dijous, 29 de desembre del 2005

DESGLAÇ

El cantaor badaloní Miguel Poveda ha tret un disc que crec que és una petita joia. Acompanyat d'un DVD, hi trobareu un seguit de poemes d'autors catalans cantats amb una delicadesa extraordinària. La tria és tan arbitrària com vulgueu, d'això en podem parlar més endavant. Només destaque, a rajaploma, la col·laboració de Miquel Gil en un dels temes (interpretació digníssima, amic Amadeu), i la bellesa del poema de Maria-Mercé Marçal, que tot seguit us copie. Que somnieu a doll, estimats i estimades.

CANÇÓ DEL BES SENSE PORT

L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat del vent
com una trena negra

Sal oberta (1998)

divendres, 23 de desembre del 2005

Cel sobre LPN



Us copie, sota aquest cel, un parell de poemes. El primer és d'Empar Vidal, escrit a propòsit del fenomen LPN; el segon és de Begonya Mezquita, on hi ha amagats els tretze noms dels qui formem el grup, pam dalt pam baix. A veure si els hi trobeu!


PARAULA
Beus sol, d'un vas sense límits
adelerat prens glops d'un vital fluid,
de vegades espés i del que costa l'essència digerir,
prens nous glops, ara d'un enigmàtic líquid
i el plaer descobreixes d'un codi secret.

Força gaudeixes en compartir d'un mateix vas
i en comunió entres amb altres embogits
d'un vi, amb què s'oficia en comunitat.

Escoltes la remor dels iniciats,
respectes l'expectant silenci dels qui esperen
de la paraula, l'autoritat dels entrenats oficiants.

Portes la paraula escrita i no dita,
amagada i prestigiada, teua i aliena,
però sempre volguda nostra paraula.

Comparteixes la paraula tota,
neguitós, experimentes el plaer
i el dolor de parir el mot.

El dius amb afectada melodia,
lluny dels costums, amb veu íntima
la sensual paraula, l'eixuta paraula,
la paraula vestida i la despullada,
la paraula innocent, la descarada i irreverent.

I ara, inicies el joc d'artifici
i comparteixes el vas sense límits
perquè la paraula no és teua ni meua,
la paraula és nostra.
______________

BEGONYA DIU ELS NOMS
Juguen a l’extraordinari joc de les paraules:
a qui està en dejú li han donat sopa de lletres
als qui moren d’amor, beuratge rar de mots
als que han nascut per a somniar
elixir de versos...
Vigilats per la mar i a l’ombra
d’un pi la rialla esdevé so i metàfora.
Cuinen bells somnis entre rimes
reinventen l’idioma.
És com un periple camí la ratlla de l’horitzó
em part perquè els agrada i també
per la rara curiositat
de saber a què li diuen poesia: mà de un sant
o pa com acabat de coure?

dimecres, 21 de desembre del 2005

Solstici d'hivern


Entrar dins l'hivern sense fer gaire soroll. Deixar que caiga la tarda sense presses, només amb l'empremta humida en el vers. Perquè seríem a qualsevol lloc menys allà on som; perquè en acabar un dia de feina, temptats per l'àngel de la vida, moriríem per una ràfega de vent crepuscular. Bogeria inútil d'un núvol que passa, gest impacient, el fred d'un desembre carregat de miratges. Perfecció ajornada, cedida finalment al somni. Esperarem al llindar del desig aquest hivern que ara mateix arriba.

dimarts, 20 de desembre del 2005

Un "meme" per al bloc de l'IES Clot del Moro

Hola amics i amigues, no he afegit massa entrades al vostre bloc però us jure que no he deixat un dia de llegir-lo. Per altra banda, des de que Amadeu i Begonya em posaren les "piles" cibernètiques no he parat d'investigar sobre les possibilitats didàctiques d'aquesta eina, buscant per tot arreu informació dels experts. El que he trobat és un món trepidant que ens recorda als profes el repte que tenim front al nostre alumnat, àvid sempre de conjuntar el seu món i els seus interessos amb les nostres propostes sovint massa academicistes. En l'ecosistema de la blogosfera he trobat de tot, des del bloc d'una profe DIM que no para d'inventar estratègies amb les TIC per captivar els seus alumnes, fins el professorat que després de mil esforços per incorporar les TIC es troba amb servidors que no funcionen.

A més, també he descobert persones generossíssimes que estan disposades a fer-li un bloc a cada departament del seu centre que ho desitge com l'Angus de l'IES La Patacona de València , o el tot terreny de Felipe Zayas que ens ensenya des dels usos més elementals del plaer de l'escriptura a les seues reflexions didàctiques.

Per últim, he constatat que els experts s'hi han posat a la feina i estan cartografiant i sistematitzant aquest recurs. Consulteu la bibliografia sobre blocs i educació que hi trobareu moltes ajudes.

En conclusió, amics de l'IES Clot del Moro pense que seria molt interessant proposar a tot el claustre una sessió introductòria als blocs per part de l'Amadeu i la Begonya que de segur ens farà créixer a tots. Què hi penseu? Si voleu també podem plantejar la qüestió en forma de "memes" per a profes inquiets:
1. Per què penses que és important el bloc del teu centre?
2. A quin tipus de profe del teu centre no li diries mai que tens un bloc?

3. Quins temes evites en el teu bloc?
4. Com presentes el bloc als alumnes?

5. Podries viure sense el bloc? I els teus companys?

Nota: per a tots aquells que no ho sàpiguen encara, un "meme" és una relació de preguntes que solen passar-nos des d'un altre bloc amic, i que estem obligat a contestar. Sol passar-se el testimoni a altres blocs i continuar la cadena...

dilluns, 19 de desembre del 2005

Isidre Martínez Marzo

Aquest poeta de la terra ha guanyat el Carles Riba de poesia 2005. La seua tasca com a poeta es complementa amb la de traductor d'un centenar de poemes de Dylan Thomas, feina que porta fent des del 2001. Us copie una de les traduccions que ens ha anat enviant per e-mail fidelment, puntualment, amablement.

PLANY

Quan jo era un jovenet rebel i poregós
i el negre cop d'aixada de la cleda de l'església,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de dones),
em posava tímidament de puntetes en el camp de groselles,
o quan el mussol cantava obscè com un pit revelador,
o saltava a la corda, enrojolat, mentre les noies
la feien volar sobre l'empriu dels rucs,
i les nits del diumenge de l'engronsadora feia la cort, de reüll
i amb picardia, a qui fos que m'agradés,
la immensitat de la lluna, jo podia amar-la, i deixar
les núvies esposes petites de fulles verdes
en l'arbust negre com el carbó i les consentia plànyer.

Quan jo era quasi un home, vehement,
i la bèstia negra dels seients dels escarabats,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de gosses),
no pas un xicot, un poc més en la histèria-
banyant-me ebri en la lluna, com vedell vingut al món,
jo xiulava tota la nit en l'espiral de les xemeneies
i creixien les llevadores en les rases de mitjanit,
i els llits espurnejants del poble cridaven Més de pressa!-
en qualsevol moment que em capbussava a l'alt baix d'una sina,
onsevulla que em bellugava per les vànoves dels trèvols,
fes el que fes amb aquell caliu-
nit fosca, jo hi vaig deixar estremida la meva empremta.

Quan jo era un home de moltes penques
i la negra creu de la casa beneita
(murmurava la pica del vell esperó, morint de rebuda),
madur i roent a la meva resplendor, la saó del llobarro,
cap gat amb la cua d'abril al poble roig
bullint amb la seva esposa, la rateta,
un brau millor, de turons en plena calda
de l'arribada de l'estiu en un temps així
fins al ramat xafogós que espera, dic,
ai! prou si és que la sang es torna freda,
i ni m'ajec sinó és per dormir al llit,
per al meu esperit amoïnat i entaforat, negre com el carbó!

Quan jo era mig de l'home que vaig ser
i ben merescut que ho tinc, que ja ho diuen els frares,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de marasme),
cap vedell batedor o cap gat en flama
o brau de turons per l'herba làctia,
l'ovella negra millor, que té la banya trencada,
l'ànima per fi des de ratera immunda
se n'anà fent petarrells quan el temps lànguid vingué;
i a la meva ànima, li vaig donar un cop d'ull cec i fulminant,
un crostís i un tendrum, vida de rugidor,
i vaig llençar-ho tot plegat al cel negre com el carbó
per tal de trobar l'esperit d'una dona per esposa.

Ara sóc senzillament un home, simplement,
i el negre guardó per una vida tremenda,
(murmurava la pica del vell esperó, morint d'estrangers),
metòdic i maleït en ma cambra que parrupa coloms
em gito prim i sento la gola de la campana-
perquè la meva ànima trobà muller igual que un diumenge
en el cel negre com el carbó i va parir àngels!
Harpies entorn meu, fora del seu ventre!
La castedat resa per mi, la pietat canta,
la innocència m'endolceix el fosc alè postrem,
la modèstia m'amaga les cuixes en les seves dues ales,
i cada virtut mortal m'infesta fins la mateixa mort!

dijous, 15 de desembre del 2005

Depeche Mode vindrà al FIB

Un dels meus grups favorits de tots els temps, però especialment d'aquests –cada vegada els aprecie més– han confirmat que vindran enguany al Festival Internacional de Benicàssim que se celebrarà al juliol de 2006.

Per a celebrar-ho, estrene una novetat en aquest bloc, que m'he copiat del Joan i que em sembla fantàstic, tot i que és possible que dubtosament legal :(

Un podcast amb el Meaning of Love :)


Powered by Castpost

Per una escola pública, laica i valenciana

Una fotos dels actes d'ahir per l'escola pública… que no parega que només els bisbes i els fatxes tenen interés en la reforma educativa.





dilluns, 12 de desembre del 2005

Un monòleg més

A fosques, a un costat de l’escenari, espere amb un mal de panxa i una mirada fixa concentrada al teló que se situa al meu davant, no sé si hi haurà un munt de persones o només un grup de gent asseguda a les butaques alternadament per tal de donar la impressió que la sala està plena, continue esperant. La meua entrada comença quan a mi em done la gana i ja m’està donant... done un pas cap al davant, pare, pense i continue. Els focus m’ajuden a l’eixida en escena, he arribat al meu destí. Estic situada a la banda esquerra de l’escenari i a la meua dreta es troba una cadira un poc estranya però senzilla, jo diria que més que una cadira és un tamboret, no massa gran, ni massa petit, completament negre, damunt d’ell es troba un nas de clown, el més cridaner d’aquesta imatge no és el nas, sinó la llum que cau damunt d’aquestos objectes i assoleixen una escena esperançadora, només donant un parell de passos em pose davant aquesta cadira, ara la llum cau damunt meu, em limite a posar-me el nas i a prendre seient damunt aquest tamboret, no puc vore exactament quina és la quantitat de gent que es troba asseguda a les butaques, els focus de llum obstaculitzen la vista al front, no completament però sí en bona part. M’agradaria començar a parlar però no puc, hi ha alguna cosa que impedix que ho faça, sense pensar-ho una altra vegada solte la primera paraula ,es tracta d’unir una frase rere una altra per tal de formar un text que dit ací, damunt aquesta fusta, asseguda a un tamboret i amb un nas de clown, amb moltíssimes o poquíssimes persones mirant-te, es converteix en un monòleg, el meu concretament consisteix a reivindicar un munt de coses que generalment la gent no saben que existeixen. Estic farta, estic cansada, veig que el teatre o l’art en general avui és tot menys això. És negoci, és publicitat, comerç, rutina, burocràcia... Els actors, directors, etc. vivim lligats i nosaltres no som com ells, nosaltres som lliures. Volem un art que siga capaç de canviar els cors de la gent, que ens alegre, ens done força, un art que ens faça sentir-nos segurs, que aplege directament a l’esperit de tothom, un art sense fronteres, que ens millore com a persones.

Ara mateix escolte el que dic, no sé si el públic ho escolta, crec que no ho estan fent, ara puc vore les persones que es situen a les primeres fileres, ningú m’escolta, em miren, sí, però ells no esperen el que jo vull aconseguir, volen espectacle a canvi d’un preu que han pagat fa no res o ja fa temps. Ningú plora, jo ho faig per dins i per fora, no fan cap manifest a les seues expressions, només estan asseguts a les butaques amb un cos rígid i una mirada perduda o massa fixa. Estan ací perquè volen, qui vol entra i qui no, evidentment, es queda fora. L'avantatge d’entrar és que, potser, no surts com has entrat, o sí, això depèn de tu mateix.

No tinc més ganes de continuar; he de fer-ho, però no puc.

L’espectacle ha acabat, la gent aplaudeix, com és costum en finalitzar una obra, no cregueu que és perquè has aconseguit el que volies... haurien de fer açò si realment foren capaços d’enfrontar-se amb la societat per tal que aquest monòleg no es tornara a posar en escena, haurien d’aplaudir si realment foren capaços de canviar només açò. A continuació se'n van. Són persones que, potser, no tornaré a vore mai més. Persones que van a vore el teatre perquè sí, perquè volen portar a la xicota, que mai ha anat al teatre, que coneixen a una xica que actua, que s’avorreixen i no saben el que fer...coses així, que no entendré mai.

Potser la meua veu no tinga prou força per tal que les paraules arriben on jo vull. Però no puc cridar més, ni tan sols literalment.

Encara continue ací dalt, de la mateixa manera que estava fa mitja hora, només m’entren ganes de caure a terra i donar-me tal tossolada al cap que em faça perdre el sentit i que en despertar em trobe molt lluny d’aquí. Ho faig, caic del tamboret però pare la caiguda amb les mans, ¿per què ho he fet? Gràcies al colp en caure a terra, el nas rogenc ha eixit expulsat directament del meu cos, l’observe atentament, va rodant i rodant lentament fins que arriba a la pota del tamboret, allí mateix finalitza el seu trajecte, continue mirant-lo, ell també em mira a mi.

Avui només demane una veu que, almenys, faça sentir el que jo sent.



dimecres, 7 de desembre del 2005

En un tres i no res




Avui va del tres. ¿Quantes coses coneixeu al voltant d'aquesta xifra que sembla servar el do de l'equilibri perfecte? Pensem-hi: tres reis de l'Orient, lo tripartit de Catalunya, tres dies del cicle menstrual, la Sanctíssima trinitat, el triangle de les Bermudes...No us perdeu aquestes autèntiques tres bessones i aquest fragment de Lo pi de les tres branques de Mossen Cinto, símbol dels PPCC.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.