dimecres, 3 de novembre de 2010

Introducció al còmic (I)

Presumptament morim quan deixem de respirar. Sembla més versemblant l'opció de morir quan perdem la capacitat d'aprendre (o d'encuriosir-nos).

Un dels factors més potents d'aprenentatge en la meua vida són els meus fills. No només les coses més òbvies -i més profundes- com ara paternitat, masculinitat, criança, autoestima, docència (crec que sóc millor profe des que tinc fills)... Els meus fills també em mouen a aprendre coses col·laterals com ara... el còmic.

De menut, jo era un tipus ben normal: sentia poca música, llegia poc i mirava pocs còmics. Només el cinema m'omplia d'una manera especial (recorde els cicles que feien en la televisió: Spencer Tracy, Hitchcock, Cary Grant...). La música i la literatura vingueren més tard. I els còmics, no fa gaire.

El meu fill major agafa la son mentre li contes un conte. Ara mateix no aguanta més d'un parell de vinyetes -fill de tabal, tabalet-. Té igual que siga un conte de text o un Mortadel·lo. Però quan era menut, no hi havia prou contes en el món! Un conte, un altre conte... no s'adormia mai. Vist amb perspectiva i amb la pel·lícula melangiosa i positiva que sempre aportem als nostres records, tot plegat tingué moltes coses positives. Una d'elles és la d'obligar-me a repetir i repetir els contes. Jo no tinc la mateixa tolerància a la repetició que els meus fills, de manera que mentre anava llegint o traduint el conte, vaig començar a fixar-me en les il·lustracions. Moltes d'elles eren rutinàries però moltes altres resultaren ser fascinants. Hi vaig descobrir tot un món de detalls pictòrics, de jocs de colors que m'encuriosiren sobremanera.

Aquestes són algunes de les il·lustracions fantàstiques que em van fer obrir els ulls a una altra manera de narrar i que vaig mirar i remirar tot estirat al llit del meu fill:

(Autoria: J. Mitxelena - La Bruixa desdentada-, Pep i Marc Brocal -Que bona!- i M. Seoane -El meu iaio és una gata-. Tots tres estan editades per Bromera. )


Recorde la nit que vaig descobrir com canviaven el color de les parets a Mortadel·lo. Encara avui no n'entenc la funció però em va fer descobrir un llenguatge nou, un llenguatge amb una entitat pròpia.

5 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

el color de les parets, gràcies!
ah! ahir vam inaugurar la XIIa edició del Cabanyal, portes obertes, enguany, vés per on, dedicat al còmic.

Àlex Andrés ha dit...

he canviat les il·lustracions. Les primeres les havia escanejades. Mira que escanejar quan pots fotografiar! El cervell atàvic no perdona...

Begonya Mezquita ha dit...

molt millor, cervell atàvic.

Olga ha dit...

Las ilustraciones son preciosas!! me encanta la primera.... y los ojazos!! Yo soy más de zipi y zape pero qué curioso lo de las paredes de mortadelo! Nunca había caído en ese pequeño detalle... me partía con sus disfraces, eso sí....
Pues ya compartirás tus decubrimientos, eh? Sí me parece terrible perder la curiosidad o la capacidad de sorpresa.. a veces pasa pero siempre se puede 'resucitar' ;) Yo no soy mami aún pero con mi sobri me ha pasado algo parecido a lo que tú dices; en general, creo que el contacto directo y/o diario con niños nos hace mejores personas....
Por cierto acabo de leer que ha fallecido Gorecki. Y lo escuché por primera vez gracias al blog del insti....

Josep ha dit...

Al programa de ràdio EN COMPANYIA parlàvem sempre de còmix.
Autobombo? No, perquè ja no perpetrem eixe programa.