El castillo ambulante

Passat dissabte, amb l'excusa de dur a la nostra filla menuda, vam anar al cine a veure aquesta petita meravella. Si ja coneixeu La princesa Mononoke o El viaje de Chihiro només us he de dir que es troba a l’alçada d’aquesta darrera, amb un aire més occidental fins i tot, pel fet, potser, d’haver-se inspirat en un relat de l’escriptora britànica de literatura fantàstica Diana Wynne Jones, de la qual no havia sentit parlar anteriorment, però a qui a partir d'ara procuraré seguir la pista.
Imagine que, arran el seu acord de distribució amb la Disney, la productora japonesa Ghibli i l’ancià director Hayao Miyazaki han anat adaptant-se al gust occidental: hom podria traçar una línia des de La princesa Mononoke, fosca, llarga, dura, més emparentada amb el cinema d’Akira Kurosawa que amb Hermano Oso, fins aquesta Howl's moving castle / Hauru no ugoku shiro, tot passant per la guanyadora d’un Òscar El viaje de Chihiro com una mena d’evolució cap a l’accesibilitat del públic occidental. Totes tres són tres meravelloses històries sobre el difícil camí de la redempció, un elogi del valor i la dignitat d’uns personatges humils, quasi sempre petites xiquetes, sovint desbordadess per la volada dels esdeveniments i arrossegades en una voràgine que no poden contralar, però gràcies a la seua autenticitat i la seua commovedora valentia acosegueixen reeixir-hi i assolir una maduresa luminosa i poderosa. Són, en realitat, històries que ens expliquen les dificultats i els perills de créixer i fer-se major.
Per cert, els estudios Ghibli, que ja estigueren involucrats en les arxiconegudes Marco i Heidi, es troben a punt d’enllestir la producció de Gedosenki, l’adaptació dels llibres d’altra de les meues escriptores fetitxe, Ursula K. Le Guin i els seus Llibres de Terramar.
Vos recomane vivament totes tres, i ara teniu encara als cines la història de Howl i de Sophie. Aprofiteu!