dilluns, 13 de març de 2006

Novel·la riu


Foto manllevada a Belforn


Fa unes setmanes, la Begonya em va fer un regal, mig de Nadal i mig d’aniversari: vull dir que no era de Nadal, perquè aquest ja havia passat i estava fora de lloc ja fer regals de Nadal; ni era d’aniversari, perquè encara faltava algunes setmanes per a celebar el meu natalici. Per això era mig nadalenc i mig d'aniversari.
El llibre en qüestió era Los detectives salvajes, del xilè Roberto Bolaños, publicat per l’editorial Anagrama, i que vaig comença a llegir uns pocs dies després.
Com crec que ja he comentat per ací alguna vegada, els últims temps són de poc llegir, tot i que he tingut alguna temporada més laboriosa, d'anar fent més, però el cas és que difícilment llig més d’un llibre al mes. Ocasionalment, m’entretinc un parell de dies rellegint algun llibre de poemes. Ara mateix, també estic amb La sombra del general, d’Enrique González Duro, una decebedora, perquè primer em va semblar prometedora, història de la Transició espanyola. I per a després m’espera Expiació, d’Ian McEwan, altre regal d’aniversari, i que té bona pinta. Així, probablement, arribe a Pasqua.
Però un descobriment recent m’ha omplert d’inquietud i pertorba els plans i el plàcid panorama que ara vos dibuixava: al llibre de Bolaño, llibre extravagant per ell mateix, no vos hi penseu, li’n falten, de planes, per ser exactes, des de la 383 fins a la 406, ambdues incloses, i això puja a un total de vint-i-tres pàgines. Jo encara vaig per la 280, així que em falten encara un centenar per a arribar-hi. Al ritme que llig, això pot ser més d’una setmana.
La meua primera reacció davant aquella novetat va ser: “Doncs no, ara ja no continue llegint, què faria quan arribés a la 382: una mena de joc cortazarià, menysprear el que s’esdevingués en aquelles 23 pàgines i au, anar endavant fins al final?” Potser entraria dins el context de jocs avantguardistes que pretenen practicar els, sovint, pesats poetes realistes viscerals que protagonitzen la novel·la, però em convencia més la primera intenció d’aturar la lectura immediatament com a manifestació de protesta, una mena de vaga intel·lectual, a l’espanyola: “Que lean ellos”, que digué aquell. Vaig apagar el llum de la tauleta i vaig cloure dignament els ulls.
Tanmateix, a l’endemà, dia dissabte, a l’hora de la migdiada em vaig deixar caure al llit, cosa poc habitual en mi, vaig fitar el totxo del Bolaños i, d’una manotada decidida el vaig trincar i em vaig posar a llegir.
Aquell gest compulsiu meu em va omplir d’una estranya mescla de inquietud i vergonya, uns sentiments que em resultaven familiars per d’altres ocasions en què no havia pogut contenir els meus impulsos, però, em vaig dir a lo hecho, pecho i em vaig espolsar tota aquella negativitat.
Podia, així, dedicar-me a analitzar les conseqüències dels meus actes: podia imaginar-me a mi mateix com l’únic tripulant d’un rai que avancés per un riu, un riu ample, cabalós, tipus Amazones, vaja, la roba feta parracs, únic supervivent d’una expedició científica europea, cruelment i covarda atacada pels aborígens reductors de caps o, encara millor, una expedició d’ecologistes atacada despietadament pels mercenaris a sou d’una multinacional bananera… I jo, tot sol, dalt el rai sentint la remor, per ara encara sorda, llunyana però inexorable, apropant-se, de les cataractes més grans del món que m’aguarden endavant, tan pacients com ineludibles.
Així vaig jo, novel·la avall, indiferent al destí, una novel·la riu, però ara és el Guadiana, que desapareix i fa la via sota terra, i després torna a eixir, quilòmetres enllà. O com Jonàs, que va fer part de la jornada dins la balena o, fins i tot, com el propi Gepeto, fuster, pare de Pinoccio, quin ofici més polsegós, però alhora més entretingut, encaixar les peces amb cola, fer marques amb la llapissera i el metre, groc i plegable.
Sóc com un condemnat al passadís de la mort, embarcat en una empresa que no té futur, com un obrer industrial en l’Europa del benestar, com un profe de valencià en la Gloriosa Época de don Francisco Camps, com Bowman –l’home bou–, de 2001: una odissea espacial llançat a tota castanya a través d’un forat negre, com el conillet de Duracell, en fi, crec que ja m’he explicat.

5 comentaris :

Àngel Ramírez ha dit...

t'has explicat perfectament. Crec que molts i moltes que passem per aquest bloc, entenem/patim el que diuen les teues paraules...
Una abraçada

Begonya Mezquita ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Begonya Mezquita ha dit...

quan tornes del forat negre per on dius que vas a tota castanya, o quan la Duracell se t'acabe -s'acaben, encara que semble impossible-, o quan aquest bellíssim riu de la imatge s'ature en el mar, fes-m'ho saber que et fotocopiaré les pàgines que et falten del llibre roig.

Amadeu Sanz ha dit...

Àngel: gràcies pel teu suport però, vols dir que a tu també et falten les mateixes pàgines?

Amadeu Sanz ha dit...

Begonya: grazie anche a te, però si féssim això estaríem traint la memòria d'en Bastian Baltasar Bux, la darrera cosa que faria una real visceralista. En realitat, crec que he trobat el sentit de la meua existència i que no serà un altre que culminar aquella magna aventura que va ser el real visceralisme.
Així que Addio alla vita.