dissabte, 29 d’abril del 2006

Fer volar coloms



Ahir vam acudir, la Begonya, l’Empar, el Joan i jo, com ja sabreu, tots profes de valencià de l’institut, a la Primera Jornada sobre Ensenyament de la Literatura que organitzava Acció Cultural. Jo no em vaig poder quedar fins al final, quan en Tomàs Llopis i l’amic Manel Rodríguez Castelló es disposaven a engrescar i moderar una taula redona amb tot el professorat assistent, així que el que més em va agradar va ser la xarrada que ens féu l’escriptor Jaume Cabré. En començar, expressà que el seu propòsit era el de fer volar coloms, és a dir, fer suggestions sense cap voluntat sistemàtica. Me’l vaig escoltar amb gust, em féu riure amb la seua ironia i em va suscitar algunes reflexions… Què més es pot demanar?
Contava que una vegada s’havia topetat amb un antic alumne seu que li havia agraït que a les seues classes posara música clàssica, perquè li havia permés descobrir el món de la música i això li havia procurat moltes hores de fruïció. Doncs bé, el Jaume Cabré no se’n recordava gens d’aquell alumne, ni d’haver posat mai música a les seues classes, i li costava reconéixer-se en allò que li contava aquella persona. Tanmateix, així devia haver ocorregut i li feia una gran satisfacció haver aconseguit provocar aquell efecte en alguns dels seus alumnes. Amb això volia fer-nos veure que és possible arribar a aquella part receptiva que hi ha, o deu haver-hi, en tot ésser humà, fins i tot en el més suro dels alumnes –amb perdó–.
A mí, el que em va tocar era que no se’n recordàs, que sortira de classe i que el mant de l’oblit caiguera sobre el que acabava d’ocórrer, que ja mai més li retornara aquell moment màgic, en què una sonata per a piano de Mozart sobrevola, com l’Esperit Sant, l’aula 2.13 i, com una petita flama sobre el tercer ull d’aquell adolescent gris, endormiscat, l’il·lumina per a sempre, obre en ell la porta d’aquella sala àmplia on resideixen els esperits dels grans músics de la tradició occidental.
A vegades, fins i tot a mí m’ha passat, que he sortit d’una classe, però no una d’aquelles normals i corrents, tan tristes tan sovint, en què no ha passat res, sinó una d’aquelles en què sí que ha passat quelcom d’extraordinari, un d’aquells dies en què estaves especialment clar, la saliva i la sang menys espessa, i les paraules fluïen a través teu com l’aire a través d’una flauta de canya, cantant una melodia que fins i tot per a tu era desconeguda, però que et fa ballar a tu i els teus alumnes durant uns minuts i que, després, capriciosament, s’apaga, i ja tornes a ser tan insubstancial com has estat sempre o retornes, si més no, a la substancialitat que t’és pròpia, pesant, gràvida, terrícola.
I et dius, què ha estat això? I no havies estat tu, sinó un esperit més alt que s’ha expressat a través teu, que ha pres i usat el teu cos per a comunicar a aquelles ànimes la bona nova i que t’ha elevat, per uns instants, a l'alta condició del mèdium qui, en acabar la sessió, ja no se’n recorda més, d’allò que ha passat.

dissabte, 15 d’abril del 2006

Som d'un país, som del món


No ens falten raons per celebrar, una vegada més, el 25 d'abril. Enguany, la manifestació tindrà lloc el 6 de maig.
Al Clot del Moro, divendres 28, si no passa res, els alumnes de l'EKM (Estudiants del Klot del Moro) han organitzat l'acte de celebració d'aquesta diada amb la projecció del documental Del roig al blau, acte que presentarà el professor de llengua i literatura Joan Royo.

diumenge, 9 d’abril del 2006

T.S.Eliot


the message
Originally uploaded by Cilest.
Em direu que estic repetint
El que ja he dit fa una estona. Doncs ho tornaré a dir.
Ho tornaré a dir, però? Per tal d'arribar allí,
Per arribar allí on sou, per venir d'on no sou,
Heu d'agafar un camí on no hi figura l'èxtasi.
Per tal d'arribar al que no sabeu
Heu d'agafar el camí de la ignorància.
Per tal de posseir el que no teniu
Heu d'agafar el camí de la despossessió.
Per tal d'arribar al que no sou
Heu de passar pel camí en què no sou.
I el que no sabeu és l'únic que sabeu
I el que teniu és el que no teniu
I allí on sou és on no sou.

dijous, 6 d’abril del 2006

ALMAGRO un poble amb molta cultura!



Hi vam imaginar, més que conéixer, la vida de treballadors castellans del s.XVI. Una barreja d'homes del camp, de bordegassos, de captaires més o menys fingits, els rodamóns i estudiants d'ací i d'allà, els tractants de mercaderies essencials, que eren l'ànima de les fires i l'altre món nou, però complementari, dels clergues i nobles.
En definitiva, Almagro,un poble de diversitat social,va emmirallar només amb 2 dies les ànimes d'un grup d'estudiants de 4art d'E.S.O i 1er de Batxiller, saguntinets i saguntinetes que no ixen a penes del seu rotglet.Aquells carrers silenciosos, donaven a conèixer la seua història a crits.
El viatge es va iniciar el dimarts 28 de Març i va durar fins l'endemà al capvespre. Sembla mentida que tan sols un parell de dies donen per a tant: vam beure i vam menjar, vam beure i vam temptar...
Junt a les fires populars varen sorgir les festes taurines i de comèdies, aquests 2 pols de diversió que varen seduir l'eperit dels manxecs de fa uns segles.Volíem situar-nos allí, a la plaça major d'Almagro,

cor de totes les inquietuds i tots els festejos, per contemplar la desfilada de la seua gent, per historiar el coneixement i la vida atzarosa d'uns dels seus principals testimonis:"El Corral de Comèdia".
El dia 29 de Març tinguèrem l'ocasió de visitar el corral de comèdia més antic que es conserva a Ehpanya.I tinguèrem també la sort de presenciar una obra anomenada "Don Juan Tenorio", amb un magnífic repartiment d'actors i actrius, de la mateixa companyia "Corral de Comèdies".
Un gran viatge en 2 dies!.

dimecres, 5 d’abril del 2006

vine ací


Dimecres 12 d'abril, a les 13h, us convidem a la presentació al públic del musical vine ací que se celebra a la sala d'usos múltiples del Clot del Moro. Es tracta d'un muntatge que han preparat alumnes de l'optativa de teatre i de música de 4rt. No us el perdeu per res del món!!!

diumenge, 2 d’abril del 2006

Les adieux


Agafa un llibre, ara no, que no vull llegir. Repassa l'agenda de demà, ai no, no vull saber què he de fer. Ordena una mica els papers, renta els plats bruts, estén la roba, escriu un poema, canta una cançó, mira per la finestra... Ara no puc. L'eco d'un adéu em xucla els sentits, m'aferre amb força a les deixalles.