"És molt més fàcil parlar d'acomiadar els professors que fer alguna cosa respecte a la pobresa"

Entrevista a Diane Ravitch a Good (II)
Aquesta és la traducció de la segona part de l’entrevista mantinguda per Liz Dwyer, amb Diane Ravtich i publicada avui mateix al magazine Good. Si no haveu llegit la primer part, la teniu traduïda també en l’article anterior d’aquest bloc.

GOOD: Què diu vostè als reformistes que diuen que la pobresa no importa i que els professors han de ser capaços d'obtenir els mateixos resultats sense importar els ingressos d'un nen?

Diane Ravitch: La gent que diu que la pobresa no importa, només fan que vendre fum. Quan ens fixem en la Harlem Children's Zone (Zona dels Nens de Harlem, coneguda com a HCZ) és un model que s'ocupa d'assumptes mèdics, de problemes socials i de problemes familiars. Si té efectes en els resultats acadèmics o no, això és genial, perquè les necessitats humanes han de ser afrontades. HCZ obté bons resultats, però no resultats sorprenents. En les últimes proves de l'estat, només va aprovar el 40 per cent dels nens. En el setè grau, Geoffrey Canada és on els nens havien estat allà durant tres anys, només el 15 per cent d'ells van complir amb els estàndards de l'estat.

En qualsevol cas, HCZ demostra que els recursos són importants perquè la seva organització compta amb més de $200 milions en actius. Sospite que si cada escola pública de Harlem comptara amb els recursos de Geoffrey Canada, si poguera tindre també una aula de 15 nens amb dos mestres, podrien obtindre els mateixos resultats, o fins i tot millor.

La Harlem Children's Zone és una organització no governamental el propòsit de la qual és “trencar el cicle de la generació de la pobresa”, i Geoffrey Canada és el seu impulsor.

GOOD: Per què llavors aquesta renúncia a parlar sobre la connexió de la pobresa amb el fracàs escolar?

Diane Ravitch: És molt més fàcil parlar d'acomiadar els professors que fer alguna cosa respecte a la pobresa. Almenys un 20 per cent dels nostres nens viuen en la pobresa, xifra que ens anivella amb els països del tercer món, com Mèxic i Turquia. Davis Guggenheim ens compara amb Finlàndia. Finlàndia té menys d’un quatre per cent dels nens en situació de pobresa.

No es pot dir que les escoles són les responsables de la pobresa, no, és l'economia, és la industrialització, és la fuita de llocs de treball a l'estranger. Tenim problemes econòmics greus i d'alguna manera sembla que tota la responsabilitat siga dels mestres. Durant els últims mesos he estat de gira parlant amb els mestres i estan profundament desmoralitzats. No podem millorar les nostres escoles apallissant als mestres.

GOOD: Han de modificar els sindicats la seua postura sobre l’estabilitat laboral o la seua manera de reaccionar a l’avaluació del professorat?

Diane Ravitch: Els sindicats no escriuen les regles. Sempre que vostè signa un contracte, el signen dues ambdues parts. La direcció i els sindicats s’asseuen junts i negocien un acord. Si a l'administració no li agrada el contracte, haurà d'insistir en canviar les regles. Estabilitat laboral no vol dir que vostè té feina de per vida. Estabilitat vol dir que vosté, després d'haver ensenyat durant un cert nombre d'anys –en la majoria dels llocs és un període de tres anys i en alguns és de quatre–, algú en l'administració decideix que ets prou bo per a consolidar determinats drets.

Els mestres no es donen a ells mateixos l’estabilitat. És l’administració qui els dóna estabilitat. L’administració té de tres a quatre anys per a decidir si no ets un bon mestre, i estàs acomiadat. Això no és el que fan en altres països. El que fan en altres països és donar suport als mestres, el ajuden i els tutelen.

Tenim un problema en aquest país. Tenim 3.500.000 mestres i al voltant de 300.000 eixen de la professió docent cada any. Alguns d'ells es retiren, alguns d'ells són acomiadats, alguns d'ells abandonen voluntàriament perquè pensen que la docència no és per a ells. No se senten realitzats. Les condicions de treball són miserables i no han tingut cap tipus de suport.

Un dels experts acadèmics que apareixen en Waiting for Superman diu que cal despatxar entre un 6 i un 10 per cent més professors cada any. Això significaria que hauríem de trobar 500.000 mestres nous cada any. Això és molt difícil, perquè només hi ha 1,5 milions de graduats universitaris cada any. Estem fent molt poc per a crear un cos docent fort i resistent.

En comptes d'això, estem creant una porta giratòria i diuen que si no ets bo, estàs fora i portarem a un de Teach For America. Envien 8000 jovenets a estar en l’escola durant dos anys i després se’n van. Aquesta no és manera de construir una professió. El que faria si forem seriosos sobre l'educació –que crec que no som– seria desenvolupar una professió forta. Això és el que han fet en altres països que mirem amb enveja, com Finlàndia i Corea i Japó.

Teach For America és una organització no governamental que recluta llicenciats acabats de graduar en les universitats elitistes dels EUA per a ensenyar durant dos anys en comunitats pobres arreu el país. Reben el sou de mestre i són, durant aquest període, membres plens de la comunitat escolar.

GOOD: Què ha de fer el ciutadà corrent per defendre l'educació pública?

Diane Ravitch: Vaig estar a San Diego la setmana passada i estic molt impressionat amb el que està passant allà. Hi ha una associació entre la junta escolar, el lideratge del districte i el sindicat de mestres. Estan tractant de desenvolupar el que ells anomenen "la reforma basada en la comunitat escolar." A cada escola hi haurà aquesta mateixa associació entre el director, els mestres, els pares, els nens i persones treballaran en un ambient de col.laboració, no de confrontació.

Sona molt bé, però el parlament de Califòrnia ha proposat altres $140 milions en retallades pressupostàries i probablement hi haurà altres 1.000 mestres que perdran els seus llocs de treball i la ràtio de les classes va en augment. A causa de l'atmosfera que hi ha al país i tot el que estem escoltant provinent de Washington i de Davis Guggenheim i Waiting for Superman, la gent diu: “Bé, ja en gastem prou, en educació. Per què hauríem de imposar-nos més impostos en educació?” Així que, en comptes de millorar les escoles, el que veurem són més retallades pressupostàries i la pèrdua al llarg del país de professors amb experiència.

GOOD: No hi ha una fòrmula màgica que puga millorar l'educació pública però, tenint en compte tot el que vosté sap, si pogués canviar una sola cosa, quin seria?

Diane Ravitch: He fet una proposta a Washington, i ha estat rebutjada: per què no exigir a cada escola que rep fons federals que tinga un programa complet d’arts i música, i arts visuals i escèniques? Van dir que no podia ser. Però aquestes són coses que uneixen els nens. Aquestes són coses que motiven als nens a venir a l'escola, sobretot en el centre de les ciutats. No Child Left Behind ens té tan esparverats que un gran nombre de nens només passen el dia preparant-se per al pròxim examen.

No Child Left Behind és el nom amb què és coneguda la reforma educativa impulsada per l’administració de George Bush II. La pròpia Diane Ravitch va estar involucrada com a assessora del secretari d’Educació en l’impuls d’aquesta llei. En un post anterior vaig comentar els resultats catastròfics que va tindre aquesta iniciativa reformista.
Com a tancament, un vídeo amb la Ravitch parlant davant un auditori de mestres sindicalistes a Los Angeles, el passat 24 de setembre.