’aportació intel·lectual de Joan Fuster, qui, a partir de la publicació de Nosaltres els valencians (1962), va nodrir d’arguments nacionalistes les plataformes polítiques que lluitaven contra la dictadura.

Periodistes com ara Juan José Pérez Benlloch, María Consuelo Reyna i Rosa Solbes; creadors com Joan Genovés i Manuel Molins; músics com Lluís Miquel; i polítics com Ricard Pérez Casado, Xavier Marí, Vicent Soler, Josep Guia, Vicent Álvarez, Eliseu Climent, Javier Aguirre de la Hoz, Pasqual Martín Villalba, Ignacio Carrau, Pere Mayor, Manuel Girona, Miquel Ramon Izquierdo o Francesc de Paula Burguera són alguns dels entrevistats. En total, més de 60 veus que configuren tot un mosaic d’opinions i reflexions, i que nodreixen un arxiu de més de 80 hores d’entrevistes sobre la transició valenciana. Cadascú dóna la seua opinió sobre la lluita per la recuperació de les llibertats, la via constitucional d’accés a l’autonomia, les negocions per a la redacció de l’Estatut, les primeres eleccions democràtiques, les tensions pels símbols, la recuperació del valencià a l’escola i l’administració...

Del roig al blau va nàixer d’un projecte presentat en l’edició 2001-2002 del Màster de Producció i Edició de Continguts Audiovisuals impartit al Taller d’Audiovisuals (TAU) de la Universitat de València. Miquel Francés, com a cap del Taller d’Audiovisuals i productor executiu, va presentar la idea a diverses instàncies universitàries i del món audiovisual valencià. Molt d’hora va rebre el suport de l’equip rectoral de la Universitat, que va valorar la necessitat del producte i va posar els mitjans per a cercar-ne el finançament.

A la fi, el projecte es posà en marxa el mes de setembre del 2003. La realització del documental es va encabir dins de la programació cultural del Vicerectorat de Cultura i amb la col·laboració de la Fundació General.

El realitzador i coguionista és Llorenç Soler, prestigiós director de cinema i realitzador de televisió, que està especialitzat en temes socials, culturals i polítics. Va realitzar el programa cultural Trossos, de TV3 (1984-1986), i la sèrie sobre el patrimoni de la humanitat L’oblit del passat, per a la mateixa cadena. Ha dirigit dos llargmetratges de ficció, Saïd (1998) i Lola vende cá (2000). Els seus documentals més recents són: Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (Canal Plus) i Max Aub, un escritor en su laberinto (TVE). És professor de màsters i postgraus en diverses universitats de Barcelona, València, Santiago de Compostel·la, Alacant i Porto. Ha publicat diversos llibres sobre el gènere documental. Soler, nascut a València el 1936, ha valorat el grau de professionalitat de l’equip de la Universitat de València i també la tecnologia avançada amb la qual ha pogut treballar. Però, sobretot, Soler destaca l’ambient de llibertat que es respirava durant el treball, que no és freqüent trobar en el món de les productores privades.

La producció ha facilitat l’accés al mercat laboral de dos llicenciats en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València i ex-alumnes del Màster de Producció, Antoni Medall i Albert Montón, ambdós de vint-i-cinc anys. Medall s’ha ocupat de totes les tasques inherents a la producció, mentre que Montón ha participat com a coguionista i ajudant de direcció. La resta de l’equip tècnic ha estat format per personal del Taller d’Audiovisuals, entre els quals cal destacar Lluís Castellano com a càmera, José Montán en l’edició i la postproducció de vídeo i Jorge Ruiz com a compositor de la música original i tècnic de postproducció d’àudio. En tasques de documentació i supervisió científica ha col·laborat Alexandre Crespo, del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València, mentre que Pilar Cayuelas ha dut l’administració de la producció.

La recerca de material audiovisual d’arxiu s’ha vist perjudicada per la seues mancances, en termes generals. Cal recordar que els arxius del Centre Territorial de TVE (l’única televisió en aquella època) es van perdre en un incendi en els anys huitanta. La postproducció s’ha dut a terme a les instal·lacions del Taller d’Audiovisuals durant la primavera de 2004, i ha estat finalment enllestida el darrer estiu. La durada definitiva del documental és de 97 minuts.

dimarts, 18 d’octubre del 2005

Ballant, ballant!

Parlem de teatre, "Ballant, ballant". Torna a la cartellera aquest èxit sense precedents a València, un espectacle amb música, personatges i, sobretot, cançons que foren populars en una determinada època. Com únics protagonistes trobem la música i el ball, junt amb quinze autors que revisen fets històrics i personals. En concret es perfila la història de l’últim segle a València, al voltant dels balls de moda de cada moment. I tot ocorre dintre d’un únic espai, una sala de ball, que es transforma amb els vestuaris i els balls de moda de cada moment. Al llarg del muntatge es produeixen diferents flash-backs que arranquen a ritme de xarleston fins a l’era dels telèfons mòbils i el "bakalao". Ballant, ballant, un espectacle que connecta amb la memòria col·lectiva del públic, es podrà veure al Teatre Micalet a partir del 5 d’octubre.

Diari Parlem

diumenge, 16 d’octubre del 2005

Des del teu racó

Anit vaig estar en un concert de POW (Prisoners of war), un grup de Sagunt ,que està anant molt lluny amb les seues cançons, parlant de Sagunt, de la nostra llengua i, en resum, dels sentiments que pot tindre qualsevol persona que estiga lluitant per una terra oprimida.

Vull dedicar aquesta cançò a totes les persones que tenim l´esperança de poder ser reconeguts com a poble, i també al bateria de POW, Ivan, que em va caure molt bé!

DES DEL TEU RACÓ
Avui el dia s´obre gris em sent apagat
al meu cervell ombres negres l´estan amenaçant
I em pose a recordar
moments que ja vam passar
i que mai ningú ens podrà furtar
i tinc el cor
tancat entre reixes i murs
i tinc els ulls cremats al vore't caminar
quan t´endinses en la foscor
entranyes de l´estat submon irracional
per alguns oblidat
aci espere fumants llegint l´última carta que em vas enviar
conte els segons, que falten per poder-te abraçar de nou
portes mecàniques em colpegen el cervell
nomes desitge tindre´t ací present
titelles uniformades treballen impunement
peces claus d´un engranatge això ho sabem
ara recorda des del teu racó,
que sempre hi ha algú
que ho ha passat pitjor
tu i jo som valents
i hem de fer-nos forts,
som valents i hem de fer-nos forts.
Molts ànims POW!

dimecres, 12 d’octubre del 2005

Crònica a peu de manifestació: Fracàs espectacular d'e2000

Alguns curiosos no s'han pogut estar d'anar a mirar la manifestació d'aquesta vesprada. Ací teniu una crònica anònima d'un jove independentista:

"Hui he estat a la Ciutat de València i ja que estava vaig decidir veure la manifestació feixista-espanyolista que tenia convocada per a hui una plataforma d'organitzacions feixistes. Jo anava amb la idea de que allò estaria a rebentar, perquè clar, València és una de les ciutats més espanyolistes del País Valencià, però no, estava totalment equivocat.Només arribar veig un autobus de publicitat amb megàfons diguent consignes espanyolistes i antiinmigracionistes. Darrere d'eixe autobús hi havia una dona amb un cavall vestida així com de militar amb una bandera espanyola, darrere anaven uns quants vestits com legionaris, eren persones ja majors. A continuació anava un grup de gent amb samarretes on possava DPS, anaven tots rapats i musculats de gimnàs amb cara de pocs amics, alguns estiraven els braços. Després una pancarta dels caps tots de tratge òscurs i silenciosos. Se podien veure molts policies (cuasi 1/10 dels manifestants) i persones mirant el públic i apuntant coses.De sobte apareixen tambors com si fóra setmana santa, darrere d'estos comença la manifestació de debò. Duien una bandera d'Espanya gran, era portada per caps rapats, algún que altres pijo (però poquets) i gent marginal (drogadictes, coixos amb tatuatges, etc...). Tothom anava escridassant violentament consgines com "España 1 y no 41", "Zapatero Hijo Puta" i "STOP Inmigración, España no es un zoo". Hi havia prou vells, molt fent la salutació feixista i la poca joventut tots de gimnàs. També hi havia alguna excepció que m'has sorprés molt com dos xiques joves amb samarretes on possava "Orgulloso de ser Español" alçant el braç i cridant "Arriba España".En la meua opinió ha sigut patètic, eren 4 gats, jo no entenc de càlculs però no hi havien 1000 ni de broma, qui sap 500 o 600 i això que feren moltísima publicitat amb els diners que tenen i inclús venint gent en cotxes des de tot l'estat. Això si, violents éren i molt, he tingut molta por, ell no podien saber que jo hi era ahi perquè no cantava però de pensar el que podriem fer-me em possava mal.La manifestació era convocada per estos grups:Infonacional.com, Frente Democrático Español, Patria y Nueva Sociedad, Partido Nacional de los Trabajadores, Movimiento Católico Español, Acción Juvenil Española, Fila Cero, Navarra Unida, Dirigentes de la Unión Democrática de Pensionistas, Circulo Cultura "El Empecinado" de Valladolid, Destacados dirigentes de Falange Española / La Falange, Dirigentes vecinales de la Comunidad Valenciana, Pastores evangelistas de Valencia, Antiguos Procuradores en Cortes, Miembros de la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios, Dirigentes de la Hermandad de la División Azul, Dirigentes de la Cofradía del Cristo de la Buena Muerte, Patriotas.org.Hispaniarum-Terrae.org, Decenas de dirigentes históricos de patriotismo Español, Decenas de dirigentes históricos del patriotismo Español, Decenas de afiliados de base de otros partidos patrióticos, Decenas de afiliados y simpatizantes del Partido Popular, Importantes grupos de animación joven del deporte, Afiliados de Coalición Valenciana, Juventud Nacional, España 2000, y miles de patriotas anónimos que se darán cita en Valencia mostrando su españolidad.A les nostres manis acudeixen prou però que prou més gent, pensava que érem pocs independentistes al País Valencià però mirant açò veig que esta gentola és cuasi inexistent. Hui estic optimista, no està tot perdut per mal que ho pugam veure."

dissabte, 8 d’octubre del 2005

Diada Nacional?

Un altre nou d'octubre. Enguany la manifestació ha estat dissabte 8. Poca gent, poca. Hem passat llista i hem anotat absències (a)notables. Us escric alguna de les consignes noves que s'hi han sentit: "l'autonomia que ens cal és la de Portugal", "terra, terra, terra, la unitat de l'esquerra", etc. Després d'aquest estatut descafeïnat que ens han imposat, els ànims no estan per a res. Alguns dels nostres alumnes hi eren amb els de la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC). Aquesta colla celebra els seus primers 5 anys d'existència i els 25 anys de la presència del moviment independentista a les aules. És per això que han organitzat diversos actes per al cap de setmana, centralitzats a Sueca. Per molts anys, doncs, i endavant!
De tornada cap a casa n'he vist i sentit de tots els colors: hi havia qui ens enviava directament a Barcelona a manifestar-nos, qui ens feia fora del país, qui no entenia què volíem, dones amb perruques, homes que parlaven castellà, joves que han tret les estanqueres pels balcons, gent que amenaçava els manifestants amb gestos grollers... i així s'ha anat fent de nit. Amics, què hi farem? Mentrestant, la reina So-fia, inaugurant un immoble que ha dissenyat Calatrava i que projecta la Ciutat blavenciana cap a un futur d'art i de cultura pudent, coent, autocomplaent. Els focs d'artifici d'aquesta nit ho acabaran de cremar tot. Visca Blavència!

dilluns, 3 d’octubre del 2005

Un nou "Sol de invierno"

L´hivern torna a mullar per la finestra, els ulls.
El sol ens deixa, diu adéu, no tornarà.
Recorde, i encara queda el record.
D´unes llàgrimes a la nit
De paraules confuses,
inexistens en un mar de sentiments.
De sobte aquelles paraules,
les paraules,
Oh!paraules...
I als teus peus caic!
Aquell engany d´un hivern juganer,
sense la veritat vaig caminar
carrers estrets del meu pensament.
Tornen aquells dies d´angunia,
Pasats.
Pels ulls de la gent,
les persones,
Sonen càntics de soledat i tristesa.
Idealitzant cap i cor,
plorant llàgrimes de plàstic blanc.
Cridant la sang de la meva por.

dijous, 29 de setembre del 2005

Sortilegi

Després d'una vesprada a Sagunt amb els amics Toni, Pilar i Amadeu.
"Sempre trobem algú que vol ésser el que no és. Els grans volen ésser nens i l'infant té pressa per créixer; els qui res no tenen, demanen coses i els qui tenen molt, encara en volen més. Ningú no es conforma amb el que té. Qui viu a la ciutat vol tornar al poble i el que s'ho mira des del poble, enveja la ciutat. Els pares pateixen pels fills i qui no té fills en busca. Qui viu sol pateix de manies i qui comparteix casa es busca el seu propi racó. La llibertat, la temptació, la felicitat, sempre i mai, tot i res. Devem el silenci al cant dels ocells i l'eternitat és un invent per poder continuar. Dubtar ens manté vius, el desig, l'anhel d'allò aliè. Qui es conforma és perquè vol, diu la dita..."
En fi, ara que m'he perdut entre les paraules (between, between) que ja no sé si era gat o gos, francés o anglés, Puçol o València, matí o nit, digueu vosaltres la vostra.

dilluns, 26 de setembre del 2005

D'una finestra


D'una finestra
Originally uploaded by Begonya Mezquita.
Fa vuit anys:

Temps era temps
Aquí tot era distint.
Ho sap la dona del carnisser.
El carter camina massa tibat.
I què era l´electricista?

Bertold Brecht

divendres, 23 de setembre del 2005

Encara l'Ovidi

Un article de Manel que eixirà demà al Levante. A la memòria, sempre, de l'Ovidi.


COM

Tancada amb set claus d’oblit la caixa de la memòria que havia donat sentit a la lluita per les llibertats, un gran pacte de silenci, signat a tort i a dret, es va estendre com una taca d’oli. De la nit al dia, cantants i artistes que amb el seu esforç tant havien contribuït a eixamplar horitzons en ple franquisme, van ser llançats al poal del fem. Hom havia atès una normalitat que en la majoria dels casos era només la d’espuris interessos partidistes, i el poder es va encarregar de despullar les propostes artístiques més autèntiques fins a convertir-les en un prêt à porter ideològic, ja inservible, en peces per a un museu de la modernitat que havia de pagar molt alt el preu de la renúncia. No calia, però, ser gaire virulent per a tal empresa: algun homenatge a temps per a aquells que tant havien ajudat a la conquista dels nous drets emmudiria els marginats de programacions i pressupostos públics. Convergència a Catalunya i ací els socialistes s’esforçaren en les labors de maquillatge necessàries per alimentar la falsa il·lusió del punt i a part. L’Ovidi va ser una de les primeres víctimes de la moda light per culpa d’aquella dèria a denunciar les misèries del poder en què a la fi consisteix tota feina artística digna de tal nom. El malson de l’aznarat, que perviu com un fantasma en la província valenciana, ens va acarar de sobte amb l’abisme d’estupidesa i desmemòria, i es va disparar l’alarma social, potser massa a deshora.
Els cantats i intèprets valencians ho tenen pitjor encara en aquest desert que és paradís de cràpules. D’un temps ençà, però, s’han decidit a fer front a una situació insostenible i s’han forjat a fons l’ofici d’altaveus de la dignitat d’un poble. Aplegats en el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), fecunden la memòria del genial artista alcoià i ens empenyen al futur. Alguns d’ells seran aquest nit al Micalet per posar música i lletra al nostre anhel i homenatjar el mestre.

Manel Rodríguez-Castelló

dimecres, 21 de setembre del 2005

AL MÓN


A vosaltres us ensenyaren a sobreviure,
jo pense aprendre a viure...
Per això he trobat ja un professsor
en un principi em costà de veure’l
tot i tindre’l ben a prop
clar els ulls no miren cap adintre
i és difícil veure’s el cor.
La vida passarà igual per a tots,
però tindrem una vida molt diferent
vosaltres i jo.
Vosaltres seguireu ascendint de grau
pujareu cada dia un altre graó
cada volta tindreu més nom
us fareu homes(i dones) de debò.
Seguireu eixe camí de forta pendent i dur caminar
que a més d’un s’endurà per davant...
Competireu per aplegar al més alt
per a ser models de la societat
pujareu tots eixe camí ja traçat
tot per adonar-se’n en el racó més alt
que mai haveu avançat
que no heu donat mai ni un sol pas endavant.
Llavors escoltareu una veu
serà la mort que vos crida
i caureu...
caureu i seguireu caent
fins aplegar al racó més baix
i mai més vos tornareu a alçar.
Bé tot açò en el cas que us adoneu,
és clar..
Jo seguiré caminant
lluitant per avançar
mirant sempre endavant
caent-me i tornant-me a alçar.
Passaré pel vostre costat
vos miraré amb menyspreu allà dalt.
I jo també seguiré un camí
però serà el meu camí,
que almenys no em fa cansar-me pujant,
i també escoltaré una veu
però serà la meua veu,
i el meu cor dintre meu
serà qui em guiarà.
I quan siga l’últim moment
quan siga el final dels anys
la mort a mi no em cridarà
perquè jo ja seré al seu costat
perquè tots els camins tenen un final
incloent també el que jo he triat.

Lluís Pascual i Vidal

diumenge, 18 de setembre del 2005

L'inevitable!



Ja és ací! Demà comencem les classes a l'institut. L'estiueig va quedant-se enrere i la tardor truca les nostres portes. La pluja d'ahir ha netejat l'ambient, la temperatura ha baixat considerablement, el setembre s'allargassa, amable, melancòlic... I nosaltres preparant-nos per reprendre les obligacions, l'estudi, la feina, els horaris, les rutines, les classes. Els quaderns i els llibres nous, amb aquella olor tan bona, els bolis, el llapis, la goma (MILAN), la calculadora, el compàs, els regles, la cartera, l'agenda, tot a punt.
A mi em passa que la nit abans de començar el curs estic inquieta, no puc agafar el son, tinc somnis estranys i els nervis de quan era xicoteta. Hi ha un somni que se'm repeteix sovint durant aquestes dates: vaig per l'institut buscant l'aula on he de fer la primera classe i m'hi perd, no la trobe, arribe tard, done mil voltes, escales amunt, escales avall... Finalment, quan ja he trobat l'aula, ha passat ben bé l'hora sencera, hi ha el/la profe de guàrdia que em mira amb uns ulls de sospita i jo no hi puc fer res, a més, no em surt la veu per excusar-me. Ho passe ben malament.Em desperte entresuada.
Espere que aquesta nit no siga greu. Ja ho veieu, l'inevitable ja és ací!
Sort i que tingueu un bon any escolar, tots i totes!

dimarts, 13 de setembre del 2005

Los detectives salvajes

Avui he acabat aquesta novel·la de Roberto Bolaño, editat a Anagrama. Entre les seues pàgines he navegat durant el mes d'agost i aquests primers dies de setembre i, si us sóc sincera, no volia que s'acabara. Ha estat un d'aquells llibres que et fan companyia fins i tot quan no els estàs llegint. M'explique. La veu, les veus de la narració em són tan properes, tan reals, tan convincents, tan atraients, que ara quan veig la realitat, aquesta realitat tan o més fictícia que la de la novel·la, pense què en diria aquest o aquell altre personatge, Ulisses Lima, o Arturo Belano o Maria Font o Piel Divina o jo què sé...He format part d'una colla de poetes "realvisceralistes" que viu, viatja, estima, critica, mor amb una passió i una riquesa desconegudes per mi fins ara. No sé quin fragment us puc deixar copiat. El que sé és que Anagrama acaba de publicar "2666", l'obra pòstuma d'aquest autor xilé afincat a Blanes que he descobert. Us el recomane! ;)

"Iñaki Echavarne, bar Giardinetto, calle Granada del Penedés, Barcelona, julio de 1994.
Durante un tiempo la Crítica acompaña a la Obra, luego la Obra se desvanece y son los Lectores quienes la acompañan. El viaje puede ser largo o corto. Luego los Lectores mueren uno por uno y la Obra sigue sola, aunque otra Crítica y otros Lectores poco a poco vayan acompasándose a su singladura. Luego la Crítica muere otra vez y los Lectores mueren otra vez y sobre esa huella de huesos sigue la Obra su viaje hacia la soledad (...). Y un día la Obra muere, como mueren todas las cosas, como se extinguirá el Sol y la Tierra, el Sistema Solar y la Galaxia y la más recóndita memoria de los hombres. Todo lo que empieza como comedia acaba como tragedia."

diumenge, 11 de setembre del 2005

L'11 de setembre

Era l´11 de setembre de 1977
el pare treia la senyera amb ulls plorosos cap al cel

Va dir mira aquestes barres representen tot el que tu ets
no li sortien les paraules però no calia dir res més

Temps era temps quan jo era un vailet i el pare em va ensenyar d´on sóc
i ara el guardaré, agafaré aquest sentiment i el tindré sempre dins el meu cor
seré fort seré fort
dins el meu cor

Eren temps de protesta
però ara tot és diferent
la vida sembla més tranquil·la
podem viure amb el present

Aquella gent que ens oprimia ja fa molt temps que van marxar
el pare em va dir no pateixis
que tard o d´hora tornarà

Temps era temps quan jo era un vailet i el pare em va ensenyar d´on sóc
i ara el guardaré, agafaré aquest sentiment i el tindré sempre dins el meu cor
seré fort seré fort
dins el meu cor

Temps era temps...

SAU

Vide bidaia Anna

Vide bidaia Anna, Bon viatge Anna. Bo, aci deixe una cançó de Kortatu per desitjar a Anna un bon viatge a ixe lloc tan desitjat, el País Basc.


Zu Atrapatu Arte

Gazte bat
Drogaz hiltzen da
Atrakoak,
Hilketa terrorista bat
Denak, Denak,
Paperetan daude
Zu zu, atrapatu arte!
Zu burgues madarikatua
Ez duzu inoiz
Ezer Ulertuko
Zuretzat
Kalean Gertazen dena
Besteen arazoak dira

dissabte, 10 de setembre del 2005

11/09/01

Pose aquesta cançò ja que demà és l´11-S, i per vore altres formes de viure la tragèdia que no són les de la TV.La pose avui perquè demà no estaré, que m´envaig de viatje!
Vaig somiar en l'ocell de ferro
que els déus van enviar a la terra
per castigar l'insolència dels homes blancs.
Van sonar les trompetes
i s'ensorraren les columnes del mercat-temple
aquell onze de setembre
Els escurçons s'introduïren a les orelles dels/les sordmuts/des
injectant el seu verí al cervell,embogint de dolor i de ràbia,
convertint els homes en monstres mimetitzats
ansiosos per silenciar els plors dels nadons,
amb brutals cops de puny.
Els cecs/gues seguien sent incapaços/es d'olorar la pobresa als hotels
de vacances al tercer món o al costat de casa
Legions de "sensesostre" dormint als peus del camell
que ens dóna morfina a través del caixer automàtic
infectant la mare amb el virus canviant la felicitat dels fills/es negres per guerra, sida i fam.
Jo seguia paralitzat pel raig de sang que m'esquitxava la cara,
des del televisor al menjador de casa
quan una bala sionista foradava el cap del fill
en braços del seu pare.
Quantes llàgrimes es necessiten per inundar aquest infern?
Quanta sang ha de córrer perquè l'hemorràgia sigui mortal?
Quan va ser que el sàdic va arrencar la pell de la mareper posar-se-la i disfressar-se?
Quan deixarem de somriure estàtics/ques davant d'aquesta grotesca imatge,
d'aquesta dantesca imatge?
ESTÀTICS/QUES, ESTÚPIDS/DES, SILENCI, PLOREU...
-Inadaptats-

dimecres, 7 de setembre del 2005

Palabras para Júlia

Us pose aquesta cançò perquè ara, després de molt de temps he tornat a escoltar a Paco Ibañez, i a coincidit en un moment de felicitat dels meus, i aquesta cançò reflexa un poc el que senc, a més la vull dedicar al meu segon Pare, que l´estime molt!Gràcies!

PALABRAS PARA JULIA
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella,
ya verás como a pesar de los pesares
tendrás amigos,
tendrás amor.
Un hombre solo,
una mujer así tomados,
de uno en uno son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida tu dignidad
es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí pensando en ti
como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino,
nunca digas no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella,
tú verás como a pesar de los pesares
tendrás amor,
tendrás amigos.
Por lo demás
no hay elección
y este mundo tal como es será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte nada más
pero tú comprende que yo aún estoy en el camino.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí pensando en ti
como ahora pienso.

divendres, 2 de setembre del 2005

Saudade de Lisboa



Aquests dies no pare de sentir TRANSPARENTE, un cd de Mariza, cantant lisboeta que canta com els àngels i la seua veu trasmet totes les emocions de l'esperit portugués, trist i malencònic (perdoneu el tòpic). Copie la lletra -de Pessoa- d'un dels temes. Si fos sàvia, enganxaria un link i faria el sortilegi de deixar-vos-la escoltar. Però encara em falta molt per aprendre. Bon cap de setmana!


Há uma música do Povo
Fernando Pessoa/ Mário Pacheco

Há uma musica do Povo,
Nem sei dizer se é um Fado –
Que ouvindo-a há um ritmo novo
No ser que tenho guardado…

Ouvindo-a sou quem seria
Se desejar fosse ser…
É uma simples melodia
Das que se aprendem a viver…

Mas é tão consoladora
A vaga e triste canção…
Que a minha alma já não chora
Nem eu tenho coração…

Sou uma emoção estrangeira,
Um erro de sonho ido…
Canto de qualquer maneira
E acabo com um sentido!

dilluns, 29 d’agost del 2005

Amb el permís del sr. retratista



El meu avi

Deia sí senyor i què mana,
parlava poc.
Pels seus dits esgrogueïts de tabac
havia passat la falç i l’escopeta,
alçava ben alt el puny.
Els anys de guerra li ofegaren somnis
i decidí callar.
La ràdio, la mobilette, el cabàs negre,
els quatre acudits que explicava, la muquer i los sapatos.
Home bo, discret i d’arrels fondes,
va lluitar al front, Montblanc, camarada Ramires.
Una dona tendríssima, tres fills, un germà
mort a la guerra i llargues caminades.
Descansa ara a l’ombra de l’ametller
amb les mans entrellaçades al darrere,
les ulleres fosques, i tants dubtes encara per resoldre:
qui, què, quan, on, com i per què.



B.M.

diumenge, 28 d’agost del 2005

CATALUNYA

Sola, malalta, esparracada, muda,
Un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel,
com sempre blava,
Sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
Que no vas ésser, com et pertocava,
Escometent tos enemics prou brava,
Emparant ton honor gaire tossuda.
Neta et veuràs de tos pecats un dia
Per tanta sang i tanta llunyania,
Per la vergonya i per l'enyor dels teus.
Com saba pacient sota l'escorça,
Més pura revindrà l'antiga força
Que ja es desvetlla d'amagat dels déus.

dissabte, 20 d’agost del 2005

No Amaguis La Llengua

I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paisatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el dia que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?


Marc Freixas.

dijous, 18 d’agost del 2005

Serà un dia que durarà anys

Apreta fort les dents apreta els punys,
Infla´t d´aire els pulmons,
obre els ulls,
fes trebalar el cap,
controla el cor
no tanques mai la boca crida ben fort.
Deixa´t anar,
dona´t tot tú.

Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran tot.
I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

dimarts, 16 d’agost del 2005

L'estiu dels anys

16 d'agost de 2005, un dia que marca un any, un any molt important per a Anna, avui compleix 16 anys i quina millor manera que recordar-ho amb una cançó de Sopa de Cabra, ixe grup que tots coneixem.


L'estiu dels anys

Nit de Sant Llorenç
somniant un dolç combat
carrers plens de gent
amb el cor descalç.

De la màgia al blau
mirant el cel
buscant el punt més alt.

Convertint la terra
en un món d´amants.

Cauen els estels
ferits, se´n van.

Negres en l´espai
concediran el meu desig
i vindràs
amb les portes obertes
de bat a bat
i una brisa adormida
d´agost a les mans.

Serem tots dos
llavis de foc encenent la ciutat
viurem tots sols
de les promeses que amaga el teu cap
serem tots dos
rodes que aixequen la pols en passar
anirem tu i jo
fins que s´acabi l´estiu dels anys.

El corrent ens porta
on el sol no surt mai
corro i no sé pas
què estem buscant.

El riu ja no es mou
l´amor és un poema que
s´esborra sol.

Roden els anells
dringant perduts
les campanes criden
dos nàufrags muts.

Quan s´acaba el mar
em deies ben negats els ulls
mai, mai.

I al final de l´espera
hi ha una llum
que s´apaga amb l´hivern
i que esclata amb el juny.

Serem tots dos
ombres de foc encenent la ciutat
viurem tots sols
de les promeses que amaga el teu cap
serem tots dos
rodes que aixequen la pols en passar
anirem tots dos
mentre segueix
i durant l´estiu dels anys.

Serem tots dos
llavis de foc encenent la ciutat
viurem tots sols
entre la fosca fugint del demà
serem tots dos
rodes que aixequen la pols en passar
anirem tu i jo
mentre segueix
i durant l´estiu
creuant l´estiu
creuant l´estiu dels anys.

Per molts anys Anna

dimecres, 10 d’agost del 2005

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

V.A.Estellés

Segària


Casa i gos
Originally uploaded by Begonya Mezquita.
En aquesta casa, que mira el mar, passe aquests dies d'estiueig. Si us hi fixeu bé, trobareu Panxampla, el meu gosset ;)
Avui, 10 d'agost de 2005, Sant Llorens (felicitats a tots els Llorens o Llorenç!) hi ha pluja d'estels. Mireu bé el cel aquesta nit, pot ser un espectacle deliciós. Ah! i penseu un desig si en veieu un...

Faura en festes

Arriben les festes de Faura, i La Corbella s'apunta al rebombori amb dos concerts que ens faràn vibrar els propers caps de setmana. El dissabte que ve, després de l'espectacle de foc dels Dimonis La Corbella a Faura, vindràn al local ROTS REMEMBER BAND i NET DISTORSSION; i el divendres de l'altra setmana tocaran GUARDANAPOS, i els MIG WAI & HIS PLASTAMEN, de qui ja vam poder gaudir a La Corbella l'estiu passat. Ja sabeu, els caps de setmana d'estiu tenen molta canya a La Corbella, vos esperem!

DISSABTE 13 D'AGOST, 00.30 HORES
Rots Remember Band [versions dels 80]
Net Distorssion [rock]

DIVENDRES 19 D'AGOST, 23.30 HORES
Guardanapos [funk rock]
Mig Wai & His Plastamen [rock-surf instrumental]

dilluns, 8 d’agost del 2005

Matrícula

Em diuen Paula Peña Manzanares, avui a 21 del 7 de 2005 fa exactament 17 anys, 49 dies i 16 hores que vaig nàixer.

La veritat es que a l'observar açò pensareu que sóc una xica prou ordenada, que sap exactament a quin dia està, doncs no. Molt lluny del què podeu pensar sóc una xica, com diria jo, diria que ni tan sols tinc els peus a terra, o com diria la meua àvia, "estàs en el món perquè ha d'haver de tot". Doncs si! Hi ha que admetre-ho, jo sóc un girigall i la meua àvia m'ho recorda a tot hora.

A la fi, al que anàvem. Visc en una casa que es situa a un carrer, i al mateix temps aquest carrer es situa a un poble, del qual la provincia pertany a un país... Dona igual no vuic parlar de política, a més a més, que més dona on jo visca l'important és que visc i punt. Ara que toca? A vore... ah! Clar, D.N.I. i N.U.S.S., que coses més rares. Un muntó de nombres que t'identifiquen o alguna per l'estil. Que més dòna? No hi ha prou en que et reconegues a tu mateix? No se, a mi em val en saber qui sóc encara que mai acabes de descobrir com eres exactament, és una gran incognita que va ser inventada per no se qui per fer no se que. Segur que els cristians diuen que la va crear el nostre senyor o millor dit "el seu senyor", per adonar-nos dels pecats que cometem al llarg de la nostra vida.

Si et pares a pensar, però no molt, potser siga una bona reflexió per al teu cervell, o potser no. La veritat es que d'estes coses jo no entenc massa, només visc la vida tal i com me la dona un dia darrere un altre, sense calfar-me massa el cap encara que de vegades si que ho faig, normalment quan succeix un esdeveniment, ja siga bò o roïn, a qualsevol persona del meu voltant. Potser tingueu raó les persones que em dieu que em preocupe massa pels demés, però jo crec que això està bé, penseu... Si tots fereu el mateix? No es que vuiga canviar el món, se que no puc fer-ho, però de segur que les coses anirien millor, no?

Cognoms i nom del pare: Peña Escrig, Julián, amb la seua identificació, per suposat... I cognoms i nom de la mare: Manzanares Arcas, Maribel, i uns nombres més... I sota aquesta pàgina posarà: "Sagunt,...de...de 200...", a vore lo de identitat, bò! Passa, però açò? I que més dona si omplic el paperet avui o l'any vinent? Jo crec que açò ho fan perquè s'aborreixen i diuen: "va anem a vore si algu l'ompli el dia del meu aniversari, o a vore si coincidix en el dia que l'Antonia i jo fem la boda d'or..." que bojeries per favor! Ara, lo de la signatura a mi si que m'agrada, això que posa: signatura de l'alumne/a... Et creus que ets important i tot. Però vos contare un secret. Sabeu que m'imagine jo quan faig aquest gargot? Doncs m'imagine que sóc l'actriu més admirada de Hollywood i que vaig a l'estrena de la meua pel·li, i que al entrar al cinema principal milers de persones bramen el meu nom mentre s'espenten per aconseguir una d'aquestes, si, si! Aquest rebombori que es fa cada dos per tres quan et demanen qualsevol cosa, en fi. Una especies de cavells d'aixella plasmada en un full i que pot fer qualsevol persona, sobretot els malalts de parkinson. Realment el meu somni no és ser actriu de cine, sino de teatre, de vegades pense que he nascut per "estimar-lo i respectar-lo fins que la mort ens separe", si, això és! Si em donaren l'oportunitat de triar un bon casament, sense dubtar-ho el millor marit seria ell, el teatre! Que és més bonic que el teatre? El teatre és com la vida, o millor dit, el teatre és la vida! El teatre és...no, no, no, no. No puc dir res, ja que no hi ha paraules per descriure'l, deurien d'inventar una paraula nova perquè s'ajustara al seu encant. En fi, sembla que ja he acabat. Ah! Doncs no, darrere el full encara queda més, ara vorem que es el que demanen. Doncs si ací sembla que ja estiga tot reomplit!

1.-Matèries comuns:
Et matricules obligatoriament de les següents assignatures: educació física (no és el meu cas però en aquesta assignatura en no entrar a classe en pau), castellà (llengua i literatura, açò m'agrada no està mal), valencià (llengua i literatura, molt millor) i filosofia (que bonic! Tot el dia pensant perquè has nascut, perquè vius,... coses que de vegades no està mal reflexionar). Després està el quadret de: "assenyala la que tries", com la quiniela! I et donen: "Francés" o "Anglés", jo posaré anglés 1-francés 0, ja que si heu marque amb una x es pensaràn que han empatat. I ara ve lo bo! Diu: "Si vols cursar RELIGIÓ marca la casella amb una (x)", la veritat es que no entenc perquè posen religió en mayúscules en negreta, supose que serà per dir: "eeh! Estic aquí! No em veus? Collons! Quins alumnes més rojos" a la fi...disem-ho.
2.-Matèries de modalitat:
Dibuix artístic, dibuix tècnic i volum. M’agrada dibuixar, si, la veritat es que he decidit fer el batxiller artístic no només perquè m’agrade sino perquè em sembla el més bonic!
3.-Matèries optatives:
Tria, per ordre de preferència, tres de les assignatures optatives següents assenyalant-les com 1, 2 i 3.
Informàtica-3
Psicologia-5
2n idioma estranger-6
Valencià: llegua i imatge-1
Castellà: llenguatge i documentació-4
Fonaments lèxics de les ciències i de la tècnica-2

Sabeu quina matèria optativa deurien de posar? Aixi jo si que gaudiria... hosteleria! Un altra de les passions de la meua vida, mejar, o més que mejar, l’ansietat de mejar, perquè lo meu és ansietat, no pot ser altra cosa. Ja heu diu mon pare. Mireu, jo quan m’alce desdejune un gotet de llet amb galetes, després esmorçe i prenc el que jo anomene "postre", això que la gent anomena "picar entre hores", en acabar d’esmorçar dine, i prenc el postre, més tard berene i prenc el postre, i a l’hora de sopar evidentment sope, però no prenc el postre. Perquè diuen que no es bo gitar-se amb la panxa plena. No se si serà veritat, mai ho he provat. Això de picar entre hores jo no ho veig com ho veu la gent, si es pren postre a l’hora de dinar perquè no als altres menjars? A més a més, la gent pren postre també a l’hora de sopar, estan bojos o que? No saben que això no es pot fer?

Doncs res, les meues optatives les vaig marcar així. Supose que he complit be amb l’ordre de preferència, no diré perquè sino no acabaré mai. Supose que ja he acabat, a la fi! Ara vaig ha fer una vecadeta.

Quan vaig omplir aquesta matricula vaig recapacitar vora mig horeta, o potser menys, sobre la meua vida, segons el que la meua capacitat d’entendre la filosofia em permiteix. Avuí la repase, torne a recapacitar, està tot en ordre, només una cosa, l’entrega de la matricula no era fa més d’un mes? Sabeu ja perquè la meua àvia diu que estic en el món perquè té que haver de tot?

Dedicat a Tintinaki Teatre per fer-me passar una estoneta prou agradable.

PAULA PEÑA MANZANARES

dissabte, 6 d’agost del 2005

l'Ovidi per Núria Cadenas

L'Associació Cultural Dimonis de la Corbella de Faura va començar ahir l'homenatge a l'Ovidi que s'allargara fins a ben obert octubre. Va començar amb l'inaguració de l'exposició que va realitzar la CEPC, i que ha viatjat arreu de tot el País Valencià.

L'homentage va continuar amb la presentació a càrrec de Núria Cadenas, periodista i escriptora, del seu llibre "L'Ovidi".

L'Ovidi passeja -irònic i tendre, compromès, corrosiu, apassionat i rigorós- entre les pàgines d'aquest llibre, que li vol retre homenatge. Una biografia? Si, es clar, perquè resseguirem somnis i tristeses, tornarem a l'Alcoi dels telers, a la Barcelona del teatre independent, als recitals a la parròquia o al Palau, als versos dits com ningú no els tornarà a dir mai. Però més que una biografia, també, amb imatges i poemes inèdits, amb els mots d'Enrique Cerdán Tato, Isabel-Clara Simó, Manuel Vázquez Montalbán, Pere Gimferrer, Maria Antònia Oliver, Celdoni Fonoll i molts altres. Amics i coneguts, amors, desamors, records, idees i versos per acostar-nos, tan a prop com ens deixi la seva timidesa, a l'artista més gran, la persona.

Finalement, va acabar el dia d'ahir amb un recital "Les cançons d'Ovidi"a mans d'Adrià Giménez, veu i guitarra, José Antonio Martínez, oboe i Fransesc Torres, veu.

Ja aniré penjat les següents activitat que es realitzen. Us recomane que es paseu algun dia.