divendres, 24 de desembre del 2010

La paraula nostra vos desitja un bon nadal a totes i tots


dimecres, 22 de desembre del 2010

Nadala

Vindran anys pitjors i ens faran més dolents.
Bon Nadal.

diumenge, 19 de desembre del 2010

PISA, manifestacions i altres fandangos

PISA

Ja tenim un nou informe PISA i els gurus de les polítiques educatives ja s'hi han posat. Algú, afortunadament, ha constatat la correlació entre el desenvolupament social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics de l'alumnat, almenys pel que fa a competència lectora:
La correlación estadística dice, a grosso modo, que los hijos de los padres con un capital cultural y escolar superior leen más y mejor, independientemente de que el texto sea continuo o discontinuo, y que los hijos de padres con un capital económico superior demuestran una disposición y competencia lectora también superior. Lo más espinoso, me parece a mi, algo que apenas se ha tocado en ninguno de los comentarios periodísticos a este respecto es que, tal como explica el estudio “la relación es fuerte y explica el 46% de la variación en el rendimiento entre países: en Turquía y México, donde el 58% de los estudiantes pertenecen a los grupos sociales más desfavorecidos y en países como Chile, Portugal, España, Italia y Polonia, donde la proporción alcanza más del 20%, lo que les plantea más retos y dificultades que a países como a Noruega, Australia, Islandia, Canadá o Finlandia donde la proporción de los estudiantes desfavorecidos es menor al 5%”.
La cita és de Joaquín Rodríquez, en el seu molt recomanable bloc Los futuros del libro.
És, si fa no fa, el que ve a dir Diane Ravitch respecte a la situació del fracàs escolar als EUA. El funcionament dels sistemes educatius són l'espill de l'estructura social i econòmica de cada país i, a pesar que puguem trobar-hi exemples heroics de desclassament, persisteix aquest incòmode determinisme.

Manifestacions

Aquesta setmana hi ha hagut mobilitzacions a escala europea contra les polítiques de destrucció de l'estat del benestar que han sigut i que vindran. Així, a Grècia han viscut la vuitena jornada de vaga general. Ahir de vesprada, a la manifestació de València, no n'erem ni dos mil personetes. Estic acabant un número d'Intersindical, que és la revista cosina de l'Allioli però abasta l'activitat de la Intersindical valenciana més enllà de l'àmbit educatiu. Hi ha un reportatge sobre el model de funcionament de la mobilització a França, on es va imposar el poder de decisió de les bases sobre el de les cúpules sindicals, a través de la vaga reconduïble, una idea que evoca allò del poder dels soviets –els soviets dels inicis de la revolució, no els que van vindre després.  Buscant fotos amb llicència creative commons, per a la revista m'he trobat algunes molt xules, com aquesta de PrinNews.

φοιτητικοί σύλλογοι

Fandangos

En articles anteriors d'aquest bloc, s'ha glossat la mort d'Enrique Morente i, modernistes com són els qui ací escriuen, s'ha insistit en el caràcter avantguardista del cantaor. En efecte, l'aposta per rompre esquemes i de carregar amb riscs diversos de l'artista Morente és una de les fites de la música popular: Omega és, per a mi, un dels grans discs de finals segle XX. Tanmateix, volia jo recordar el seu vessant més íntim, amb l'acompanyament de la guitarra de l'Habichuela, fent uns fandangos del Adorno, un pal que ara no té el prestigi ni el consens de, per exemple, la buleria, però que a mi, ben cantats, em posen la pell de gallina.




Per a sentir-lo, necessiteu un navegador que suporte el tag audio d'html5, com Safari o Chrome. No sé per què, continua sense anar-me amb Firefox.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Pren aquest vals

Comencem a enyorar un minut abans de la pèrdua, i el buit resta per sempre, de forma permanent i absoluta. No hi ha res al món que el puga reomplir. Es un forat on el dolor va burxant dia a dia, on les agulles, lluny de cosir i apedaçar la pena, van fiblant la carn a cop de puntada. L’absència d’algú que estimes i admires, l’escletxa irreclamable, ens va englotint al centre del tràngol, ens fa giravoltar abans d’empassar la part més estreta de l’embús.

Intentem passar el trau de la manera més amable, amb el record. Per això, just un minut desprès de la pèrdua comencem a evocar. Cadascú fa la seua aportació d’aigua, de calç, de sorra per remenar l’argamassa amb què emplenar aquest gran buit. Cadascú aprén a conviure amb l’absència i a crear el mite.

Aquests dies ens ha trasbalsat la notícia de la mort d’Enrique Morente, una mort matinera i injusta. He començat a taponar la meua ferida escoltant una de les cançons que més m’agraden, la versió que el cantaor va fer de Take this waltz de Cohen, una adaptació del poema Pequeño vals vienés de Lorca. I he començat a ballar el vals…



En Viena hay diez muchachas,
un hombro donde solloza la muerte
y un bosque de palomas disecadas.
Hay un fragmento de la mañana
en el museo de la escarcha.
Hay un salón con mil ventanas.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals con la boca cerrada.

Este vals, este vals, este vals, este vals,
de sí, de muerte y de coñac
que moja su cola en el mar.
Te quiero, te quiero, te quiero,
con la butaca y el libro muerto,
por el melancólico pasillo,
en el oscuro desván del lirio,
en nuestra cama de la luna
y en la danza que sueña la tortuga.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals de quebrada cintura.

En Viena hay cuatro espejos
donde juegan tu boca y los ecos.
Hay una muerte para piano
que pinta de azul a los muchachos.
Hay mendigos por los tejados,
hay frescas guirnaldas de llanto.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals que se muere en mis brazos.

Porque te quiero, te quiero, amor mío,
en el desván donde juegan los niños,
soñando viejas luces de Hungría
por los rumores de la tarde tibia,
viendo ovejas y lirios de nieve
por el silencio oscuro de tu frente.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals, este vals del "Te quiero siempre".

En Viena bailaré contigo
con un disfraz que tenga
cabeza de río.
¡Mira qué orillas tengo de jacintos!
Dejaré mi boca entre tus piernas,
mi alma en fotografías y azucenas,
y en las ondas oscuras de tu andar
quiero, amor mío, amor mío, dejar,
violín y sepulcro, las cintas del vals.

Federico Garcia Lorca.
Leonard Cohen.
Enrique Morente.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Hugo Mas, en concert

Feia dies que, d’aquella manera en què només ho fan els nens, el nostre fill major ens demanava que li férem un cas especial. Vam preparar, doncs, una vesprada només per a ell i només amb coses que sabem que li agraden i que no es poden fer amb germans menuts. El pla, tot i caure en dimecres feiner -o just per això-, no li podia ser més abellidor: un concert a les 18.30 i un partit de bàsquet a les 20.30. Jo recordava que l’Hugo Mas, a qui no coneixia, actuava a l’institut del Manel. Vam arribar a Benimaclet uns minutets abans de l’inici. Jo, que estic acostumat a organitzar coses a altres instituts, no donava crèdit al munt de gent que anava un dimecres de vesprada a un concert en un institut. Ens vam seure a primeríssima fila. L’Hugo Mas ens avisava tot just començar: ells feien música molt lenta, molt tranquil·la, no hi havia cap problema a fer una becadeta. A mi m’agraden molt les músiques amb una bona dosi de buidor. De fet, com més, millor. No suporte els concerts (o les obres de teatre) que m’atabalen amb mil estímuls. Amb els temps que corren, és parlar al vent, ho sé. Però tornem al concert. Jo estava encantat: un institut que fa vida cultural més enllà de l’horari, un concert que prometia, d’un paio que desconeixia totalment, la meua parella, el meu fill gran... Tanmateix, patia una mica pel meu fill que, suposava jo, esperava un concert de pop-rock com els darrers que havia vist: Els Pets o Amanida Peiot. L’Hugo i el seu pianista -Juan Antonio Recuerda- no apuntaven en aquesta direcció.

Començà el concert amb una cançó veu-guitarra molt tranquil·la. A la segona peça es va afegir el piano. Ups! Estaven desafinats! Jo pensava aiaiaiaiai, amb les presses no han pogut afinar la guitarra amb el piano. Però clar, veig que no paren, que es recreen, que no es miren de reüll... I vaig afinar l’oïda. Ai las!, no estaven desafinats, simplement (simplement!) estaven tocant en modes diferents. I no era una boutade popera, no. Els dos músics insistien, cançó rere cançó, en unes harmonies que trencaven amb allò que calia esperar en un concert de cantautor+guitarra+piano. No és que fóra música experimental. En absolut. Senzillament caminava sobre un terreny no previsible. La veu surava en unes sonoritats, unes atmosferes amb un punt d’estranyesa sorprenent i irresistible.

Encara hi hagué una altra cosa que em va sorprendre i que mai no trobes en música diferent de la clàssica: el joc d’intensitats. Dins de la música pop, els volums solen variar poquíssim: es mantenen dins d’uns paràmetres bastant propers. En la música clàssica, especialment la contemporània, la intensitat és un paràmetre molt treballat. Els compositors de serialisme integral, per posar un exemple, arriben a atorgar un signe d’intensitat (pppp, ppp, pp, p, mp, mf, f, ff...) a cada nota. Doncs al concert que vaig presenciar, sí hi havia un ús ric dels volums. Ja sabeu que els cantants sempre han de sonar per damunt dels acompanyants. I si no ho sabeu, vos assegure que els cantants sí ho saben... En el cas de l’Hugo Mas i Juan Antonio Recuerda, no era així. L’Hugo podia amollar una llonganissa de versos en, posem, un mezzopiano i, de sobte, cridar EL MOSAIC, EL MOSAIC per continuar en mp com si res. De fet, en molts moments el cantant xiuxiuejava d’una manera imperceptible (en ocasions s’allunyava totalment del micròfon). És a dir, en aquells moments, la lletra o el cantant no eren allò important sinó que la totalitat, el conjunt, prenia aquest paper. La veu ja no era paraula sinó pur so. Però no a la manera d’un vocalise sinó que migdesapareixia, mai no del tot, sota la presència del piano i la guitarra. Em recordava, permeteu-me, el contrast entre el cant gregorià on, òbviament, la lletra era cabdal i la Polifonia de Nôtre-Dame (uns pocs segles posterior) on melismes de trenta i quaranta segons feien incomprensible el text i el relegaven a una funció menor tot i ser lletra religiosa cantada per monjos.

La veritat és que el concert resultà no només tota una troballa sinó, principalment, un plaer. Si no coneixeu l’Hugo Mas, espavileu perquè no se vos pot passar. A més del que acabe d’explicar, té una veu magnífica -plena de matisos- i fa un ús preciós del sempre difícil equilibri entre versos entonats i versos recitats dins de la mateixa cançó. Ací la referència, i el record, a l’Ovidi esdevé indefugible. Ja sabeu com són els alcoians...

En acabar el concert, el meu fill va insistir a comprar el cd i fer-se’l signar pels artistes. I ja fa deu dies que al cotxe només sentim que si La Nuesa, que si Je dors...... (el Manel la taral·leja en francés -el seu francés-) i la seua favorita: Daltabaix d'una sextina.

Un cop acabat el concert i les dedicatòries, vam fer cap a la Fonteta a veure perdre el Ros Casares. No diríeu mai el contrast.