Identitat virtual (o non solum)

Qui és vosté? I què fa aquí? La veu de l'individu repetia aquesta frase mentre l'escenari s'omplia de gent: només un actor i, en canvi, centenars de personatges. Allà un lampista, o el del cadastre. Un gest, una cançó i unes ulleres. Això, la màgia del teatre. Allà, al pati de butaques, ella hi feia de públic. Aquell, el moment en què ho va veure clar. Algú li deia que així no anàvem bé. Algú li havia dit que, amb el temps, aprendria a fer veure que escoltava allò o allò altre mentre, de cap, podria refer la llista de mercadona. Algú, que no era ella, començava a desconfiar d'aquella realitat. Ella mateixa, identitat que havia esdevingut doble, o triple, sóc una altra, arribava cada matí a la fàbrica sense saber com. És el cotxe que m'hi porta, deia. Quina de totes era ella? Sóc de fora, sóc d'aquí. Algú li va dir que feia cara de policia. Alguna cosa li passava que no la deixava reconéixer-s'hi. El miratge de la pantalla era el seu refugi. Allò, una altra identitat. Allà, un silenci nítid. Algú la va sentir. Un crit com aquell del Coppini. I tot seguit, allà, com si res, com a la cançó, allò, un somriure irreal que baixava per l'escala.