Amour, de Michael Haneke

Encara no ha passat ni mitja hora que ja sabem el què. Amb quina força, doncs, ens pot retenir a la butaca un film aparentment resolt tan d'hora? En aquesta història d'amor, no s'hi valen les concessions. I diu tant, tantíssim, que cada segon és imprescindible, com cada gota d'aigua que raja de l'aixeta. I el tempo és tan real, tan dens, que l'espectador batega al ritme de la respiració dels personatges, fins a l'últim alè. Hi ha moments magistrals, de tan sincers; paraules i mirades insuportables, de tan despullades. Hi ha metàfores que entren a la casa per la finestra com un element extern que interromp aquest camí cap a la mort. Somnis malastrucs. Retorns al passat, a les pors de la infantesa. I hi ha el record de les flors i les estrelles dibuixades en una postal, un conte que tallava la respiració de qui miràvem aquella tragèdia filmada, amb un nus a la gola.

I els ulls de Jean-Louis Trintignant són els ulls de l'espant.

Jean Luc

Els amics de les arts reten el seu particular homenatge al mestre Godard amb aquest tema. Fixeu-vos, poc abans del minut 2:50, en la imatge de l'irrepetible Jean Paul Belmondo. I si en teniu més ganes, de nouvelle vague, podeu ballar una estona aquesta dansa en espiral del film Bande à part, inspirador de Tarantino i Bertolucci entre d'altres. S'acaba el cap de setmana, amics (de les arts).

Com un quadre de Kiefer

Recupere les llagrimetes vessades a la moqueta dels UGC Cinecité, on vaig entreveure a través del líquid salat i els sanglots, la pel·lícula The road. Les recupere i escric. Per bé que vaig començar la novel·la de Cormac McCarthy ara fa un any, la vaig deixar cap a la meitat perquè aquella tensió interminable m'acabà vencent. L'argument, d'estructura concèntrica, gira entorn a un pare i un fill que caminen i caminen, sols enmig d'una catàstrofe apocalíptica. El món s'acaba, i s'acaba malament. No hi ha arbres, tots cauen, cremats. No hi ha animals. Només algun sobrevivent. De la lectura recorde l'angoixa dels personatges en comprovar que se'ls acabaven aquelles llaunes de conserva amb què s'alimentaven, mentre el camí cap al sud ("abrigueu-vos i aneu cap al sud" els diu ella abans d'anar-se'n) es feia llarg i més llarg encara.
En veure la cara de Kodi Smit-McPhee, actor que dóna vida al personatge del fill, em vaig quedar parada, immòbil a la butaca. Des del minut 10 aproximadament, plorava. També desconsoladament. Per moments em regirava al seient, em bellugava incapaç de sentir ni un gram més de turment. Aquells atacs de les bandes caníbals, la bondat intacta del nen front a la lluita aferrissada del pare per sobreviure.



Diuen que setanta-dues hores és el temps a partir del qual els efectes d'un mal es dissipen, les ferides es guareixen, els cossos moren sota les runes d'un terratrèmol. Ara, 72 hores més tard de visionar el film de John Hillcoat, encara sent un nus que m'oprimeix els nítols. El paisatge desolat, gris, polsós, brut, que contrasta amb les acolorides escenes que el record del pare ha preservat de l'oblit, aquesta fi del món que recorda a la pintura de Kiefer...




Però torne al xiquet. El seu plor, la seua veu, el seus gestos. La por hi conviu, amb un rostre ple d'innocència. Quina relació s'estableix entre tots dos, pare i fill, que no els calen les paraules? Es pot perdre res quan ja no queda res? Què esperen trobar, pare i fill, en arribar al sud, l'Ítaca dels seus somnis?
De vegades parlem de les versions que el cinema ha fet de les novel·les i, en la majoria dels casos, guanya la literatura. Aquesta vegada, però, la mort té un rostre que la nostra imaginació ignorava, la desesperació, la por, la pena, tot supera, amb escreix, la paraula escrita. Com un quadre de Kiefer.

Un escàner en la foscor

Pensava Bob Arctor:

Què hi veu, un escàner? Veu dins la ment? En la profunditat del cor? Veu dins de mi, dins de nosaltres? Hi veu clar o hi veu fosc? Espere que hi veja clar, perquè jo ja no puc veure-hi, dins de mi, dins de nosaltres. Només veig que foscor. Espere que, pel bé de tots, l'escàner s'hi veja millor. Perquè si l'escàner només hi veu tenebres, com jo, estic, dues vegades, damnat. I així, tots acabarem morts… en sabem tan poc, i allò que en sabem, ho sabem d'una manera tan fragmentària…

Més enllà del que m'agraden i més enllà del fet que les torne a veure de tant, més que Blade runner i Screamers, crec que de totes les pel·lícules que he vist basades en els escrits de Phillip K. Dick, A scanner darkly és potser la més inquietant i angoixosa. I amb això vull dir que és potser la que més s'acosta a l'esperit de la seua obra. I vos assegure que no em veig tornant-la a veure una i altra vegada. No vos hi espereu un final feliç, del tipus Total recall, ni una acció i uns efectes espectaculars, com a Minority report. La característica visual d'aquesta pel·lícula, i que la fa més estranya, és que és una de dibuixos animats, això sí, basats en imatges reals d'actors, les cares i gestos dels quals ens permeten reconéixer-los, al Keannu Reeves, el Woody Harrelson, la Winona Ryder, el Robert Downey Jr. Del Reeves, de fet, diria que és la millor interpretació que li he vist, perquè les limitacions del seu registre encaixen molt bé en el reduccionisme del dibuix, i no sembla que ens perdem cap matiç de la seua expressió.
Com sempre, hi ha el conflicte de la identitat, en aquest cas sota l'àlias de l'impostor, aquell que es fa passar per qui no és. El personatge que fa Woody Harrelson l'explica en forma d'anècdota enmig d'una conversa entre els amics que envaeixen la casa d'Arctor, on es droguen amb la perillosa substància D, mentre mantenen absurdes converses: hi havia un tipus que s'imaginà que un impostor suplantava la identitat, diguem-ne, del president dels EEUU, després de Robert de Niro, de Prince, de Marylin Monroe i així succesivament. El tipus es va pensar que seria capaç de fer-ho, que seria un bon paper per a ell en la vida. No obstant, al cap de poc de temps es va adonar que encara ho faria millor si a qui suplantava era al propi impostor. S'evitava així molta feina i els suplantava a tots d'una tacada.

Bob Arctor deu suplantar-se ell mateix i vigilar els seus amics per descobrir si conspiren d'alguna manera contra el poder establert. Per fer-ho, una sèrie de càmeres escamotejades enregistren cada moment, cada paraula que diuen els personatges. Després, un escàner, assistit pel mateix Arctor, analitza les imatges. El problema ve quan hi afegim una altra conspiració, l'element paranoic; en realitat a Arctor se li ha amaga part de la comanda: que ell és premeditadament sacrificat perquè es faça addicte a la substància D, una droga que té com a efecte final la dissociació dels dos hemisferis del cervell d'una manera permanent. Si no sabeu què vol dir això, mireu aquest joc en què hi ha els noms dels colors escrits en un full, però cada nom és acolorit en un color que no es correspon amb el que el mot diu que és. Una cosa així:

El joc consisteix a dir el color, no a llegir el text. Mentre l'hemisferi dret tractarà de dir el color, l'hemisferi esquerre intentarà llegir el mot. Imagineu-vos això aplicat a tots els aspectes de la vostra vida i mireu el que li passa a un agent de policia quan intenta llegir els drets a un detingut, al principi de la pel·lícula, i no se'n surt:



Evindentment, Arctor evoca actor, el fingidor que fingeix no sentir allò que realment sent. I Bob és un altre d'aquells noms propis monosil·làbics que utilitzava Dick per als seus alter ego. Al Youtube és possible veure-la sencera, a fragments i en anglés, per si vos animeu. Per cert, la banda sonora conté, almenys, tres cançons de Radiohed.

Cos mortal

Amadeu Sanz tenia una idea. En parlava sovint. Volia fer un espectacle sobre Vicent Andrés Estellés. Eren els anys feliços i indocumentats del Clot del Moro. L'Estellés, redactor periodista de Las probinsias, vetllava a les nits i inventava versos. Algunes nits, Ausiàs March li feia companyia. Alguna cosa en va quedar, crec, d'aquella pensada, d'aquell somni. Els projectes és el que tenen: ara hi penses, després la llavor madura i va per camins potser aliens a la idea original. Però finalment, germina.



Si hagués de fer un treball sobre Estellés, no parlaria de poesia, parlaria de la vida. Aquestes paraules són les que acaba dient Toni Sendra, un jove de 26 anys, amb el treball que ha presentat a Cinema Jove, una mostra del setè art que es realitza al Cap i Casal des de fa uns anys.
Cos mortal és la història d'un jove que es dedica a fer la neteja dels carrers de la ciutat del Túria amb aquelles maquinetes que es condueixen des d'una cabina de dimensions minúscules, i que porten una mena de graneres giratòries que aspiren la merda i repassen l'asfalt per treure-li un llustre impossible. Horaci, nom del protagonista, dedica el seu temps lliure a reunir informació sobre Estellés per fer-ne un documental. No sap com ho ha de fer, no té diners, no troba el fil, però no deixa de buscar. Enrevista Mira, Pérez Muntaner, Keown i un personatge argentí que respon al cognom de Dalmau i que interpreta Juan Mandli. Revisa una vegada i una altra les cintes, llig El llibre de meravelles fins que ensopega amb Cos mortal


Així com cell qui és jutjat a mort, A.March.

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sat Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.
I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

Aquest poema l'acaba obsessionant.Un poema que només es pot arribar a entendre en el context del llibre mateix i en aquest País Valencià que fa gust a poesia. Horaci es pensa que entre tots aquells noms hi ha amagat algun secret, el misteri de la ciutat, el recorregut vital del seu document. De cap manera, allò tampoc no li aclarirà res. A aquestes alçades, el protagonista ja no dorm, va cansat a la feina, la merda ompli sa casa. La mort d'un seu tiet, entranyable Blau, un colombaire aficionat a la pilota valenciana que broda l'actor Ximo Vidal, i una sensació desesperada de trobar-se en un carreró sense eixida, provoca un gir inesperat en la vida d'Horaci, aquest jove amb un nom ben estellesià (ja no escric èglogues...).



Potser Estellés n'ha estat l'excusa, la idea inicial. Les obsessions, les ganes de crear, de dir, les pròpies dèries, l'angoixa que ens arrossega cap a atzucacs estèrils.
El ben cert és que el resultat es deixa veure amb una amable complicitat. La València històrica, la que amaguen els governants a canvi de grandioses construccions de metacrilat, la llengua del carrer fuetejada per impactes de llum esfereïdora, el gest espontani obstruït per una pantomima constant, la mirada que mostra la transparència i la senzillesa de les coses fetes amb estima. Això és Cos mortal. La veu de l'Ovidi al ritme de la granera mecànica. Miquel Gil que llança el seu crit en els moments clau del film. El trinquet de Pelai, l'amor i el pimentó torrat.
I quina ràbia fa pensar que és difícil, o impossible, que aquesta arribe a ser el tipus de manifestació cultural per què ens poguem sentir representats, amb què ens sentim identificats.
Vaig eixir de l'estrena com si hagués retrocedit un grapat d'anys i hagués reviscut uns dies que feien olor d'alfàbrega i de terra humida. Pensava en la urgència de productes com aquest a les sales de cinema i a tot arreu.
Una bona merda, amics. Tot, els versos d'Estellés, les cançons per a xiquets i xiquetes, la poesia i el País Valencià, tot ho escombrarà la ignorància i la mala llet.
Si punxeu ací en podeu veure alguna mostra.

No vull ésser milionària

Ahir vaig veure la pel•lícula més oscaritzada d’enguany. Tinc per costum no veure’n cap d’aquestes cintes que es presenten enjoiades de premis i, sobretot, cap d’aquelles que porten adossats els homenets novaiorquesos daurats d’espasa entre les mans. Ahir però, malgrat els guardons rebuts, em vaig decidir de veure-la perquè algú em va dir que amb el film Slumdog millionaire hom havia colat un gol ben gran al cinema ianqui, i jo, curiosa com sóc, és clar que no em volia perdre la repetició dels vuit gols a la moviola. Em va animar també el fet de tractar-se d'una pel•lícula britànica del director de Trainspotting, de la qual conserve un bon record.

En eixir de la sala de projecció comence a destrenar la història i a evocar les imatges i, de vegades, totes plegades, resten en mi eternalment. Aquest no és el cas. D’una banda entenc els premis atorgats: els americans encaixen la denúncia de sistemes corruptes i podrits quan es tracta de països exòtics i llunyans, i més si l’embolcall són tres nens d’ulls grans i somriure net. D’altra banda entenc també que l'argument és de gust acadèmic, tradicional i farcit de tòpics: amors predestinats, lluita per la supervivència. No m’emociona.

Sota les referències a Dumas, dos dels tres mosqueters, intenten obrir-se pas mentre juguen amb el bé i el mal. Lluny d'empatitzar amb el protagonista, ho faig amb el germà dolent. Al primer, bo i passiu, la sort, la planeta, li somriu. L’altre lluita, encara que en un combat equivocat.

Em declarava caïniana, tot oblidant el tercer mosqueter, la dona. Ara, però ja no em declare res. He llegit que aquesta setmana els nens actors estan deprimits en haver deixat d'aixafar la catifa roja del teatre Kodak i que la nena, de retorn a casa, no vol llevar-se la roba que portava a la cerimònia dels premis. Els milions s'esvaeixen. La felicitat també. Els guardons inflats esclaten en les cares d'aquelles criatures.

No tornaré a veure una pel•lícula oscaritzada ni encara que me la recomanen. I això inclou les d’Allen.

Els quatre-cents cops

Una de les meues debilitats confessables és la passió que sent pel cinema. No estalvie recursos en capbussar-me setmanalment dins la pantalla d’aquest art que em delera. Vinc, contenta i expectant, a les sales on no hi arriben les pel·lícules aplaudides amb un ventall de premis en certàmens multitudinaris. M’agraden aquelles que porten segells independents, marques d’autor o, a tot estirar, algun reconeixement al festival de Sundance. He de dir que, a ciutat, només hi ha dues sales on puc trobar allò que cerque, cosa que m’obliga de tant en tant a desempolsegar les prestatgeries on dormen cintes antigues.
És el cas que fa uns dies he revisat un film que, essent jove i estudiant, em va colpir, i ara, des de la perspectiva que em permet una certa maduresa diré que m’ha tornat a deixar sangglaçada. Les quatre cents coups, títol bifront que enceta una dualitat permanent al llarg de tota la narració i que presentarà el protagonista com a agent i pacient, com a provocador i víctima d’una violència viscuda en l’àmbit familiar i escolar. Faire les quatre cents coups en francés ve a dir fer-ne de grosses, ésser entremaliat, expressió que al mateix temps ens avança l’ambient hostil de correctius subministrats amb la mà oberta, la mentida o el xantatge.
Una pel·lícula rodada en blanc i negre, on destaca la fredor dels plànols generals dels carrers de París, postals grisenques i hivernals que embolcallen una història esgarrifosa. El moviment de la càmera, amb picats i contrapicants, va serpentejant el dolorós avenir del drama. Plans zenitals vertiginosos contrasten amb primers plans i ens condueixen al travelling que empeny el protagonista a l’epíleg, la fugida de l’internat a la recerca de la llibertat. La mar, allunyada d’aquells carrers tristos, contrasta amb els interiors claustrofòbics i allibera de tota càrrega.
Mig segle després de l’estrena, i al si d’una societat democràtica i políticament correcta, resulta impensable que un nen puga patir aquest abandonament educacional o aquesta punició jurídica. La violència, en canvi coexisteix de manera quotidiana en tots els àmbits i, amagada sota màscares diferents, és notícia destacada a qualsevol diari. Fa uns dies l’Avui va publicar una columna on l’autor establia una jerarquia de la intensitat dels cops de càstig i, de manera irònica, recomanava de no ultrapassar el mastegot.
Ara, pense en Antoine Doinel, protagonista de Els quatre-cents cops, i en la bufetada sonora que son pare li va ventar davant dels seus companys a l’aula. I pense també en el mateix nen engabiat purgant el pecat original de voler ésser lliure.
Fa uns dies que no deixe de pensar en els quatre-cents euros que un dels candidats a les eleccions generals ofereix com a esquer saborós d’un ham per a tots els treballadors i les treballadores. M’esgarrifa ser testimoni d’un xantatge econòmic, d’una compra de vots per un valor de quatre-cents cops. Ahir però, el fantasma d’Antoine Doinel va acudir al meu recer quan l’altre candidat a les mateixes eleccions va proclamar que, si el seu partit guanya, els nens a partir de dotze anys podran ésser empresonats i tractats com a delinqüents per a la seva reinserció social. I he plorat pensant en la possibilitat que aquest puga retornar-nos un estat on els nens podran ser engarjolats per furtar una màquina d’escriure.

Malifeta feta

El presoner d’Azkaban, el tercer capítol de la sèrie d’Harry Potter de la J.K.Rowling, –els quals revise una i altra vegada en les darrreres setmanes, per coses de la criança– potser degut a la direcció del mexicà Alfonso Cuarón, és una pel·lícula de gènere fantàstic, en una clau prou més fosca que les anteriors. Hi he trobat, subtilment deixat caure, un dels tòpics que més estimats em són. Ja me n’haureu sentit parlar abans, però deixeu-me fer-hi unes notes.
Harry és orfe, ja sabeu, perquè Valdemort va occir els pares quan ell encara era un nadó. S’ha criat amb els seus oncles, els Dursley: l’oncle Vernon, la tia Petunia i el gros Dudley, el cosí, dels quals rep un tracte inhumà. El vertader afecte el rebrà a l’escola de mags, de part dels professors Albus Dumbledore i Minerva McGonagall, a més del gegant Rubeus Hagrid. Aquests el tracten amb tendresa i generositat, però Harry sempre troba a faltar els seus pares autèntics i els fantasieja davant l’espill dels desitjos –vegeu La pedra filosofal– o en un dels àlbums d’holografies amb què és obsequiat.
La tercera part comença amb l’habitual escena a la llar dels Dursley, amb un oncle Vernon dominat no sols per la seua amarga muller, la Petúnia –torturats ambdós, al seu temps, pel malcriat Dudley–, sinó també per la seua germana, la tia Marge. Desemboca tot en una mena d’escena de violència contra les dones per part del ferit Harry, incapaç de suportar que sa tia parle mal de son pare. No sé si hi ha res que faça més mal a un home que sentir parlar mal del propi pare. No feu la prova a casa. No sé tampoc si haveu vist mai una mare queixant-se del pare davant del fill.
Harry es passarà tota la pel·lícula amb l’anhel d’una figura masculina vàlida que l’ajude i li done l’energia per a créixer i esdevindre un home complet. Quan els models que l’envolten esdevenen inservibles, siga per vellesa, la del vell mag en Dumbledore, per excèntrica, la del Hagrid, o per inviables, l’home llop Remus Lupin o el proscrit Sirius Black (Gary Oldman), Harry fantasieja que el seu pare, en forma d’ectoplasma, corre al seu socors quan és en el perillós trànsit dels mementus, espectres xucladors a punt d’absorbir-li l’ànima. En un gir de la trama, ell i Hermione es desdoblen en el temps i són testimonis, i actors, del que realment s’esdevé: és ell mateix, Harry, fent ús d’un poder que desconeixia tindre, qui corre al seu propi rescat. Aquest moment d’anagnòrisi perd bona part del seu efecte catàrtic per les moltes limitacions de l’actor Daniel Radcliffe, que ha donat una cara a Harry Potter, però no ha sigut capaç de donar-li ànima. No pot un deixar d’enrecordar-se del Frodo Saquet que va compondre Elijah Wood.
A la tercera part de Pirates del Carib hi ha una deliciosa al·lusió al mateix assumpte, quan Jack Sparrow (Johnny Deep) es retroba breument amb son pare, Keith Richards :o
No sabria triar entre ambdós, si Oldman o Richards.




Es tracta d’un dels subtemes de, diguem-li, l’allò masculí: el pare absent. Acabe amb una afirmació que, sens dubte, és agosarada i que caldria documentar i argumentar millor, però m’he proposat ser breu: els hòmens de la cultura occidental no tenen pare, només mare. Els nens es crien a mans de les mares i això no és cap problema fins que no arriba l’adolescència. Aleshores, el nen necessita tota l’energia masculina per a separar-se, físicament i simbòlicament, de la mare. Per tal de desplegar aquesta energia calen uns models viables: si el pare és absent, o manté un vincle distant o desentès amb el fill, o és un model afeblit, distorsionat o estereotipat, el procés d’emancipació de la mare s’efectua de manera incompleta, defectuosa i dóna lloc a hòmens immadurs, depenents, no-adults i profundament ressentits amb les dones, amb les quals no poden relacionar-se com a iguals, sinó com un trassumpte de la mare. Una dona lliure és, aleshores, temible, i una esposa poc obsequiosa, horrenda. En alguns casos molt meritoris, mares amb el coratge suficient han pogut ajudar a fills amb un coratge encara més extraordinari a alliberar-se d’un destí que els temps havien dictat d’antuvi per a ells: el de la misèria, la violència i la desgràcia.
Aquest article el sintetitze sequet i curt per respecte cap a vosaltres, perquè ja m’havia eixit altra llonganissa de les meues. Per cert, no m'he llegit el llibre.

Irina Palm

‘Irina Palm’ narra la tràgica història de Maggie, una vídua de 50 anys que necessita, desesperadament, diners per a pagar el tractament mèdic del seu net, en perill de mort. Després de diversos fracassos en la recerca d’un treball “digne” que li permeta aconseguir els diners suficients per poder salvar-lo, troba la seua oportunitat en els baixos suburbis de Londres. Trobarà la feina en una tenda anomenada Sexy World. El que en un principi ella pensa que és un treball de neteja, es convertirà en un treball manual però d’una altra índole. I així contra tot pronòstic, Maggie es converteix en la millor “treballadora manual” d’aquell lloc. I no es tracta d’allò que penseu, us equivocareu, com ens ha passat a tots aquells que estàvem davant de la pantalla. Sens dubte es tracta d’una tragicomèdia amb un transfons nadalenc que combina transgressió, tendresa i intimisme amb un humor simpàtic i lleugerament atrevit. Personalment, crec que és una proposta intel·ligent que demostra que encara es poden fer modestes grans pel·lícules. El guió és molt original i t’enganxa des del primer diàleg. A mesura que va transcorrent la pel·lícula et planteges quin tipus de desenllaç hauran pensat, ja que és difícil endevinar què passarà. La veritat és que acaba com i quan deu acabar, d’una manera perfecta.

Però allò que m’agradaria destacar són els personatges. La protagonista, Marianne Faith, cantant i actriu anglesa, borda el paper (paga la pena veure-la en versió original ja que la seua peculiar veu et transmet molt més el desassossec que pateix). Irina Palm, nom artístic de Maggie, va creixent personalment a mesura que avança la pel·lícula; es va quedant més sola però a la vegada se sent més lliure per poder elegir a qui vol tenir al seu costat. El seu cap, el gerent del prostíbul, ens recorda aquell tirà amb un fons bondadós a qui li ho perdonaríem tot. Representa una història on les persones menys esperades són les millors. No sols això, ens endinsa, amb el seu personatge, en una història d'amor curiosa i especial, un amor poc corrent, diferent, però al cap i a la fi, l'amor…Un d’aquells papers que no t’esperes i que acaba sobtant-te és el de les “estimades amigues”. La hipocresia, la falsedat i la doble moral, tan present en els nostres dies, es veu perfectament reflectit en elles. La pel·lícula és una dura crítica a un sector de la societat cotilla i superficial, les verdaderes amigues no existeixen. Representen un món on la sinceritat està absent i un rumor val més que qualsevol altra cosa.
Està permés plorar però sobretot riure.

L'esperit de l'home

“-Què t'agrada més, amic meu, que la música et sorprenga amb aquells moments genials i inesperadament captivadors amb què, al llarg d'una peça, desengaxem els peus de terra i per uns instants sembla que toquem el cel amb la punteta dels dits, ens regirem a la cadira, el cor ens faça un tomb, o, pel contrari, que la melodia et permeta, de manera lògica que no còmplice, encertar que arriba un moment clau i així que pugues avançar-te a l'emoció per corroborar-la després?
-Totes dues coses, amiga. Saber que arriba l'instant, màgic, corprenedor i, tanmateix, quedar-ne meravellat, immensament sorprés, una vegada i una altra.”

Això és la música de Bach.
A partir d'una conversa amb el nostre amic Josep Ripollés sobre l'última pel·lícula de Pere Portabella, heus ací unes paraules que volen explicar aquesta màgia del músic alemany. Esperem que el film, Die Stille vor Bach, no passe desapercebut. No s'ho mereix. En eixir de la sala dels Babel, sentia una pau i una reconciliació amb el món, com si m'hagués rentat per dins, com si una mirada que ve de dins, com si el silenci que només hi ha dins, com si els pensaments de dins...
No hi ha res de personal en l’experiència estètica musical de Bach, no hi ha complicitat possible perquè no hi ha cap jo, cap autor al darrere, amb qui pugues ser còmplice. Estàs tu sol amb la música, amb la lletra.
És eixa despersonalització que fa possible el miracle de l’emoció que anuncia un contingut que, a falta de millor paraula, anomenem religiós perquè no es tracta de res que nosaltres afegim a la música, sinó d’alguna cosa que ella ens infon.
Aquesta infusió ens obliga a acceptar que hi ha alguna realitat allà al defora de nosaltres mateixos que la música fa patent i que és irreductible a la doble categoria lògica/emoció que fem servir per entendre la nostra relació amb el món i amb nosaltres mateixos.
Tota l’espiritualitat que creiem trobar en Jesu, meine Freude es veu ratificada pel contingut de la lletra que exalta la figura de Jesús com un amic, exalta l’amistat, aspecte pagà de l’afecte que defuig els vincles de la sang per consagrar aquell vincle que no troba res ni ningú per damunt, tampoc Déu, i que s’adreça als homes únicament i els converteix en la clau de la seua pròpia salvació, que ja no vé de dalt, ni del passat, ni del futur, sinó tan sols del que els aplega: l’amistat.
L’amistat no és sinó la versió més modesta de l’amor que la teologia s’apropia i que els grecs ja havien preferit: la filia, que no és font de coneixement sinó de reconeixement i solidaritat, de compassió i d’alegria, la més terrenal de totes les formes de sentir l’espiritualitat que anomenem religiosa o no...

Tornem al diàleg del principi. La barreja de sorpresa i anticipació supera en molt el que cada valor per separat representa, el que no és fàcil és trobar qui ho haja aconseguit. És el conflicte entre el classicisme i el romanticisme, entre la lògica i els sentiments. Qui ens sorprèn és més hàbil que nosaltres, però també més seductor, més manipulador. En canvi, qui ens permet anticipar mostra les seues armes amb una humilitat que ens deixa inermes. També a ell. Per això és inexplicable la inspiració que l’il.lumina, que no brolla de cap potència humana, de cap tècnica, sinó d’un més enllà que nomès la mística ateny: el cor de la música és l’esperit de l’home.

Once, solament una vegada

No he tornat a recomanar cap pel·lícula des que ho vaig fer a una persona amb qui no compartia ni idees ni gustos. Mai no em va agrair el detall; tot el contrari, em va retreure aquell consell llargament. Avui però, no m’estaré de fer-ho. La pel·li s’ho val. Once. Enmig del silenci d’una sala de cinema a petar de gent, em vaig deixar portar per la màgia d’una història cosida a una melodia. Durant noranta minuts vaig sentir que se’m trencava alguna cosa a dintre. Era la caixeta on s’amaga la tendresa.
Música, amistat, amor, família... Música. El meu cap no fa més que repetir Falling slowly. I em deixe caure suaument. Estic feliçment enganxada a aquesta melodia dolça i insistent.
Once. Contràriament al títol l’he vista una i altra vegada, i més vegades que la recomanaré. Falling slowly sing your melody. Jo també he caigut.

Born like stars

Dues històries inusuals. Dues bones lliçons.

Un parell de pel·lis que no us hauríeu de perdre!!!
Little Miss Sunshine als Albatros i Ficció als Babel. La primera, una visió de l'American way of life per a pixar-se de riure (o plorar o no saber què fer).
I la segona sobre la soledat, les relacions amoroses que podien haver sigut i no són, la importància dels gestos, el silenci, la mirada, una història d'amor... Una meravella de film que Cesc Gay ha realitzat a la Cerdanya, voltat de verds i grocs i blaus...

C.R.A.Z.Y.

Ahirvaig anar amb Teresa al cinema. Amb poques referències, entràrem aveure C.R.A.Z.Y, una pel·lícula canadenca realitzada per Jean-Marc Valleque ens va soprendre amablement. La història d'una família amb cincfills, sempre mascles, que lluita per trobar la felicitat, amb elstòpics que durant els anys 70 regien l'educació, la moral, etc. i unsentit de l'humor sorprenent. Època de trencaments centrada en elpersonatge del quart fill, Zac, que coincideix amb la quarta lletra de"crazy", títol del film que ret homenatge a una cançó, element clau alseu torn de la història. És, doncs, un trencaclosques que ajusta icompleta un món on dolor i alegria recorren junts un camí, el camí querecorrem quan ens fem grans. Com la vida mateixa!Ple de referentsculturals, sobretot músics, de l'època, cal destacar el moment en quèel protagonista interpreta a la seua habitació, aquest tema de Bowie.Magnífic!!!

DAVID BOWIE
"Space Oddity"

Ground Control to Major Tom
Ground Control to Major Tom
Take your protein pills
and put your helmet on

Ground Control to Major Tom
Commencing countdown,
engines on
Check ignition
and may God's love be with you

[spoken]
Ten, Nine, Eight, Seven, Six, Five, Four, Three, Two, One, Liftoff

This is Ground Control
to Major Tom
You've really made the grade
And the papers want to know whose shirts you wear
Now it's time to leave the capsule
if you dare

This is Major Tom to Ground Control
I'm stepping through the door
And I'm floating
in a most peculiar way
And the stars look very different today

For here
Am I sitting in a tin can
Far above the world
Planet Earth is blue
And there's nothing I can do

Though I'm past
one hundred thousand miles
I'm feeling very still
And I think my spaceship knows which way to go
Tell my wife I love her very much
she knows

Ground Control to Major Tom
Your circuit's dead,
there's something wrong
Can you hear me, Major Tom?
Can you hear me, Major Tom?
Can you hear me, Major Tom?
Can you....

Here am I floating
round my tin can
Far above the Moon
Planet Earth is blue
And there's nothing I can do.

El castillo ambulante

Passat dissabte, amb l'excusa de dur a la nostra filla menuda, vam anar al cine a veure aquesta petita meravella. Si ja coneixeu La princesa Mononoke o El viaje de Chihiro només us he de dir que es troba a l’alçada d’aquesta darrera, amb un aire més occidental fins i tot, pel fet, potser, d’haver-se inspirat en un relat de l’escriptora britànica de literatura fantàstica Diana Wynne Jones, de la qual no havia sentit parlar anteriorment, però a qui a partir d'ara procuraré seguir la pista.
Imagine que, arran el seu acord de distribució amb la Disney, la productora japonesa Ghibli i l’ancià director Hayao Miyazaki han anat adaptant-se al gust occidental: hom podria traçar una línia des de La princesa Mononoke, fosca, llarga, dura, més emparentada amb el cinema d’Akira Kurosawa que amb Hermano Oso, fins aquesta Howl's moving castle / Hauru no ugoku shiro, tot passant per la guanyadora d’un Òscar El viaje de Chihiro com una mena d’evolució cap a l’accesibilitat del públic occidental. Totes tres són tres meravelloses històries sobre el difícil camí de la redempció, un elogi del valor i la dignitat d’uns personatges humils, quasi sempre petites xiquetes, sovint desbordadess per la volada dels esdeveniments i arrossegades en una voràgine que no poden contralar, però gràcies a la seua autenticitat i la seua commovedora valentia acosegueixen reeixir-hi i assolir una maduresa luminosa i poderosa. Són, en realitat, històries que ens expliquen les dificultats i els perills de créixer i fer-se major.
Per cert, els estudios Ghibli, que ja estigueren involucrats en les arxiconegudes Marco i Heidi, es troben a punt d’enllestir la producció de Gedosenki, l’adaptació dels llibres d’altra de les meues escriptores fetitxe, Ursula K. Le Guin i els seus Llibres de Terramar.
Vos recomane vivament totes tres, i ara teniu encara als cines la història de Howl i de Sophie. Aprofiteu!