Hugo Mas, en concert

Feia dies que, d’aquella manera en què només ho fan els nens, el nostre fill major ens demanava que li férem un cas especial. Vam preparar, doncs, una vesprada només per a ell i només amb coses que sabem que li agraden i que no es poden fer amb germans menuts. El pla, tot i caure en dimecres feiner -o just per això-, no li podia ser més abellidor: un concert a les 18.30 i un partit de bàsquet a les 20.30. Jo recordava que l’Hugo Mas, a qui no coneixia, actuava a l’institut del Manel. Vam arribar a Benimaclet uns minutets abans de l’inici. Jo, que estic acostumat a organitzar coses a altres instituts, no donava crèdit al munt de gent que anava un dimecres de vesprada a un concert en un institut. Ens vam seure a primeríssima fila. L’Hugo Mas ens avisava tot just començar: ells feien música molt lenta, molt tranquil·la, no hi havia cap problema a fer una becadeta. A mi m’agraden molt les músiques amb una bona dosi de buidor. De fet, com més, millor. No suporte els concerts (o les obres de teatre) que m’atabalen amb mil estímuls. Amb els temps que corren, és parlar al vent, ho sé. Però tornem al concert. Jo estava encantat: un institut que fa vida cultural més enllà de l’horari, un concert que prometia, d’un paio que desconeixia totalment, la meua parella, el meu fill gran... Tanmateix, patia una mica pel meu fill que, suposava jo, esperava un concert de pop-rock com els darrers que havia vist: Els Pets o Amanida Peiot. L’Hugo i el seu pianista -Juan Antonio Recuerda- no apuntaven en aquesta direcció.

Començà el concert amb una cançó veu-guitarra molt tranquil·la. A la segona peça es va afegir el piano. Ups! Estaven desafinats! Jo pensava aiaiaiaiai, amb les presses no han pogut afinar la guitarra amb el piano. Però clar, veig que no paren, que es recreen, que no es miren de reüll... I vaig afinar l’oïda. Ai las!, no estaven desafinats, simplement (simplement!) estaven tocant en modes diferents. I no era una boutade popera, no. Els dos músics insistien, cançó rere cançó, en unes harmonies que trencaven amb allò que calia esperar en un concert de cantautor+guitarra+piano. No és que fóra música experimental. En absolut. Senzillament caminava sobre un terreny no previsible. La veu surava en unes sonoritats, unes atmosferes amb un punt d’estranyesa sorprenent i irresistible.

Encara hi hagué una altra cosa que em va sorprendre i que mai no trobes en música diferent de la clàssica: el joc d’intensitats. Dins de la música pop, els volums solen variar poquíssim: es mantenen dins d’uns paràmetres bastant propers. En la música clàssica, especialment la contemporània, la intensitat és un paràmetre molt treballat. Els compositors de serialisme integral, per posar un exemple, arriben a atorgar un signe d’intensitat (pppp, ppp, pp, p, mp, mf, f, ff...) a cada nota. Doncs al concert que vaig presenciar, sí hi havia un ús ric dels volums. Ja sabeu que els cantants sempre han de sonar per damunt dels acompanyants. I si no ho sabeu, vos assegure que els cantants sí ho saben... En el cas de l’Hugo Mas i Juan Antonio Recuerda, no era així. L’Hugo podia amollar una llonganissa de versos en, posem, un mezzopiano i, de sobte, cridar EL MOSAIC, EL MOSAIC per continuar en mp com si res. De fet, en molts moments el cantant xiuxiuejava d’una manera imperceptible (en ocasions s’allunyava totalment del micròfon). És a dir, en aquells moments, la lletra o el cantant no eren allò important sinó que la totalitat, el conjunt, prenia aquest paper. La veu ja no era paraula sinó pur so. Però no a la manera d’un vocalise sinó que migdesapareixia, mai no del tot, sota la presència del piano i la guitarra. Em recordava, permeteu-me, el contrast entre el cant gregorià on, òbviament, la lletra era cabdal i la Polifonia de Nôtre-Dame (uns pocs segles posterior) on melismes de trenta i quaranta segons feien incomprensible el text i el relegaven a una funció menor tot i ser lletra religiosa cantada per monjos.

La veritat és que el concert resultà no només tota una troballa sinó, principalment, un plaer. Si no coneixeu l’Hugo Mas, espavileu perquè no se vos pot passar. A més del que acabe d’explicar, té una veu magnífica -plena de matisos- i fa un ús preciós del sempre difícil equilibri entre versos entonats i versos recitats dins de la mateixa cançó. Ací la referència, i el record, a l’Ovidi esdevé indefugible. Ja sabeu com són els alcoians...

En acabar el concert, el meu fill va insistir a comprar el cd i fer-se’l signar pels artistes. I ja fa deu dies que al cotxe només sentim que si La Nuesa, que si Je dors...... (el Manel la taral·leja en francés -el seu francés-) i la seua favorita: Daltabaix d'una sextina.

Un cop acabat el concert i les dedicatòries, vam fer cap a la Fonteta a veure perdre el Ros Casares. No diríeu mai el contrast.