dilluns, 27 de novembre del 2006

DONA'M LA MÀ

DONA'M LA MÀ

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem
creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà, dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.

Lluís Llach recordant a Miquel Martí i Pol


El diumenge vaig ser una de les privilegiades que va tindre entrada per veure el mestre Lluís Llach. Per acabar amb un cap de setmana redó, m'acostí a l'auditori de Canet per gaudir d'un dels darrers concerts que Llach va oferir (ja sabeu que es retira). Al llarg de l'actuació va repassar els títols menys coneguts dels últims vint-i-cinc anys encara que en els bisos va recuperar el clàssic Viatge a Ítaca recordant així, el viatge de la pròpia vida. Vaig poder comprovar que Llach continua lluitant per eixe compromís polític i que segueix transmitint eixa poesia angelical a la qual ens té acostumats. Una de les cançons que em va fer reflexionar i al mateix temps em recordà el perquè de ser així, de la nostra lluita, dels nostres ideals, de la nostra professió i del nostre empeny per aconseguir un país millor i lliure va ser la cançó A poc a poc en la que ens recorda tot el que costa aconseguir allò somiat però que, tanmateix ens fa tirar endavant. Però el moment en què, personalment, crec que va aconseguir emocionar i alçar dempeus a la gent va ser quan interpretà la cançó que he reproduït més amunt , Dona'm la mà. Un homenatge al seu gran amic Martí i Pol va arrencar una gran tanda d'aplaudiments que no acabaven mai. Irónic i mordaç, crec que és, a més, un grandíssim comunicador ja que ens relatà un munt d'anècdotes per explicar els contextos dels seus temes. Com veieu un cap de setmana que, evidentment, m'ha posat les piles. Llàstima que hui amb el segon E se m'haja estropejat tot. Què hem de fer col·legues, eixa és la crua i dura realitat.

A lluitar...

dissabte, 25 de novembre del 2006

Mossegant la vida...

Companys ací estic altra vegada. Com diu el títol mossegant la vida a grans mossos. M'agradaria compartir amb vosaltres la pujada d'adrenalina que porte aquests dies. El fet de presentar l'obra d'una escriptora tan desconeguda per mi va ser tot un repte. He descobert que la literatura d'Ángeles Caso és una reflexió permanent sobre la condició de ser dona. Quan coneixes a aquesta escriptora t'adones , a més, el privilegi que tenim per ser dones. La història ens ha ensenyat que hem de lluitar molt més per aconseguir allò que ens proposem, a veure la cultura de l'esforç com algo habitual en les nostres vides...Amb una personalitat increïblement forta, segura de si mateixa i amb les coses perfectament clares. La vaig fer parlar de la condició de la dona, no solament en la seva literatura, sinó en ser el dia contra la violència de gènere, va tractar el tema de manera ferma. Cal lluitar i encara molt contra aquelles coses que es queden ancorades en el passat, com els passa a molts homes, i hem de creure en les nostres grandíssimes qualitats per dur la vida endavant...

Després de l'estrés que em va provocar llegir tota la producció literària de l'Ángeles Caso, totes les entrevistes que li han fet i que li queden per fer, realitzar la presentació davant de totes les forces polítiques saguntines, portar-la a sopar a l'Atmeller juntament amb el seu amic Fernando Delgado (tio divertit a més de molt sociata)amb les conseqüències que això suposa, ja sabeu bon vinet, bon menjar(esta gent sap viure, us ho assegure) vaig relaxar-me cridant, botant, espentant en un concert indescriptible.

El concert de Fito i fitipalis ha estat d'allò més emocionant. El AdolFITO Cabrales és un poeta, ja ho sabia, amb unes lletres que t'arriben més enllà de l'ànima. Amb un directe impressionant, els baixos eren...Tanmateix he de destacar el treball del saxofonista, Javier Arzola. Indescriptible, el tio està posseit per no sé què...Em va caure l'ESO al costat durant tot el concert, i ja sabeu que si no pots amb l'enemic t'has d'unir. Així ho vaig fer, botí, cridí i vaig fer banyes com ells. Us ho recomane, és tota una teràpia desestressant.

Si ningú mai ha llegit res de la Caso, com era el meu cas, recomane "Un largo silencio", el sofriment pren forma en la veu de les dones republicane durant la postguerra.

Si algú no ha escoltat encara l'últim de los fitipaldis, no us ho recomane , us obligue ha escoltar bon rock.

"Dejádme nacer que me tengo que inventar...

me he pasado media vida buscando la melodia..."

Ja sabeu xics i xiques a mossegar la vida sense por...

La Paraula �s Nostra

divendres, 24 de novembre del 2006

Amor


Fucking Wasps
Originally uploaded by wuniatu.
Avui, demà, despús-demà...
amb l'amor.

dijous, 16 de novembre del 2006

La marca de la Gioconda


Com li havia promés al nostre estimat Alessandro Dallapiccola, vos ressenye la primera notícia que vaig tindre de Gioconda Bellli i el seu llibre La mujer habitada.
Em trobava de viatge amb uns amics quan, en el nostre temps tendre i indocumentat, vam haver de fer nit, per una d’aquelles sincronies que el joc de daus universal ens depara més sovint del que seria explicable per la sola intervenció de l’atzar, a l'acampada contra la construcció de la presa d'Itoitz que promovia l'esquerra abertzale, potser cap a les primeries d'algun estiu dels primers anys noranta. Una vesprada llarga, càlida, radiant, vam arribar en aquell lloc estrany. Era un descampat a la vora d'un riu amb unes poques tendes de campanya mal plantades i que feia un aspecte desolat, desastrat.
Per a contextualitzar el moment, recordeu que uns pocs anys abans, crec que a la dècada dels vuitanta, el moviment popular liderat per HB havia aconseguit aturar la construcció d'una autovia entre Iruña i Donostia que haguera travessat pel mig d'un emblemàtic paratge natural, el nom del qual ara no recorde :( La lluita havia estat dura, amb una acampada reivindicativa permanent com a acció principal enimg del bosc que la carretera havia de destruir. La irrupció d'ETA, amb sabotatges i no sé si amb algun segrest, va fer molt polèmic i dificultós el procés.
D’aquesta manera, per al moviment abertzale, la lluita d'Itoiz havia de ser una continuació de la victòria obtinguda en aquella altra ocasió, un símbol de la resistència d’Euskal Herria a l’opressió espanyola, o almenys això s'esperaven. Tanmateix, la visió d'unes poques persones molt jòvens, acampades a la vora oposada d'un riu on les caterpillars i un cafarnaum d'altres màquines grogues removien muntanyes navarreses, enmig de la polseguera i el soroll, no semblava una oposició molt temible.
De tota aquella concurrència, el gènere predominant era el femení, en una proporció abrumadora: és més, crec que tot eren dones, quasi adolescents de cabells arranats i tenyits de color violeta, excepte alguna cresta o alguna cueta, alguna treneta o rasta escadusseres, prenint el bany despullades en el riu o, quasi sense roba, assegudes a les vores mentre llegien, abstretes, alienes a les amenaçadores caterpillars, els barrenos o els antidisturbis, alienes a les meues mirades i miradetes, cada vegada més desinhibides, totes, totes elles, totes llegien alhora, amb una devoció que no havia vist meréixer a cap altre llibre, La mujer habitada de Gioconda Belli.
He d’aclarir ací que era la primera vegada en la vida que sentia parlar o veia aquest llibre i la seua autora tot i que, en aquells temps, que ara no m’atreviria a dir el mateix, em podia considerar un lector actualitzat i informat.
Però això no era l’únic en què semblaven coincidir aquelles dones: totes elles lluïen, de més a més, unes blavures, o també dites moradures, de diferents mides i tonalitats, però totes elles situades al lloc exacte que en valencià anomenem “anca”, i que ve a ser el costat exterior de la cuixa, just la part oposada a l’engonal.
A mí, com comprendreu, la fantasia se’m va disparar com la glucosa a un diàbetic després de menjar-se un xuxú. Vaig començar a relacionar elements i a lligar caps: Gioconda Belli era un nom d’evidents ressonàncies italianes, per allò del quadre i el cognom acabat en -i, morfema de plural, i el lexema Bell- era evident que estava relacionat amb bellum, que vol dir guerra. Això ho vaig relacionar amb l’actitud combativa de les feministes radicals italianes, amb fama de ser terrorífiques a l’hora de denunciar i d’atacar el tan secular com repugnant domini patriarcal, fins al punt de defensar la pràctica sistemàtica del lesbianisme com a praxis revolucionària… Això era! Per això no m’havien fet ni punyeter el cas, a mi, amb el tipet que tinc –tenia–… Si vos fixeu, el títol del llibre evoca la imatge de la dona com a casa, un espai buit per dins, que s’habita, un símbol freudià, però que també s’ocupa o s’okupa, amb el valor simbòlic afegit de violència sobre les dones, d’abús sexual, d’habitació o ocupació il·lícita, no consentida… Però, i les marques a l’anca ?
:0

Les marques a l’anca em tenien fascinant i no parava de figurar-me quina mena de pràctica ritual, revolucionària o disciplina lúbrica deixava aquelles empremtes, i la llarga vesprada d’aquell estiu càlid i estrany s’acabà, vingué una nit fresca, un tant ventosa, i jo la vaig passar regirant-me en el meu sac de dormir, veient passar davant meu imatges d’antidisturbis ensenyant la porra mentre jovenetes abertzales amb aspecte punki s’abaixaven les bragues davant d’ells i els mostraven les anques violàcies de manera provocadora.
A l’endemà em vaig despertar amarat del suor típic de sac de dormir dins de tenda de campanya al sol. Vaig baixar, amb l’enteniment teranyinós encara, a la vora del riu per a fer un bany que em despavilés. Allà estava ja el meu amic Jaume, després d’haver pres el bany, despullat i … amb unes enormes marques morades a les anques!!!
–I això?– li vaig demanar espantat.
–Això és el mateix que tens TU– digué mentre assenyalava amb un dit la MEUA anca, que lluïa dues precioses blavures provocades d’haver dormit de costat, directament sobre el terra.

dimarts, 14 de novembre del 2006

Dues històries inusuals. Dues bones lliçons.





Un parell de pel·lis que no us hauríeu de perdre!!!
Little Miss Sunshine als Albatros i Ficció als Babel. La primera, una visió de l'American way of life per a pixar-se de riure (o plorar o no saber què fer).
I la segona sobre la soledat, les relacions amoroses que podien haver sigut i no són, la importància dels gestos, el silenci, la mirada, una història d'amor... Una meravella de film que Cesc Gay ha realitzat a la Cerdanya, voltat de verds i grocs i blaus...

dijous, 9 de novembre del 2006

introduint-me...

Hola a tots i totes!!No sé si estic fent-ho bé o què. Amadeu ja m'ha enviat la invitació i per tant espere poder contribuir en aquest univers poètic que heu creat. Amb això espere, encara més, formar part d'eixe món que és el Clot i, com no, no deixar de tindre eixe contacte tan especial que m'uneix a la meua Bego.


Fins aviat...

dimarts, 7 de novembre del 2006

Hola, jo em dic Andrei i sóc romanés!


Jo sóc Thomas, i jo sóc Alexandru. I tu, com et dius?

Elperfil d'alumnes nous al centre, que arriben en qualsevol moment delcurs, sol coincidir amb xiquets i xiquetes de diverses nacionalitats.El profe i la profa de llengua (de quina?) ens trobem sovint amb unaaula esquitxada de criatures de diferent llengua, nacionalitat,cultura, que han aterrat al poble i que s'han d'escolaritzar al nostrecentre. Hi ha col·lectius del món de l'ensenyament que s'ho fan perdotar aquesta gent de material d'adaptació i aprenentatge. També viaInternet, of course. En diuen Aula d'Acollida o Pla d'Acollida(també Compensatòria, o Programa Passeavant) i a cada lloc se lesapanyen com poden per poder treballar amb aquesta diversitat creixent.Un exemple, el tenim a l'I.E.S. Nicolau Copèrnic de Terrassa.
També a l'I.E.S Miquel Tarradell del barri del barri del Raval de Barcelona. Us n'enllace la pàgina websencera perquè té molt d'interés i si voleu, punxeu on diu "Llengües delmón". Hi trobareu un treball molt xulo que han fet els alumnes d'allà,arribats d'arreu del món.

divendres, 3 de novembre del 2006

De la por

Hola amiguets i amiguetes. M'estrene al LPN penjant un fragment d'una novel·la que em va impressionar farà ja uns anyets (com passen...). Es tracta de La mujer habitada de Gioconda Belli, una novel·la a la Nicaragua de la lluita sandinista. Vos la recomane de tot cor. Preciosa. (en alcoià: presiosa).
El fragment és un off que un personatge del passat li adreça a Lavínia, la protagonista de la història, la dona habitada. I parla d'un tema que m'és especialment interessant: la por i com t'immobilitza. Però jo ho explique fatal... millor la Belli.

"[...] El miedo es oscuro y a la vez brillante. Rodea sus pensamientos cual red que se atenazara hasta provocar la inmovilidad, igual que la picadura de las serpientes amarillas de nuestras selvas. Yo sentí miedo muchas veces. Recuerdo la primera visión de las bestias sobre las que llegaron los españoles. Al principio creímos que juntos formaban un solo cuerpo. Los pensamos dioses del inframundo. Pero morían. Ellos y sus bestias morían. Todos eramos mortales. Cuando por fin lo descubrimos, era tarde. El miedo nos jugó sus trampas."


Gioconda Belli, La mujer habitada, Editorial Txalaparta