dimecres, 31 de desembre del 2008

Llegir, escriure, ensenyar!

Vaig trobar-me l'altre dia aquests tres infinitius al llibre Mal d'escola del Danniel Pennac. Tres verbs que ens descriuen a la perfecció: a mi, a nosaltres, a vosaltres.

Perquè hi havia la lectura.
Jo no sabia, aleshores, que la lectura em salvaria.
En aquell temps llegir no era la proesa absurda que és avui. Considerada una pèrdua de temps, perjudicial per al treball escolar, la lectura de novel·les ens estava prohibida a les hores d'estudi. D'aquí la meva vocació de lector clandestí: novel·les folrades com els llibres de classe, amagades a tot arreu on es podia, lectures nocturnes amb llanterna de butxaca, dispenses de gimnàstica, tot era bo per trobar-me tot sol amb un llibre. L'internat me'n va donar el gust. M'hi calia un món meu, ni que fos els dels llibres. A la meva família, sobretot, havia mirat com llegien els altres: el pare fumant la pipa a la butaca, sota el con d'un llum, passant-se distretament l'anular per la ratlla impecable de la clenxa, amb un llibre obert sobre els genolls creuats; en Bernard, a la nostra habitació, ajagut de costat, amb els genolls plegats, la mà dreta que li sostenia el cap... Hi havia benestar en aquestes actituds. En el fons allò que em va empènyer a llegir va ser la fisiologia del lector. Potser només vaig llegir, al començament, per reproduir aquelles postures i explorar-ne d'altres. Llegint em vaig instal·lar físicament en una felicitat que encara em dura.

[...]

Un mestratge i prou: el mínimum vital del professor. Professor de petits, papa. En escoles petites, si calia. Retornar al lloc del crim. Ocupar-me dels nens que havien caigut a l'abocador de Djibouti. Ocupar-me'n amb el record ben clar d'allò que jo vaig ser. I a banda d'això, la literatura! La novel·la! L'ensenyament i la novel·la! LLegir, escriure, ensenyar!


Amics, amigues: que tingueu un molt bon any.

dilluns, 29 de desembre del 2008

Viure cansa



Verrà la morte e avrà i tuoi occhi
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

I la mort vingué. El va mirar amb els ulls amorosits d’una amant enamorada, l’única que no l’abandonaria. Ell l’havia esperada llargament, tota la vida. Els darrers quatre mesos però, l’havia desitjada encara més. Per tal d’alleugerir la cadència feixuga del fracàs es va arraulir a un hotel, a tocar de l’estació di Porta Nuova, des d’on va encetar el darrer viatge.





L’esperava. Esperava la mort. Ell havia escrit al seu dietari: «Tot això fa fàstic. Prou paraules. Un gest. Ja no escriuré més». El seu va ser un gest decidit, el d’un home vençut però valent.

Clogué els ulls amb l’amanyac d’una mirada tendra, transparent. S’emportà el record infinit d’aquell moment i de tants altres. La darrera imatge, en la solitud de la cambra de l’hotel, va ser la de setze tubs de pastilles i un got mig ple d’un líquid que li ajudaria a empassar-se-les una a una. La mort vingué amb els seus ulls i ell els veié reflectits en el vidre del got.

Diumenge, 27 d'agost de 1950 Cesare Pavese s'havia cansat de viure. Un cambrer el va trobar sense vida a l'habitació 346 de l'Albergo Roma, amb una carpeta de poemes dedicats a la dona que va arribar un març, a la dona dels ulls color d'avellana.




Per tutti la morte ha uno sguardo
La mort per tothom té un esguard


Pense en Pavese i també en Ferrater. Pense en d’altres poetes ofegats en un existencialisme dolorós i em pregunte quin esguard tingué la mort per a cadascun d’ells.

Fa dies que el vers m’insisteix porfidiós. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Aquesta rotunda certesa de saber quina seria la mirada de la seua mort, la de la seua estimada, m’empaita. Em pregunte quin esguard tindrà per a mi.

Pense en Pavese però també en Estellés: Vindrà la mort, i jo no seré al llit.

dijous, 25 de desembre del 2008

La gallineta

El darrer apunt de l'any torna al tema que ens ha tingut ocupats els darrers mesos com a mestres i ciutadans. Saldat de moment el conflicte contra la política educativa del PP amb la nostra victòria parcial, és hora d'alertar sobre alguns dels danys col·laterals que poden afectar l'escola valenciana i que deriven de l'abús, manipulador i monopolista, de les paraules. No debades, l'endemà de la capitulació tàctica dels mandarins, Font de Mora es dedicava a un d'eixos exercicis de malabarisme que tant agraden als de la seua corda. Afirmava, ni més ni menys, que gràcies al tema de la ciutadania en anglès, la societat valenciana havia per fi comprès la importància d'una educació plurilingüe. Curt i ras, han convertit això de l'anglès en una nova cortina de fum que amaga la real extensió del monolingüisme castellà a la nostra escola i societat. La gallina de dalt caga la de baix, de manera que de tot aquest merder ja podeu imaginar qui n'eixirà esquitxat de dalt a baix. El trilingüisme de Camps-Font de Mora, ja ho hem dit, és un misteri teologal que no necessita passar pel molest estadi del bilingüisme. De manera que ja podem ser trilingües a partir d'un bilingüisme inexistent (i només aplicable, amb prou feines, al cas de l'ensenyament en valencià). Qui, amb dos dits de front, negaria la bondat de paraules sagrades com llibertat, democràcia, qualitat, plurilingüisme? I, tanmateix, és en aquestes paraules sagrades, eficaçment manipulades en el llenguatge del poder, on s'amaguen les trampes més grosses. Desemmascarar els emmascaradors és la nostra feina. Cal denunciar la trampa del plurilingüisme reclamant el valencià com a llengua vehicular preferent de l'escola valenciana. La ideologia dels mandarins és netament monolingüe, no cal dir-ho (i al carro de l'anglès s'hi han pujat per pur esnobisme i per obrir botigueta, no ens enganyem). Per a ells el valencià és un llast innecessari, un granet en el cul. Com poden reclamar-se, doncs, defensors del plurilingüisme aquests paios? Més efectes col·laterals, suscintament: la confusió de l'efecte (una escola efectivament plurilingüe) amb la causa (qualitat de l'ensenyament), que ja sabem que es retroalimenten, l'enviament d'altres llengües menys “imperials” que l'anglès (oh, mon cher Brassens et tous les autres!) als llims de la marginalitat, l'encimbellament del productivisme, de la llei del mercat aplicat a l'ensenyança. Trampes ben grosses que hem de combatre, com en la cançó de Llach, totes les gallinetes juntes: “I si em vénen ganes de fer / faré venir un restrenyiment. / No tindrà cap més ou calent / qui de mi se n'aprofita”. Remirem-nos-ho i que l'any que ve ens ho millore. Feliç 2009 revoltat.

diumenge, 21 de desembre del 2008

La Rubia

Quan la raça era molt més citrina del que ara sembla, ens fascinaven les rosses. Leopoldo, Francisco Javier, Juan el Llaves i jo ens la miràvem de lluny, en aquelles primeres nits de l'adolescència, quan al ball a la plaça del poble resseguíem l'aèria gràcia clara del seu cap, en mig la taca ennegrida i suada dels dansaires.
De lluny guaitàvem la miraculosa transparència de la seua pell, la meticulosa geometria del seu rostre: pòmuls amples, nas i barres rectes, llavis traçats. I els seus ulls blaus, que semblàvem mirar un punt més enllà de l'horitzó.
Després, quan s'acabava el ball i tot el poble restava en silenci, ens assèiem als graons de la porta de l'església i li demanàvem, a Juan el Llaves, que ens el tornara a dir, el poema que havia escrit a la Rubia. Aleshores era com si el silenci es quallara i es petrificara en aquelles paraules cisellades:

Tienes rostro de piedra esculpida,
sangre de tierra dura, viniste del mar.
Todo lo acoges y escudriñas
y rechazas
como el mar. En el corazón
tienes silencio, tienes palabras
engullidas. Eres oscura.
Para ti el alba es silencio.

Y eres como las voces
de la tierra —el choque
del cubo en el pozo,
la canción del fuego,
la caída de la manzana;
las palabras resignadas
y tenebrosas sobre los umbrales,
el grito del niño —las cosas
que nunca pasan.
Tu no cambias. Eres oscura.

Eres la bodega cerrada
con la tierra removida,
donde el niño entró
una vez, descalzo,
y que siempre recuerda.
Eres la habitación oscura
en la que se vuelve a pensar siempre,
como en el patio antiguo
donde nacía el alba.

El Llaves tenia aquest malnom perquè practicava la disciplina marcial del judo. Una vegada que hi va haver baralla es va erigir en el nostre paladí i, mentre feia un pas endavant, anava dient: "No patiu, ja els faré jo unas llaves de judo". La generositat amb què rebia per tots nosaltres no feia minvar la nostra confiança en ell: ans al contrari, l'enaltia als nostres ulls com el més gran poeta i judoca viu.
Uns anys després, quan ja era estudiant d'italià, em vaig retrobar amb aquells mots dits, nit rere nit, amb veu encara infantil i que jo havia memoritzat sense adonar-me del playback. Però els mots em tornaven en un altre dialetto:

Hai viso di pietra scolpita,
sangue di terra dura,
sei venuta dal mare.
Tutto accogli e scruti
e respingi da te
come il mare. Nel cuore
hai silenzio, hai parole
inghiottite. Sei buia.
Per te l'alba è silenzio.

E sei come le voci
della terra - l'urto
della secchia nel pozzo,
la canzone del fuoco,
il tonfo di una mela;
le parole rassegnate
e cupe sulle soglie,
il grido del bimbo - le cose
che non passano mai.
Tu non muti. Sei buia.

Sei la cantina chiusa,
dal battuto di terra,
dov'è entrato una volta
ch'era scalzo il bambino,
e ci ripensa sempre.
Sei la camera buia
cui si ripensa sempre,
come al cortile antico
dove s'apriva l'alba.

No fa molt em vaig retrobar al Llaves, trasmudat en un prestigiós professor universitari, americana de lli, barret panamà, elegant camisa rosa sense coll. Era estiu, a Cirat, on les persones acudeixen a refrescar-se al barranquico, un barranc de tolls d'aigua salada al qual s'accedeix per alguns passos estrets i, a vegades, perillosos.
Li ho vaig dir, que l'havia pillat, que m'havia llegit Pavese, que sabia que el poema de la Rubia no era d'ell i, quan anava a dir-li que tant em feia, que havia sigut feliç escoltant-lo en aquelles nits fresques, mentre concebíem un univers més ordenat i lluminós, en això, perdé el pas, trontollà i es va precipitar redolant muntanya avall, en heroica cabussada, fins un toll enorme que va esmorteir la seua caiguda. Estava xop, ferit, potser avergonyit. El vam voler acompanyar un tros, cap a l'eixida del barranc, però no ho va consentir. Aquella mateixa vesprada deixà el poble, amb antelació sobre el termini previst, i ja no l'he tornat a vore.
De vegades veig al germà i li demane per ell. Viatja molt, em conta, no té gaires ganes de tornar per ací.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Contra les paraules

Conec una cançó, una vella cançó de l'any 79, que parla del deure que hom té en un dia de lluita: sumar-se a la plaça, aixecar la bandera, cantar a la pàtria en un dia optimista. Un dia com un renaixement, com un sol de conquesta. En canvi, una absència, un motiu contrariat, una jugada dels sentits, no li permet actuar, finalment. Ja sabeu de què parle.
El meu deure avui també era aquest, com el de la cançó. La perplexitat i el desencís em revolta contra les paraules i engegue, ara mateix, el recurs dels serveis mínims.




Contra ells no, contra la part adversa de l'univers, aquella que fa dolor.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Converses amb el Bitxa

Al poc d'haver aterrat al poble on ara vivim, vam haver de fer uns papers a l'ajuntament. Encara avui em pregunte quina va ser la paraula que va prémer el ressort que féu possible aquesta inefable conversa. Em ronda pel cap que va ser la sospitosa després. El cas és que el funcionari en qüestió, monsieur Bitxa, ens digué:

-Sí, sí, em podeu parlar com vulgueu... en valencià...en català... Les dos llengües entenc jo.

Us estalviaré la primera part de la conversa per ser, malauradament, lloc comú en les nostres meridionals vides. De natural podem qualificar el transcurs d'aquest inici conversacional fins el tema, profundament estimat i visitat pels valencians, del totalavidas'hadit.

La meua parella, bo i ser una bellíssima persona, és posseïdora d'una genètica peculiar. I, així doncs, li va etzibar:

-Vosté recorda la Tia Doloretes? Vivia a cinquanta metres d'ací, al carrer del Moratall.

-Clar que la recorde.

-Doncs era la meua besàvia. I sap com li deia al que vosté diu flan? Doncs flam! Flam! Tota la vida s'ha dit... tota la vida s'ha dit...

Escac.

Digne d'admiració resulta, a hores d'ara, el fet de pensar que la meua parella i jo restàrem convençuts de la infalibilitat del nostre argument. Clarament no havíem entés la naturalesa del nostre adversari, sent com era -ara ho veig- un individu d'una espècie amb la qual, acceptem-ho, devem compartir no menys del 90 per cent de material genètic.

El cas és que el Bitxa es quedà pensant. Poc, tot s'ha de dir. I amollà:

-Voatros què dieu.... xocolata o xocolate?

-...

-En este poble, tota la vida s'ha dit xicolate.

Escac i mat.

dijous, 11 de desembre del 2008

Fil de veu

Porte uns dies colgada al llit. Al meu costat, la tauleta, atapeïda de metzines i beuratges casolans, m’ha assortit de tot allò necessari per superar la calipàndria: aigua de menta, llima, mel... i una pila de llibres, les lletres dels quals se m’emborbollen davant els ulls envidreïts.
Aquest estat febrosenc no és el més avinent per emprendre el camí de la lectura i endinsar-m'hi, en canvi, em permet, allitada entre el silenci dels llençols, regirar la memòria i pensar només en allò que em ve de gust. He tingut temps d’aturar-me als cantonets que els records encara no han cisellat per massa recents. I n’he fet balanç.

Vinc d’un altre estadi d’enfervoriment. La setmana passada, mentre anava paint el resultat de la manifestació que va desbordar els carrers de València vaig despertar-me al bell mig de la primera avaluació, amb el ritme frenètic d’amidar, comparar i corregir els exàmens i treballs de l’alumnat. Entre la paperassa que cobria la taula a la sala de professors vaig simultaniejar dues lectures on s’enllaçaven els meus quatre companys aparaulats. Al diari Levante, el tres de desembre, llegia una notícia sobre un projecte educatiu que Manel està coordinant al Ferrer i Guàrdia. Dos dies més tard em sorprenia la portada que Amadeu havia preparat per a l’allioli, on destacava el gest amable d’Àlex amb els seus fillets a la mani. Al mateix número, a la pàgina tretze, una extraordinària ressenya de l’exposició sobre la qual Begonya ja ens havia fet un tast al bloc. Els meus quatre companys de paraula damunt la taula. Vaig apartar la resta de revistes, de papers, i d’altres estris i vaig sentir-me orgullosa d’estar a prop d’ells.

Ara, entre l’aiguamel i l’eucaliptus, amb el fil de veu que em surt entre la roba del llit, reivindique el treball, la creativitat i la lluita diària dels aparaulats.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Balada per Mikel Laboa

El temps no és només fugisser i dèspota –per continuar amb una de les meditacions més insistents dels nostres blocaires– sinó que amaga zelosament alguns tresors imprescindibles. És la sensació de quan descobreixes, posem per cas, Mikel Laboa. I tantes coses (posem-hi també Brassens, ja que de cançó parlem)! Et dius, com és possible que haja viscut fins ara sense això? Com hi he pogut arribar tan tard? És el temps, que ha fet que una fruita estiga madura per a tu en aquest moment just i no abans, ni després. Ara ja ho saps, la fruita cau quan i com ell vol. Allò que en diem cultura només val al capdavall quan esdevé una experiència íntima, quan es transforma en la destral capaç de trencar el gel de la mar que habita a l'interior de cadascú, com volia Kafka. No hi ha temps per arribar a tants ports, ens diem. Per tant, allunyats de l'esnobisme compulsiu de la novetat, l'únic que hem de fer és procurar tenir sempre les portes obertes, estar disponibles per quan el temps decidirà atorgar-nos el do del gra salvat de l'univers de la palla. Al capdavall, amb les coses que realment valen la pena el temps no pot fer-hi sinó incrementar-ne el valor. Em passa cada dia amb les bones lectures i molt de tard en tard amb la música. Com que no sent música gairebé mai –aquest laisez faire tranquil que em manté en forma la disponibilitat–, quan me la trobe gravada o, millor, en directe, se'm converteix en una experiència iniciàtica, commovedora, radical. Deixar que, en silenci, el temps vaja tramant les seues històries, que el temps ens despulle del que creiem saber i ens faça accessibles a certes coses.



Vaig escoltar Mikel Laboa en un d'aquells aplecs a la Plaça de Bous de València de finals dels setantes? Era el Txoria txori la cançó que em cantava aquell basc de Durango, Agustín Mendiola Gorospe, mentre anàvem, vestits de soldats, en un camió pels camps de Badajoz? En qualsevol dels casos, l'autèntic descobriment es va produir fa tres anys, durant un viatge per Euskal Herria. L'impacte va ser immediat: aquella tristesa harmoniosa en la veu nasal de Laboa, aquella poesia imperible de les coses senzilles, la musicalitat de la llengua basca. Laboa fonia d'una manera que em va semblar extraordinària el vell i el nou. En les seues cançons convivien sense estridències elements del més pur atavisme amb d'altres d'una absoluta modernitat: estaven fetes de pedres, d'arbres i rius, de mar i viatges, de cels i verds. L'ocell, el poema de Joxan Artze, és d'una delicadesa que posa la carn de gallina. Estimar de veritat és acceptar la llibertat de l'altre, i això val més que posseir. Ací teniu una magnífica versió de la cançó.

Txoria txori
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

L'ocell
Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s'hauria escapat.
Però així
hauria deixat de ser ocell
i jo…
el que estimava era l'ocell.

Arran de la mort del cantant basc el passat 1 de desembre, als 74 anys, m'he fet un fart d'escoltar l'àlbum Hamabi, de 1989. No us perdeu per res del món la cançó Aintzinako Bihotz (una cosa aixi com Cor atàvic). La lletra és de Bernardo Atxaga. Sobre un fons repetitiu de piano i trompeta i amb una estructura circular que té vocació d'eternitat, la veu de Mikel Laboa alça un himne d'una força contorbadora. No n'he trobat cap vídeo ni sé com reproduir-vos-la, però podeu seguir-ne la lletra en aquest bloc.
I ja em direu si la fruita era prou madura.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Una jornada particular

Escric avui amb sensacions ambivalents: d'una banda, hi ha motius per a sentir-me content. En la res publica, un parell de fets ens han d'omplir de satisfacció, com són els més de cent mil manifestants de dissabte passat contra la política educativa del govern valencià, tot i que les xifres oficials donaven, només, quaranta mil persones. Potser les influències del conseller Cotino, abans Director General de la Policia, hi tinguen alguna cosa a veure, he sentit dir.
De més a més, aquests dies hem sabut que el Tribunal Suprem va dictar el passat 29 d’octubre de 2008 una sentència, i és la vintena, que desautoritza el Consell en la seua política de no reconéixer les llicenciatures de Filologia catalana en les oposicions de mestres i professors. Com a conseqüència, s'estableix ja jurisprudència en el reconeixement del títol de Filologia Catalana com a acreditació de valencià, i tanca a la Generalitat la possibilitat de seguir dictant normes que ignoren aquesta equivalència. A més, obliga el govern valencià a pagar els costos del procés. I no és que m'alegre d'açò últim que, al cap i a la fi, ho paguem nosaltres.

D'altra banda estic cansat, molt cansat. Físicament i mentalment. Avui, després d'haver acabat altre Allioli ahir, he fet Dia del club. Ja sabeu que Dia del club, en el lèxic futbolero, vol dir que paguen tots per anar al camp, tant els socis i abonats com el públic en general. Aquests dies solien coincidir amb els partits que tenien una audiència potencialment més gran: el Madrid, el Barça… I com que els preus eren prohibitius, molts socis no hi anaven, al camp.
Avui, és dia del club, perquè no he anat a la feina i m'he quedat a casa, entre altres coses per a tindre una estona i fer aquest articlet. Ara ja és tard i he fet el gandul tot el dia, fullejant aquests llibres:



Un catàleg dels dissenys de periòdics encomanats a la casa Cases i associats, autors, entre d'altres, del meu admirat Público.
Aquest altre és una antologia de disseny amb intenció política, editat per Milton Glaser i Mirko Ilic.


Glaser és qui va fer, entre moltres altres coses, la campanya

Ilic ha estat director artístic de la revista Time, i ha treballat al New York Times i al Wall Street Journal. Ací podeu furgar per trobar mostres del seu treball.

Com que em passe la vida fent fotos per "obligació" —hi ha setmanes que puc tirar prop del miler de fotos—, de la mena d'aquesta:



he perdut un poc el plaer de tirar per afició. Tanmateix, aquest cap de setmana n'he fet unes poques a l'Horta, per gust.






I per acabar, les ofèlies tornen per ací.


Ahir, a la seu de la Intersindical, es va inaugurar solemnement l'exposició d'Eugènia Aloy i Xelo Martínez que l'altre dia ens anunciava Begonya. Hi va acudir un munt de gent, més del que sol ser normal en les exposicions que cada mes organitza el sindicat sota l'epígraf Dimarts de la Intersindical.

La presentació de la presentadora, la nostra Begonya, estigué a càrrec de la companya Lola, que la nomenà la "més gran poeta en llengua catalana del País Valencià". Com que estava petat, algun espavilat es colà en la seu i li va furtar la cartera a Lola. Úrsula i jo hi vam anar, com és costum, després de la piscina d'Úrsula. Ara en hivern li pose el pijama directament i m'estalvie un canvi de roba després. A més, sol eixir de classe amb la roba del dia brutíssima.