dimarts, 28 de juny del 2011

La mosca de l'estiu

No vull pensar què pot portar juliol, que arribarà en divendres. Després de tres anys de fer i desfer intensos en plena època canicular, tindré davant meu un espai en blanc: una estrella de mar, un llapis, un mosset de menta.
I com l'anunci del que ha de ser, aquesta mosca de l'estiu: una son sempiterna.

dimarts, 21 de juny del 2011

digue'm, ferrer

Em commou, per raons que el lector entendrà de seguida, un poema d'Eslam Drudak:

"digue'm, ferrer, ¿on són les nostres terres, les nostres muntanyes
els nostres rius, els nostres camps i conreus? La nostra pàtria,
¿on és? Digue'm, caminant, ¿on són les nostres sepultures?"

I el ferrer caminant respon:

"Són en les nostres paraules, en les paraules de la nostra llengua."

Drudak és un escriptor gitano, un zíngar hongarès o serbi de qui només conec aquest poema. Les paraules com a nació: Fernando Pessoa proclamava que "a minha pátria é a língua portuguesa" pensant potser en Heine, aquell jueu a qui pesava l'exili quan no sentia l'alemany pels carrers. Però em commouen especialment aquestes paraules de Drudak perquè són humils com el pa, ardents com les nostres. No són altisonants: tan sols la pregunta del qui ho ha perdut tot, del qui mai no ha tingut res; o tal vegada començarà a tenir en el moment de formular la pregunta.

Xuan Bello, Història universal de Paniceiros. adesiara editorial

divendres, 10 de juny del 2011

Poemes de Norman MacCaig (5)

DUES NITS

La nit real, la que
continua tornant en el temps,
mai no comença
amb una punyalada de negre.

Com si, educadament,
fes un soroll en la grava
i tossís i truqués a la porta
abans d'entrar.

No com l'altra, que
en la majoria d'estius dels dies
esquinça la llum i vessa
una negra foscor sense lluna, sense estrelles.

TWO NIGHTS The real night, the one / that keeps coming back on time, / never begins / with a gash of black. // As though, politely, / it makes a noise on the gravel / and coughs and knocks at the door / before coming in. // Not like the other one, that / on de most summer of days / gashes the light and pours through / a black dark with no moon, no stars. [July 1985]


TRIPULACIÓ

Tres homes remen
al costat d'estribord,
l'home que sóc i el que vaig ser
i l'home que seré.

La barca navega
cap a un cec horitzó.
Qui està remant a babord
i fa que avancem recte?

Remant com ho hem de fer
no podem girar-nos
a babord o estribord per aquest
invisible remer.

CREW Three men are pulling / at the starboard oar, / the man I am and was / and the man I'll be. // The boat sails / to a blind horizon. / Who's pulling on the portside oar / that keeps our course straight? // Pull as we may / we're kept from turning / to port or starboard by that / invisible oarsman. [August 1985]


diumenge, 5 de juny del 2011

George R.R. Martin, Phillip Roth i un viatge a Kuldiga

M'he cruspit els quatre primers lliuraments de Canción de hielo y fuego, de George R. R. Martin, que per la quantitat d'exemplars que porta venuts es deu tractar d'un dels llibres més llegits de la història.
Guionista de sèries de televisió durant anys, Martin construeix el relat a base d'episodis juxtaposats que conten històries més o menys simultànies que afecten a un parell de dotzenes de personatges principals. El total de personatges deu superar el miler. Cada capítol té una estructura climàtica i, com que porta tants fils narratius alhora, a l'inici de cadascun hi ha d'haver una espècie de recapitulació d'allò que ha sigut elidit, normalment contat en estil lliure indirecte a través del punt de vista d'algun dels personatges. En el següent dibuixet podeu vore el que vull dir: el cercle blau indica un clímax, normalment un assassinat, una violació, la culminació d'un incest, una mutilació, la mort sobtada d'un dels personatges principals…


El groc indica que es recapitula les parts elidides de cada línia narrativa,  marcades amb una línia discontínua.
Amb aquest arnés tècnic, propi del fulletó, se'ns narra les traïcions, la luxúria, la mort i la redempció impossible d'una aristocràcia medieval en un món imaginari d'espasa i bruixeria, dracs inclosos. Al principi et penses que no et deixaràs atrapar amb un parany tan evident però, a la que et vols adonar, ja estàs enganxat.
Ara estic llegint Me casé con un comunista, de Phillip Roth. Em sembla prodigiosa la capacitat de síntesi que té a l'hora d'explicar amb paràgraf conductes basades en la complexitat que motiva les relacions, com aquell triangle que s'estableix entre el pare, el fill i el mestre com a figura masculina que irromp en l'adolescència per a contradir i subvertir la severa autoritat paterna:
El maestro no tiene esa preocupación por los peligros como tiene el padre. A éste le preocupa la conducta de su hijo, ha de encargarse de adaptar a su pequeño Tom Paine al medio social. Pero cuando el pequeño Tom Paine ha sido admitido entre los hombres y el padre sigue educándolo como a un muchacho, el padre está acabado.
Tot i que s'ha fet una interpretació en clau privada i biogràfica –la novel·la presentaria semblances amb la relació que Roth va tindre amb l'actriu Claire Bloom– em sembla més una reflexió sobre els misèries i les grandeses d'un model de masculinitat avui desaparegut.


Ja en un pla més personal, anuncie que he sigut acceptat per participar a l'agost en un dels seminaris de la International Summer School of Photography, que se celebra a Kuldiga, Letònia. En concret, assistiré al que imparteix Arno Rafael Mikkinen. Me'n vaig assabentar de la seua existència a través del lloc web de Vanessa Winship, el treball de la qual em fascina i que també estarà per Kuldiga eixos dies. Sembla que seré un poc com aquell Tersites que, segons l'Homer, era l'home més lleig que anà a Troia: a la vista de la informació que he pogut vore sobre la resta de participants seré, si més no, el més vell. Una de les fotos que vaig incloure en el portafoli que havia de presentar era aquesta, publicada en aquest bloc ja fa un temps, i amb el Manel i l'Àlex en el paper d'hòmens perplexos.

Men on the off hours