dissabte, 27 de novembre de 2010

Tot encontre és una cita

No sé quants anys en deu fer, tres, quatre, cinc… Una etílica matinada de La Nit de l'Olla alcoiana es trobava aquest servidor i les seues circumstàncies agafat a la barra exterior del Dedins (com el seu nom indica, baret situat a la Plaça de Dins del meu poble) per salvar-se del naufragi d'aquelles hores que s'estenen entre el final de l'aldarull noctàmbul i les incipients clarors que esquitxen els carrers de solitaris festers ja preparats per a la Diana i mudats com un margalló. Jose, el jazzman i antic cambrer del local, va accedir generosament a servir-me el penúltim plis-plai, a donar-me conversa (segurament es trobava tan col·locat com jo) i a posar unes plaquetes (com hauria dit Jimmy, el d'El Zoo del carrer del Tap) de bona música. L'espectacle a la meua esquena era el propi i lamentable que es pot patir després de la batalla que lliuren els amants del plàstic i de la suor dels altres, la majoria fins i tot en el civilitzat Alcoi: una estesa immunda de brossa que feia intransitable aquell escenari de la meua infantesa-joventut-maduresa…, i més urgent embarcar-se en el darrer vaixell del Dedins.
Llavors se'm va col·locar al costat de la barra un jove vestit amb abric llarg, d'elegància discreta, somrient i fresquet com acabat de llevar-se, tot i que –vaig saber després– l'havia feta tan llarga com jo, però probablement no tan intensa, o és que els anys són la millor B-12. Al cap d'una estona em va demanar si jo era el Manel tal i tal, a la qual cosa vaig contestar naturalment que sí afegint-hi, després d'una breu pausa, el consuetudinari “per què?” amb què solem arribar al cabdell. “Jo sóc Hugo, Hugo Mas. He musicat la teua Cançó de l'alba”, va contestar. El nom d'aquell cantant m'era conegut perquè no feia gaire que havia protagonitzat una memorable escena que m'havia produït molta alegria. El periòdic local, el Ciudad, havia organitzat un d'aquells festivals d'autobombo que tant agraden a alguns paisans per nomenar personatge alcoià de l'any o una cosa així el llavors (i actual, per desgràcia) alcalde del PP Jordi Sedano. Entre altres actuacions, Ramon Climent, director del diari i inventor de la farsa, havia programat la de l'Hugo Mas que, fent-se el llonguis durant els assajos previs, n'havia preparat una de bona: davant la plana major del PP alcoià, empresaris i altres llepaculs de tota mena, en el marc incomparable de la Sala Calatrava, quan li va arribar l'hora va començar amb una versió d'Al meu poble Alcoi del mai no prou denostat Ovidi Montllor, versió en què intercalava comentaris i acusacions, amb el dit en alt i noms i cognoms, contra aquella patuleia de depredadors de la ciutat. No cal dir que m'hauria encantat veure com anava canviant la cara d'aquells pròcers convocats per al panegíric i els aplaudiments, l'elogi exultant i els besamans, davant la gosadia d'aquell jove que posava el dit en la nafra i els cantava la quaranta en nom del més conscient del nostre poble i la seua memòria. I m'hauria agradat també veure Ramon suar la pallola, Ramon, pobre, que encara no ha perdonat a Hugo l'estupenda malifeta de cagafestes que va tramar.
Els detalls d'aquell perfecte J'accuse els vaig saber després de boca del seu protagonista. De moment tenia aquell xicot recolzat al meu costat a la barra del Dedins, dient-me que m'havia musicat aquells versos dedicats a l'Ovidi. Però a segons quines hores de la nit-matinada l'últim que faig és prendre'm seriosament a mi mateix, fins i tot en la meua part més indeleble, la de la poesia, de manera que vaig continuar libant el meu cafè i, després d'agrair-li'n educadament la versió que, vaig mentir-li, tenia moltes ganes d'escoltar, vaig girar la conversa cap al terreny que sabia comú: el de la literatura, no precisament la pròpia.
No sé a compte de què, doncs, va venir Roberto Bolaño a la conversa, probablement perquè jo encara em trobava trasbalsat per la lectura de Los detectives salvajes. Fou llavors que vaig saber que l'Hugo tenia a la butxaca una d'aquelles confessions d'autèntic seductor que el caracteritzen: “El vaig tractar molt a l'època de Madrid”. “Que vas conèixer el Bolaño? No fotes!”. Estalvie al lector la literalitat dels instants que van seguir a aquella bomba perquè estan mig velats per la boira del temps. Només afegiré que amb aquella cançó de l'alba, en l'incomparable marc de la desolada Plaça de Dins, amb Jose per tesimoni, es va segellar l'encontre d'una cita entre dues generacions que beuen de la mateixa flama alcoiana, una amistat que ens ha dut a compartir poesia i cançó per alguns escenaris.
Deixe per a un altre moment alguna cosa així com una aproximació a la cançó de l'Hugo, que considere artista d'una peça, que treballa des de la paciència creativa i inexcusable de la independència, que té moltes coses a dir perquè tot just comença ara com un esclat poderós i que ja ha fet un salt important en la transformació de la continuïtat, en l'harmonia entre el pas i l'horitzó. Acabaré, doncs, convocant-vos al concert que ens farà el proper dimecres 1 de desembre a l'institut on treballe. Salut.

1 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Aquest xic té una veu fabulosa. No us perdeu l'actuació de dimecres, ja que pot ser una ocasió única, gratuïta i entranyabile per retrobar-nos. Única, gratuïta i entranyabile.