dilluns, 15 de novembre de 2010

La plantà

Avui comença el període de campanya per a les eleccions sindicals del proper dos de desembre que per a les persones que fem aquest bloc suposa una certa implicació personal, perquè dos són candidata i candidat, i un altre, un servidor, treballa en l'ombra.
Normalment, i pel que m'han contat, la preparació de la campanya electoral comença molts mesos abans. De fet, per a l'anterior campanya, la del 2006, els materials ja estaven, en alguns casos, impresos al setembre. En canvi, les circumstàncies del final del curs passat i el començament d'aquest, marcats per unes retallades generalitzades –i que van resultar ben traumàtiques per al departament de publicacions d'STEPV– i la convocatòria d'una vaga general a tot l'estat, que absorbien la capacitat productiva d'un sindicat relativament petit, van fer que arribàrem a finals de setembre sense que la campanya estiguera gaire definida. Teníem un parell d'idees que, probablement, eren més correctes des del punt de vista gràfic, o més acadèmiques si voleu, però que no acabaven de enganxar-nos. El concepte que volíem expressar era complex: en primer lloc, calia manifestar la resposta a totes les agressions de què estan sent objecte la classe treballadora i els sistemes de protecció social públics, en general, i els treballadors i treballadores de l'ensenyament valencià i el mateix sistema educatiu públic. Al mateix temps, el missatge no havia de comunicar encara més foscor al panorama, ni espantar a un personal que ja se sent prou frustrat i impotent  –com diu la màxima franciscana: Senyor, fes de mi un instrument de pau–. I a més a més, havia de replegar el que han estat quatre anys ben intensos d'activitat sindical, no sols pel que respecta a les mobilitzacions, com les que encapçalava la Plataforma per l'ensenyament públic i el moviment sindical i social unitari d'oposició a les ocurrències del conseller d'Educació, sinó que havia de visibilitzar també el treball d'atenció i servei al professorat que desplega el sindicat de manera quotidiana, per mitjà de les guàrdies i les visites als centres dels i les permanents –los liberaos–, la web i les guies que s'elaboren per ajudar en la, per a mi, esotèrica convivència amb l'administració.
Per si era poc, calia evitar tota referència als altres sindicats amb els quals, després de tot, s'ha de competir. L'STEPV té un com a principi no atacar mai els altres sindicats sinó buscar, sempre que siga possible sense trair els seus plantejaments, el màxim consens i unitat dels treballadors i treballadores. Al final de la correguda, i cadascú a la seua manera, compartim l'objectiu de la defensa d'uns interessos de classe front a un poder que, dia sí, dia no, mostra la seua cara més voraç.
Al final degué emergir eixe caràcter blavencià, que deu ser que tinc imprès a foc en l'inconscient i, ajuntant ninots, em va eixir aquest mena de falla, feta amb algunes de les icones que hem anat elaborant en l'Allioli aquests quatre anys.


Entelèquia ascendida, que pren el cel a l'assalt, o bé nau extraterrestre a punt d'envair els arrossars de l'Albufera entre nuvolets inspirats en els crèdits dels Simpsons, la falla plantada aquesta nit de tardor ofereix el seu suport a un professorat que planta cara i exigeix el respecte que mereix el seu treball, les condicions en les que el fa i el poble valencià al qual serveix, com a plataforma de progrés per a la construcció d'un avui i d'un demà més just i més lliure.

3 comentaris :

Àlex Andrés ha dit...

És preciós, amadeu. Deu ser complicadíssim ajuntar tants missatges en una imatge! Per cert, tot buscant el Wally, he trobat entre domadors i laurels i hardys una xiqueta guapa-guapa.

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Amb un cartell tan apanyat, no tindrem més remei que votar el STEPV, que a més és el nostre sindicat. Salut i força!

JB ha dit...

Molt bé definida la realitat, la voluntat, l'optimisme, la resistència, la il.lusió...
I, en mig de tot, la força d'una falla feta per a romandre, sumar, compartir, recordar.
Una falla, que com les que es cremen el dèneu de març, es convertirà en cendra la nit del dia 2 de desembre per a donar entrada a una nova etapa que durarà quatre anys.
I com en la falla, la nit serà llarga per al primer premi i més curta per a la resta.
I el dia 3 començarà la preparació del següent dèneu de març amb l'esperança, com sempre, de no fer tard.
Però ja se sap, fins i tot els millors artistes s'allarguen a l'última matinada per a concloure la seua obra.
I guaitar-la amb una barreja de satisfacció i esgotament produit per l saturació.
Amb la plantà feta, mirarà el cel desitjant que cap inclemència altere la faena ben feta.
I la nit esperada, mentre les cendres s'enlairen cercant el seu destí, l'artista ja pensarà en el pròxim repte.
El cicle comença de nou. Una nova recompensa espera.