dilluns, 26 de novembre del 2012

Somewhere...

Preciosa versió de l'Eva Cassidy.

diumenge, 11 de novembre del 2012

John Cage boletaire

Una (altra) de les coses sorprenents de John Cage és el seu coneixement profund de la micologia. L'any 1954 es trasllada a Stony Point, a la vall del Hudson. Prendrà el costum de fer llargs passejos pels boscos i quedarà fascinat per la natura i els bolets. No serà una simple afició: estudia seriosament el món de la micologia i, fins i tot, comença a subministrar bolets a prestigiosos restaurants novaiorquesos.  Fundarà amb uns amics la New York Mycological Society! Ací teniu la portada d'un llibre-collage que va fer Cage el 1972.

Més enllà de la curiositat, hi ha un parell de coses que em resulten encisadores d'aquest tema. Una d'elles és imaginar els sopars amb els seus amics (molts del Fluxus) on, sembla, no faltava mai un plat de bolets cuinats pel mateix Cage.  O la nit en què acabaren tots a l'hospital amb una bona intoxicació.


Però la que em sembla més divertida, més sorprenent i més... cage és imaginar-lo guanyant un concurs televisiu italià contestant preguntes sobre bolets. Quin paio!



Què va sopar Mr. Cage abans de parir 4.33 o ORGAN²/ASLSP?

dijous, 1 de novembre del 2012

Quatre poemes de Iorgos Seferis

     XVII
     Astíanax
Ara que te'n vas porta amb tu l'infant
que va veure la llum davall d'aquell sicòmor,
un dia en què sonaven les trompetes i brillaven les armes
i els cavalls suorosos, els morros humits,
sobre l'abeurador es vinclaven a fregar
la superfície maragda de l'aigua.

Les oliveres que tenen les arrugues dels nostres pares
i les roques que tenen la saviesa dels nostres pares
i en la terra la sang viva del nostre germà
eren un gran goig, una norma fèrtil
per a les ànimes que sabien llur pregària.

Ara que te'n vas, ara que el dia de saldar el teu compte
despunta, ara que ningú no sap
a qui ha de matar o com ha de morir,
porta amb tu l'infant que va veure la llum
davall les fulles d'aquell sicòmor
i ensenya'l a mirar els arbres.

     XVIII
Lamente haver deixat córrer un ample riu entre els meus dits
sense beure'n ni una gota.
Ara m'enfonse en la pedra.
Un minúscul pi sobre la terra roja,
l'única companyia.
Tot el que vaig estimar s'ha perdut amb les cases
que eren noves el darrer estiu
i s'ensulsiaren amb el vent de la tardor.

     XXIII 
Una mica més
i veurem florir els ametlers
brillar al sol els marbres
la mar trencar-se en ones

una mica més,
alcem-nos encara una mica més.

     XXIV
Ací acaben les obres de la mar, les obres de l'amor.
Aquells que un dia viuran ací on nosaltres acabem
si en llur memòria s'ennegreix la sang i es desborda
que no s'obliden de nosaltres, fràgils ànimes entre els asfòdels,
que giren els caps de les víctimes a l'Èreb: 

Nosaltres els qui no vam tenir res els ensenyarem l'assossec.

[Iorgos Seferis, Novel·la, 1935]